-
- Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona
Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plàstics, escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sí, a l’ombra de les noves tecnologies informàtiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trànsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials més desafavorides.
Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen així vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artístics d’abans. Això pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi número 1 del clave ben temperat de J. S. Bach. En un inici voluntariós, seqüencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que és un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condició humana. Així ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la música, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès també a les invariants còsmiques de la vida. La proporció aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destí, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’ànima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humà, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als déus, ens hauríem mort de fred. Però prou de divagació filosòfica!
Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carilló trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats, amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisió de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet… desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i… “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I és torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efímer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)
(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.
Escolteu ací el Preludi número 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretació de Josep Vicens i Busquets.
