Etiqueta: Salvador Oliva

El dret d’un discurs : Sobre la intervenció plàstica en una exposició bibliogràfica de la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

( Sobre l’exposició vegeu : http://www.bib.uab.cat/socials/exposicions/forumrecerca/index.htm )

La intervenció plàstica, que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials de la UAB, no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica. Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber: “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006. 

La pintura que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura. Aquest conjunt, respecte a la temàtica “Universitat i Empresa”, vol emfatitzar els lligams entre el general i el particular a partir la figura de Goethe i de la seva cita. Goethe com el paradigma suprem del mon universitari, del geni multidisciplinari, una de les intel·ligències i sensibilitats més poderoses de la humanitat, amb una cita que resa: “Allò que és general ha d’acomodar-se eternament en allò que és particular”, es a dir, la Universitat com a general i l’Empresa com el particular, un lligam i una “acomodació” que ha de produir-se en tot moment. Si l’observador que ho contempla divideix la vitrina en dos espais, a l’espai corresponen a l’esquerra llegim en els vidres la representació de conceptes de l’àrea del coneixement, del pensament, de la ciència, etc… , tot ell representa la Universitat. Veureu que en aquesta part del vidre hi figura una llista de les diferents matèries que componen el coneixement humà segons la Unesco. El mateix quadre de Goethe -pintat expressament per l’avinentesa- està considerablement desplaçat en aquest sector.

A l’altra banda de la vitrina hi ha el particular, la societat, el món de l’empresa i els seus productes representats per diverses icones, que en terminologia goethiana en diríem icones del particular. Producció empresarial entesa en el seu sentit més ampli del terme, és a dir, producció de béns i serveis, producció de benestar i de desenvolupament. Un petit quadre –també en tècnica mixta i pintat també especialment per l’exposició- representa la icona del món fabril, una icona lligada al imaginari industrial d’un passat molt recent d’aquest país, d’aquesta comarca: el Vallès i alhora, com sempre ocorre amb el veritablement local, una icona de representació universal. Molt lligat a aquesta darrera imatge, els feixos de llana que travessen esbiaixadament tota la vitrina -i que a més simbolitzen la preeminència, en el passat, del tèxtil, en aquest país- lliguen el sector del coneixement amb el de la empresa, amb un lligam ben fort i fràgil alhora, que també es simbolitza pel significat dels mots “feed-back” que s’inscriuen entre les dues àrees de la vitrina. També, i partint del mateix origen, uns feixos de llana de color fúcsia provinents de l’àrea del coneixement acaben amb la retolació al vidre sobre els costos i el finançament de la recerca, i que donen origen, en el mateix lloc, a una agrupació de llibres sobre aquesta temàtica.

Finalment la foto d’un quadre -d’autor desconegut fins avui-, dins el sector de la vitrina de la producció empresarial, troba una metafòrica correspondència entre unes cireres ben vermelles i els R+D+i que defineixen els plans de progrés en tot el món.

L’inrevés del mateix discurs o autocontestació a l’anterior escrit:

Tota inauguració reclama d’un discurs. No us parlaré d’universitat, ni d’empresa, ni encara menys dels costos i el finançament de la recerca… Aquesta hora nocturna demana uns aires de confessió, de privacitat, de complicitat…

Si fos de dia… per aquesta inauguració podria llegir-vos el text que explica la intervenció plàstica que s’ha fet… Podria començar dient-vos, si fos de dia, i l’acte no fos privat, repeteixo, …La intervenció plàstica que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica… Però, és de nit, i us dic que mai l’art -o allò que pretengui ésser-ho- és un afegit decoratiu en un espai sonor, temporal o material. Disculpeu-me, perquè l’art no és allò complementari, ans allò substancial. L’art és vida. …Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber… No! tampoc! La intervenció plàstica no és una correspondència als dos nuclis temàtics que desvetllen l’esdeveniment, és exactament a l’inrevés… els dos nuclis temàtics deriven de la intervenció plàstica… almenys per l’artista… “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006…

La pintura… el dibuixet més bé en diríem, cal dir-ne però oficialment pintura perquè hom sap que les coses són en gran part com nosaltres les anomenem, com nosaltres les definim… que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe, a partir del famós retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura… ,però no us puc seguir parlant d’aquesta manera, a vosaltres…  que mireu de nit les coses amb ulls de dia, a vosaltres que mireu les coses amb ulls de nit, …  L’objecte d’art, al qual pretenem ser-ne convidats avui, és una mínima pretensió d’intervenció artística, entre nosaltres, gairebé ridícula,… per tant millor que parlem no pas d’aquesta intervenció, sinó d’ART en majúscules. Parlarem, doncs, d’objectes, d’imatges, d’ombres, de sons, de silencis, d’accions, de no accions, de desficis, de sanglots, de badalls…  parlarem de tot allò que puguin ser susceptibles d’una experiència artística. D’aquestes ni poden haver de moltes menes, de moltes qualitats i registres. Si tot aquest conjunt el mirem com a obra d’art, és que els volem veure, avui, pels seus valors evocatius i il·lustratius.

Aquesta experiència perquè ens arribi al moll de l’os ha de ser presentada com:  un simple lleure? una alliçonament? un coneixement? una transformació?…Com transmetre-la? Com fer el pas de l’anima del creador a l’anima del receptor? D’un jo a un tu?( … )

L’art depassa tota explicació racional, malgrat pugui tenir una estructura sòlida.  L’obra d’art, sigui una veu, un text, un objecte, o un no objecte, un so o un silenci, una llum o una foscor, un imatge quieta o en moviment, una acció humana isolada o relacionada, una absència o una presència, un instant o una eternitat…  Genera o ha de generar sempre un moviment de l’esperit humà, en el terreny dels sentiments, en el terreny de les idees, en el terreny de l’acció, en el terreny de les intuïcions. Sovint no cal instantàneament entendre l’obra racionalment, sovint això no cal ni  fer-ho. Cal deixar-nos portar. Cal entrar-hi sensorialment, a poc a poc, sense presses, … I sense esperit de profit. Ai làs! Quan en la presència d’una obra d’art o acció artística el convidat al seu gaudiment, vol una comprensió immediata, un resultat previsible o segur,  un recompte i explicació analítica  de la mateixa,…   a l’estil escolar, a l’estil acadèmic… Senyores i senyors! estem qüestionant la mateixa essència de l’art! El creador d’antuvi només ens proposa entrar en la seva obra. Davant d’un gat dibuixat, per exemple, et demana que siguem l’ull del gat que mira, no que observis simplement el gat, davant d’un arbre, et demana que siguis branca, fulla que empeny amb força per eixir, que prenguis la seva ànima verda. Pren l’anima de les coses, doncs, arrisca’t! I si convé… camina com ho fan els gats, miola, estirat i fes el romancer com només ho saben fer ells… o creix i estirat com les fulles, que ho fan des d’un doblec fins allisar-se, fins a la màxima tibantor. Sols així, sense barreres dins la nostra ment, sense barreres en el nostre cos, podem entrar en l’obra amb una mirada que no persegueixi cap finalitat, amb una mirada neta. Perquè tot objecte o acció artística veritable no té res de tranquil·litzador per naturalesa. “Tots els dibuixos que sabem calcar no valen davant l’acció o l’obra. Ens trobem acarats al desconegut i només la reviviscència de l’experiència proposada per l’artista i no pas la racionalització d’aquesta experiència ens donarà la possibilitat d’enriquir-nos, de créixer… ” (Salvador Oliva dixit)

SIGUES GAT. NO OBSERVIS SIMPLEMENT EL GAT. PREN LA SEVA ÀNIMA, I SI CONVÉ, CAMINA COM HO FAN ELS GATS, MIOLA, ESTIRAT I FES EL ROMANCER COM NOMÉS HO SABEN FER ELLS… NO RESTIS MAI FORA DE LES COSES. SOLS AIXÍ VIURÀS L’ART! VISCA L’ART!

Johannes de Vincennes