Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Salvador Espriu

DE LES RELACIONS HUMANES. NADAL 2015

IMG_20150208_230739

Un Ă pat èpic. Instal·laciĂł artĂ­stica al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria JanĂ© i en Nil Vicens, el febrer de 2015.

Quan les taules sĂłn ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat mĂ©s secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginaciĂł analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, tambĂ©, fins i tot, a l’ideal mĂłn de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.

Quan Sigmund Freud afirma que tres sĂłn les fonts del sofriment humĂ , a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la famĂ­lia, l’estat i la societat, no fa res mĂ©s que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humĂ , tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el PrĂ­ncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement mĂ­stic en base a la seva constataciĂł del sofriment mĂ©s general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulaciĂł filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humĂ . Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finĂ­ssima llum que van produir una revoluciĂł copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.

A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (fĂ­sic i psĂ­quic). Imaginava… un Ă pat primordial, on era possible una correcciĂł de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, tambĂ©, com a possible, almenys dins la clara dominaciĂł de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sĂ­, aquesta mĂ­nima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.

Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un Ă pat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i fĂ­sicament, desprĂ©s d’una ritualitzaciĂł convenient, ben abillats, ben empolainats. Un Ă pat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que Ă©s Ăştil per a la vida en comĂş i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a mĂ xima perfecciĂł, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calguĂ©s defensar-se constantment, una confiança mĂştua en la nostra mĂ©s Ă­ntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!

L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteraciĂł d’aquesta no acomplerta visiĂł. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que Ă©s la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el PrĂ­ncep Gautama, que construĂŻen i construĂŻen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, nomĂ©s per a la sensibilitat humana, Ă©s clar!- de la nostra mare natura. AquĂ­, el vell dĂ©u Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , nomĂ©s, dels estats del trĂ nsit i el desvetllament dionisĂ­ac.

Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensiĂł còsmica – com ell anomena aquesta visiĂł d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estĂ©n, amb llĂ grimes als ulls, un mantell, nomĂ©s, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:

ObrirĂ s amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.

DELS CONFLICTES, LA PAU.

rc00_lacarregab1.jpgLa cĂ rrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte Ă©s inherent a la vida, caldrĂ  que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i Ă©s un fenòmen normal, quotidiĂ  de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualitzaciĂł perpètua, per l’acciĂł insidiosa del quotidiĂ , podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, tambĂ©, per efecte de la seva repeticiĂł -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus mĂ©s originaris sentits. És aixĂ­ com les paraules: amor, solidaritat, tolerĂ ncia, democrĂ cia, justĂ­cia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acciĂł continuada del temps i per l’acciĂł continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un dĂ©bris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fĂ cilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersiĂł pot fer-se encara mĂ©s punyent si tenim en compte que les paraules sĂłn signes lingĂĽĂ­stics i per tant arbitraris. La imatge acĂşstica dels mots, Ă©s a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acciĂł inadvertida de la repeticiĂł balafiada o bĂ© per l’acciĂł, diguem-ne advertida, de la seva manipulaciĂł prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humĂ  individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessiĂł i la distribuciĂł dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansiĂł; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinĂ ries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indĂşstria armamentĂ­stica; les accions gratuĂŻtament antisocials humanes, com a caracterĂ­stica de la modernitat humana, la banalitat o gratuĂŻtat en l’acciĂł malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de poblaciĂł; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmaciĂł personal en els lĂ­ders socials; el domini ideològic antidemocrĂ tic a travĂ©s de la manipulaciĂł; la robotitzaciĂł creixent dels sistemes d’organitzaciĂł i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansiĂł egocèntrica en les esferes personals; … Però tambĂ©, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del mĂłn menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evoluciĂł de les malalties i finalment per la interrogaciĂł mĂ xima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessĂ riament una derivaciĂł o resoluciĂł cap el nihilisme, cap a la incomprensiĂł, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva mĂ©s cruenta forma d’expressiĂł col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acciĂł tambĂ© lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justĂ­cia, democrĂ cia, tolerĂ ncia i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diĂ leg i la negociaciĂł; i que no nomĂ©s volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans tambĂ© proporcionar-los els mitjans per a una participaciĂł en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. CaldrĂ  aquĂ­, però, com en tota activitat humana, mesurar bĂ© la ratlla justa dels lĂ­mits humans, allò que pertocarĂ  a la necessitat i allò que pertocarĂ  a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clĂ ssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destĂ­, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “dĂ©us eterns”. Perquè en les mĂşltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustraciĂł: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de SĂ­sif, l’injust destĂ­ d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessĂ ria o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsiĂł del ParadĂ­s o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educaciĂł per la Pau per a tot el mĂłn, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisaciĂł per a titelles que Ă©s la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en crĂ©ixer, de grans i de vells, una almoina recĂ­proca de perdĂł i tolerĂ ncia. Eviteu el mĂ xim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolĂ  a l’origen en fragments petitĂ­ssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerĂ ncia, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educaciĂł diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensiĂł intel·lectual, pura i dura, a travĂ©s d’uns programes docents, sinĂł mitjançant els Ăşnics procediments pels quals aprenem i ens fem mĂ©s savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que nomĂ©s pot donar-nos l’experiència artĂ­stica i/o mĂ­stica, no pas la fredor, ans la seducciĂł i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas Ăşnicament d’una visiĂł objectivada, ans sobretot, aquella que ens Ă©s compresa a travĂ©s d’una prèvia aproximaciĂł subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 

L’ACORD ĂŤNTIM : Tot un programa educatiu!

  medusas_01.jpg 

La dansa de Medusa

  

A l’embat i al forc perenne que et bressola

Travessant les aigues somes i les profundes

Dins els oceans, en estols, o tota sola,

et resolts, tentacles menuts, en arts fecundes.  

  

Et mous en un aplom que no Ă©s flonjo ni dur

que es plega i doblega al bell revenir marĂ­

En un grĂ cil dansar del teu serrellet malvĂ­

Tot capajant, sensual, el fondal obscur. 

  

No ets el solcar mimètic del viure estètic

Ni t’expliques per senys ni raonars de l’ètic

Ans del teu moviment n’entreveig, cinètic, 

  

Un ritmat cantar anacorètic, que aplega

voler i destĂ­ en unĂ­c capteniment.

Dels homes, bubota, del seu discerniment !

(de Aurelia Aurita)

 

 

L’acord íntim dins cada ésser. Això és el verament cabdal!

Res mĂ©s vol l’Artificier quan afirma la seva indomable voluntat individualista… Quan diu en tercera persona i amb aire apologètic, allò de : ” …no hi ha res mĂ©s lluny del seu tarannĂ  que l’esperit gregari, que la fugida exterior d’un jo, que la manca d’unicitat de les persones, la manca de construcciĂł pròpia, en definitiva, que l’absència d’individualitat. Sempre ha afirmat l’enorme covardia que s’amaga i es reclou sota els equips i els grups humans, en la simulaciĂł mĂ©s perfecte de la sociabilitat, i que recolza, sovint, en la mandra i la por cap a una veu pròpia, cap a la pròpia solitud i sempre nua llibertat, vers l’acarament autèntic de la responsabilitat Ăşnica i privadĂ­ssima davant la vida, els altres i el mĂłn. L’Artificier condemna a tot aquell qui se sotmet a una veu comuna – sota la forma d’un ideari comĂş, d’unes directrius, a les normes ètiques del conjunt sense assumpciĂł personal, dels tòpics, fĂłrmules, modes i convencions del moment-  i deixa que li dicti sense esforç tot allò que cal i s’ha de fer, sense passar pel propi moll de l’os, que Ă©s l’únic programa, al capdavall, veritable que la vida humana ofereix com un sol·licitud, opaca i transparent, ensems.” (Vegis la pĂ gina d’aquests mateix blog “De l’Artificier…”)

Hölderlin afirma al principi de tot de la seva novel·la Hyperion oder der eremit in Griechenland : HiperiĂł o l’eremita a Grècia (TraducciĂł de Jordi Llobet). Barcelona : Columna Edicions, S.A., 1993, la necessitat d’acordar les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter, i a mĂ©s, ens diu: “la resoluciĂł de les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter determinat no Ă©s tasca de la pura reflexiĂł ni del simple lleure”, Ă©s a dir, no es tasca nomĂ©s de la pura racionalitat, de l’organitzaciĂł d’un programa amb tecnologies educatives, de l’execuciĂł analĂ­tica d’uns capteniment estudiats, i no Ă©s tampoc, nomĂ©s del pur esbargiment o divertiment abandonat a son lloure, la pura irracionalitat, ni el deseiximent de tot… 

Cal intuĂŻciĂł, veritat, actualitzaciĂł de sentiments i sensacions a travès de l’art, molta reminiscència i repeticiĂł, comprendre la tragèdia i la seva catarsi mijançant el joc de la pietat i el terror, la seducciĂł i el seu lliurar-s’hi, l’experimetaciĂł i la vivència de la bellesa i del coneixement, i uns homes i unes dones, de veritat, que acompanyin… per aquesta resoluciĂł de les dissonĂ cies.

Som, sens dubte, els Ă©ssers humans, una espècie ben estranya en el conjunt de la l’evoluciĂł de la vida, i ens cal, al marge de les semblances amb el conjunt dels humans, la realitzaciĂł de les nostres dissemblances, un deslliurament de la nostra pròpia llavor, el nostre propi programa a desenvolupar. Un camĂ­ Ăşnic i “irrepetible per atenciĂł pedagògica” com diu el savi Salvador Espriu, desconegut d’antuvi però que Ă©s va refermant amb el pas del temps, mitjançant l’esforç constant d’honestedat amb un mateix i els altres, mitjançant l’escatiment noble de tot allò que no ens crea “dissonĂ ncia cognoscitiva” (un dels conceptes claus de la psicologia social) ni ens fa entrar en discursos recurrents de jocs psicològic preestablerts d’antuvi i menats per instint primaris, pels mecanismes del funcionament automĂ tic ambiental o heretat, i que ens permet avançar cap aquest “esdevenir allò que som” com diu AndrĂ© Gide. I sobretot amb aquella arma secreta que n’Ă©s la filantropia.

Res mĂ©s que això vol l’Artificier.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén