En el mon del Dret, les veritats absolutes (blanc o negre) no abunden. Els advocats, i els juristes en general, acostumem a treballar amb una paleta molt gran de grisos. El cas del “pirateig” de les videoconsoles Ă©s un exemple. Els fabricants d’aquests aparells acostumen a incloure determinats mecanismes tecnològics per evitar que s’utilitzin jocs pirates. Aquests Ăşltims constitueixen el que anomenem il·lĂcits civils doncs atempten contra el dret d’autor del creador del videojoc. En efecte, els videojocs sĂłn obres multimèdia complexes, que combinen programes d’ordinador amb elements grĂ fics i sonors. Per tant sĂłn creacions intel·lectuals i estan protegides pel Dret (El Jutjat de lo Mercantil nĂşm. 8 de Barcelona va dir una cosa similar de les videoconsoles: constitueixen una obra complexa que inclou programes informĂ tics, imatges, obres audiovisuals, etc. Veieu la sentència 56/2012, de 2 de maig de 2012).
El pirateig d’un joc suposa una lesiĂł als drets del creador del videojoc i, per tant, es il·lĂcita. No es tracta necessĂ riament d’un delicte -pel que seria necessari que l’infractor busques enriquir-se, entre d’altres requisits-, si no d’un il·lĂcit civil. Tinguin en compte que crear un videojoc estrella pot suposar una inversiĂł de 30 milions de euros, que nomĂ©s es recupera amb la venda dels exemplars. Per evitar i desincentivar el pirateig, els fabricants de videoconsoles introdueixen uns mecanismes tecnològics en els seus aparells que permeten jugar nomĂ©s amb programes originals. Ara bĂ©, tambĂ© limiten la utilitzaciĂł de les videoconsoles, doncs no permeten reproduir software independent (mĂşsica, vĂdeo, etc. Com acostuma a passar, s’han creat programes, aplicacions i dispositius que permeten neutralitzar els mecanismes tecnològics que utilitzen els fabricants de consoles i de vĂdeojocs. El dubte que es planteja es si sĂłn lĂcits o si, necessĂ riament, conculquen els drets d’autor.
No es tracta d’un problema nou, doncs ja hi hagut varis casos en que els tribunals s’han hagut de pronunciar sobre la licitud (civil i penal) d’aquests dispositius, programes i aplicacions. Per exemple, l’Audiència Provincial de Lugo va considerar que infringien la propietat intel·lectual a una sentència de de 8 de novembre de 2013 (AC 2013\36). El mateix va fallar el Jutjat de lo Mercantil nĂşm. 8 de Barcelona a la sentència 56/2012, de 2 de maig de 2012. La raĂł Ă©s que la finalitat principal del dispositiu analitzat era eludir les mesures de protecciĂł utilitzades per un fabricant de videoconsoles. En la mateixa lĂnia varies instĂ ncies penals han considerar que es cometia un delicte o una falta quan la finalitat de la neutralitzaciĂł dels mecanismes de protecciĂł era poder utilitzar jocs pirates (Vide les sentències de l’Audiència Provincial de Madrid 373/2012, de 28.6.2012 (JUR\2012\277404) i del Jutjat de lo Penal de Saragossa 137\2012, de 9 de maig (ARP\2012\393), aixĂ com l’Auto de l’Audiència Provincial de Salamanca 412/2011, de 13.12.2011 (JUR\2012\85713).
En canvi l’Audiència Provincial de València va negar que s’haguĂ©s comĂ©s un delicte perquè els dispositius i programes utilitzats per neutralitzar les mecanismes de protecciĂł permetien utilitzar jocs d’altres zones geogrĂ fiques i convertir la consola en un ordinador personal apte per realitzar tasques absolutament lĂcites (Auto de 101/2008, de 7 de març (ARP\2008\250).
L’interès sobre aquesta qĂĽestiĂł s’ha renovat arrel d’una recent sentència del Tribunal de JustĂcia de la UniĂł Europea de 23 de gener de 2014. Te origen en el litigi entre Nintendo Co. Ltd., Nintendo of America Inc. i Nintendo of Europe GmbH, d’una banda, i PC Box SRL i 9Net SRL, de l’altra. Els primers fabriquen les conegudes videoconsoles DS i Wii, que incorporen mecanismes anti-pirateria. PC Box SRL i 9Net SRL venen unes aplicacions fetes per empresaris independents que permeten neutralitzar aquestes mecanismes i utilitzar software independent a les consoles, inclosos jocs pirates. Per aquesta raĂł, les tres empreses del grup Nintendo varen demandar a les Ăşltimes davant dels tribunals de MilĂ .
Durant el procĂ©s, al jutge se li presenten dubtes sobre la interpretaciĂł de les normes que havia d’aplicar i com que derivaven de la Directiva 2001/29/CE sobre l’harmonitzaciĂł de determinats aspectes del drets d’autor en la societat de la informaciĂł planteja dues qĂĽestions prejudicials al Tribunal de JustĂcia. Essencialment vol saber si es lĂcita qualsevol mesura tecnològica que s’utilitzi per protegir una creaciĂł intel·lectual, com un videojoc, enfront de l’actuaciĂł de tercers i quins sĂłn els criteris per valorar l’abast que poden tenir aquestes mesures. La raĂł d’aquesta pregunta Ă©s que les dues empreses demandades es defensaren argumentant que els programes i dispositius que comercialitzaven podien tenir un us lĂcit: no nomĂ©s servien per jugar amb jocs pirates si no tambĂ© per reproduir arxius de mĂşsica o vĂdeo (A les seves conclusions de 19.9.2013, l’Advocada General Eleanor Sharpston explica que PC Box va afirmar que la finalitat dels mecanismes de bloqueig de Nintendo era impedir la utilitzaciĂł de software independent i la compartimentaciĂł dels mercats, impedint que es poguessin utilitzar a les consoles jocs adquirits en altres zones geogrĂ fiques del mon. TambĂ© va qĂĽestionar la qualificaciĂł dels jocs d’ordinador com a programes d’ordinador. Ara bĂ©, no entra sobre la Ăşltima qĂĽestiĂł, vinculada al Dret de la competència, doncs no constituĂŻa l’objecte de la qĂĽestiĂł prejudicial).
El Tribunal de JustĂcia no es mulla en la resposta, doncs contesta que la soluciĂł depèn de si existien altres mecanismes de protecciĂł menys agressius -per exemple, que no impedissin reproduir vĂdeos o mĂşsica independent- i de per a quina finalitat s’utilitzaven els programes i dispositius neutralitzadors. Comença explicant que el Dret europeu obliga als Estats Membres a establir una protecciĂł jurĂdica adequada per les mesures tecnològiques destinades a protegir obres intel·lectuals, como els videojocs, contra els actes lesius fets per tercers. Ara bĂ©, aquesta protecciĂł ha de respectar el principi de proporcionalitat. NomĂ©s serveix per aquells mecanismes que impedeixen els actes dels tercers que lesionen drets d’autor sense autoritzaciĂł. Però ha de permetre que els adquirents de les vĂdeo-consoles puguin utilitzar-les si volen per finalitats que no comporten la vulneraciĂł de drets d’autor del seu creador. AixĂ, en paraules de la Cort de JustĂcia: “…dicha protecciĂłn jurĂdica Ăşnicamente se concede a las medidas tecnolĂłgicas que persigan el objetivo de impedir o eliminar, en lo que respecta a las obras, los actos que no cuenten con la autorizaciĂłn del titular de los derechos de autor mencionados en el apartado 25 de la presente sentencia. Dichas medidas deben ser adecuadas para la realizaciĂłn de ese objetivo y no deben ir más allá de lo necesario para ello” (apartat 31).
ConseqĂĽentment, ordena al tribunal que estĂ jutjant el cas que examini si hi hauria mesures menys agressives per protegir els drets dels creadors de videojocs -per exemple, que permetessin utilitzar software independent- i quin seria el seu cost. I a aquests efectes l’invita a examinar per a què (jocs pirates o altres finalitats lĂcites) i amb quina freqüència s’utilitzen a la prĂ ctica les aplicacions de PC Box SRL i 9Net SRL.
“Corresponde al Ăłrgano jurisdiccional nacional comprobar si otras medidas o dispositivos no instalados en las consolas podrĂan provocar menos interferencias o limitaciones en las actividades de terceros, ofreciendo al mismo tiempo una protecciĂłn comparable para los derechos del titular. A estos efectos es pertinente tener en cuenta, en particular, los costes de los distintos tipos de medidas tecnolĂłgicas, los aspectos tĂ©cnicos y prácticos de su aplicaciĂłn y la comparaciĂłn de la eficacia de estos distintos tipos de medidas tecnolĂłgicas en lo que respecta a la protecciĂłn de los derechos del titular, ya que, sin embargo, no es preciso que esta eficacia sea absoluta. Corresponde tambiĂ©n a dicho Ăłrgano jurisdiccional examinar la finalidad de los dispositivos, productos o componentes capaces de eludir dichas medidas tecnolĂłgicas. A este respecto, la prueba del uso que efectivamente les den los terceros va a resultar, en funciĂłn de las circunstancias del caso, especialmente pertinente. En particular, el Ăłrgano jurisdiccional nacional puede examinar la frecuencia con la que efectivamente estos dispositivos, productos o componentes se utilizan vulnerando los derechos de autor y la frecuencia con la que se utilizan para fines que no violan dichos derechos.”
No sĂ© si aquesta resposta haurĂ ajudat massa al Tribunal de MilĂ , que Ă©s qui ha de decidir qui te raĂł, Nintendo o PC Box SRL i 9Net SRL. Es possible que no gaire, doncs ja la Directiva europea en la que s’inspira la normativa italiana -i tambĂ© l’espanyola- advertia que la protecciĂł anava destinada a les mesures que restringien actes no autorizats pels titulars dels drets d’autor “sense per això impedir el funcionament normal dels equips electrònics i el seu desenvolupament tècnic”. Però cal recordar que el Tribunal de JustĂcia s’ha limitat a complir amb la seva funciĂł: explicar com s’ha d’interpretar la normativa europea. En cap cas li tocava resoldre sobre el fons. I el jutge italiĂ n’era conscient -o al menys havia de ser-ho-.
* La versiĂł originĂ ria d’aquesta entrada ha estar publicada a Comerç i ciutat, 2014 (nĂşmero 44), pĂ gines 12 i 13.