Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Mercè Rodoreda

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Mercè Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A propòsit de l’ús dels recursos mètrics en la construcció del vers, Salvador Oliva (1) es sorprèn -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosió de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condició, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que té el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonològics (recompte sil·làbic, rima, ritme), els sintàctics (paral·lelismes, quiasmes…) i els semàntics (les figures de sentit: metàfores, sinècdoques, metonímies…), la renuncia als primers, que justament són els que el seu aprenentatge resulta més planer, és un autèntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisió, més enllà de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurrència sil·làbica és, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcció d’un vers, per tant eficaç per a la funció poètica, sense que hi haguem d’afegir res més; mentre que l’ús dels recursos semàntics, per exemple, requereix d’una certa predisposició natural a través d’una hiperestèsia sensual -aquí l’Artificier en diria un estat de suspensió còsmica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonològics i és quan assevera que: “l’única condició que requereix la mètrica, en canvi, és que el poeta no estigui afectat de sordesa rítmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmació d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa rítmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. És evident que tots tenim qualitats diferents més o menys desenvolupades, però negaria d’entrada que algú pugui ser irreparablement afectat per la sordesa rítmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la oïda, també, al poeta li cal un procés semblant.

Si hem de fer cas a la opinió sobre ella mateixa que Mercè Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a París, sobre les seves capacitats rítmiques, i veure, després, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la més absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la més alta producció de poesia, un conjunt excel·lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aquí, un exemple de com aquesta sordesa rítmica no és irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia , a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Això és el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us diré -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasíl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us càpiguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta és la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ningú cregui doncs d’entrada que té sordesa rítmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, també, el de la lectura del magnífic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Mercè Rodoreda… Una obra que resisteix el parangó (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitjà de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cànon dels poetes, alhora que esdevé una figura polièdrica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, pàg. 199.

 

“QUAN TU NO HI ETS” : Oriol Tramvia vers el gest i la paraula poètica en majúscules

 Interior del pintor Eduard Resbier 

Pintura d’Eduard Resbier

L’Artificier navega dins una densa trama urbana. Com Walter Benjamin a Berliner Kindheit um Neunzehnhundert (Infància a Berlín vers 1900), o com Mercè Rodoreda dins la xarxa espessa de la seva vida, li agrada de perdre’s pels entramats urbans que s’han fet no pas des de la planificació racional urbanística, ans des de l’art del viure entre la necessitat i la possibilitat, entre la misèria i les quimeres, entre els imperatius de la natura i els feliços enclavaments de la ficció, de l’artifici i la gratuïtat, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn i que ens travessa per dins amb una força oculta, secreta i misteriosa.

Barcelona ofereix encara, malgrat la freda racionalitat dels nous espais, de la destrossa de llocs, immobles, mobiliaris i aparadors definitoris de la ciutat, en nom d’una construcció que ens ha de fer cosmopolites i que tanmateix ens fa enormement provincians, ja que no s’emmiralla en l’universal que és a dins de cada un dels individus, sinó en el banal de tots que és a fora, …dèiem que Barcelona ofereix encara, …un entramat de carrers per a perdre’ns-hi. Basardosos racons, deserts solitaris, llocs per al gust del rar i del bell com diria J. V. Foix, perspectives urbanes felices que apleguen encara les quimeres humanes en l’encís de la llum i l’orografia dels llocs.

Dins el dur teixit de carrers que acull l’anomenat Raval Sud, hom troba un nom profètic : Aurora, carrer de l’Aurora. L’Artificier -tot practicant el noble art que ens va ensenyar Dionís, és a dir, el de la embriaguesa com a delícia de l’existència- s’hi endinsa per la sola ressonància d’aquest mot, un nom que el pren com una besada, com una veu a cau d’orella, ara càlida, suara, emboscada. Pensa, ara, amb les nobles cantades a trenc d’alba, en les que el revolucionari Clavé – el Josep Anselm Clavé que anomena, ja sense connexió amb la ciutadania d’avui, sempre alguna plaça o carrer de les poblacions d’aquest terrer,vell i vençut- …feia aixecar als obrers industrials d’aquest barri, pobres com eren, bruts i dissortats, però mai, mai, sòrdids ni mancats d’esperança, i sempre, sempre dignes, amb la sensibilitat a flor de pell. I just, al 21 d’aquest carrer, un cartell mig casolà hi resa:

“QUAN TU NO HI ETS”

 Idea i text d’Oriol Tramvia

Poemàtica del segle XX. En un espectacle de cantautot i rapsodalista.

REPRESENTACIONS PRIVADÍSSIMES!

ÚNIQUES FUNCIONS DIES 6, 7 i 8 de febrer de 2009 a les 20:00 hores

Durada 60 minuts. Reserves per aforament limitat al telèfon 934413059.
Areatangent. C/ Aurora 21, baixos. Raval Sud. Barcelona. Catalunya. (“España”). Unió Europea
  

Amant com és –l’Artificier- de l’inesperat i sorprenent, de la dita emboscada, del vel transparent cobrint la nuditat, del joc d’ombres amb la llum, … relliga i pensa …qui no hi és?.

El petit local que acull la representació és obert de bat a bat. Com en la pintura d’Eduard Resbier, un magatzem calidoscòpic, a voltes ordenat, a voltes ple d’objectes apilats, s’ens obre com un petit opuscle ple d’encant, com els petits recons que hom troba a Paris o a Berlín, i potser a Londres. Un visitant inesperat diu que vol mesurar la llum per a fer-ne una filmació. Uns altres mesuren el grau de solidesa de la biga mitgera, mentre penetren misteriosament dins una càmera -sembla ser- frigorífica… Una música surt de l’escena. Satie treu el cap i desvetlla també un anterior Strauss. Una bella dama ens hi acompanya. De cop tot fosc… la mà d’Ariadna s’ha fet fonedissa, com l’Albertine proustiana. Tot resta fosc i acarat a la proposta escènica. I l’espai s’obre a la llum… i a un passeig des de la mort a la vida del somni, des de la mort que s’embolcalla negre a la vida, des de la mort a una infantesa… somniada?. De la innocent i radiofònica infantesa a la joventut i a l’adultesa. Un passeig per la tendresa i l’amor i per l’enuig i l’ira. Un passeig per les distintes veus de la vida, la veu de nen en off i que l’actor -Oriol Tramvia, Oriol Pons- vocalitza en silenci a la perfecció. La veu de dona, la veu de l’home, la seva veu pròpia en la millor dicció, en el timbre característic de l’actor-autor-cantautor. Un passeig per la irrealitat i la realitat construïda. El recurs brillant de la ràdio, com a veu en off per la vida de fora…

Tot un inventari exhaustiu de les possibilitats de l’actor : l’anacreontic, el nen, la dona, l’home pletòric, el firaire de la poesia que construeix a escena un poema, el pallasso de cop i volta esdevingut, el dramàtic, i el tràgic, el discursiu corrosiu i altament edificant… en un sempre reeixit resultat, el d’un home de teatre, fet genuïnament per al teatre. I uns texts (Sisa, Lorca, Fonollosa, Salvat-Papasseit, Pons, del mateix Tramvia, etc.) que, extraordinaris o no, lligats o no, són sempre mostres de les possibilitats expressives d’aquesta “Bèstia”. Felicitats bèstia Oriol Tramvia! Felicitats! a l’Areatangent per la gosadia i el no oblit, i a la mà d’Ariadna per l’acompanyament i la responsabilitat tècnica del so i de la llum. Per cert l’Artificier no en recorda pas el nom. Algú el sap?. Ell aviva encara el lloc i transita de nou pels carrers de l’entramat urbà.

Avui dissabte encara hi és, volgudament perdut…  i en el seient d’un tramvia.

Josep Vicens-i-Planagumà

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén