rc00_lacarregab1.jpgLa cĂ rrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte Ă©s inherent a la vida, caldrĂ  que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i Ă©s un fenòmen normal, quotidiĂ  de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualitzaciĂł perpètua, per l’acciĂł insidiosa del quotidiĂ , podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, tambĂ©, per efecte de la seva repeticiĂł -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus mĂ©s originaris sentits. És aixĂ­ com les paraules: amor, solidaritat, tolerĂ ncia, democrĂ cia, justĂ­cia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acciĂł continuada del temps i per l’acciĂł continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un dĂ©bris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fĂ cilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersiĂł pot fer-se encara mĂ©s punyent si tenim en compte que les paraules sĂłn signes lingĂĽĂ­stics i per tant arbitraris. La imatge acĂşstica dels mots, Ă©s a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acciĂł inadvertida de la repeticiĂł balafiada o bĂ© per l’acciĂł, diguem-ne advertida, de la seva manipulaciĂł prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humĂ  individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessiĂł i la distribuciĂł dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansiĂł; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinĂ ries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indĂşstria armamentĂ­stica; les accions gratuĂŻtament antisocials humanes, com a caracterĂ­stica de la modernitat humana, la banalitat o gratuĂŻtat en l’acciĂł malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de poblaciĂł; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmaciĂł personal en els lĂ­ders socials; el domini ideològic antidemocrĂ tic a travĂ©s de la manipulaciĂł; la robotitzaciĂł creixent dels sistemes d’organitzaciĂł i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansiĂł egocèntrica en les esferes personals; … Però tambĂ©, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del mĂłn menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evoluciĂł de les malalties i finalment per la interrogaciĂł mĂ xima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessĂ riament una derivaciĂł o resoluciĂł cap el nihilisme, cap a la incomprensiĂł, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva mĂ©s cruenta forma d’expressiĂł col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acciĂł tambĂ© lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justĂ­cia, democrĂ cia, tolerĂ ncia i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diĂ leg i la negociaciĂł; i que no nomĂ©s volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans tambĂ© proporcionar-los els mitjans per a una participaciĂł en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. CaldrĂ  aquĂ­, però, com en tota activitat humana, mesurar bĂ© la ratlla justa dels lĂ­mits humans, allò que pertocarĂ  a la necessitat i allò que pertocarĂ  a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clĂ ssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destĂ­, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “dĂ©us eterns”. Perquè en les mĂşltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustraciĂł: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de SĂ­sif, l’injust destĂ­ d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessĂ ria o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsiĂł del ParadĂ­s o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educaciĂł per la Pau per a tot el mĂłn, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisaciĂł per a titelles que Ă©s la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en crĂ©ixer, de grans i de vells, una almoina recĂ­proca de perdĂł i tolerĂ ncia. Eviteu el mĂ xim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolĂ  a l’origen en fragments petitĂ­ssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerĂ ncia, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educaciĂł diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensiĂł intel·lectual, pura i dura, a travĂ©s d’uns programes docents, sinĂł mitjançant els Ăşnics procediments pels quals aprenem i ens fem mĂ©s savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que nomĂ©s pot donar-nos l’experiència artĂ­stica i/o mĂ­stica, no pas la fredor, ans la seducciĂł i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas Ăşnicament d’una visiĂł objectivada, ans sobretot, aquella que ens Ă©s compresa a travĂ©s d’una prèvia aproximaciĂł subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)