
Un Ă pat èpic. Instal·laciĂł artĂstica al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria JanĂ© i en Nil Vicens, el febrer de 2015.
Quan les taules sĂłn ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat mĂ©s secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginaciĂł analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, tambĂ©, fins i tot, a l’ideal mĂłn de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.
Quan Sigmund Freud afirma que tres sĂłn les fonts del sofriment humĂ , a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la famĂlia, l’estat i la societat, no fa res mĂ©s que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humĂ , tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el PrĂncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement mĂstic en base a la seva constataciĂł del sofriment mĂ©s general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulaciĂł filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humĂ . Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finĂssima llum que van produir una revoluciĂł copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.
A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (fĂsic i psĂquic). Imaginava… un Ă pat primordial, on era possible una correcciĂł de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, tambĂ©, com a possible, almenys dins la clara dominaciĂł de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sĂ, aquesta mĂnima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.
Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un Ă pat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i fĂsicament, desprĂ©s d’una ritualitzaciĂł convenient, ben abillats, ben empolainats. Un Ă pat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que Ă©s Ăştil per a la vida en comĂş i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a mĂ xima perfecciĂł, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calguĂ©s defensar-se constantment, una confiança mĂştua en la nostra mĂ©s Ăntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!
L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteraciĂł d’aquesta no acomplerta visiĂł. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que Ă©s la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el PrĂncep Gautama, que construĂŻen i construĂŻen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, nomĂ©s per a la sensibilitat humana, Ă©s clar!- de la nostra mare natura. AquĂ, el vell dĂ©u Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , nomĂ©s, dels estats del trĂ nsit i el desvetllament dionisĂac.
Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensiĂł còsmica – com ell anomena aquesta visiĂł d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estĂ©n, amb llĂ grimes als ulls, un mantell, nomĂ©s, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:
“ObrirĂ s amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.