Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: William Shakespeare

PELL I QUIMERA, indestriables i necessàries.

rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl mat√≠ les xicrandes -quines resson√†ncies t√© aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, s√≥n ara espurnejants de flors violades d‚Äôuna naturalesa delicada i lluminosa.¬†Forestier, el jardiner per excel¬∑l√®ncia de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre¬†novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un √ļs m√©s enll√† de la seva qualitat reconeguda d‚Äôabans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels ¬†“indians” que s‚Äôarrengleren amb elles alhora¬†que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral¬∑leles d‚Äôarbres m√©s, de la natura barcelonina dels pl√†tans, a banda i banda del cam√≠ central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magn√≠fic i gener√≥s espai urb√†, dins les estretors d‚Äôun barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t‚Äôho tot, en la personalitzaci√≥ adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “Sacr√© Coeur” barcelon√≠, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard,¬†fixeu-vos que no hi senyoreja nom√©s la necessitat. Perqu√® aquesta √©s una disposici√≥ arb√≤ria que no hagu√©s pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d‚Äôordre intern hum√†, de simetria i l√≤gica de l‚Äôimaginari mental de l‚Äôhome,¬†¬†el qual vol una creaci√≥ de llum i d‚Äôombra distint i propi nom√©s del seu esperit. El temple del Tibidabo √©s sens dubte una¬†personalitzaci√≥ adient a les pors i als necessaris d‚Äôacompanyament que reclama la vida humana… s√≠, s√≠,¬†per√≤,¬†el dolmen immens que suposa el temple dins¬†l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “Sacr√© Coeur” barcelon√≠: una resposta ben pr√≤pia de l‚Äôimaginari hum√†, amb uns costos elevats de creativitat, de c√†lcul i d‚Äôesfor√ß, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preemin√®ncia en darrer terme sembla una conclusi√≥ de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu aix√≠: “Per servir-se de l‚Äô√†nima, /¬†que ha estat subtil el cos!‚ÄĚ per√≤, tanmateix, i aqu√≠ √©s on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu¬† a la naturalesa m√©s del que la naturalesa necessita, la vida humana √©s tan barata com la vida de les b√®sties‚ÄĚ(King Lear).

Que pragm√†ticament diferent pot ser la vida quan se l‚Äôha dotada d‚Äôun sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre fr√†gil, sempre esmunyed√≠s, a l’ombra lluent d‚Äôuna Quimera!.¬†¬†

 

D’ALL√í QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D‚Äôall√≤ que anomenem vida en el parlar de cada dia… D‚Äôall√≤ que hom apel¬∑la quan diu:¬†√©s la vida! √Čs a dir, d‚Äôaquella¬†consci√®ncia i percepci√≥ que tot d‚Äôuna ens ve¬†fruit d‚Äôun desvetllament emocional que estimula la intu√Įci√≥ i la comprensi√≥ no anal√≠tica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, vera√ß, i m√©s proper a la l√≤gica paradoxal¬†pr√≤pia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor¬†o de la seva magna alegria. D‚Äôaix√≤ √©s¬†del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa¬†mat√®ria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pr√≤sper a La tempesta: ‚ÄúTots estem fets de la mat√®ria de qu√® estan fets els somnis, i √©s el somni que encercla les nostres vides‚ÄĚ[1], i que aquesta sigui una percepci√≥ recorrent en les nostres vides, no nom√©s enfront el passat viscut, sin√≥ fins i tot pel present dif√≠cil de percebre. O que com el que ens diu Plat√≥ al llibre VII de La Rep√ļblica, on¬†la percepci√≥ d‚Äôaix√≤ que hem anomenat vida se‚Äôns presenta com la conseq√ľ√®ncia¬†de la condici√≥ humana expressada en l‚Äôal¬∑legoria del mite de la caverna… on la¬†vida humana √©s comparada a la d‚Äôun¬†esclau encadenat dins una caverna, d‚Äôesquena a la llum i que no veu les coses reals,¬†ans solament les ombres projectades a la paret interior de l‚Äôespluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que nom√©s per l‚Äôacci√≥ pr√≤pia del fil√≤sof -llegeixis aqu√≠ el pensador, l‚Äôartista o el poeta i el m√≠stic- √©s capa√ß d‚Äôalliberar-se d‚Äôaquesta il¬∑lusi√≥… √Čs a dir, que nom√©s a traves de l’experiencia emotiva i intel¬∑lectual¬†extraordin√†ria ens sigui possible la percepci√≥ de l’instant i de la veritat de la vida…¬† amb les seves altes sensacions i tamb√© amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys ‚Äďel de Shakespeare i el de Plat√≥- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcci√≥ de sentit i discussi√≥ dels ‚Äúnonsense‚ÄĚ al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinu√Įtats de totes les coses humanes, √©s que alguna cosa ens diuen, malgrat les perp√®tues vacil¬∑lacions humanes, √©s que alguna cosa contenen de la sensaci√≥ i de la percepci√≥ de la vida, malgrat la higi√®nica entronitzaci√≥ de la ra√≥ que van dur a terme els vents de l‚Äôavui caduca ja Il¬∑lustraci√≥.

 

¬ŅQu√® √©s, doncs, la vida en aquesta accepci√≥ que hem definit a l‚Äôinici d‚Äôaquest post?

Tornem al primer, al jove, Luk√°cs. El Luk√°cs molt reivindicat per l‚Äôautor d‚Äôaquest blog i tamb√© per √Āgnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L‚Äô√†nima i les formes‚ÄĚ, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor¬†. Debussy, el¬†m√ļsic que encap√ßala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una¬†modulaci√≥¬†musical paral¬∑lela al discurs de Luk√°cs, plena de la sensaci√≥ de vida com nom√©s ho pot formular el llenguatge musical.¬†I sobretot, llegim el text¬†amb un esperit ben dissemblant al de qui¬†√©s mou¬†√ļnicament pel¬†profit per la vida, d‚Äôaquell qui no sap desprendre‚Äôs de les coses¬†necess√†ries del fer i desfer quotidi√†, …¬†Diu Luk√°cs:

 

‚ÄúLa vida √©s una anarquia del clar-obscur: no s‚Äôhi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s‚Äôaiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot √©s destru√Įt i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida √©s poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida √©s la cosa m√©s irreal i menys viva de totes les imaginables; nom√©s se la pot descriure negant-la; nom√©s aix√≠, perqu√® sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ‚ÄĚ

 

I continua “La vida veritable √©s sempre irreal, sempre impossible per a l‚Äôemp√≠ric de la vida. Brilla una cosa, s‚Äôenlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l‚Äôatzar, la gran ocasi√≥, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pr√≤pia vida, de les √ļltimes possibilitats pr√≤pies-. Cal tornar a un ambient clos, atu√Įt, cal negar la vida per poder viure.

Perqu√® els homes estimen all√≤ que la vida t√© d‚Äôalat, la seva indeterminaci√≥, amb aquella oscil¬∑laci√≥ que mai no acaba, per√≤ que tampoc¬† mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a mon√≤tona, abaltidora can√ß√≥ de bressol. Per√≤ el miracle √©s el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexi√≥; despietadament ho resol tot en un balan√ß clar i inequ√≠voc. I els homes odien¬†l‚Äôinequ√≠voc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciar√† qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perqu√® darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podr√† superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperan√ßa √©s la vida per a ells, i all√≤ que els veda el dest√≠ esdev√©, f√†cilment i a bon preu, la riquesa interna de l‚Äô√†nima. L‚Äôhome mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s‚Äôacompleix , tot √©s possible…”[2]

 

Tota una definici√≥ de la vida. Luk√°cs encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visi√≥ que inclou¬†un vell programa de m√≠nims de la vida, una part dels ‚Äúinequ√≠vocs‚ÄĚ de que parla en el seu text, expressat sint√®ticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i √ļnica vida. Un programa de m√≠nims que hom descobreix de sobte emocionalment ‚Äďtot i que intel¬∑lectualment ja ho sabia!- com la percepci√≥ mare de la vida. √Čs allo que el text seg√ľent descriu o afai√ßona:

 

‚ÄúTotes aquestes veus plenes de la for√ßa mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d‚Äôescassos minuts, que despullen, encara m√©s, si cal, la nostra pell. I ens parlen d‚Äôaltres lleis, iguals d‚Äôinversemblants, iguals de ver√≠diques, del caminet vell i humil de la vida, l‚Äô√ļnic sender sense el caos absolut del possible, del meravell√≥s possible! redemptor de la sofren√ßa del ser:¬†El caminet vell i humil de la naixen√ßa, el cr√©ixer, el decr√©ixer…¬† i la mort.‚ÄĚ[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de ‚ÄúDe l‚Äôelementalitat de la pell i de la quimera‚ÄĚ de l‚Äôautor d‚Äôaquest blog.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén