Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: György Lukács

DE LES EXPERIÈNCIES HUMANES DE L’EXTRAORDINARI. A propòsit de la reedició dels llibres “L’Artificier” i “De la seducció i del sofriment” de l’autor d’aquest blog

Són efluvis surant en l’espessa nebulosa, sortint de ramells d’aigua acanalada, descendent, vers la fonda gorga del seu caient, ple de borbolleig rabent, i en present.

Són vents innúmers, polidireccionals, que aboquen cels allargassats i rosats, al gràvid i a l’ingràvid flagell del nostre cor sedent.

Són llums immaterials dins la Veneciana església de S. Giorgio Maggiore. Matins que traspuen una lluentor serena en les arcades altives, sublims, que vinclen, agemolit, el nostre cos vers la divinitat resplendent (…)

 

San Giorgio Maggiore, des de la plaça San Marco de Venècia (Pixabay License)

 

Que totes aquestes experiències sensorials se’ns apareguin en el dia a dia, en el quotidià, en l’abaltiment de la normalitat estantissa, en el tedi “Baudelairià”, com una emanació subtil i invisible, en efluvis surant en l’espessa nebulosa, com uns vents innúmers, com unes llums immaterials en  la silueta ombrosa i altiva de la ciutat més màgica… I en transfigurin, tanmateix, tota la realitat percebuda, tota l’experiència vital i tota realitat, conformant tota una experiència de l’extraordinari en les nostres vides… No deixa de ser una experiència coneguda a tota la humanitat, malgrat que la seva recurrència, la seva estandardització, la seva consciència i la seva racionalització no sigui feta per tothom de la mateixa manera.

Ens referim a aquells instants on se’ns atura el temps, on una percepció de l’instant com eternitat i totalitat ens pren, i una agudització dels sentits ens abraça i ens embriaga. Quan una experiència de concentració i de comunió ens doblega en una contemplació d’uns éssers, en la vivència d’una experiència, d’una construcció, d’un paisatge, d’un pensament. Quan per efecte d’una obra d’art -musical, escènica, literària o plàstica -que se’ns actualitza en la nostra interioritat penetrem en altres mons, en virtualitats acerades, i se’ns obren totes les geografies possibles, totes les temporalitats absents.  Quan una experiència emotiva ens corprèn i ens atansa al rar i al bell que ens embriaga, com en l’enamorament o certes contemplacions místiques… Quan en els grups i les grans col·lectivitats es renoven en les seves il·lusions i esperances, i totes les revolucions són possibles, i s’obren als grans canvis de paradigmes ideològics i estètics, a noves etapes de l’esperit, i es produeixen entusiasmes col·lectius que somouen el nostre ànim promovent canvis…

En tot, en tot això, s’hi produeixen les experiències de l’extraordinari que obren la vida a tota possibilitat, a tota infinitud, a tota intemporalitat…

Perquè la vida en la seva experiència ordinària, en la seva normalitat estantissa, en el seu transitar biològic entre el naixement, la creixença, la decrepitud i la mort, se’ns apareix com una oposició permanentment a l’esperit i a l’art, tal com fa dir Thomas Mann a un dels seus personatges, en Tonio Kröger, i “no se’ns presenta com una visió de sagnant bellesa i formosor salvatge, no com allò extraordinari que dona vida a l’extraordinari en nosaltres, ans que són precisament el normal, el decent, i l’agradable aquells que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en fi en la seva banalitat temptadora”.

Però la vida humana se sosté, es construeix i es perpetua a partir i gràcies a les experiències de l’extraordinari, que l’obren cap a la infinitud i la intemporalitat. Perquè tal com diu un joveníssim György Lukács : “Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc mai no arriba al capdamunt…” I diu també… “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -a les altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies. Cal retornar a un ambient clos, atuït,  cal negar la vida per poder viure.”

I no solament és la nostra ment la que en virtut d’aquestes experiències la que es transfigura, ans també, en certa manera, que és la mateixa realitat la que en queda renovada i en descobreix tot de geografies de l’absent. Llocs de geografia precisa i reconeguda on tot en queda ampliat i metamorfosat per la nostra visió, per la nova significació que se’n descobreix.

Les experiències de l’extraordinari són les que revelen la veritat en la vida, el seu sentit, el seu posicionament respecte al tot. Un tot que es projecte ara cap a un infinit i cap a totes les possibilitats, damunt el finit i el necessari de la vida…

I quin és sinó el veritable afany i el veritable “métier” del poeta, l’artista, el creador, el filòsof sinó el de ser-ne el mèdium, el vehiculador d’aquesta metamorfosi entre l’ordinari i l’extraordinari? Entre el visible i l’invisible?

Ocorre aquí que ens trobem davant la presentació de dos llibres, suara feliçment reeditats després d’unes fraudulentes edicions, els quals s’han gestat, construït i performat a partir i com unes experiències de l’extraordinari. Un treball amb voluntat totalment literària, amb voluntat de mediador entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible…

Es tracta dels llibres que van ser presentats a la Llibreria Byron de Barcelona el passat 25 de maig, sota els títols de L’Artificier. Poemes en prosa i De la seducció i el sofriment. Poemes en prosa, ambdós amb el segell Grama de Pagès editors.

 

Cartell de la presentació del llibres (Pagès editors)

 

L’acte, com s’especifica en el cartell, fou presentat per l’escriptor Enric Umbert-Rexach, prologuista dels dos llibres, junt amb Matilde Fonollar que va recitar-ne un parell de poemes amb música de Granados i d’Einaudi controlada pel tècnic Jordi Moreno. També va parlar-ne el mateix autor com a cloenda de l’acte.

Hi ha en l’advertiment que encapçala un dels dos llibres, el De la seducció i el sofriment, uns paràgrafs aclaridors respecte al tema que ens ocupa, quan diu sobre la seducció i el sofriment…  “Contradictoris i extrems, els dos moviments de l’ànima fecunden el camp de les experiències humanes de l’extraordinari; plenes de consciència del temps i del viure; plenes del goig i de la tensió extrema. Un temps de naixences i d’obertures a l’infinit, de transgressions individuals i socials cap  a la mort del vell i la naixença del nou, plenes del sentit profund del viatge.”

Hi ha en els dos llibres, com va recalcar el mateix Enric Umbert, una aparició recurrent dels mites i dels seus déus, perquè, si, com ja hem dit, l’extraordinari apareix quan l’etern i l’infinit es projecte damunt el temporal i el finit, podem anar encara més lluny i jugar amb les figures dels antics déus de la religiositat grega, amb la seva doctrina secreta -com assevera Nietzsche-, perquè prefiguren i expliquen les forces que mouen els homes i el món en la seva formulació simbòlica, en el seu significat darrer, en el seu últim sentit o sense sentit…

I ja en aquest joc simbòlic, Hermes apareix aquí enaltit. Dins la polisèmia dels seus sentits, Hermes -Mercuri-,  és el mitjancer, el qui possibilita l’aparició de l’extraordinari, la intersecció, el miracle, la transparència entre els dos mons: entre els homes i els déus, entre l’infinit i el finit, entre l’intemporal i el temporal. Ell és el déu de les transaccions divines amb el terrenal, amb l’ordinari de la vida humana, amb la necessitat, amb l’experiència del dia a dia: el quotidià.

I aquest quotidià, aquest terrenal, acarat a les experiències de l’extraordinari, és el que s’especifica en l’advertiment citat del llibre De la seducció i del sofriment…  ” A l’altre extrem, acarat i allunyat, hi ha el camp de les experiències de l’ordinari,  on tranquil, però sovint abaltit i depressiu, transcorre el quotidià necessari. Es tracta dels períodes de pervivència de les institucionalitzacions creades en els processos anteriors d’obertura cap a l’infinit i el possible. Són temps d’ordenacions cap el finit necessari, cap a la quietud i el sedentarisme, i també, indefectiblement, camins cap a l’oblit.  El sociòleg italià Francesco Alberoni en descriu aquesta bipolaritat, dins l’ordre individual i col·lectiu, en el seu llibre Movimento e istituzione.

El filòsof danès Sören Kierkegaard atribueix aquest període, en la seva famosa divisió sobre les possibilitats existencials de viure la vida,  a l’esfera ètica, on no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individu s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individu, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat, aquí no es dona cap experiència de l’extraordinari, per tant, aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial, en el canvi i la metamorfosi. Tanmateix, la permanència constant i autocomplaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant, deixa de ser persona i es torna massa. Mentre que en els períodes de les experiències de l’extraordinari el que les viu es plenament individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i, per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a una nova  experiència de l’extraordinari-.

Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

Sols, doncs, l’experiència extraordinària ens permetrà de fer visible l’invisible. De fer real la vida com diria Pessoa. De construir el real integrat a partir del real immediat, com va dir J. V. Foix, el qual és la vera realitat. I La ficció i la construcció quimèrica, en la mesura que se sap viure com un joc ,també produiran aquesta mateixa funció.

Tot ésser humà ha viscut almenys un cop a la vida aquesta experiència singular que són les experiències extraordinàries de la vida. L’experiència de l’enamorament n’és la més recurrent. La personalitat artística, però, és la més procliu a viure aquesta mena d’experiències.  No en va la seva obra reeixida surt sempre com a mediació entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible, entre el fugisser i l’etern…  Ell n’és el seu mèdium i en resta verament orfe en tot moment si aquesta funció li manca.

En l’advertiment esmentat del llibre De la seducció i el sofriment, es diu:

La per consens acceptada personalitat artística sent una atracció irresistible cap al camp de les experiències vinculades amb els estats emotius en moviment, més que no pas pels períodes institucionals. Sols en les experiències de l’extraordinari es revela la transparència del món de les idees, la transparència de l’infinit, la vivència de l’U i del Tot. És, en certa manera, l’atracció vers l’abisme dels esperits romàntics de tots els temps, és Dionís i l’instint primaveral o tardoral, i és, també, el goig de les experiències Apol·línies de plenitud just al moment breu de l’arribada a la quietud després d’un gran moviment. Això marca i determina l’artista considerablement en la seva trajectòria vital, i el mena a una emmalaltida voluntat per sostenir-se damunt la corda fluixa de la vida, allargant o sostenint inútilment els estats naixents, cercant-los obsessivament fins a la perversió en els casos extrems en què no sap temperar-se en el refugi d’una personalitat més harmònica

Tostemps el seu emblema ja no pot ser pas d’altre -com a personalitat artística que ell és-  que el decantament excessiu vers l’infinit, cap a les experiències de l’extraordinari, una forma al capdavall de desesperació definida per Kierkegaard en el tractat de psicologia profunda que és el llibre “La malaltia mortal”. Amb una vida d’excés respecte a l’home finit que ell també representa, lluita cap a ell i contra ell mateix alhora, perquè sap com n’és de paradoxal el complex que anomenem vida i com només el podem capir, comprendre i sentir, fins i tot en tota la seva plenitud, pels antònims del finit, del real, del perceptible en primera instància.”

I d’aquí el conflicte intern que viu tot artista, la confrontació que el lacera, perquè allí on hi guanya l’home hi perd l’artista, i viceversa, on hi guanya l’artista hi pot perdre l’home.

I que no cal dir dels llibres que el passat 25 de maig varen ser presentats a l’elegant, a l’exquisida, Llibreria Byron de Barcelona i que han inspirat tota aquesta reflexió?

Acte de presentació de la reedició dels llibres esmentats, a la Llibreria Byron de Barcelona, amb la presentació d'Enric Umbert-Rexach i del propi autor

Sala Shelley de la Llibreria Byron, amb Enric Umbert-Rexach i l’autor

Els dos llibres conformats per 20 poemes en prosa cadascun constitueixen de facto la formalització literària de tot d’experiències de l’extraordinari. Només d’experiències de l’extraordinari. Tot un conjunt barroc en paraules del propi Enric Umbert-Rexach, que en els pròlegs als dos llibres ha fet uns acurats treballs d’alta volada, que lluny de l’apologia gratuïta conformen un marc intel·lectual i escenogràfic que enriqueixen en gran manera el treball de l’autor.

Si en el primer llibre, en una visió diacrònica, s’evoca una biografia simbòlica d’un constructor d’artificis, artifici entès com a ampliació notable del real i no pas com antònim de real o veritable, en pinzellades d’una forta intensitat, des de la infantesa fins a la senectut; en el segon, en una visió sincrònica, s’hi formalitzen estadis de vivències de seducció i de sofrença en la seva tessitura més alta, més extrema, pròpies de les experiències de l’extraordinari que s’han definit anteriorment.

Cal dir que els dos poemes inicials del primer llibre, el de l’Artificier, en un apartat que l’autor anomena Del temps de la naixença, emmarquen de fet tots el que componen el llibre i també tots el que componen el segon llibre. En el Nou enigma d’Esfinx o l’escarnida dama a través de la transposició del mite d’Edip i Esfinx a la nostra era, el de la postmodernitat més absoluta, a la que tal volta potser estem començant a sortir, Esfinx ja no terroritza a ningú, i no hi ha cap heroi que respongui a la seva enigmàtica pregunta. Un fet que és l’emblema dels temps sense metafísica que ens ha tocat de viure, en la modernitat líquida que va definir Zygmunt Bauman.

En el segon, El Duel o el conflicte entre vida i art, es dirimeix allò que constitueix per a l’artista un profunda laceració entre una vida conformada en el desig de natura, allò que n’hem dit de les experiències de l’ordinari, enfront de les de l’extraordinari que marquen la vida de l’artista. És, per tant, un duel interior el que aquí s’hi formalitza i escenifica. És el conflicte que podem localitzar com a temàtica en tota l’obra de Thomas Mann al qual ja ens hem referit. És el conflicte que rau en l’esfera ètica Kierkegaardiana que també hem esmentat… Perquè l’obra artística neix del prescindible i de la no necessitat. No dona menjar, ni descans, ni protecció, malgrat que per a l’artista, en la seva interioritat, i pel destí final de la humanitat, siguin tant i tan importants i necessaris.

I també, com diu Plató perquè… “Però forma i llibertat, Fedre, porten a l’embriaguesa i a la cobejança; menen potser l’esperit noble vers el crim esgarrifós del sentiment -crim que la seva pròpia rigidesa estètica reprova per infame-, porten a l’abisme, sí, també hi porten.”

En ambdós poemes s’hi troba una experiència extrema. En el primer on el mite de Edip i l’Esfinx s’actualitza vers una situació grotesca i dramàtica, i en el segon, en el duel, amb la mort com a únic desllorigador, cap al decantament on guanya l’artista o cap on guanya la persona…

Pels altres trenta-vuit poemes que conformen el conjunt dels dos llibres convido al lector a definir-ne per ell mateix les temàtiques de l’extraordinari que s’hi diuen, o millor dit, que s’hi perfan. Perquè no oblidem que l’eficàcia de l’art, de tot art, tant pel creador com per al receptor, rau en el fer i no en el dir. I és veritablement aquí on l’autor espera, de cert, haver-hi reeixit.

Que sigui el lector qui s’endinsi en aquest laberint. Ja li hem donat un primer fil d’Ariadna. Ara, tot sol, haurà de caminar.

 

D’ALLÒ QUE ANOMENEM VIDA EN EL PARLAR DE CADA DIA

debussy1893.jpg  Claude Debussy al piano

 

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

 

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

 

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

 

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

 

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

 

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

 

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

 

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

 

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.


 


[1]

Traducció de Salvador Oliva.[2]

Traducció d’Arthur Quintana.[3]

Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.

EL MEU RICARD. Un homenatge pòstum fallit.

absalvat25030942.jpg

Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009) feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES

 

 

Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcció d’artificis a que sotmet la seva pràctica, l’Artificier, per a conèixer més bé el real, com ell afirma, i en la visió oberta d’uns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a l’acte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val l’excusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.

 

Arrenglerats en el racó de l’amfiteatre de la sala d’actes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per l’afany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuïtat primera a la perplexitat després, davant d’un acte tan maldestre. Haguéssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opció per no caure en l’error o sospita d’aquells altres, també, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, després d’una petita confessió de la poquesa de l’esdeveniment a Neus Salvat i Ferré -germana de Ricard- present en l’acte i única persona a la que per amistat varem voler saludar al final de l’acte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il·luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignació estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins l’esclat educat d’avui.

 

Per què un homenatge en un lloc públic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. György Lukács en uns escrits de joventut –que ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ágnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : “Ha mort algú. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a l’altre, per algú, per al qui n’era més a prop o del tot estrany? Els va ésser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida d’algú, a la vida real d’algú? ¿O fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament d’ací cap allà? ¿Només el trampolí que engega algú a un lloc o altre? ¿Només el mur solitari per on s’enfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa  res per algú, què, doncs, com i de quina manera? ¿Pel pes i essència, per la seva manera d’ésser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ésser un home per un altre?.”[1]

 

 Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte, a més, perquè el títol tan deliciosament subjectiu com el de “El meu Ricard” així ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Àngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qüotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que més enllà del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebé tot el possible. Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte. I, doncs, d’acord, no podíem apel·lar a l’horror que ens colpeix, però…

 

Ni una sola fotografia presidint l’acte per establir una mínima connexió amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentació en PowerPoint avui disponible per qualsevol institució, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com l’acte d’un col·legi, ni un sol acte artístic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la família i pels qui l’estimaren en vida.

 

Un homenatge demana fer comprendre l’home del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un màgic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica més savis.  D’això en sap molt el teatre, d’això en sap molt l’art, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, ací i arreu, dins l’alta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel·ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sí, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència d’ascesi, l’ascesi necessària per a l’exigència de sentir-se veritablement home dins l’eternitat.

L’Artificier
i
Josep Vicens-i-Planagumà

[1] Lukács, György (1910). Die Seele und die Formen : L’ànima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén