Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Salvador Oliva

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Mercè Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A propòsit de l’Ăşs dels recursos mètrics en la construcciĂł del vers, Salvador Oliva (1) es sorprèn -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosiĂł de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condiciĂł, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que tĂ© el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonològics (recompte sil·lĂ bic, rima, ritme), els sintĂ ctics (paral·lelismes, quiasmes…) i els semĂ ntics (les figures de sentit: metĂ fores, sinècdoques, metonĂ­mies…), la renuncia als primers, que justament sĂłn els que el seu aprenentatge resulta mĂ©s planer, Ă©s un autèntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisiĂł, mĂ©s enllĂ  de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurrència sil·lĂ bica Ă©s, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcciĂł d’un vers, per tant eficaç per a la funciĂł poètica, sense que hi haguem d’afegir res mĂ©s; mentre que l’Ăşs dels recursos semĂ ntics, per exemple, requereix d’una certa predisposiciĂł natural a travĂ©s d’una hiperestèsia sensual -aquĂ­ l’Artificier en diria un estat de suspensiĂł còsmica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonològics i Ă©s quan assevera que: “l’Ăşnica condiciĂł que requereix la mètrica, en canvi, Ă©s que el poeta no estigui afectat de sordesa rĂ­tmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmaciĂł d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa rĂ­tmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. És evident que tots tenim qualitats diferents mĂ©s o menys desenvolupades, però negaria d’entrada que algĂş pugui ser irreparablement afectat per la sordesa rĂ­tmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la oĂŻda, tambĂ©, al poeta li cal un procĂ©s semblant.

Si hem de fer cas a la opiniĂł sobre ella mateixa que Mercè Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a ParĂ­s, sobre les seves capacitats rĂ­tmiques, i veure, desprĂ©s, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la mĂ©s absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la mĂ©s alta producciĂł de poesia, un conjunt excel·lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aquĂ­, un exemple de com aquesta sordesa rĂ­tmica no Ă©s irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia , a ParĂ­s, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Això Ă©s el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us dirĂ© -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasĂ­l·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us cĂ piguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta Ă©s la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic mĂ©s content d’aquella intuĂŻció que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ningĂş cregui doncs d’entrada que tĂ© sordesa rĂ­tmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, tambĂ©, el de la lectura del magnĂ­fic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Mercè Rodoreda… Una obra que resisteix el parangĂł (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitjĂ  de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cĂ non dels poetes, alhora que esdevĂ© una figura polièdrica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, pĂ g. 199.

 

DE LA VERA NOSTĂ€LGIA : La nostĂ lgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardĂ­ a Amer (Girona)

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ a la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs errĂ tic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladĂ­s del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successiĂł d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracĂ  que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent tambĂ© en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi Ă©s. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, tambĂ©, de fer l’anvers d’aquest no fer, Ă©s a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan rĂ pides com fos possible, però això, ai las!, nomĂ©s accelerava el domini del vell dĂ©u Cronos, i no pas sovint en la direcciĂł desitjada, mĂ©s si en la acumulaciĂł d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acciĂł del temps, que Ă©s silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i tambĂ© els capteniments, els tènues sentiments es desfermen mĂ©s tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderĂłs esdevĂ© feble i el feble poderĂłs. Res queda aturat i tot es substituĂŻt amb mĂ©s o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ dins l’indret de la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer, ens permet una visiĂł aturada d’un procĂ©s lent de canvi per la desĂ­dia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en dĂ©u, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbĂ cia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguĂ©ssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airĂ­vola i ardent, en moments Ăşnics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’Ă nima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexiĂł infinita! SĂ­ em diguĂ©ssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humĂ  com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardĂ­, mai del tot construĂŻda, haurĂ­em de convenir que sĂ­ l’encĂ­s incomparable que haguĂ©s pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i nomĂ©s ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diĂ fana i enigmĂ tica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… SĂ­ em diguĂ©ssiu que copsarĂ­em la vivesa autèntica del moment, i no nomĂ©s en el que va ser ser, sinĂł, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicĂ­ssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els Ă©ssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el mĂłn d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntĂ ria, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repeticiĂł es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visiĂł desolada del vell projecte d’una ciutat jardĂ­ concreta, que no va arribar a ser mai, Ă©s, ja de per si, una visiĂł de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi Ă©s, conforma el que coneixem com la nostĂ lgia. TĂ© un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construĂŻbles, si bĂ© mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una mĂşsica, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols tĂ© cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que Ă©s allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats desprĂ©s a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què Ă©s allò que fa saber al creador artĂ­stic o cientĂ­fic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a travĂ©s de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, Ă©s l’enyor mĂ©s comĂş, la nostĂ lgia mĂ©s explicable.  Però i aquesta altra nostĂ lgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardĂ­ d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia JardĂ­ de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, Ă©s a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funciĂł artĂ­stica, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un mĂłn virtual on habitarĂ  tot el temps que duri la seva contemplaciĂł (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definiciĂł de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensiĂł de la veritable nostĂ lgia, d’aquella que, malgrat pertĂ nyer a un mĂłn d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la mĂ©s pura i vera nostĂ lgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostĂ lgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germĂ ! (Ch. Baudelaire dixit)

A. ART. El dret i l’inrevĂ©s d’un discurs sobre ART a propòsit d’una exposiciĂł bibliogrĂ fica

El dret d’un discurs : Sobre la intervenció plàstica en una exposició bibliogràfica de la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

( Sobre l’exposiciĂł vegeu : http://www.bib.uab.cat/socials/exposicions/forumrecerca/index.htm )

La intervenció plàstica, que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temàtic de la biblioteca de CC. Socials de la UAB, no és pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogràfica. Contràriament, el que es pretén, és una correspondència plàstica amb els dos nuclis temàtics que motiven l’esdeveniment, a saber: “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportació del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006. 

La pintura que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe a partir del famĂłs retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura. Aquest conjunt, respecte a la temĂ tica “Universitat i Empresa”, vol emfatitzar els lligams entre el general i el particular a partir la figura de Goethe i de la seva cita. Goethe com el paradigma suprem del mon universitari, del geni multidisciplinari, una de les intel·ligències i sensibilitats mĂ©s poderoses de la humanitat, amb una cita que resa: “Allò que Ă©s general ha d’acomodar-se eternament en allò que Ă©s particular”, es a dir, la Universitat com a general i l’Empresa com el particular, un lligam i una “acomodació” que ha de produir-se en tot moment. Si l’observador que ho contempla divideix la vitrina en dos espais, a l’espai corresponen a l’esquerra llegim en els vidres la representaciĂł de conceptes de l’àrea del coneixement, del pensament, de la ciència, etc… , tot ell representa la Universitat. Veureu que en aquesta part del vidre hi figura una llista de les diferents matèries que componen el coneixement humĂ  segons la Unesco. El mateix quadre de Goethe -pintat expressament per l’avinentesa- estĂ  considerablement desplaçat en aquest sector.

A l’altra banda de la vitrina hi ha el particular, la societat, el món de l’empresa i els seus productes representats per diverses icones, que en terminologia goethiana en diríem icones del particular. Producció empresarial entesa en el seu sentit més ampli del terme, és a dir, producció de béns i serveis, producció de benestar i de desenvolupament. Un petit quadre –també en tècnica mixta i pintat també especialment per l’exposició- representa la icona del món fabril, una icona lligada al imaginari industrial d’un passat molt recent d’aquest país, d’aquesta comarca: el Vallès i alhora, com sempre ocorre amb el veritablement local, una icona de representació universal. Molt lligat a aquesta darrera imatge, els feixos de llana que travessen esbiaixadament tota la vitrina -i que a més simbolitzen la preeminència, en el passat, del tèxtil, en aquest país- lliguen el sector del coneixement amb el de la empresa, amb un lligam ben fort i fràgil alhora, que també es simbolitza pel significat dels mots “feed-back” que s’inscriuen entre les dues àrees de la vitrina. També, i partint del mateix origen, uns feixos de llana de color fúcsia provinents de l’àrea del coneixement acaben amb la retolació al vidre sobre els costos i el finançament de la recerca, i que donen origen, en el mateix lloc, a una agrupació de llibres sobre aquesta temàtica.

Finalment la foto d’un quadre -d’autor desconegut fins avui-, dins el sector de la vitrina de la producció empresarial, troba una metafòrica correspondència entre unes cireres ben vermelles i els R+D+i que defineixen els plans de progrés en tot el món.

L’inrevĂ©s del mateix discurs o autocontestaciĂł a l’anterior escrit:

Tota inauguraciĂł reclama d’un discurs. No us parlarĂ© d’universitat, ni d’empresa, ni encara menys dels costos i el finançament de la recerca… Aquesta hora nocturna demana uns aires de confessiĂł, de privacitat, de complicitat…

Si fos de dia… per aquesta inauguraciĂł podria llegir-vos el text que explica la intervenciĂł plĂ stica que s’ha fet… Podria començar dient-vos, si fos de dia, i l’acte no fos privat, repeteixo, …La intervenciĂł plĂ stica que s’ha fet a la vitrina de l’expositor temĂ tic de la biblioteca de CC. Socials no Ă©s pas un afegit decoratiu a una mostra bibliogrĂ fica… Però, Ă©s de nit, i us dic que mai l’art -o allò que pretengui Ă©sser-ho- Ă©s un afegit decoratiu en un espai sonor, temporal o material. Disculpeu-me, perquè l’art no Ă©s allò complementari, ans allò substancial. L’art Ă©s vida. …ContrĂ riament, el que es pretĂ©n, Ă©s una correspondència plĂ stica amb els dos nuclis temĂ tics que motiven l’esdeveniment, a saber… No! tampoc! La intervenciĂł plĂ stica no Ă©s una correspondència als dos nuclis temĂ tics que desvetllen l’esdeveniment, Ă©s exactament a l’inrevĂ©s… els dos nuclis temĂ tics deriven de la intervenciĂł plĂ stica… almenys per l’artista… “La Universitat i Empresa” i “El Cost i el finançament de la Recerca”, tot dins el marc de l’aportaciĂł del Servei de Biblioteques al Fòrum de la Recerca 2006…

La pintura… el dibuixet mĂ©s bĂ© en dirĂ­em, cal dir-ne però oficialment pintura perquè hom sap que les coses sĂłn en gran part com nosaltres les anomenem, com nosaltres les definim… que destaca en el centre de la vitrina –feta a partir d’una tècnica mixta- reprodueix a J. W. Von Goethe, a partir del famĂłs retrat de Tischbein fet a prop de Roma, i una cita extreta del seu pensament que s’ha col·locat amb una transparència damunt la pintura… ,però no us puc seguir parlant d’aquesta manera, a vosaltres…  que mireu de nit les coses amb ulls de dia, a vosaltres que mireu les coses amb ulls de nit, …  L’objecte d’art, al qual pretenem ser-ne convidats avui, Ă©s una mĂ­nima pretensiĂł d’intervenciĂł artĂ­stica, entre nosaltres, gairebĂ© ridĂ­cula,… per tant millor que parlem no pas d’aquesta intervenciĂł, sinĂł d’ART en majĂşscules. Parlarem, doncs, d’objectes, d’imatges, d’ombres, de sons, de silencis, d’accions, de no accions, de desficis, de sanglots, de badalls…  parlarem de tot allò que puguin ser susceptibles d’una experiència artĂ­stica. D’aquestes ni poden haver de moltes menes, de moltes qualitats i registres. Si tot aquest conjunt el mirem com a obra d’art, Ă©s que els volem veure, avui, pels seus valors evocatius i il·lustratius.

Aquesta experiència perquè ens arribi al moll de l’os ha de ser presentada com:  un simple lleure? una alliçonament? un coneixement? una transformaciĂł?…Com transmetre-la? Com fer el pas de l’anima del creador a l’anima del receptor? D’un jo a un tu?( … )

L’art depassa tota explicaciĂł racional, malgrat pugui tenir una estructura sòlida.  L’obra d’art, sigui una veu, un text, un objecte, o un no objecte, un so o un silenci, una llum o una foscor, un imatge quieta o en moviment, una acciĂł humana isolada o relacionada, una absència o una presència, un instant o una eternitat…  Genera o ha de generar sempre un moviment de l’esperit humĂ , en el terreny dels sentiments, en el terreny de les idees, en el terreny de l’acciĂł, en el terreny de les intuĂŻcions. Sovint no cal instantĂ neament entendre l’obra racionalment, sovint això no cal ni  fer-ho. Cal deixar-nos portar. Cal entrar-hi sensorialment, a poc a poc, sense presses, … I sense esperit de profit. Ai lĂ s! Quan en la presència d’una obra d’art o acciĂł artĂ­stica el convidat al seu gaudiment, vol una comprensiĂł immediata, un resultat previsible o segur,  un recompte i explicaciĂł analĂ­tica  de la mateixa,…   a l’estil escolar, a l’estil acadèmic… Senyores i senyors! estem qĂĽestionant la mateixa essència de l’art! El creador d’antuvi nomĂ©s ens proposa entrar en la seva obra. Davant d’un gat dibuixat, per exemple, et demana que siguem l’ull del gat que mira, no que observis simplement el gat, davant d’un arbre, et demana que siguis branca, fulla que empeny amb força per eixir, que prenguis la seva Ă nima verda. Pren l’anima de les coses, doncs, arrisca’t! I si convĂ©… camina com ho fan els gats, miola, estirat i fes el romancer com nomĂ©s ho saben fer ells… o creix i estirat com les fulles, que ho fan des d’un doblec fins allisar-se, fins a la mĂ xima tibantor. Sols aixĂ­, sense barreres dins la nostra ment, sense barreres en el nostre cos, podem entrar en l’obra amb una mirada que no persegueixi cap finalitat, amb una mirada neta. Perquè tot objecte o acciĂł artĂ­stica veritable no tĂ© res de tranquil·litzador per naturalesa. “Tots els dibuixos que sabem calcar no valen davant l’acciĂł o l’obra. Ens trobem acarats al desconegut i nomĂ©s la reviviscència de l’experiència proposada per l’artista i no pas la racionalitzaciĂł d’aquesta experiència ens donarĂ  la possibilitat d’enriquir-nos, de crĂ©ixer… ” (Salvador Oliva dixit)

SIGUES GAT. NO OBSERVIS SIMPLEMENT EL GAT. PREN LA SEVA Ă€NIMA, I SI CONVÉ, CAMINA COM HO FAN ELS GATS, MIOLA, ESTIRAT I FES EL ROMANCER COM NOMÉS HO SABEN FER ELLS… NO RESTIS MAI FORA DE LES COSES. SOLS AIXĂŤ VIURĂ€S L’ART! VISCA L’ART!

Johannes de Vincennes

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén