Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona
    La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matĂ de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.
El jardĂ, que hom hi contempla en el seu conjunt, Ă©s pĂşblic. Del jardĂ privat al jardĂ pĂşblic hi deu menar l’enorme distĂ ncia que hi ha entre la societat aristocrĂ tica i les actuals societats, especialment occidentals, mĂ©s o menys democrĂ tiques.
Però, de l’experiència personal del prĂncep que consirĂłs passejava pel seu jardĂ privat, aristocrĂ tic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardĂ pĂşblic, podria ser que hi menes una menor distĂ ncia de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessiĂł del jardĂ no tĂ© pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecciĂł d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.
Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que sĂłn importants sens dubte en l’Ă mbit econòmic i social, sĂłn nomĂ©s barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors sĂłn necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacciĂł. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orĂgens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingrĂ vida. Una esfera semblant a la de la fotografia que grĂ cilment corona una pilastra de balustrada.
És per això que L’Artificier, que no Ă©s cap prĂncep, ni d’AstĂşries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardĂ pĂşblic com ho podria fer un prĂncep en el seu jardĂ privat.
El jardĂ en qĂĽestiĂł fou construĂŻt l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de MontjuĂŻc de Barcelona, sota la vareta mĂ gica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria RubiĂł i TudurĂ i de l’arquitecte Ramon ReventĂłs i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor JuliĂ de Jòdar a propòsit d’una altra circumstĂ ncia.
El conjunt enjardinat, anomenat tambĂ© Roserar d’AmargĂłs per la seva col·lecciĂł de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, Ă©s d’una elegĂ ncia classicitzant que permet una visiĂł encantada de la ciutat, dels palaus de l’Ăşltima ExposiciĂł Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la FundaciĂł MirĂł fetes per l’arquitecte Josep LluĂs Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representaciĂł memorable de l’obra d’ EurĂpides a finals dels anys 70 del segle passat.
El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racĂł amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formĂłs va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.
Gaudir de tota aquesta perfecciĂł visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a travĂ©s dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.
Com una esfera que ens embadaleix i ens dĂłna un sentit d’unitat i de totalitat.
AixĂ, volem, tambĂ©, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, nomĂ©s reconeguts quan es tanquen.
A cegues, palpem els nostres camins i, els mĂ©s agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi divĂ… quasi animal…
I fins el senyal etern, com diu AgustĂ Bartra…
 “I l’Ă ngel fa el Senyal: el cercle etern.”
