Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Job

UN DIĂ€LEG SOBRE L’Ă€NIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTĂ€ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensiĂł dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diĂ leg vegi’s la pĂ gina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogrĂ fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cerĂ miques i de mĂ­tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camĂ­ mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diĂ leg, en el convit on cada any els convoca el polĂ­tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, tĂ© un semblant pensarĂłs. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurĂ  de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap mĂ©s mitjĂ  que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigĂĽes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort trĂ ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nĂ usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del dĂ©us, el seu temple, l’antiga esglĂ©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocaciĂł, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bĂ­blic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuĂŻta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narraciĂł, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusaciĂł contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomĂ tic, escriptor, el mĂşsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que Ă©s a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clĂ ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al paĂ­s dels llimoners en flor. No en va ell tambĂ© Ă©s un Goethe, d’alta elegĂ ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarĂ  el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecciĂł pel silenci, el trencarĂ  com cada any per aquest Ăşnic moment.

Tampoc no hi faltarĂ  Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarĂ  cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerĂ  amb les seves figures mĂ©s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciĂ tic per terres itĂ liques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. SĂłn vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist nĂ©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tambĂ© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i Ă©s aleshores que formula la grĂ cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui Ă©s mĂ©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’Ă nima o l’Ă nima… per servir-se’n del cos?.

El debat estĂ  servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascĂş al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’Ă nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raĂŻm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara tĂ© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisiĂł i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel mĂłn, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’Ă nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’Ă nima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’Ă©sser dos.

Vincennes.- DeliciĂłs, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’Ă nima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquĂ­ una afirmaciĂł contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir PlatĂł a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- SĂ­, sĂ­, això nomĂ©s Ă©s el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, mĂ©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqĂĽent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqĂĽent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. TĂ© la mirada posada a les tovalles del davant, i nomĂ©s, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança mĂ gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bĂ© de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa mĂ©s oĂŻble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- SĂ© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la mĂ xima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creaciĂł… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’Ă nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que PlatĂł esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningĂş. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’Ă nima, ans Eros! L’Eros immortal, que Ă©s un element intermedi entre els Ă©ssers mortals i els immortals, entre la ignorĂ ncia i la ciència, com una concreciĂł del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraciĂł al Bell en si mateix. 

L’apariciĂł de Diotima ha propiciat uns moments de reflexiĂł i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomĂ tic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit NietzscheĂ  i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metĂ fora que envaĂŻa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge KierkegaardiĂ  hom podria dir mĂ©s proper a la possibilitat que a la necessitat, mĂ©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les mĂ ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els dĂ©us i els homes…  Fora tambĂ©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsiĂł d’Eros fou viscuda pel poeta mĂ©s com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’Ă nima mĂ©s que no pas com una expansiĂł del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaciĂł de la mĂ©s barroera repressiĂł sexual que va haver-se d’empassar l’Ă nima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlĂ©s per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta Ă©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un Ă©sser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sĂ© per mi mateixa, en les dones tot estĂ  mĂ©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho Ă©s certament, perquè l’home que estĂ  abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bĂ© massa inassolible i despòtic o bĂ© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos Ă©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducciĂł i alhora de sofrença. AquĂ­ sĂ­ que jo he viscut una dualitat, una laceraciĂł, una dissemblança… No sĂ© si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicciĂł vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacciĂł intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai lĂ s! AtenciĂł! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaciĂł inesperada…

Amadeus.- VĂ©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hierĂ tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diĂ leg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendĂ ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant Ă©ssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per Ă©sser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que Ă©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquĂ­… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serĂ  pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dĂłna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sĂ© que em tĂ© reservat…

Però qui hi ha aquĂ­… Sento alenar… M’haurĂ  sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hierĂ tics, histriònics i encisadors, la bella i enigmĂ tica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebĂ© tot el sisè de les seves MetamorfosisÂą. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenciĂł per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, Ă©s tan bella que els homes creuen que Ă©s l’encarnaciĂł de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci nĂ©ixer en ella l’amor per l’home mĂ©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no tĂ© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoĂŻnat pel destĂ­ de la seva mĂ©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim mĂ©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fĂşnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i mĂ©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als dĂ©us.

Ens diuen els titelles que, desprĂ©s, Eros, tot volent complir l’encĂ rrec de la seva mare Venus, cau vĂ­ctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fĂşnebres. Eros caurĂ  ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrĂ  un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarĂ  a Psique al seu palau, tot oblidant l’encĂ rrec matern. Cada mitjanit s’apareixerĂ  a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorĂłs. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigaciĂł de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condiciĂł. I la visiĂł meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llĂ ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bĂ© per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores Ă©s trenca el pacte i la benedicciĂł. Eros desperta i sobtadament desapareix… I Ă©s aquĂ­ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaciĂł, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix mĂ©s enllĂ . Si per si sola la faula ja Ă©s de difĂ­cil interpretaciĂł, per què Amadeus, a mĂ©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La mĂşsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervĂ© Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narraciĂł d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenciĂł pedagògica-, i que tan bĂ© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència tĂ© un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mantĂ© amb ella una relaciĂł negativa”² (Caldria aquĂ­ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevĂ©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaciĂł negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaciĂł en la relaciĂł, ja que nomĂ©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nomĂ©s aixĂ­, una relació feliç. És curiosa si mĂ©s no la coincidència.

L’Artificier.- Pel mĂłn dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquĂ­, i per mor d’aquesta circumstĂ ncia de l’existència d’un impediment en la relaciĂł amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’Ă©sser humĂ  hi ha una supremacia de l’Ă nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’Ă nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renĂşncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera mĂ©s immediata i planera. En canvi el camĂ­ de l’Ă nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontĂ niament en la natura… li calen estratagemes, renĂşncies d’instĂ ncies mĂ©s primĂ ries perquè aflorin instĂ ncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

SĂ­, sĂ­, aquesta Ă©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’Ă nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderĂ ncia a favor de l’Ă nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nomĂ©s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana Ă©s una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò mĂ©s primari pot sorgir allò mĂ©s secundari. L’Ă nima surt desprĂ©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’Ă nima es val del cos per a la realitzaciĂł de la seva radical supremacia jerĂ rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missiĂł.

Brutus.- No exagerem pas mĂ©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que Ă©s mĂ©s forta que totes les misèries del mĂłn. El judici del cos tĂ© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica mĂ©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”Âł

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mĂ .

Fontdenvern.- Però res mĂ©s que l’Ă nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artĂ­stic. La meva pintura, aparentment innecessĂ ria pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaciĂł literĂ ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’Ă nima.

Brutus.- NingĂş pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procĂ©s biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquĂ­ el nostre punt d’uniĂł entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diĂ leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al unĂ­son.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

Âł  Albert Camus. El mite de SĂ­sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [TraducciĂł de Joan Fuster i Josep PalĂ cios]. [Pag. 24]

EL BĂŤBLIC JOB, de nou i sempre.

Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I Ă©s aixĂ­ com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonĂ ncies magnĂ­fiques: Bellesguard, un nom que provĂ© de l’indret on MartĂ­ l’humĂ  -darrer rei catalĂ - passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pĂ gina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessiĂł recurrent en l’esfera del pensament, la intuĂŻciĂł i el sentiment humĂ : l’existència del mal, del dolor humĂ , i de la sofrença de tota manifestaciĂł de la vida. Una cerca Ă vida el portĂ  a la frase segĂĽent del text bĂ­blic: “Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb dĂ©u. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destĂ­? I quina proporciĂł de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderĂłs DestĂ­ o DĂ©u o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, Ă©s molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bĂ­blica de l’antic Testament, i ho Ă©s, sobretot, perquè Job Ă©s innocent i els seus turments sĂłn difĂ­cilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job sĂłn fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat mĂ©s vil, i del litigi entre DĂ©u i l’Acusador – s’ha d’entendre SatanĂ s-. Per sort, el lector empĂ tic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, soluciĂł molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opciĂł que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un DĂ©u el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats mĂ©s perverses, el vassallatge del seu sĂşbdit que al capdavall Ă©s, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradiciĂł judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narraciĂł no es tanques en fals, Ă©s a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuĂŻt i falsament consolador dins -fins i tot- la tradiciĂł bĂ­blica de l’Antic Testament …aleshores, aquest dĂ©u bĂ­blic seria encara mĂ©s profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningĂş es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o mĂ©s ben dit tothom pressuposa que qualsevol humĂ  Ă©s innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del DestĂ­ en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuĂłs, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip Ă©s un home virtuĂłs, noble resolut a la veritat i a la justĂ­cia, i en canvi el seu destĂ­ Ă©s trĂ gic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, aixĂ­ com la felicitat, Ă©s inherent a l’ésser humĂ  i a la vida, i no Ă©s pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, mĂ©s enllĂ  del petit camĂ­, petitĂ­ssim camĂ­, que la voluntat humana deixa per a la decisiĂł vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiĂłs com aquest text ens allunya mĂ©s del pensament bĂ­blic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmaciĂł es podria representar tota una tragèdia grega, perquè estĂ  mĂ©s a prop de la concepciĂł trĂ gica del mĂłn grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelaciĂł secreta als homes, que de la visiĂł judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.

DELS CONFLICTES, LA PAU.

rc00_lacarregab1.jpgLa cĂ rrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte Ă©s inherent a la vida, caldrĂ  que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i Ă©s un fenòmen normal, quotidiĂ  de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualitzaciĂł perpètua, per l’acciĂł insidiosa del quotidiĂ , podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, tambĂ©, per efecte de la seva repeticiĂł -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus mĂ©s originaris sentits. És aixĂ­ com les paraules: amor, solidaritat, tolerĂ ncia, democrĂ cia, justĂ­cia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acciĂł continuada del temps i per l’acciĂł continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un dĂ©bris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fĂ cilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersiĂł pot fer-se encara mĂ©s punyent si tenim en compte que les paraules sĂłn signes lingĂĽĂ­stics i per tant arbitraris. La imatge acĂşstica dels mots, Ă©s a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acciĂł inadvertida de la repeticiĂł balafiada o bĂ© per l’acciĂł, diguem-ne advertida, de la seva manipulaciĂł prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humĂ  individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessiĂł i la distribuciĂł dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansiĂł; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinĂ ries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indĂşstria armamentĂ­stica; les accions gratuĂŻtament antisocials humanes, com a caracterĂ­stica de la modernitat humana, la banalitat o gratuĂŻtat en l’acciĂł malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de poblaciĂł; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmaciĂł personal en els lĂ­ders socials; el domini ideològic antidemocrĂ tic a travĂ©s de la manipulaciĂł; la robotitzaciĂł creixent dels sistemes d’organitzaciĂł i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansiĂł egocèntrica en les esferes personals; … Però tambĂ©, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del mĂłn menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evoluciĂł de les malalties i finalment per la interrogaciĂł mĂ xima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessĂ riament una derivaciĂł o resoluciĂł cap el nihilisme, cap a la incomprensiĂł, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva mĂ©s cruenta forma d’expressiĂł col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acciĂł tambĂ© lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justĂ­cia, democrĂ cia, tolerĂ ncia i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diĂ leg i la negociaciĂł; i que no nomĂ©s volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans tambĂ© proporcionar-los els mitjans per a una participaciĂł en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. CaldrĂ  aquĂ­, però, com en tota activitat humana, mesurar bĂ© la ratlla justa dels lĂ­mits humans, allò que pertocarĂ  a la necessitat i allò que pertocarĂ  a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clĂ ssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destĂ­, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “dĂ©us eterns”. Perquè en les mĂşltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustraciĂł: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de SĂ­sif, l’injust destĂ­ d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessĂ ria o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsiĂł del ParadĂ­s o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educaciĂł per la Pau per a tot el mĂłn, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisaciĂł per a titelles que Ă©s la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en crĂ©ixer, de grans i de vells, una almoina recĂ­proca de perdĂł i tolerĂ ncia. Eviteu el mĂ xim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolĂ  a l’origen en fragments petitĂ­ssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerĂ ncia, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educaciĂł diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensiĂł intel·lectual, pura i dura, a travĂ©s d’uns programes docents, sinĂł mitjançant els Ăşnics procediments pels quals aprenem i ens fem mĂ©s savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que nomĂ©s pot donar-nos l’experiència artĂ­stica i/o mĂ­stica, no pas la fredor, ans la seducciĂł i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas Ăşnicament d’una visiĂł objectivada, ans sobretot, aquella que ens Ă©s compresa a travĂ©s d’una prèvia aproximaciĂł subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén