Month: April 2014

En el mon del Dret, les veritats absolutes (blanc o negre) no abunden. Els advocats, i els juristes en general, acostumem a treballar amb una paleta molt gran de grisos. El cas del “pirateig” de les videoconsoles és un exemple. Els fabricants d’aquests aparells acostumen a incloure determinats mecanismes tecnològics per evitar que s’utilitzin jocs pirates. Aquests últims constitueixen el que anomenem il·lícits civils doncs atempten contra el dret d’autor del creador del videojoc. En efecte, els videojocs són obres multimèdia complexes, que combinen programes d’ordinador amb elements gràfics i sonors. Per tant són creacions intel·lectuals i estan protegides pel Dret (El Jutjat de lo Mercantil núm. 8 de Barcelona va dir una cosa similar de les videoconsoles: constitueixen una obra complexa que inclou programes informàtics, imatges, obres audiovisuals, etc. Veieu la sentència 56/2012, de 2 de maig de 2012).

El pirateig d’un joc suposa una lesió als drets del creador del videojoc i, per tant, es il·lícita. No es tracta necessàriament d’un delicte -pel que seria necessari que l’infractor busques enriquir-se, entre d’altres requisits-, si no d’un il·lícit civil. Tinguin en compte que crear un videojoc estrella pot suposar una inversió de 30 milions de euros, que només es recupera amb la venda dels exemplars. Per evitar i desincentivar el pirateig, els fabricants de videoconsoles introdueixen uns mecanismes tecnològics en els seus aparells que permeten jugar només amb programes originals. Ara bé, també limiten la utilització de les videoconsoles, doncs no permeten reproduir software independent (música, vídeo, etc. Com acostuma a passar, s’han creat programes, aplicacions i dispositius que permeten neutralitzar els mecanismes tecnològics que utilitzen els fabricants de consoles i de vídeojocs. El dubte que es planteja es si són lícits o si, necessàriament, conculquen els drets d’autor.

No es tracta d’un problema nou, doncs ja hi hagut varis casos en que els tribunals s’han hagut de pronunciar sobre la licitud (civil i penal) d’aquests dispositius, programes i aplicacions. Per exemple, l’Audiència Provincial de Lugo va considerar que infringien la propietat intel·lectual a una sentència de de 8 de novembre de 2013 (AC 2013\36). El mateix va fallar el Jutjat de lo Mercantil núm. 8 de Barcelona a la sentència 56/2012, de 2 de maig de 2012. La raó és que la finalitat principal del dispositiu analitzat era eludir les mesures de protecció utilitzades per un fabricant de videoconsoles. En la mateixa línia varies instàncies penals han considerar que es cometia un delicte o una falta quan la finalitat de la neutralització dels mecanismes de protecció era poder utilitzar jocs pirates (Vide les sentències de l’Audiència Provincial de Madrid 373/2012, de 28.6.2012 (JUR\2012\277404) i del Jutjat de lo Penal de Saragossa 137\2012, de 9 de maig (ARP\2012\393), així com l’Auto de l’Audiència Provincial de Salamanca 412/2011, de 13.12.2011 (JUR\2012\85713).

En canvi l’Audiència Provincial de València va negar que s’hagués comés un delicte perquè els dispositius i programes utilitzats per neutralitzar les mecanismes de protecció permetien utilitzar jocs d’altres zones geogràfiques i convertir la consola en un ordinador personal apte per realitzar tasques absolutament lícites (Auto de 101/2008, de 7 de març (ARP\2008\250).

L’interès sobre aquesta qüestió s’ha renovat arrel d’una recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 23 de gener de 2014. Te origen en el litigi entre Nintendo Co. Ltd., Nintendo of America Inc. i Nintendo of Europe GmbH, d’una banda, i PC Box SRL i 9Net SRL, de l’altra. Els primers fabriquen les conegudes videoconsoles DS i Wii, que incorporen mecanismes anti-pirateria. PC Box SRL i 9Net SRL venen unes aplicacions fetes per empresaris independents que permeten neutralitzar aquestes mecanismes i utilitzar software independent a les consoles, inclosos jocs pirates. Per aquesta raó, les tres empreses del grup Nintendo varen demandar a les últimes davant dels tribunals de Milà.

Durant el procés, al jutge se li presenten dubtes sobre la interpretació de les normes que havia d’aplicar i com que derivaven de la Directiva 2001/29/CE sobre l’harmonització de determinats aspectes del drets d’autor en la societat de la informació planteja dues qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia. Essencialment vol saber si es lícita qualsevol mesura tecnològica que s’utilitzi per protegir una creació intel·lectual, com un videojoc, enfront de l’actuació de tercers i quins són els criteris per valorar l’abast que poden tenir aquestes mesures. La raó d’aquesta pregunta és que les dues empreses demandades es defensaren argumentant que els programes i dispositius que comercialitzaven podien tenir un us lícit: no només servien per jugar amb jocs pirates si no també per reproduir arxius de música o vídeo (A les seves conclusions de 19.9.2013, l’Advocada General Eleanor Sharpston explica que PC Box va afirmar que la finalitat dels mecanismes de bloqueig de Nintendo era impedir la utilització de software independent i la compartimentació dels mercats, impedint que es poguessin utilitzar a les consoles jocs adquirits en altres zones geogràfiques del mon. També va qüestionar la qualificació dels jocs d’ordinador com a programes d’ordinador. Ara bé, no entra sobre la última qüestió, vinculada al Dret de la competència, doncs no constituïa l’objecte de la qüestió prejudicial).

El Tribunal de Justícia no es mulla en la resposta, doncs contesta que la solució depèn de si existien altres mecanismes de protecció menys agressius -per exemple, que no impedissin reproduir vídeos o música independent- i de per a quina finalitat s’utilitzaven els programes i dispositius neutralitzadors. Comença explicant que el Dret europeu obliga als Estats Membres a establir una protecció jurídica adequada per les mesures tecnològiques destinades a protegir obres intel·lectuals, como els videojocs, contra els actes lesius fets per tercers. Ara bé, aquesta protecció ha de respectar el principi de proporcionalitat. Només serveix per aquells mecanismes que impedeixen els actes dels tercers que lesionen drets d’autor sense autorització. Però ha de permetre que els adquirents de les vídeo-consoles puguin utilitzar-les si volen per finalitats que no comporten la vulneració de drets d’autor del seu creador. Així, en paraules de la Cort de Justícia: “…dicha protección jurídica únicamente se concede a las medidas tecnológicas que persigan el objetivo de impedir o eliminar, en lo que respecta a las obras, los actos que no cuenten con la autorización del titular de los derechos de autor mencionados en el apartado 25 de la presente sentencia. Dichas medidas deben ser adecuadas para la realización de ese objetivo y no deben ir más allá de lo necesario para ello” (apartat 31).

Conseqüentment, ordena al tribunal que està jutjant el cas que examini si hi hauria mesures menys agressives per protegir els drets dels creadors de videojocs -per exemple, que permetessin utilitzar software independent- i quin seria el seu cost. I a aquests efectes l’invita a examinar per a què (jocs pirates o altres finalitats lícites) i amb quina freqüència s’utilitzen a la pràctica les aplicacions de PC Box SRL i 9Net SRL.

“Corresponde al órgano jurisdiccional nacional comprobar si otras medidas o dispositivos no instalados en las consolas podrían provocar menos interferencias o limitaciones en las actividades de terceros, ofreciendo al mismo tiempo una protección comparable para los derechos del titular. A estos efectos es pertinente tener en cuenta, en particular, los costes de los distintos tipos de medidas tecnológicas, los aspectos técnicos y prácticos de su aplicación y la comparación de la eficacia de estos distintos tipos de medidas tecnológicas en lo que respecta a la protección de los derechos del titular, ya que, sin embargo, no es preciso que esta eficacia sea absoluta. Corresponde también a dicho órgano jurisdiccional examinar la finalidad de los dispositivos, productos o componentes capaces de eludir dichas medidas tecnológicas. A este respecto, la prueba del uso que efectivamente les den los terceros va a resultar, en función de las circunstancias del caso, especialmente pertinente. En particular, el órgano jurisdiccional nacional puede examinar la frecuencia con la que efectivamente estos dispositivos, productos o componentes se utilizan vulnerando los derechos de autor y la frecuencia con la que se utilizan para fines que no violan dichos derechos.”

No sé si aquesta resposta haurà ajudat massa al Tribunal de Milà, que és qui ha de decidir qui te raó, Nintendo o PC Box SRL i 9Net SRL. Es possible que no gaire, doncs ja la Directiva europea en la que s’inspira la normativa italiana -i també l’espanyola- advertia que la protecció anava destinada a les mesures que restringien actes no autorizats pels titulars dels drets d’autor “sense per això impedir el funcionament normal dels equips electrònics i el seu desenvolupament tècnic”. Però cal recordar que el Tribunal de Justícia s’ha limitat a complir amb la seva funció: explicar com s’ha d’interpretar la normativa europea. En cap cas li tocava resoldre sobre el fons. I el jutge italià n’era conscient -o al menys havia de ser-ho-.

* La versió originària d’aquesta entrada ha estar publicada a Comerç i ciutat, 2014 (número 44), pàgines 12 i 13.