Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Friedrich Nietzsche

DE LES EXPERI脠NCIES HUMANES DE L’EXTRAORDINARI. A prop貌sit de la reedici贸 dels llibres “L’Artificier” i “De la seducci贸 i del sofriment” de l’autor d’aquest blog

S贸n efluvis surant en l鈥檈spessa nebulosa, sortint de ramells d鈥檃igua acanalada, descendent, vers la fonda gorga del seu caient, ple de borbolleig rabent, i en present.

S贸n vents inn煤mers, polidireccionals, que aboquen cels allargassats i rosats, al gr脿vid i a l鈥檌ngr脿vid flagell del nostre cor sedent.

S贸n llums immaterials dins la Veneciana esgl茅sia de S. Giorgio Maggiore. Matins que traspuen una lluentor serena en les arcades altives, sublims, que vinclen, agemolit, el nostre cos vers la divinitat resplendent (…)

 

San Giorgio Maggiore, des de la pla莽a San Marco de Ven猫cia (Pixabay License)

 

Que totes aquestes experi猫ncies sensorials se鈥檔s apareguin en el dia a dia, en el quotidi脿, en l鈥檃baltiment de la normalitat estantissa, en el tedi 鈥淏audelairi脿”, com una emanaci贸 subtil i invisible, en efluvis surant en l鈥檈spessa nebulosa, com uns vents inn煤mers, com unes llums immaterials en聽 la silueta ombrosa i altiva de la ciutat m茅s m脿gica… I en transfigurin, tanmateix, tota la realitat percebuda, tota l鈥檈xperi猫ncia vital i tota realitat, conformant tota una experi猫ncia de l鈥檈xtraordinari en les nostres vides… No deixa de ser una experi猫ncia coneguda a tota la humanitat, malgrat que la seva recurr猫ncia, la seva estandarditzaci贸, la seva consci猫ncia i la seva racionalitzaci贸 no sigui feta per tothom de la mateixa manera.

Ens referim a aquells instants on se鈥檔s atura el temps, on una percepci贸 de l鈥檌nstant com eternitat i totalitat ens pren, i una aguditzaci贸 dels sentits ens abra莽a i ens embriaga. Quan una experi猫ncia de concentraci贸 i de comuni贸 ens doblega en una contemplaci贸 d鈥檜ns 茅ssers, en la viv猫ncia d鈥檜na experi猫ncia, d鈥檜na construcci贸, d鈥檜n paisatge, d鈥檜n pensament. Quan per efecte d鈥檜na obra d鈥檃rt -musical, esc猫nica, liter脿ria o pl脿stica -que se鈥檔s actualitza en la nostra interioritat penetrem en altres mons, en virtualitats acerades, i se’ns obren totes les geografies possibles, totes les temporalitats absents.聽 Quan una experi猫ncia emotiva ens corpr猫n i ens atansa al rar i al bell que ens embriaga, com en l鈥檈namorament o certes contemplacions m铆stiques… Quan en els grups i les grans col路lectivitats es renoven en les seves il路lusions i esperances, i totes les revolucions s贸n possibles, i s鈥檕bren als grans canvis de paradigmes ideol貌gics i est猫tics, a noves etapes de l’esperit, i es produeixen entusiasmes col路lectius que somouen el nostre 脿nim promovent canvis…

En tot, en tot aix貌, s鈥檋i produeixen les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari que obren la vida a tota possibilitat, a tota infinitud, a tota intemporalitat…

Perqu猫 la vida en la seva experi猫ncia ordin脿ria, en la seva normalitat estantissa, en el seu transitar biol貌gic entre el naixement, la creixen莽a, la decrepitud i la mort, se鈥檔s apareix com una oposici贸 permanentment a l鈥檈sperit i a l鈥檃rt, tal com fa dir Thomas Mann a un dels seus personatges, en Tonio Kr枚ger, i 鈥no se鈥檔s presenta com una visi贸 de sagnant bellesa i formosor salvatge, no com all貌 extraordinari que dona vida a l鈥檈xtraordinari en nosaltres, ans que s贸n precisament el normal, el decent, i l鈥檃gradable aquells que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en fi en la seva banalitat temptadora鈥.

Per貌 la vida humana se sost茅, es construeix i es perpetua a partir i gr脿cies a les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari, que l鈥檕bren cap a la infinitud i la intemporalitat. Perqu猫 tal com diu un joven铆ssim Gy枚rgy Luk谩cs : 鈥Perqu猫 els homes estimen all貌 que la vida t茅 d’alat, la seva indeterminaci贸, amb aquella oscil路laci贸 que mai no acaba, per貌 que tampoc mai no arriba al capdamunt…” I diu tamb茅… “La vida veritable 茅s sempre irreal, sempre impossible per a l’emp铆ric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasi贸, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -a les altures de la pr貌pia vida, de les 煤ltimes possibilitats pr貌pies. Cal retornar a un ambient clos, atu茂t,聽 cal negar la vida per poder viure.鈥

I no solament 茅s la nostra ment la que en virtut d’aquestes experi猫ncies la que es transfigura, ans tamb茅, en certa manera, que 茅s la mateixa realitat la que en queda renovada i en descobreix tot de geografies de l’absent. Llocs de geografia precisa i reconeguda on tot en queda ampliat i metamorfosat per la nostra visi贸, per la nova significaci贸 que se’n descobreix.

Les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari s贸n les que revelen la veritat en la vida, el seu sentit, el seu posicionament respecte al tot. Un tot que es projecte ara cap a un infinit i cap a totes les possibilitats, damunt el finit i el necessari de la vida…

I quin 茅s sin贸 el veritable afany i el veritable 鈥渕茅tier鈥 del poeta, l’artista, el creador, el fil貌sof sin贸 el de ser-ne el m猫dium, el vehiculador d’aquesta metamorfosi entre l鈥檕rdinari i l鈥檈xtraordinari? Entre el visible i l鈥檌nvisible?

Ocorre aqu铆 que ens trobem davant la presentaci贸 de dos llibres, suara feli莽ment reeditats despr茅s d鈥檜nes fraudulentes edicions, els quals s鈥檋an gestat, constru茂t i performat a partir i com unes experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari. Un treball amb voluntat totalment liter脿ria, amb voluntat de mediador entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible…

Es tracta dels llibres que van ser presentats a la Llibreria Byron de Barcelona el passat 25 de maig, sota els t铆tols de L鈥橝rtificier. Poemes en prosa i De la seducci贸 i el sofriment. Poemes en prosa, ambd贸s amb el segell Grama de Pag猫s editors.

 

Cartell de la presentaci贸 del llibres (Pag猫s editors)

 

L’acte, com s鈥檈specifica en el cartell, fou presentat per l’escriptor Enric Umbert-Rexach, prologuista dels dos llibres, junt amb Matilde Fonollar que va recitar-ne un parell de poemes amb m煤sica de Granados i d’Einaudi controlada pel t猫cnic Jordi Moreno. Tamb茅 va parlar-ne el mateix autor com a cloenda de l鈥檃cte.

Hi ha en l’advertiment que encap莽ala un dels dos llibres, el De la seducci贸 i el sofriment, uns par脿grafs aclaridors respecte al tema que ens ocupa, quan diu sobre la seducci贸 i el sofriment…聽 鈥Contradictoris i extrems, els dos moviments de l鈥櫭爊ima fecunden el camp de les experi猫ncies humanes de l鈥檈xtraordinari; plenes de consci猫ncia del temps i del viure; plenes del goig i de la tensi贸 extrema. Un temps de naixences i d鈥檕bertures a l鈥檌nfinit, de transgressions individuals i socials cap聽 a la mort del vell i la naixen莽a del nou, plenes del sentit profund del viatge.鈥

Hi ha en els dos llibres, com va recalcar el mateix Enric Umbert, una aparici贸 recurrent dels mites i dels seus d茅us, perqu猫, si, com ja hem dit, l’extraordinari apareix quan l鈥檈tern i l鈥檌nfinit es projecte damunt el temporal i el finit, podem anar encara m茅s lluny i jugar amb les figures dels antics d茅us de la religiositat grega, amb la seva doctrina secreta -com assevera Nietzsche-, perqu猫 prefiguren i expliquen les forces que mouen els homes i el m贸n en la seva formulaci贸 simb貌lica, en el seu significat darrer, en el seu 煤ltim sentit o sense sentit…

I ja en aquest joc simb貌lic, Hermes apareix aqu铆 enaltit. Dins la polis猫mia dels seus sentits, Hermes -Mercuri-,聽 茅s el mitjancer, el qui possibilita l鈥檃parici贸 de l鈥檈xtraordinari, la intersecci贸, el miracle, la transpar猫ncia entre els dos mons: entre els homes i els d茅us, entre l鈥檌nfinit i el finit, entre l鈥檌ntemporal i el temporal. Ell 茅s el d茅u de les transaccions divines amb el terrenal, amb l鈥檕rdinari de la vida humana, amb la necessitat, amb l鈥檈xperi猫ncia del dia a dia: el quotidi脿.

I aquest quotidi脿, aquest terrenal, acarat a les experi猫ncies de l’extraordinari, 茅s el que s’especifica en l’advertiment citat del llibre De la seducci贸 i del sofriment…聽 ” A l’altre extrem, acarat i allunyat, hi ha el camp de les experi猫ncies de l’ordinari, on tranquil, per貌 sovint abaltit i depressiu, transcorre el quotidi脿 necessari. Es tracta dels per铆odes de perviv猫ncia de les institucionalitzacions creades en els processos anteriors d鈥檕bertura cap a l鈥檌nfinit i el possible. S贸n temps d’ordenacions cap el finit necessari, cap a la quietud i el sedentarisme, i tamb茅, indefectiblement, camins cap a l’oblit.聽 El soci貌leg itali脿 Francesco Alberoni en descriu aquesta bipolaritat, dins l鈥檕rdre individual i col路lectiu, en el seu llibre Movimento e istituzione.

El fil貌sof dan猫s S枚ren Kierkegaard atribueix aquest per铆ode, en la seva famosa divisi贸 sobre les possibilitats existencials de viure la vida,聽 a l鈥檈sfera 猫tica, on no es viu segons el desig sin贸 segons les normes morals. Aqu铆, l鈥檌ndividu s鈥檃dapta a l鈥檃cceptat i consensuat pel grup, i s鈥檕rigina aix铆 un conformisme per adaptaci贸 que prescindeix de l鈥檈xig猫ncia personal. L鈥櫭╰ica 茅s l鈥檜niversal, all貌 acceptat un脿nimement, all貌 acceptat per la ra贸, all貌 impersonal, all貌 irrebatible, dins la qual, a l鈥檌ndividu, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu铆 no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat, aqu铆 no es dona cap experi猫ncia de l鈥檈xtraordinari, per tant, aqu铆 no li cal posar-se en l鈥檃bisme existencial, en el canvi i la metamorfosi. Tanmateix, la perman猫ncia constant i autocomplaent en aquesta esfera mena a la llarga a l鈥檃niquilaci贸 espiritual, a la p猫rdua de la individualitat, i per tant, deixa de ser persona i es torna massa. Mentre que en els per铆odes de les experi猫ncies de l’extraordinari el que les viu es plenament individu, en la vida 猫tica hi ha abs猫ncia d鈥檌ndividualitat, i, per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix貌 s铆, perqu猫 no hi ha llibertat d鈥檈lecci贸 -llevat del cas que l鈥檌ndividu senti un malestar que el pugui dur a una nova聽 experi猫ncia de l’extraordinari-.

Fent una analogia transgressora -impossible a l鈥櫭╬oca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici猫ncies de l鈥檈sfera 猫tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci贸 civilitzadora, segons el qual la civilitzaci贸 exigeix de l鈥檌ndividu una gran ren煤ncia de pulsions poderoses. Avan莽a en certa manera el fil貌sof dan猫s un cert聽malestar en la civilitzaci贸?

Sols, doncs, l鈥檈xperi猫ncia extraordin脿ria ens permetr脿 de fer visible l鈥檌nvisible. De fer real la vida com diria Pessoa. De construir el real integrat a partir del real immediat, com va dir J. V. Foix, el qual 茅s la vera realitat. I La ficci贸 i la construcci贸 quim猫rica, en la mesura que se sap viure com un joc ,tamb茅 produiran aquesta mateixa funci贸.

Tot 茅sser hum脿 ha viscut almenys un cop a la vida aquesta experi猫ncia singular que s贸n les experi猫ncies extraordin脿ries de la vida. L’experi猫ncia de l’enamorament n’茅s la m茅s recurrent. La personalitat art铆stica, per貌, 茅s la m茅s procliu a viure aquesta mena d’experi猫ncies.聽 No en va la seva obra reeixida surt sempre com a mediaci贸 entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible, entre el fugisser i l’etern…聽 Ell n’茅s el seu m猫dium i en resta verament orfe en tot moment si aquesta funci贸 li manca.

En l鈥檃dvertiment esmentat del llibre De la seducci贸 i el sofriment, es diu:

La per consens acceptada personalitat art铆stica聽sent una atracci贸 irresistible cap al camp de les experi猫ncies vinculades amb els estats emotius en moviment, m茅s que no pas pels per铆odes institucionals. Sols en les experi猫ncies de l’extraordinari es revela la transpar猫ncia del m贸n de les idees, la transpar猫ncia de l’infinit, la viv猫ncia de l’U i del Tot. 脡s, en certa manera, l’atracci贸 vers l’abisme dels esperits rom脿ntics de tots els temps, 茅s Dion铆s i l’instint primaveral o tardoral, i 茅s, tamb茅, el goig de les experi猫ncies Apol路l铆nies de plenitud just al moment breu de l’arribada a la quietud despr茅s d’un gran moviment. Aix貌 marca i determina l鈥檃rtista considerablement en la seva traject貌ria vital, i el mena a una emmalaltida voluntat per sostenir-se damunt la corda fluixa de la vida, allargant o sostenint in煤tilment els estats naixents, cercant-los obsessivament fins a la perversi贸 en els casos extrems en qu猫 no sap temperar-se en el refugi d’una personalitat m茅s harm貌nica

Tostemps el seu emblema ja no pot ser pas d’altre -com a personalitat art铆stica que ell 茅s-聽 que el decantament excessiu vers l’infinit, cap a les experi猫ncies de l’extraordinari, una forma al capdavall de desesperaci贸 definida per Kierkegaard en el tractat de psicologia profunda que 茅s el llibre “La malaltia mortal”. Amb una vida d’exc茅s respecte a l’home finit que ell tamb茅 representa, lluita cap a ell i contra ell mateix alhora, perqu猫 sap com n’茅s de paradoxal el complex que anomenem vida i com nom茅s el podem capir, comprendre i sentir, fins i tot en tota la seva plenitud, pels ant貌nims del finit, del real, del perceptible en primera inst脿ncia.”

I d’aqu铆 el conflicte intern que viu tot artista, la confrontaci贸 que el lacera, perqu猫 all铆 on hi guanya l’home hi perd l’artista, i viceversa, on hi guanya l’artista hi pot perdre l’home.

I que no cal dir dels llibres que el passat 25 de maig varen ser presentats a l鈥檈legant, a l鈥檈xquisida, Llibreria Byron de Barcelona i que han inspirat tota aquesta reflexi贸?

Acte de presentaci贸 de la reedici贸 dels llibres esmentats, a la Llibreria Byron de Barcelona, amb la presentaci贸 d'Enric Umbert-Rexach i del propi autor

Sala Shelley de la Llibreria Byron, amb Enric Umbert-Rexach i l’autor

Els dos llibres conformats per 20 poemes en prosa cadascun constitueixen de facto la formalitzaci贸 liter脿ria de tot d’experi猫ncies de l’extraordinari. Nom茅s d’experi猫ncies de l’extraordinari. Tot un conjunt barroc en paraules del propi Enric Umbert-Rexach, que en els pr貌legs als dos llibres ha fet uns acurats treballs d’alta volada, que lluny de l’apologia gratu茂ta conformen un marc intel路lectual i escenogr脿fic que enriqueixen en gran manera el treball de l’autor.

Si en el primer llibre, en una visi贸 diacr貌nica, s’evoca una biografia simb貌lica d’un constructor d’artificis, artifici ent猫s com a ampliaci贸 notable del real i no pas com ant貌nim de real o veritable, en pinzellades d’una forta intensitat, des de la infantesa fins a la senectut; en el segon, en una visi贸 sincr貌nica, s’hi formalitzen estadis de viv猫ncies de seducci贸 i de sofren莽a en la seva tessitura m茅s alta, m茅s extrema, pr貌pies de les experi猫ncies de l’extraordinari que s’han definit anteriorment.

Cal dir que els dos poemes inicials del primer llibre, el de l’Artificier, en un apartat que l’autor anomena Del temps de la naixen莽a, emmarquen de fet tots el que componen el llibre i tamb茅 tots el que componen el segon llibre. En el Nou enigma d’Esfinx o l’escarnida dama a trav茅s de la transposici贸 del mite d’Edip i Esfinx a la nostra era, el de la postmodernitat m茅s absoluta, a la que tal volta potser estem comen莽ant a sortir, Esfinx ja no terroritza a ning煤, i no hi ha cap heroi que respongui a la seva enigm脿tica pregunta. Un fet que 茅s l鈥檈mblema dels temps sense metaf铆sica que ens ha tocat de viure, en la modernitat l铆quida que va definir Zygmunt Bauman.

En el segon, El Duel o el conflicte entre vida i art, es dirimeix all貌 que constitueix per a l’artista un profunda laceraci贸 entre una vida conformada en el desig de natura, all貌 que n鈥檋em dit de les experi猫ncies de l’ordinari, enfront de les de l鈥檈xtraordinari que marquen la vida de l’artista. 脡s, per tant, un duel interior el que aqu铆 s’hi formalitza i escenifica. 脡s el conflicte que podem localitzar com a tem脿tica en tota l’obra de Thomas Mann al qual ja ens hem referit. 脡s el conflicte que rau en l’esfera 猫tica Kierkegaardiana que tamb茅 hem esmentat… Perqu猫 l’obra art铆stica neix del prescindible i de la no necessitat. No dona menjar, ni descans, ni protecci贸, malgrat que per a l’artista, en la seva interioritat, i pel dest铆 final de la humanitat, siguin tant i tan importants i necessaris.

I tamb茅, com diu Plat贸 perqu猫… “Per貌 forma i llibertat, Fedre, porten a l鈥檈mbriaguesa i a la cobejan莽a; menen potser l鈥檈sperit noble vers el crim esgarrif贸s del sentiment -crim que la seva pr貌pia rigidesa est猫tica reprova per infame-, porten a l鈥檃bisme, s铆, tamb茅 hi porten.”

En ambd贸s poemes s’hi troba una experi猫ncia extrema. En el primer on el mite de Edip i l鈥橢sfinx s’actualitza vers una situaci贸 grotesca i dram脿tica, i en el segon, en el duel, amb la mort com a 煤nic desllorigador, cap al decantament on guanya l’artista o cap on guanya la persona…

Pels altres trenta-vuit poemes que conformen el conjunt dels dos llibres convido al lector a definir-ne per ell mateix les tem脿tiques de l鈥檈xtraordinari que s鈥檋i diuen, o millor dit, que s鈥檋i perfan. Perqu猫 no oblidem que l鈥檈fic脿cia de l鈥檃rt, de tot art, tant pel creador com per al receptor, rau en el fer i no en el dir. I 茅s veritablement aqu铆 on l鈥檃utor espera, de cert, haver-hi reeixit.

Que sigui el lector qui s鈥檈ndinsi en aquest laberint. Ja li hem donat un primer fil d鈥橝riadna. Ara, tot sol, haur脿 de caminar.

 

DEL DESIG QUIM脠RIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de 脟irali a la prov铆ncia d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Puj脿vem peus descal莽os pel mont Quimera prop de la poblaci贸 de 脟irali a Antalya, Turquia. Nosaltres sab铆em del relat mitol貌gic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel路lerofont, muntat en el seu cavall alat Peg脿s, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueol貌gic de Flor猫ncia ens venia a la ment i tamb茅 la imatge ic貌nica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produ茂t.

Puj脿vem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, alg煤 havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L鈥檈nvoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que 聽coronava tot el cam铆 i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que comen莽ava a espurnejar ple d’estels.

Puj脿vem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d鈥檃ltres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esfor莽os de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores c脿lides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del cam铆. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a 茅sser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lle贸, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’al莽a a prop de venturoses platges, com un immens balc贸 al mediterrani.

Puj脿vem els rudes esglaons i el pedregar rellisc贸s amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingu茅 la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensi贸聽 quan ja vei茅rem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col路laborava amb la vermell贸 de les diminutes flames que ara i ac铆 prenien for莽a. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent alt铆vol sense vegetaci贸 on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi pod铆em imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Peg脿s -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furi贸s exhalava amb for莽a. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensi贸, i, a sota, la f煤ria dels moviments i els r脿pids girs de la b猫stia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnaci贸 de les forces f铆siques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volc脿nicament, manifestant-se en lluita contra la intel路lig猫ncia i l’arg煤cia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l鈥檋um脿 nom茅s hi pot triomfar per l鈥檃rg煤cia i l鈥檈nginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la for莽a aspriva i brutal descabdella la situaci贸 a favor de l’hum脿. Aquesta fou l鈥檃rma de Bel路lerofont tamb茅. Un arp贸 que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perqu猫 es fongu茅s amb el seu mateix foc abra莽ador i penetres pel cos de la b猫stia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aqu铆 el relat. El millor relat metaf貌ric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ci猫ncia podr脿 fer… Aqu铆 la ci猫ncia haur脿 de cedir sempre. I tanmateix, la ci猫ncia, 茅s a dir, el saber experimental, 茅s qui haur脿 fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, 茅s a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’arg煤cia, l’enginy, que ha perm猫s la vict貌ria.

Tot aix貌 corria per les ments dels visitants que rememor脿rem el mite. Tot aix貌 i molt m茅s. I haur铆em estat temptats a donar-hi tota la veracitat hist貌rica al fets sols mitol貌gics que aqu铆 s鈥檋avien explicat.

Ho facilitava la propietat esc猫nica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d鈥檃quell m贸n entre occident i orient cam铆 dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi 茅rem, el cansament, la p猫rdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l鈥檌mprescindible-, el despullament de l’脿nima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Per貌 el mite 茅s el mite, i t茅 la seva particular subst脿ncia de significats, i el lloc prec铆s dins la nostra ment.

Alg煤 dels presents va voler explicar la causa d鈥檃quells focs en el pendent roc贸s per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N鈥檋avia llegit el seu origen: l鈥檈xist猫ncia de gas met脿 a l鈥檌nterior d鈥檃quella muntanya que a l鈥檈ixir per les escletxes formades per la mateix for莽a del gas, des de temps immemorials, s鈥檈ncenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil路lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gesti贸 per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esva茂ment d鈥檜na boira interior que es delia per una explicaci贸 m茅s mitol貌gica, m茅s propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una 脿nima infantil hagu茅s volgut lligar aquell foc de la natura amb la narraci贸 m铆tica directament.

L’脿nima adulta m茅s cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel cam铆 de les analogies i el joc amb les met脿fores. I per tant, pel cant贸 del mite, del mite com a mite, 茅s clar, no com a realitat sense m茅s. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

脡s aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficci贸 que no oblida per貌 la seva aparen莽a, i que tanmateix pel rerefons mist猫ric de la vida revela inesperadament, ins貌litament i a balquena, la plenitud i l’ampliaci贸 de la nostra percepci贸.

L’aparen莽a, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparen莽a que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que s贸n ficci贸 conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experi猫ncies que no 茅s produeixen m茅s que en la nostra imaginaci贸, amb la col路laboraci贸, aix貌 s铆, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra art铆stica, sigui musical, pl脿stica, dram脿tica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparen莽a, aquesta 茅s fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt b茅 Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la trag猫dia titulat La visi贸 dionis铆aca聽del m贸n (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat on铆rica tenim, tanmateix, el sentiment transl煤cid de la seva aparen莽a; sols quan aquest sentiment desapareix 茅s quan comencen els efectes patol貌gics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural for莽a guaridora dels seus estats.

Tot aix貌 pens脿vem en aquella ascensi贸 per terres de l鈥橝ntic M贸n. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cord猫lia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot aix貌 pens脿vem… I, tamb茅, com n鈥櫭﹕ de curi贸s que el mot Quimera hagi despla莽at el seu significat des de la raresa d鈥檜n 茅sser, que per aquesta mateixa caracter铆stica 茅s un monstre, a la de creaci贸 imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perqu猫 la Quimera, com analogia, com a met脿fora, com a experi猫ncia de joc, com experi猫ncia art铆stica respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement m茅s satisfactori, m茅s profund, que doni m茅s sentit a les nostres vides que no pas all貌 que en diem la pura realitat. Ens trobem aqu铆 en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen tamb茅 en una certa porci贸 la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra fa莽. I per aquesta relaci贸 secreta entre l’esperit i la mat猫ria uns l铆quids cerebrals i unes ones electromagn猫tiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i f铆sic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres tamb茅 d煤iem les nostres pr貌pies quimeres…

I ens va venir el record d鈥檃quell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits po猫mes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran plan铆cia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d鈥檈lls portava sobre l鈥檈squena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carb贸 o com el forniment d鈥檜n soldat rom脿.

Per貌 la monstruosa b猫stia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l鈥檋ome amb els seus m煤sculs el脿stics i poderosos; s鈥檃rrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabul贸s sobrepassava el front de l鈥檋ome com un d鈥檃quells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d鈥檃ugmentar el terror de l鈥檈nemic.

(…)

Fet curi贸s a notar: cap d鈥檃quests viatgers no semblava irritat contra la b猫stia fero莽 penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d鈥檈lls mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperaci贸; sota la c煤pula esplin猫tica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d鈥檜n s貌l tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d鈥檃quells que s贸n condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…聽 I t脿ctilment els vam assaborir.

La ficci贸 va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPL脥REM EL DESIG QUIM脠RIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versi贸 de l鈥檕riginal franc猫s d鈥橝nna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

DE L鈥橢MBRIAGUESA BAUDELAIRIANA

baudelaire2.jpg

Una de les聽darreres fotos de Charles Baudelaire dedicada聽al seu聽editor Malassis
(extreta de La maquina del tiempo)

 

Beure de les fonts de la terra on encara hi bressolen, en聽llocs ignots -per sort encara existents!-, aig眉es que la terra聽transforma i recicla malgrat totes les contaminacions humanes, totes les gasiveries i maldestres accions humanes, totes les estretors i afanys rid铆culs聽d鈥檈ndre莽a de la ment聽humana.

Beure i trobar dins del corpus de tot l鈥檌maginari hum脿, la聽font clara de Baudelaire amb una reivindicaci贸 de la聽veu pura de la embriaguesa. Una reivindicaci贸 que sobta als defensors sempre ben lloats -sens dubte i聽sense cap ironia!-聽de tota sensatesa i serenitat, i alhora no sobta gens,聽si hom coneix l鈥檈mpremta de l鈥檃utor de “Les fleurs du Mal”, i una mica m茅s en profunditat, coneix la natura de la vida i del ser聽de la condici贸 humana.

s en els “Petits po猫mes en prose”, en el poema XXXIII, a on Baudelaire ens assenyala la necessitat d’estar聽sempre embriacs, i ens en detalla el perqu猫: “Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos 茅paules et vous penche vers la terre”.

Pel qui s鈥檈ndinsi despullat de cos, de cor i de ment vers el viure de cada dia i de cada nit, i聽transcorri sense crosses falagueres, sense les il路lusions de saviesa, i reconegui, com Rabindranath Tagore a “Ocells perduts”, que el misteri de la creaci贸 茅s gran com la foscor de la nit, sabr脿, ni que sigui per un breu instant -i millor que aix铆 sigui-, la porci贸 de veritat que cont茅 aquesta afirmaci贸 positiva聽de l’embriaguesa que ens fa Baudelaire, la immensa porci贸 de consolaci贸 per al viure que significa, la part de m猫tode que cont茅 i per la聽qual li 茅s possible a l鈥檋ome con猫ixer m茅s enll脿 de la ra贸 de la ci猫ncia i de la t猫cnica, perqu猫 aquesta no ens diu prou de la metaf铆sica sempre necess脿ria per a viure.

En una carta del 21 de gener de 1856 adre莽ada per Baudelaire a Toussenel, s’assimila la imaginaci贸 a la “l’intelligence par excellence”, i rere d鈥檈lla, ens descobreix tota una teoria obtinguda sens dubte per l鈥檃proximaci贸 metodol貌gica que proporciona l鈥檈mbriaguesa : “L’imagination est la plus scientifique de les facult茅s, parce que seule elle comprend l鈥檃nalogie universelle ou ce qu鈥檜ne religion mystique appelle la correspondance鈥. Es tracte, per貌, de la imaginaci贸 creativa que hom no ha de confondre pas amb la simple fantasia.

Per l’Artificier, pel qual resa sempre en la seva interioritat聽la cita de Shiller que com un baix continuo li diu :聽“Car estic conven莽ut que l鈥檃cte suprem de la ra贸, aquell que abra莽a totes les idees, 茅s un acte est猫tic, i que veritat i bondat nom茅s en la bellesa s鈥檃germanen”, aquesta imaginaci贸 creativa que estableix correspond猫ncies no derivades聽necess脿riament聽de la ra贸, nom茅s pot obtenir-se per la via de l鈥檈ntusiasme i de l鈥檃prehensi贸 emp脿tica, de l鈥檈xperi猫ncia subjectiva de la embriaguesa, embriaguesa d鈥檃cci贸, de pensament, de sentiment… o聽de vi, de poesia i de virtut, com m茅s us plagui…

“Enivrez-vous”, doncs! Homes de ci猫ncia! Lletrats i juristes! soci貌legs i pol铆tics! perqu猫 en la recerca de les possibles relacions entre el tot, sols d鈥檌maginaci贸 desbordada s鈥檕mple l鈥檃l猫, i no cal dir els artistes, que haurien de con猫ixer la via en que Dion铆s va completar la saviesa d’Apol路lo, com explica Nietzsche en els escrits preparatoris al llibre “El naixement de la trag猫dia”.聽La聽via de Dion铆s que no 茅s altra que la de聽l’embriaguesa.

“Il faut 锚tre toujours ivre. Tout est l脿: c’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos 茅paules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans tr锚ve.
Mais de quoi? De vin, de po茅sie ou de vertu, 脿 votre guise. Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un foss茅, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous r茅veillez, l’ivresse d茅j脿 diminu茅e ou disparue, demandez au vent, 脿 la vague, 脿 l’茅toile, 脿 l’oiseau, 脿 l’horloge, 脿 tout ce qui fuit, 脿 tout ce qui g茅mit, 脿 tout ce qui roule, 脿 tout ce qui chante, 脿 tout ce qui parle, demandez quelle heure il est; et le vent, la vague, l’茅toile, l’oiseau, l’horloge, vous r茅pondront: “Il est l’heure de s’enivrer! Pour n’锚tre pas les esclaves martyris茅s du Temps, enivrez-vous; enivrez-vous sans cesse! De vin, de po茅sie ou de vertu, 脿 votre guise.”

聽聽聽

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén