Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Sören Kierkegaard

DE LES EXPERIÈNCIES HUMANES DE L’EXTRAORDINARI. A propòsit de la reedició dels llibres “L’Artificier” i “De la seducció i del sofriment” de l’autor d’aquest blog

Són efluvis surant en l’espessa nebulosa, sortint de ramells d’aigua acanalada, descendent, vers la fonda gorga del seu caient, ple de borbolleig rabent, i en present.

Són vents innúmers, polidireccionals, que aboquen cels allargassats i rosats, al gràvid i a l’ingràvid flagell del nostre cor sedent.

Són llums immaterials dins la Veneciana església de S. Giorgio Maggiore. Matins que traspuen una lluentor serena en les arcades altives, sublims, que vinclen, agemolit, el nostre cos vers la divinitat resplendent (…)

 

San Giorgio Maggiore, des de la plaça San Marco de Venècia (Pixabay License)

 

Que totes aquestes experiències sensorials se’ns apareguin en el dia a dia, en el quotidià, en l’abaltiment de la normalitat estantissa, en el tedi “Baudelairià”, com una emanació subtil i invisible, en efluvis surant en l’espessa nebulosa, com uns vents innúmers, com unes llums immaterials en  la silueta ombrosa i altiva de la ciutat més màgica… I en transfigurin, tanmateix, tota la realitat percebuda, tota l’experiència vital i tota realitat, conformant tota una experiència de l’extraordinari en les nostres vides… No deixa de ser una experiència coneguda a tota la humanitat, malgrat que la seva recurrència, la seva estandardització, la seva consciència i la seva racionalització no sigui feta per tothom de la mateixa manera.

Ens referim a aquells instants on se’ns atura el temps, on una percepció de l’instant com eternitat i totalitat ens pren, i una agudització dels sentits ens abraça i ens embriaga. Quan una experiència de concentració i de comunió ens doblega en una contemplació d’uns éssers, en la vivència d’una experiència, d’una construcció, d’un paisatge, d’un pensament. Quan per efecte d’una obra d’art -musical, escènica, literària o plàstica -que se’ns actualitza en la nostra interioritat penetrem en altres mons, en virtualitats acerades, i se’ns obren totes les geografies possibles, totes les temporalitats absents.  Quan una experiència emotiva ens corprèn i ens atansa al rar i al bell que ens embriaga, com en l’enamorament o certes contemplacions místiques… Quan en els grups i les grans col·lectivitats es renoven en les seves il·lusions i esperances, i totes les revolucions són possibles, i s’obren als grans canvis de paradigmes ideològics i estètics, a noves etapes de l’esperit, i es produeixen entusiasmes col·lectius que somouen el nostre ànim promovent canvis…

En tot, en tot això, s’hi produeixen les experiències de l’extraordinari que obren la vida a tota possibilitat, a tota infinitud, a tota intemporalitat…

Perquè la vida en la seva experiència ordinària, en la seva normalitat estantissa, en el seu transitar biològic entre el naixement, la creixença, la decrepitud i la mort, se’ns apareix com una oposició permanentment a l’esperit i a l’art, tal com fa dir Thomas Mann a un dels seus personatges, en Tonio Kröger, i “no se’ns presenta com una visió de sagnant bellesa i formosor salvatge, no com allò extraordinari que dona vida a l’extraordinari en nosaltres, ans que són precisament el normal, el decent, i l’agradable aquells que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en fi en la seva banalitat temptadora”.

Però la vida humana se sosté, es construeix i es perpetua a partir i gràcies a les experiències de l’extraordinari, que l’obren cap a la infinitud i la intemporalitat. Perquè tal com diu un joveníssim György Lukács : “Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc mai no arriba al capdamunt…” I diu també… “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -a les altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies. Cal retornar a un ambient clos, atuït,  cal negar la vida per poder viure.”

I no solament és la nostra ment la que en virtut d’aquestes experiències la que es transfigura, ans també, en certa manera, que és la mateixa realitat la que en queda renovada i en descobreix tot de geografies de l’absent. Llocs de geografia precisa i reconeguda on tot en queda ampliat i metamorfosat per la nostra visió, per la nova significació que se’n descobreix.

Les experiències de l’extraordinari són les que revelen la veritat en la vida, el seu sentit, el seu posicionament respecte al tot. Un tot que es projecte ara cap a un infinit i cap a totes les possibilitats, damunt el finit i el necessari de la vida…

I quin és sinó el veritable afany i el veritable “métier” del poeta, l’artista, el creador, el filòsof sinó el de ser-ne el mèdium, el vehiculador d’aquesta metamorfosi entre l’ordinari i l’extraordinari? Entre el visible i l’invisible?

Ocorre aquí que ens trobem davant la presentació de dos llibres, suara feliçment reeditats després d’unes fraudulentes edicions, els quals s’han gestat, construït i performat a partir i com unes experiències de l’extraordinari. Un treball amb voluntat totalment literària, amb voluntat de mediador entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible…

Es tracta dels llibres que van ser presentats a la Llibreria Byron de Barcelona el passat 25 de maig, sota els títols de L’Artificier. Poemes en prosa i De la seducció i el sofriment. Poemes en prosa, ambdós amb el segell Grama de Pagès editors.

 

Cartell de la presentació del llibres (Pagès editors)

 

L’acte, com s’especifica en el cartell, fou presentat per l’escriptor Enric Umbert-Rexach, prologuista dels dos llibres, junt amb Matilde Fonollar que va recitar-ne un parell de poemes amb música de Granados i d’Einaudi controlada pel tècnic Jordi Moreno. També va parlar-ne el mateix autor com a cloenda de l’acte.

Hi ha en l’advertiment que encapçala un dels dos llibres, el De la seducció i el sofriment, uns paràgrafs aclaridors respecte al tema que ens ocupa, quan diu sobre la seducció i el sofriment…  “Contradictoris i extrems, els dos moviments de l’ànima fecunden el camp de les experiències humanes de l’extraordinari; plenes de consciència del temps i del viure; plenes del goig i de la tensió extrema. Un temps de naixences i d’obertures a l’infinit, de transgressions individuals i socials cap  a la mort del vell i la naixença del nou, plenes del sentit profund del viatge.”

Hi ha en els dos llibres, com va recalcar el mateix Enric Umbert, una aparició recurrent dels mites i dels seus déus, perquè, si, com ja hem dit, l’extraordinari apareix quan l’etern i l’infinit es projecte damunt el temporal i el finit, podem anar encara més lluny i jugar amb les figures dels antics déus de la religiositat grega, amb la seva doctrina secreta -com assevera Nietzsche-, perquè prefiguren i expliquen les forces que mouen els homes i el món en la seva formulació simbòlica, en el seu significat darrer, en el seu últim sentit o sense sentit…

I ja en aquest joc simbòlic, Hermes apareix aquí enaltit. Dins la polisèmia dels seus sentits, Hermes -Mercuri-,  és el mitjancer, el qui possibilita l’aparició de l’extraordinari, la intersecció, el miracle, la transparència entre els dos mons: entre els homes i els déus, entre l’infinit i el finit, entre l’intemporal i el temporal. Ell és el déu de les transaccions divines amb el terrenal, amb l’ordinari de la vida humana, amb la necessitat, amb l’experiència del dia a dia: el quotidià.

I aquest quotidià, aquest terrenal, acarat a les experiències de l’extraordinari, és el que s’especifica en l’advertiment citat del llibre De la seducció i del sofriment…  ” A l’altre extrem, acarat i allunyat, hi ha el camp de les experiències de l’ordinari,  on tranquil, però sovint abaltit i depressiu, transcorre el quotidià necessari. Es tracta dels períodes de pervivència de les institucionalitzacions creades en els processos anteriors d’obertura cap a l’infinit i el possible. Són temps d’ordenacions cap el finit necessari, cap a la quietud i el sedentarisme, i també, indefectiblement, camins cap a l’oblit.  El sociòleg italià Francesco Alberoni en descriu aquesta bipolaritat, dins l’ordre individual i col·lectiu, en el seu llibre Movimento e istituzione.

El filòsof danès Sören Kierkegaard atribueix aquest període, en la seva famosa divisió sobre les possibilitats existencials de viure la vida,  a l’esfera ètica, on no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individu s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individu, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat, aquí no es dona cap experiència de l’extraordinari, per tant, aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial, en el canvi i la metamorfosi. Tanmateix, la permanència constant i autocomplaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant, deixa de ser persona i es torna massa. Mentre que en els períodes de les experiències de l’extraordinari el que les viu es plenament individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i, per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a una nova  experiència de l’extraordinari-.

Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

Sols, doncs, l’experiència extraordinària ens permetrà de fer visible l’invisible. De fer real la vida com diria Pessoa. De construir el real integrat a partir del real immediat, com va dir J. V. Foix, el qual és la vera realitat. I La ficció i la construcció quimèrica, en la mesura que se sap viure com un joc ,també produiran aquesta mateixa funció.

Tot ésser humà ha viscut almenys un cop a la vida aquesta experiència singular que són les experiències extraordinàries de la vida. L’experiència de l’enamorament n’és la més recurrent. La personalitat artística, però, és la més procliu a viure aquesta mena d’experiències.  No en va la seva obra reeixida surt sempre com a mediació entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible, entre el fugisser i l’etern…  Ell n’és el seu mèdium i en resta verament orfe en tot moment si aquesta funció li manca.

En l’advertiment esmentat del llibre De la seducció i el sofriment, es diu:

La per consens acceptada personalitat artística sent una atracció irresistible cap al camp de les experiències vinculades amb els estats emotius en moviment, més que no pas pels períodes institucionals. Sols en les experiències de l’extraordinari es revela la transparència del món de les idees, la transparència de l’infinit, la vivència de l’U i del Tot. És, en certa manera, l’atracció vers l’abisme dels esperits romàntics de tots els temps, és Dionís i l’instint primaveral o tardoral, i és, també, el goig de les experiències Apol·línies de plenitud just al moment breu de l’arribada a la quietud després d’un gran moviment. Això marca i determina l’artista considerablement en la seva trajectòria vital, i el mena a una emmalaltida voluntat per sostenir-se damunt la corda fluixa de la vida, allargant o sostenint inútilment els estats naixents, cercant-los obsessivament fins a la perversió en els casos extrems en què no sap temperar-se en el refugi d’una personalitat més harmònica

Tostemps el seu emblema ja no pot ser pas d’altre -com a personalitat artística que ell és-  que el decantament excessiu vers l’infinit, cap a les experiències de l’extraordinari, una forma al capdavall de desesperació definida per Kierkegaard en el tractat de psicologia profunda que és el llibre “La malaltia mortal”. Amb una vida d’excés respecte a l’home finit que ell també representa, lluita cap a ell i contra ell mateix alhora, perquè sap com n’és de paradoxal el complex que anomenem vida i com només el podem capir, comprendre i sentir, fins i tot en tota la seva plenitud, pels antònims del finit, del real, del perceptible en primera instància.”

I d’aquí el conflicte intern que viu tot artista, la confrontació que el lacera, perquè allí on hi guanya l’home hi perd l’artista, i viceversa, on hi guanya l’artista hi pot perdre l’home.

I que no cal dir dels llibres que el passat 25 de maig varen ser presentats a l’elegant, a l’exquisida, Llibreria Byron de Barcelona i que han inspirat tota aquesta reflexió?

Acte de presentació de la reedició dels llibres esmentats, a la Llibreria Byron de Barcelona, amb la presentació d'Enric Umbert-Rexach i del propi autor

Sala Shelley de la Llibreria Byron, amb Enric Umbert-Rexach i l’autor

Els dos llibres conformats per 20 poemes en prosa cadascun constitueixen de facto la formalització literària de tot d’experiències de l’extraordinari. Només d’experiències de l’extraordinari. Tot un conjunt barroc en paraules del propi Enric Umbert-Rexach, que en els pròlegs als dos llibres ha fet uns acurats treballs d’alta volada, que lluny de l’apologia gratuïta conformen un marc intel·lectual i escenogràfic que enriqueixen en gran manera el treball de l’autor.

Si en el primer llibre, en una visió diacrònica, s’evoca una biografia simbòlica d’un constructor d’artificis, artifici entès com a ampliació notable del real i no pas com antònim de real o veritable, en pinzellades d’una forta intensitat, des de la infantesa fins a la senectut; en el segon, en una visió sincrònica, s’hi formalitzen estadis de vivències de seducció i de sofrença en la seva tessitura més alta, més extrema, pròpies de les experiències de l’extraordinari que s’han definit anteriorment.

Cal dir que els dos poemes inicials del primer llibre, el de l’Artificier, en un apartat que l’autor anomena Del temps de la naixença, emmarquen de fet tots el que componen el llibre i també tots el que componen el segon llibre. En el Nou enigma d’Esfinx o l’escarnida dama a través de la transposició del mite d’Edip i Esfinx a la nostra era, el de la postmodernitat més absoluta, a la que tal volta potser estem començant a sortir, Esfinx ja no terroritza a ningú, i no hi ha cap heroi que respongui a la seva enigmàtica pregunta. Un fet que és l’emblema dels temps sense metafísica que ens ha tocat de viure, en la modernitat líquida que va definir Zygmunt Bauman.

En el segon, El Duel o el conflicte entre vida i art, es dirimeix allò que constitueix per a l’artista un profunda laceració entre una vida conformada en el desig de natura, allò que n’hem dit de les experiències de l’ordinari, enfront de les de l’extraordinari que marquen la vida de l’artista. És, per tant, un duel interior el que aquí s’hi formalitza i escenifica. És el conflicte que podem localitzar com a temàtica en tota l’obra de Thomas Mann al qual ja ens hem referit. És el conflicte que rau en l’esfera ètica Kierkegaardiana que també hem esmentat… Perquè l’obra artística neix del prescindible i de la no necessitat. No dona menjar, ni descans, ni protecció, malgrat que per a l’artista, en la seva interioritat, i pel destí final de la humanitat, siguin tant i tan importants i necessaris.

I també, com diu Plató perquè… “Però forma i llibertat, Fedre, porten a l’embriaguesa i a la cobejança; menen potser l’esperit noble vers el crim esgarrifós del sentiment -crim que la seva pròpia rigidesa estètica reprova per infame-, porten a l’abisme, sí, també hi porten.”

En ambdós poemes s’hi troba una experiència extrema. En el primer on el mite de Edip i l’Esfinx s’actualitza vers una situació grotesca i dramàtica, i en el segon, en el duel, amb la mort com a únic desllorigador, cap al decantament on guanya l’artista o cap on guanya la persona…

Pels altres trenta-vuit poemes que conformen el conjunt dels dos llibres convido al lector a definir-ne per ell mateix les temàtiques de l’extraordinari que s’hi diuen, o millor dit, que s’hi perfan. Perquè no oblidem que l’eficàcia de l’art, de tot art, tant pel creador com per al receptor, rau en el fer i no en el dir. I és veritablement aquí on l’autor espera, de cert, haver-hi reeixit.

Que sigui el lector qui s’endinsi en aquest laberint. Ja li hem donat un primer fil d’Ariadna. Ara, tot sol, haurà de caminar.

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2ª part). A propòsit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un camí singular i únic… “La Punta” de la població de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Dèiem en el post anterior d’aquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.

Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que  presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…

S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit-  en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?

També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…

Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu  de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!  I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.

Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries,  hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.

Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva,  en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.

I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitzó (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè el penediment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William és el nom que dóna Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera ètica invalida un retorn a l’esfera estètica, per si mateixa amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)

IDEALITAT VERSUS REALITAT. L’experiència creadora.

imagesCAVZIOXH

               A Emma Bobary

               i a Emma Roldan Lozano

Que la única forma de vivència de la idealitat,  en la vida, sigui la que proporciona l’efímera vivència artística és una veritat acceptada per l’Artificier. Hi cabrien també, dins aquesta particular experiència d’absolut, els “estats naixents”, moments únics, dels quals parla el sociòleg italià Francesco Alberoni[1]. Estats definits com d’experiència extraordinària dins la vivència personal, moments d’entusiasme, de seducció, d’enamorament; i, també estats col·lectius dels grups i de les societats, en els períodes revolucionaris tocants al pensament i a tot allò material, on es crea un nou paradigma vital, una nova construcció de l’esperit, una nova edificació social. Entremig, passa, necessari, el tedi de la vida en la misèria o en la opulència, la necessària conformitat que institucionalitza i consagra en formes les expectatives creades en els estats naixents. En aquest període lent, quotidià, somnolent, l’home pot trobar també un paradís de tranquil·litat i d’harmonia fins que la llei còsmica de l’entropia destrueixi, a poc a poc, la ja cada cop més vella institucionalització creada. Aleshores, plana la decrepitud i el desencís fins el naixement  proper ja d’un nou estat naixent.

Una explicació plausible. Una explicació corroborable en l’esdevenir personal i col·lectiu.

La idealitat, doncs, es manifesta en els estats naixents sense gaire intervenció de la voluntat humana, i, amb la intervenció relativa de la voluntat en la creació artística, tant en la seva execució per part de l’artista, com en la seva actualització que permet l’obra creada en el receptor.

La vida humana persegueix la idealitat. Quan Flaubert ens diu : “Madame Bovary c’est moi”, no vol dir altra cosa que la idealitat que percaça en l’experiència amorosa Emma Bovary, és també la idealitat que Gustave Flaubert va percaçar al llarg de la seva vida en la vivència artística i vital. La il·lusió de la idealitat, la quimera de la idealitat.

El camí de la racionalitat ètica necessita la irracionalitat de la quimera. La higiènica i saludable Il·lustració, sense les advertències del Romanticisme i de l’avís sobre la natura humana de Freud, condueix a la desesperació i al buit. Ho va avisar el pensador danès Soren Kierkegaard des de la seva solitud amarga, ho diu Zigmunt Bauman al parlar de les implicacions de la modernitat amb l’holocaust[2], ahir ho deia un filòsof català des de significants distints des de les pàgines d’un diari, Josep Ramoneda, advertint de la mancança del sentit tràgic en la modernitat.[3]

És per això que Baudelaire en el seu “Spleen de Paris” constata com diversos homes caminen corbats cadascú amb la seva Quimera…

La idealitat o la Quimera necessària per donar sentit a la vida.

Sous un grand ciel gris, dans une grande plaine poudreuse, sans chemins, sans gazon, sans un chardon, sans une ortie, je rencontrai plusieurs hommes qui marchaient courbés.
Chacun d’eux portait sur son dos une énorme Chimère, aussi lourde qu’un sac de farine ou de charbon, ou le fourniment d’un fantassin romain.[4]
 
 
 
 
 

 


[1] ALBERONI, Francesco. Movimiento e institución : teoría general . Madrid : Editora Nacional, cop. 1984

[2] BAUMAN, Zigmunt. Modernity and the holocaust. Cambridge : Polity Press, 1989

[3] RAMONEDA, Josep. El sentit tràgic. Diari Ara, diumenge 24 d’abril del 2011. Pàg. 41

[4] BAUDELAIRE, Charles. Petits poèmes en prose ; Le spleen de Paris Paris : Garnier-Flammarion, cop. 1967

 

QUÈ POT ÉSSER UN HOME PER A UN ALTRE? (1a part)

 
"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volguérem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel·len a la intel·ligència de les paraules per les quals construïm el món, el nostre món.

Volguérem aclarir l’incoercible periple de la significança del que pot ésser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d’un lloc únic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblança i versemblança del real, sense la pressa del moment efímer i breu, i alhora, en el límit d’un espai-temps per fornir-nos l’esperó necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibló que ens empeny a una resolució que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i doblement, també, aquella absència del neguit de la pressa que fa que, després d’una primera cadència temporal, hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta que desvetllen l’instint de cacera de l’home en l’arrencada, i el disposi ja no tant a l’esperit pel profit, ans a deixar al lloc estàtic d’una taula tot allò que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores,  ja lluny d’una primària espontaneïtat feta de tot allò que hom rep al llarg dels dies del món sorollós, i ben a prop del que ja està amarat en ell mateix, l’home esdevé una encalmada seqüència, d’on li revé, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix una forma més autèntica d’ell mateix, un pensament més lliure de l’encadenament anterior… i, ara, serè albira uns pensaments o uns silencis més entenedors a la seva pròpia sang .

I volguérem una avinentesa única i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora, i…  construírem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasió a imatge i semblança de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de René Magritte “L’empire des lumières“, una casa per a un diàleg, per a una palestra, enderrocada amb el mateix temps rècord que el de la seva construcció després de la fi del diàleg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucció del palauet on hi tingué lloc el bell diàleg.

El temps, un temps d’hora baixa per a l’inici, d’un capvespre lluminós ple de reflexes encisadors i enigmàtics, fins a l’hora en què ha de néixer la llum freda d’un matí de febrer mediterrani.

Els actors, un titellaire vençut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriuà, amb la seva multiplicitat de veus, fetes amb llengüeta o estrafent  el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vienès, diplomàtic, poeta i dramaturg -una rara i no pas casual associació d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successió; l’escriptor seriós Amadeus Severinus de rara datació històrica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” però no pas Johannes de Vincennes que decididament no és la mateixa persona segons les confirmacions més recents; i, Diotima, la Diotima Socràtica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, així com la pianista Martha Argerich interpretant a tot hora i sense pausa, en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el saló central de la casa.

Què pot ésser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes lamparetes encenen llums amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen el paviment hidràulic, alhora que una imprecació a la terra i a la força del pensament hi és enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Què pot ésser un home per a un altre? : l’angèlic llop que és un demoníac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o bé cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capaç d’una gratuïtat i generositat que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat de la defensa personal més arrauxada.

Diotima .- La necessitat, però en allò humà també, la possibilitat. Vet ací el dubte, vet ací la nostra llibertat, dins el destí que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Només el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte és ara present, tanmateix, hi plana suaument  amortit el so del piano que  vertebra els sentiments del cor i des-estructura l’ordre il·lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…  

 Els estudis que hom ha fet, un cop acabats, són com els vestits usats que, per molt bonics que siguin, hom ja no pot utilitzar mai més, car ara són massa petits, vells i descolorits. Els estudis que hom fa són com els vestits nous, planxats i emmidonats, cenyits i llambrejants que, malgrat tot, no s’han estrenat encara; és per aquest motiu que ningú sap si seran afavoridors, ni com escauran un cop posats, al sempre imprecís moviment del cos. Només les interaccions i els processos on hi som seduïts o sofrents poden vestir-nos. Només per la pietat i el terror movem la nostra consciència cap formes de coneixement i d’acció, per tant d’abillament, que no es gasten, que s’ajusten fermament, sense estrènyer ni onejar. Vestits que tenen la fragància de la pròpia pell i la vivència completa del present. Ni passat ni futur. Inintel·ligibles al pensament, ens donen l’única possibilitat reeixida d’aprenentatge, l’única acció per fer-nos més bells, i per tant, més savis.  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori  )

NOTA DE L’ARTIFICIER : 

L’escrit, sens dubte seriós i amb una semblança estilística prou evident amb un escrit de Soren Kierkegaard, va ser trobat dins la memòria d’un ordinador en ser comprat el dia 20/09/1999. La seva estranya datació respecte a la data de compra, així com la inversemblança de la topografia digital on va transcòrrer la vida de l’autor– web encara en construcció-, va deixar sense arguments vitals al pobre funcionari d’una institució universitària de la qual no direm el nom, on encara avui, el pobre home, sobtadament envellit, mut i entotsolat,  hi malviu pres d’un gran esbalaïment en espera de la seva santa jubilació.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén