
Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)
A propòsit de l’Ăşs dels recursos mètrics en la construcciĂł del vers, Salvador Oliva (1) es sorprèn -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosiĂł de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condiciĂł, i encara avui segueix…
Oliva considera que de les tres classes de recursos que tĂ© el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonològics (recompte sil·lĂ bic, rima, ritme), els sintĂ ctics (paral·lelismes, quiasmes…) i els semĂ ntics (les figures de sentit: metĂ fores, sinècdoques, metonĂmies…), la renuncia als primers, que justament sĂłn els que el seu aprenentatge resulta mĂ©s planer, Ă©s un autèntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisiĂł, mĂ©s enllĂ de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurrència sil·lĂ bica Ă©s, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcciĂł d’un vers, per tant eficaç per a la funciĂł poètica, sense que hi haguem d’afegir res mĂ©s; mentre que l’Ăşs dels recursos semĂ ntics, per exemple, requereix d’una certa predisposiciĂł natural a travĂ©s d’una hiperestèsia sensual -aquĂ l’Artificier en diria un estat de suspensiĂł còsmica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.
Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonològics i Ă©s quan assevera que: “l’Ăşnica condiciĂł que requereix la mètrica, en canvi, Ă©s que el poeta no estigui afectat de sordesa rĂtmica”
Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmaciĂł d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa rĂtmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. És evident que tots tenim qualitats diferents mĂ©s o menys desenvolupades, però negaria d’entrada que algĂş pugui ser irreparablement afectat per la sordesa rĂtmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la oĂŻda, tambĂ©, al poeta li cal un procĂ©s semblant.
Si hem de fer cas a la opiniĂł sobre ella mateixa que Mercè Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a ParĂs, sobre les seves capacitats rĂtmiques, i veure, desprĂ©s, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la mĂ©s absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la mĂ©s alta producciĂł de poesia, un conjunt excel·lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aquĂ, un exemple de com aquesta sordesa rĂtmica no Ă©s irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.
Josep Carner en una carta ens en dona la pista…
[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia , a ParĂs, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Això Ă©s el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us dirĂ© -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasĂl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us cĂ piguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta Ă©s la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic mĂ©s content d’aquella intuĂŻció que de cap dels meus poemes.)(3)
Que ningĂş cregui doncs d’entrada que tĂ© sordesa rĂtmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, tambĂ©, el de la lectura del magnĂfic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.
I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Mercè Rodoreda… Una obra que resisteix el parangĂł (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitjĂ de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cĂ non dels poetes, alhora que esdevĂ© una figura polièdrica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)
Johannes de Fontdenberg
Bibliografia:
(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pà g. 9-11
(2) RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002
(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, pĂ g. 199.