"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volguérem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel·len a la intel·ligència de les paraules per les quals construïm el món, el nostre món.

Volguérem aclarir l’incoercible periple de la significança del que pot ésser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d’un lloc únic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblança i versemblança del real, sense la pressa del moment efímer i breu, i alhora, en el límit d’un espai-temps per fornir-nos l’esperó necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibló que ens empeny a una resolució que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i doblement, també, aquella absència del neguit de la pressa que fa que, després d’una primera cadència temporal, hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta que desvetllen l’instint de cacera de l’home en l’arrencada, i el disposi ja no tant a l’esperit pel profit, ans a deixar al lloc estàtic d’una taula tot allò que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores,  ja lluny d’una primària espontaneïtat feta de tot allò que hom rep al llarg dels dies del món sorollós, i ben a prop del que ja està amarat en ell mateix, l’home esdevé una encalmada seqüència, d’on li revé, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix una forma més autèntica d’ell mateix, un pensament més lliure de l’encadenament anterior… i, ara, serè albira uns pensaments o uns silencis més entenedors a la seva pròpia sang .

I volguérem una avinentesa única i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora, i…  construírem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasió a imatge i semblança de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de René Magritte “L’empire des lumières“, una casa per a un diàleg, per a una palestra, enderrocada amb el mateix temps rècord que el de la seva construcció després de la fi del diàleg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucció del palauet on hi tingué lloc el bell diàleg.

El temps, un temps d’hora baixa per a l’inici, d’un capvespre lluminós ple de reflexes encisadors i enigmàtics, fins a l’hora en què ha de néixer la llum freda d’un matí de febrer mediterrani.

Els actors, un titellaire vençut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriuà, amb la seva multiplicitat de veus, fetes amb llengüeta o estrafent  el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vienès, diplomàtic, poeta i dramaturg -una rara i no pas casual associació d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successió; l’escriptor seriós Amadeus Severinus de rara datació històrica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” però no pas Johannes de Vincennes que decididament no és la mateixa persona segons les confirmacions més recents; i, Diotima, la Diotima Socràtica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, així com la pianista Martha Argerich interpretant a tot hora i sense pausa, en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el saló central de la casa.

Què pot ésser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes lamparetes encenen llums amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen el paviment hidràulic, alhora que una imprecació a la terra i a la força del pensament hi és enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Què pot ésser un home per a un altre? : l’angèlic llop que és un demoníac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o bé cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capaç d’una gratuïtat i generositat que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat de la defensa personal més arrauxada.

Diotima .- La necessitat, però en allò humà també, la possibilitat. Vet ací el dubte, vet ací la nostra llibertat, dins el destí que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Només el silenci enigmàtic de l’estany i el conjur que envolta la visió acollidora i basardosa ensems de l’indret creat per Magritte és ara present, tanmateix, hi plana suaument  amortit el so del piano que  vertebra els sentiments del cor i des-estructura l’ordre il·lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?