Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Josep Vicens i Busquets

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona

 

         Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plĂ stics,  escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sĂ­, a l’ombra de les noves tecnologies informĂ tiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trĂ nsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials mĂ©s desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen aixĂ­ vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artĂ­stics d’abans. Això  pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi nĂşmero 1 del clave ben temperat de J. S. Bach.  En un inici voluntariĂłs, seqĂĽencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que Ă©s un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condiciĂł humana. AixĂ­ ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la mĂşsica, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès tambĂ© a les invariants còsmiques de la vida.  La proporciĂł aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destĂ­, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’Ă nima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humĂ , el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als dĂ©us,  ens haurĂ­em mort de fred. Però prou de divagaciĂł filosòfica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carillĂł trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,  amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisiĂł de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…  desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i…  “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I Ă©s torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efĂ­mer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu acĂ­ el Preludi nĂşmero 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretaciĂł de Josep Vicens i Busquets.

LLUĂŤS BENEJAM I AGELL EN LA PENOMBRA. A cent anys del seu naixement (1914-2014)

LluĂ­s Benejam composiciĂł bloc

ComposiciĂł artĂ­stica sobre LluĂ­s Benejam (Ed. Clivis)

 

   Que un home que voreja els 60 anys retrobi en la claror ja desarraulida de març, pel subtils mecanismes de la memòria involuntĂ ria, la claror d’un abril del  ja llunyĂ  any de 1967, a la ciutat de Barcelona…

Que l’home d’avui retrobi el seu delicat Ă©sser de vailet, que tot just descobreix la ciutat en els seus primers passejos solitaris, quan associava en mĂ giques sinestèsies els carrers i els cels urbans observats a una melodia nova, vitalista i desconcertant: la mĂşsica dels Preludis Ibèrics per a dos pianos o la Sonata en la major per a violoncel i piano de LluĂ­s Benejam i Agell…

I el record revingui, intacte o passat pels sedassos del desig, vertiginosament, ara, conformat ja en la seva totalitat de passat, conclòs i conclusiu, alat i definit per a l’infinit del que fou i mai mĂ©s ha de tornar a ser, per la grĂ cia del somni fet expressiĂł escrita o mental…

Dos pianos acarats interpreten aquella mĂşsica dia a dia. Un violoncel·lista i un pianista l’assagen en els transcurs d’hores i hores.  AmbdĂłs sĂłn uns assajos meticulosos i obsessius als quals el vailet assisteix, ulls esbatanats i plenament conscient del privilegi, en el seu mateix estatge. L’espai concebut d’antuvi com a lloc d’estudi ha esdevingut tambĂ© el seu habitatge, desprĂ©s d’un luxĂłs periple per unes cases de sostres alts i plenes de llum. La figura sempre adorada del seu pare, el pianista Josep Vicens i Busquets, toca amb veritable entrega l’obra que l’amic Benejam ha escrit a la llavors llunyana Birmingham de l’Estat d’Alabama (EE.UU.). Les partitures sĂłn originals del mateix autor i reposen en còpies dobles als faristols dels pianos i en el del violoncel.

La firma de l’amic amb una llarga B que engloba el nom copsa l’atenció del vailet, que a més, en els preludis Ibèrics hi pot llegir la recent data de winter 1965.

Encara no fa dos anys que fou escrita i els pianistes que la treballen, un home i una dona, la inclouen al seu repertori amb afany per fer-la conèixer en un concert dedicat al músic que ha de fer-se al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on l’autor es va formar. El programa de mà anuncia, en la llengua imposada pel règim, la següent lacònica informació:

“Audición  de obras de Luis Benejam a cargo de María Canela (pianista), Santos Sagrera (violoncelista), Salvador López (saxofonista) profesores de este conservatorio, y de José Vicens (pianista). Lunes, 24 de abril de 1967. A las 7.15 de la tarde. INVITACIÓN”

I després d’una semblança biogràfica del nostre autor assenyala:

“Nuestro Conservatorio se congratula de poder ofrecer una sesión dedicada a un ilustre artista que, formado en sus aulas, enaltece su nombre así como el de nuestra ciudad.”

escanear0001

Programa de mĂ  del primer concert homenatge dedicat integrament a LluĂ­s Benejam al Conservatori Superior de MĂşsica del Liceu de Barcelona (1967)

 

Els Preludis Ibèrics foren escrits per a dos pianos i tambĂ© per a dos pianos i orquestra. Desconec si han estat publicats. A casa nostra l’Editorial Clivis, que ha volgut recollir meritòriament el seu llegat, no la tĂ© editada.

Lluís Benejam i Agell fou un violinista i compositor nascut a Barcelona el 27 de juliol de 1914.  Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu en el qual va arribar a fer de professor de Solfeig i Teoria i també de Violí. El 1954 es trasllada a l’Equador, i més tard, el 1959, als Estats Units, on es va doctorar i fou professor de composició i d’instrumentació al Birmingham Southem College  (Estat d’Alabama). Morí en aquesta ciutat el 28 de març de 1968.

Un any abans de la seva imprevisible mort uns músics interpreten brillantment la seva música en el marc de la Barcelona inaudita del jove vailet. La figura de Benejam sedueix , no només per la llunyania, ans per la seva obertura en la resclosida ferum del franquisme. Vitalista i permeable a influències diverses porta aires nous impressionistes i  jazzístics i anuncia la llibertat que ha de venir. La sala del conservatori es plena a vessar, tothom vol obrir noves llums a l’obscur panorama del anys passats, al igual que la llum d’abril executa un a un el seu passos cap a l’apoteosi del maig i del juny. Aquest va ser, creiem, un primer concert homenatge en el seu país. Avui, cent anys després de la seva naixença, amb la claredat que dóna el pas del temps, aquest autor no tindrà més que un record en la penombra. Un ben insuficient reconeixement.

 PD: Per a una información més exhautiva visiteu el blog Centenari de Lluís Benejam 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén