Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Jean Claude Nicolas Forestier

DE L’ESFERA COM A UNITAT TOTAL

IMG_20160515_151005

Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona

        La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matĂ­ de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.

El jardĂ­, que hom hi contempla en el seu conjunt, Ă©s pĂşblic. Del jardĂ­ privat al jardĂ­ pĂşblic hi deu menar l’enorme distĂ ncia que hi ha entre la societat aristocrĂ tica i les actuals societats, especialment occidentals, mĂ©s o menys democrĂ tiques.

Però, de l’experiència personal del prĂ­ncep que consirĂłs passejava pel seu jardĂ­ privat, aristocrĂ tic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardĂ­ pĂşblic, podria ser que hi menes una menor distĂ ncia de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessiĂł del jardĂ­ no tĂ© pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecciĂł d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.

Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que sĂłn importants sens dubte en l’Ă mbit econòmic i social, sĂłn nomĂ©s barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors sĂłn necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacciĂł. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orĂ­gens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingrĂ vida. Una esfera semblant a la de la fotografia que grĂ cilment corona una pilastra de balustrada.

És per això que L’Artificier, que no Ă©s cap prĂ­ncep, ni d’AstĂşries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardĂ­ pĂşblic com ho podria fer un prĂ­ncep en el seu jardĂ­ privat.

El jardĂ­ en qĂĽestiĂł fou construĂŻt l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de MontjuĂŻc de Barcelona, sota la vareta mĂ gica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria RubiĂł i TudurĂ­ i de l’arquitecte Ramon ReventĂłs i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor JuliĂ  de Jòdar a propòsit d’una altra circumstĂ ncia.

El conjunt enjardinat, anomenat tambĂ© Roserar d’AmargĂłs per la seva col·lecciĂł de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, Ă©s d’una elegĂ ncia classicitzant que permet una visiĂł encantada de la ciutat, dels palaus de l’Ăşltima ExposiciĂł Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la FundaciĂł MirĂł fetes per l’arquitecte Josep LluĂ­s Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representaciĂł memorable de l’obra d’ EurĂ­pides a finals dels anys 70 del segle passat.

El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racĂł amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formĂłs va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.

Gaudir de tota aquesta perfecciĂł visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a travĂ©s dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.

Com una esfera que ens embadaleix i ens dĂłna un sentit d’unitat i de totalitat.

AixĂ­, volem, tambĂ©, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, nomĂ©s reconeguts quan es tanquen.

A cegues, palpem els nostres camins i, els mĂ©s agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi divĂ­… quasi animal…

I fins el senyal etern, com diu AgustĂ­ Bartra…

 “I l’Ă ngel fa el Senyal: el cercle etern.”

PELL I QUIMERA, indestriables i necessĂ ries.

rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl matĂ­ les xicrandes -quines ressonĂ ncies tĂ© aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, sĂłn ara espurnejants de flors violades d’una naturalesa delicada i lluminosa. Forestier, el jardiner per excel·lència de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un Ăşs mĂ©s enllĂ  de la seva qualitat reconeguda d’abans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels  “indians” que s’arrengleren amb elles alhora que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral·leles d’arbres mĂ©s, de la natura barcelonina dels plĂ tans, a banda i banda del camĂ­ central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magnĂ­fic i generĂłs espai urbĂ , dins les estretors d’un barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t’ho tot, en la personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard, fixeu-vos que no hi senyoreja nomĂ©s la necessitat. Perquè aquesta Ă©s una disposiciĂł arbòria que no haguĂ©s pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d’ordre intern humĂ , de simetria i lògica de l’imaginari mental de l’home,  el qual vol una creaciĂł de llum i d’ombra distint i propi nomĂ©s del seu esperit. El temple del Tibidabo Ă©s sens dubte una personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris d’acompanyament que reclama la vida humana… sĂ­, sĂ­, però, el dolmen immens que suposa el temple dins l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­: una resposta ben pròpia de l’imaginari humĂ , amb uns costos elevats de creativitat, de cĂ lcul i d’esforç, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preeminència en darrer terme sembla una conclusiĂł de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu aixĂ­: “Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos!” però, tanmateix, i aquĂ­ Ă©s on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu  a la naturalesa mĂ©s del que la naturalesa necessita, la vida humana Ă©s tan barata com la vida de les bèsties”(King Lear).

Que pragmĂ ticament diferent pot ser la vida quan se l’ha dotada d’un sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre frĂ gil, sempre esmunyedĂ­s, a l’ombra lluent d’una Quimera!.  

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén