Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona
La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matí de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.
El jardí, que hom hi contempla en el seu conjunt, és públic. Del jardí privat al jardí públic hi deu menar l’enorme distància que hi ha entre la societat aristocràtica i les actuals societats, especialment occidentals, més o menys democràtiques.
Però, de l’experiència personal del príncep que consirós passejava pel seu jardí privat, aristocràtic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardí públic, podria ser que hi menes una menor distància de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessió del jardí no té pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecció d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.
Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que són importants sens dubte en l’àmbit econòmic i social, són només barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors són necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacció. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orígens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingràvida. Una esfera semblant a la de la fotografia que gràcilment corona una pilastra de balustrada.
És per això que L’Artificier, que no és cap príncep, ni d’Astúries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardí públic com ho podria fer un príncep en el seu jardí privat.
El jardí en qüestió fou construït l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sota la vareta màgica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l’arquitecte Ramon Reventós i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor Julià de Jòdar a propòsit d’una altra circumstància.
El conjunt enjardinat, anomenat també Roserar d’Amargós per la seva col·lecció de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, és d’una elegància classicitzant que permet una visió encantada de la ciutat, dels palaus de l’última Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la Fundació Miró fetes per l’arquitecte Josep Lluís Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representació memorable de l’obra d’ Eurípides a finals dels anys 70 del segle passat.
El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racó amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formós va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.
Gaudir de tota aquesta perfecció visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a través dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.
Com una esfera que ens embadaleix i ens dóna un sentit d’unitat i de totalitat.
Així, volem, també, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, només reconeguts quan es tanquen.
A cegues, palpem els nostres camins i, els més agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi diví… quasi animal…
I fins el senyal etern, com diu Agustí Bartra…
“I l’àngel fa el Senyal: el cercle etern.”
