Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: J. S. Bach

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Petit espai creatiu en construcci√≥¬†de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lled√≥¬†de la ciutat de Barcelona

 

¬†¬†¬†¬†¬†¬†¬†¬† Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes pl√†stics, ¬†esc√®nics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots,¬†aix√≤ s√≠, a¬†l’ombra¬†de les noves tecnologies inform√†tiques i de les pres√®ncies del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc¬†que pel tr√†nsit de la hist√≤ria han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en compet√®ncia -no pas enfrontada- amb les classes socials¬†m√©s desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen aix√≠ vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paci√®ncia i disciplina tan abassegadora dels oficis art√≠stics d’abans. Aix√≤¬† pensava l’Artificier, mentre revenien,¬†a la seva mem√≤ria, les notes aquoses i contundents del Preludi n√ļmero¬†1 del clave ben temperat de J. S. Bach.¬†¬†En un inici voluntari√≥s, seq√ľencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que √©s un inventari de sonoritats i sentiments¬†cabdals de la¬†condici√≥ humana. Aix√≠ ho vinculava l’Artificier, a la magnific√®ncia de la m√ļsica, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats.¬†Bagatge multiforme, creatiu, polis√®mic, per√≤ sotm√®s tamb√© a les invariants c√≤smiques de la vida. ¬†La proporci√≥ aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a¬†una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre¬†l’individu i els altres,¬†la mai definida frontissa entre llibertat i dest√≠, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’√†nima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc.¬†Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic hum√†, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis,¬†amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als d√©us, ¬†ens haur√≠em mort de fred. Per√≤ prou de divagaci√≥ filos√≤fica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic¬†de les ciutats, entrar¬†en¬†un¬†lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara,¬†on un¬†carill√≥ trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,¬† amb impulsos mil¬∑lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells,¬†la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisi√≥ de la vida, la dificultat¬†per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…¬† desfer la pell en el llen√ß o en¬†el fang o a la pedra,¬†o en¬†la pantalla electr√≤nica o l’instrument musical,¬†i… ¬†“Abatre’s al somni contra un llen√ß / d’una tela encara blanca, /¬†que gargoteja i esbal√ßa ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I √©s torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llen√ß / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que ef√≠mer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre in√®dit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu ac√≠ el Preludi n√ļmero 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretaci√≥ de Josep Vicens i Busquets.

De palaus redescoberts a la ciutat dels prodigis o de Svetlana Tovstukha, violoncel·lista.

Svetlana Tovstukha en una actuació recent a la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

 

A tots els que assistiren al concert de Svetlana Tovstukha al sal√≥ noble del Palau Gomis Barcelon√≠ el 26 de novembre de 2011, seu del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern)

Fou per a l‚Äôunivers probablement un dia qualsevol, un dia de novembre, quan per mor d‚Äôunes pluges intenses encara verdejaven algunes fulles en els arbres caducifolis de la ciutat. Fou quan en l‚Äôesplanada del parc central de la ciutat una imatge bell√≠ssima de marbre de blanc impol¬∑lut s‚Äôestremia ja¬† a la baixa llum de la tarda, caiguda en un¬†moviment desconsolat[1]. Fou quan ens endinsarem en la feixuguesa i en l‚Äôacollidora majestuositat dels vells carrers dels grans carreus de pedra de Montju√Įc, amb noms fets d‚Äôoficis o de llocs, de refer√®ncia precisa, si b√©¬†avui, ja d‚Äôenigm√†tics sons i desconeguda¬†significan√ßa: Corretger, Sabateret, Cremat xic, Rec comtal, Flassaders,¬†Montcada, Barra de ferro…

Tot aix√≤ s’esdevingu√© en la metamorfosada situaci√≥ que d√≥na a la ciutat un dissabte al vespre, arran d‚Äôun fin√≠ssim creixent de lluna en el cel net, d‚Äôuna fresca ja quasi hivernal, quan hom somou l‚Äôef√≠mera esperan√ßa del tot √©s possible encara. I fou aleshores quan, l‚ÄôArtificier, va entrar al vell palau de nou redescobert.

Que la característica dels antics palaus barcelonins sigui l’austeritat de les seves vistes exteriors, és a dir, de les seves façanes, era ja prou conegut pels viatgers que, com Alexandre de Laborde, nascut a Paris, visitaren la vella ciutat portuària a finals del segle XVIII principis del XIX. Que uns fins vergers o jardins -avui desapareguts i inimaginables- es trobessin quasi amb la mateixa extensió ran dels palauets, fou una característica de la ciutat remarcada ja per Laborde, que a desgrat de la ciutat posterior anaren desapareixen.

Avui costa d‚Äôimaginar, en aquest¬†teixinat esp√®s de carrers i construccions, la ciutat descrita pel viatger parisenc.¬†√Čs per aquest motiu que hom no espera trobar dins aquesta ciutat d‚Äôavui un¬†espai amb tanta volumetria com la sala noble del Palau Gomis, restaurada recentment i amb un resultat tan m√†gnific,¬†la qual¬†acull¬†l‚Äôactual centre d‚Äôactivitats del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) que ocupa pr√†cticament tot l‚Äôedifici, llevat d‚Äôalgunes depend√®ncies que havien acollit una petita instituci√≥ educativa¬†dign√≠ssima, de nom Bel¬∑larm√≠, de nobles resson√†ncies H√∂lderlinianes, i que poca gent coneix; i tamb√©, creiem el que tamb√© fou el darrer reducte de la casa d‚Äôuna dama noble de la Casa de Savoia, la sra. Camp√†,¬†morta no fa pas gaires anys¬†i a les ex√®quies de la qual, celebrades a la contigua esgl√©sia¬†de Santa Maria del¬†Mar, “La Catedral del Mar”, hi assistiren tots els membres actuals de la nissaga nobiliaria.

La noblesa arquitectònica dels espais obliga a un capteniment, a una adaptació, consonant en les persones que no pateixen d’una impermeabilitat envers l’entorn. I és així com la sala noble del vell Palau Gomis Barceloní obliga,  i recull alhora, allò que en cada un de nosaltres és l’amatença i el desig d’ennoblir-nos també d’acord amb el conjunt arquitectònic.

Conscients de la joia de disposar d‚Äôun bell sal√≥ tan perdut fins el dia d’avui, la instituci√≥ que el posseeix ho dignifica encara m√©s amb unes “soir√©es” o capvesprals plenes d‚Äôencert i enc√≠s, malgrat¬†el dur abaratiment del m√≥n contemporani que ens envolta. En una iniciativa¬†fora del corrent invita a un prodigi, la violoncel¬∑lista russa Svetlana Tovstukha, ja veritable prodigi en la infantesa a la seva ciutat natal de Kazan, perqu√® interpreti, ni m√©s ni menys, les suites de J. S. Bach n√ļmeros 1, 2 i 3, redescobertes per Pau Casals.

Encimbellada per un petit cadafal la bella figura femenina de Tovstukha, quasi t√≠mida, quasi fr√†gil, arrenca amb una for√ßa i plenitud corprenedora el preludi de la Suite n¬ļ¬†1 en Sol major amb una interpretaci√≥ madura i profunda, gaireb√© paladejada amb lentitud respecte a altres interpretacions famoses, sense concessions a efectes de virtuosisme t√®cnic, perqu√® aquest ja s’ha¬†assolit internament; i en un tocar ser√® que compr√®n la m√ļsica del tot miraculosa de J. S. Bach, va desgranant els divuit moviments que componen aquesta meravella que consola l’esperit, sense ni un bri de cansament, ni d’acceleraci√≥ adaptativa a la pres√®ncia d’un p√ļblic respectu√≥s, per√≤ potser no massa entregat per sorpr√®s.

Es diria que en el llarg i ample viatge a que ens aboca l‚Äôobra de Bach i la magn√≠fica comprensi√≥ de la violoncel¬∑lista que ens l‚Äôactualitza a la perfecci√≥, hom sent, en el bell sal√≥ noble del Palau Gomis, com es conjuguen les aparences amb la substancialitat, les belles formes amb l‚Äôinstant viscut, en l‚Äôara concret, la finitud de l‚Äôara amb la infinitud del sempre, on la suavitat¬†arom√†tica i gustativa¬†d’un te ofert en taules ben parades, amb pastes suculentes, per la consci√®ncia exquisida de la instituci√≥ convocant, escauen plenament al moment viscut. Moment a tocar de proximitat a la dona exultant nascuda tamb√© com Bach un 31 de mar√ß, i nascuda l‚Äôany mateix de la mort de Casals ‚Äďel revolucionador del violoncel-. Fets que en la voluptuosa i mist√®rica voluntat de l‚Äôunivers no deixen indiferent aquell que, com l‚ÄôArtificier, repr√®n cada dia en la ignor√†ncia d‚Äôun gran infinit, en la intu√Įci√≥ d‚Äôun gran inconscient.

La ciutat, les ciutats, són plenes de prodigis!


[1] L’Artificier es refereix a la peça escultòrica el Desconsol, de Josep Llimona, situada al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona.

QU√ą POT √ČSSER UN HOME PER A UN ALTRE? (1a part)

 
"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volgu√©rem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel¬∑len a la intel¬∑lig√®ncia de les paraules per les quals constru√Įm el m√≥n, el nostre m√≥n.

Volgu√©rem aclarir¬†l‚Äôincoercible¬†periple de la significan√ßa del que pot √©sser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d‚Äôun lloc √ļnic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblan√ßa i versemblan√ßa del real, sense la pressa del moment ef√≠mer i breu,¬†i alhora, en el l√≠mit d’un espai-temps per fornir-nos l’esper√≥ necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibl√≥ que ens empeny a una resoluci√≥ que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i¬†doblement, tamb√©, aquella abs√®ncia del neguit de la pressa que fa que, despr√©s d’una primera¬†cad√®ncia temporal,¬†hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta¬†que¬†desvetllen l‚Äôinstint de cacera de l’home en l‚Äôarrencada, i el disposi ja no tant¬†a l‚Äôesperit¬†pel profit, ans a¬†deixar¬†al lloc est√†tic d’una taula¬†tot all√≤ que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores, ¬†ja lluny d’una prim√†ria¬†espontane√Įtat feta de tot all√≤ que hom rep al llarg dels dies del m√≥n soroll√≥s, i ben a prop del que ja est√† amarat en ell mateix, l’home esdev√© una encalmada seq√ľ√®ncia, d’on li rev√©, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix¬†una forma m√©s aut√®ntica d’ell mateix, un pensament m√©s lliure de l’encadenament anterior… i, ara, ser√® albira uns pensaments o uns silencis m√©s entenedors a la seva pr√≤pia sang .

I volgu√©rem¬†una avinentesa √ļnica i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora,¬†i… ¬†constru√≠rem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasi√≥¬†a imatge i semblan√ßa¬†de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de¬†Ren√© Magritte “L’empire des lumi√®res“, una casa¬†per a un di√†leg, per a una palestra, enderrocada¬†amb el mateix temps r√®cord que el de la seva construcci√≥ despr√©s de la fi del di√†leg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucci√≥ del palauet on hi tingu√© lloc el bell di√†leg.

El temps, un temps d‚Äôhora baixa per¬†a l’inici, d’un capvespre llumin√≥s ple de reflexes encisadors i enigm√†tics, fins a l’hora en qu√®¬†ha de n√©ixer¬†la llum freda d’un mat√≠¬†de febrer¬†mediterrani.

Els actors,¬†un titellaire ven√ßut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriu√†, amb la seva multiplicitat de veus, fetes¬†amb lleng√ľeta o estrafent¬† el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vien√®s, diplom√†tic, poeta¬†i dramaturg -una rara i no pas casual associaci√≥ d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successi√≥; l’escriptor seri√≥s¬†Amadeus Severinus de rara dataci√≥ hist√≤rica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” per√≤ no pas Johannes de Vincennes que decididament no √©s la mateixa persona segons les confirmacions m√©s recents; i, Diotima, la Diotima Socr√†tica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, aix√≠ com¬†la pianista Martha Argerich¬†interpretant a tot hora i sense pausa,¬†en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el sal√≥ central de la casa.

Qu√® pot √©sser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en¬†entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigm√†tic de l’estany i el conjur que envolta la visi√≥ acollidora i basardosa ensems¬†de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes¬†lamparetes encenen llums¬†amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen¬†el paviment¬†hidr√†ulic, alhora que una imprecaci√≥ a¬†la terra i a la for√ßa del pensament hi √©s enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Qu√® pot √©sser un home per a un altre? : l’ang√®lic llop que √©s un demon√≠ac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o b√© cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capa√ß d’una gratu√Įtat i generositat¬†que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat¬†de la defensa personal m√©s arrauxada.

Diotima .- La necessitat, per√≤ en all√≤ hum√† tamb√©, la possibilitat. Vet ac√≠ el dubte, vet ac√≠ la nostra llibertat, dins el dest√≠ que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Nom√©s¬†el silenci enigm√†tic de l’estany i el conjur que envolta la visi√≥ acollidora i basardosa ensems¬†de l’indret creat per Magritte √©s ara present,¬†tanmateix, hi plana suaument¬†¬†amortit el so del piano que ¬†vertebra els sentiments del cor i des-estructura l‚Äôordre il¬∑lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén