Etiqueta: Francesc Eiximenis

La caiguda de Barcelona de l’onze de setembre de 1714, del pintor Antoni Estruch, un clar exemple d’usurpació colonial dins el marc de la Guerra de Successió Europea.

Parlar de la cosa pública, de la res pública, avui i sempre vol una implicació vital. No agrada tanmateix a l’artificier, en el discurs sobre política, la veu que s’alça només per a reafirmacions personals que en les tertúlies del dia a dia responen només a la recerca d’un lloc circumstancial dins la nostra egolatria personal momentània, i per a reconeixement d’un públic efímer i oblidadís. No agrada tampoc a l’artificier, en el discurs sobre política, el pretès constructe  científic basat pretesament només en els fets i sense un recolzament metafísic -car l’humà necessita d’un discurs edificant que li doni el seu sentit-. No agrada tampoc a l’artificier la discussió ideològicament interessada que en modifica el fets, o n’amaga uns per alçapremar-ne uns altres.

L’artificier vol un discurs polític que parteixi alhora de la subjectivitat i de la objectivitat, per a construir-ne aclariments i alhora paradoxes, i sobretot per explicitar-ne les preferències d’una manera clara i contornada. Perquè no hi ha una resolució única en les disjuntives històriques que responguin a una objectivitat de justícia, i al final, al capdavall, cal sempre establir una preferència cap allò que hem  convingut com  a més proper a un consens de justícia. Brutus “el murri” col·laborador d’aquest bloc estableix sempre un mateix exemple per aquesta qüestió, afirma que “per a construir una ciutat històrica com Roma, ha calgut, tothora i com a mínim, foragitar i assassinar multitud d’espècies animals i vegetals, en el passat, en el present i en futur. El nostre habitat sempre és producte d’un preferir-nos damunt dels altres, d’un preferir-nos mes o menys civilitzat o brutal segons les èpoques i els individus”

Coherentment, l’artificier parla poc dels conflictes llunyans, i evita d’emetre judicis de valor que, no pas per excloure’ls, no pugui fer per manca de coneixement subjectiu i objectiu de la realitat que vol percaçar. És un camí difícil i ple de marrades, però paral·lel alhora a la vida personal, real i intima de cadascú.

Brutus “el murri” declarava des de la seva estança prop de Roma, en una conversa d’aquest estiu en la calda “Campagna romana”, on en d’altra temps un jove Goethe fou retratat romànticament, com l’etern tema del regiment de la cosa pública és, sempre, la dialèctica entre el colonialisme i l’independentisme, és a dir, entre el que  un consens marca com a propi o allò usurpat. Allò propi o usurpat entès com a:  territoris amb els seus recursos humans i materials, mars amb les seves riqueses, cels amb les seves possibilitat, mitjans de producció i de creació dels bens necessaris, espai mentals de creació i de construcció d’imaginaris –cosmogonies, religions, paradigmes científics, moviments artístics,  construccions històriques, etc.-, i finalment, com una novetat històrica: espais virtuals per les seves influències i construccions “second life”. Tot això definia en una claredat meritòria, malgrat l’obvietat sovint oblidada d’aquesta concepció, el nostre etern exiliat Brutus “el murri”. I, és clar, aquest plantejament que clou el regiment de la cosa pública, del fer política, dins d’aquesta dialèctica d’usurpació o no, de consens entorn una certa idea de justícia i no oblidem hipòcritament, també  de preferències, tal com argumentava Brutus “el murri” anteriorment… , aquest plantejament, dèiem, és, ni més ni menys, que el de la dialèctica entre Catalunya i l’estat Espanyol.

Hi pot haver algú que no situï qualsevol conflicte col·lectiu humà dins la dialèctica colonitzadora i descolonitzadora? Que no embranqui el coneixement i l’art del regiment de la cosa pública –darrera resolució humana a l’agressió de la guerra- dins aquest fons general? I que no intenti  per tant situar el conflicte de fons de la realitat Catalunya – resta de l’estat Espanyol vers un problema colonial llargament gestat i emmascarat per les múltiples transaccions que ha comportat la sang vessada de la violència, l’oprobi, l’esclavatge, la tirania, la necessitat, els mercats, la llagoteria del uns i dels altres, les mesquineses humanes que comporta tota por i tota derrota?

Si us plau, no parlem més de nacionalisme català. Parlem d’aspiració legitima a la sobirania usurpada. Si us plau no parlem més de la dificultat per fer entendre a Espanya i al món el cas català, ja que es tracte d’un cas típic i tòpic d’usurpació colonitzadora. Tan difícil és d’entendre? Si us plau, no feu veure que dubteu de qui imposa a qui dins el territori de actual consens del que encara és Catalunya un discurs polític, unes regles de joc i una llengua  i tarannà exclusius. Hi ha quasi una ja majoria de cultura espanyola que viu a Catalunya degut a les emigracions i politiques demogràfiques del Franquisme i que hauria d’acceptar aquest fet sense que això vulgui dir la pèrdua de la seva identitat privada. Patrícia Gabancho des de les pàgines del diari Avui (15 d’agost del 2010), feia aquesta pregunta “¿No hem fet prou inversió en convivència els catalans de cultura catalana com per exigir tolerància i amplitud de mires als catalans de cultura espanyola?”. Justo Molinero, expressava en termes més col·loquials el que tant fàcil hauria de ser d’entendre en diverses declaracions públiques tot donant un clar suport a les consultes independentistes celebrades a Catalunya. Si us plau, no us vulgueu fer còmplices d’un procés llargament executat per elements de la vostra cultura castellana clarament colonitzadors i demostreu-vos la possibilitat d’una altra “castellanitat”. Si us plau, no parleu de federalisme, ans de submissió o de  independència, car el federalisme seria solament un resultat possible després de la recuperació de la sobirania usurpada, per tant després de la independència i no pas d’una alternativa a priori.

Cansa, cansa molt tot plegat!  

(*) El Regiment de la Cosa Pública és el títol d’una obra escrita per Francesc Eiximenis el 1383, coincidint amb la seva estada a València, i dedicada als jurats (representants municipals) d’aquesta ciutat.  El Regiment de la Cosa Pública recull molt bé les línies essencials del pensament sociopolític de Francesc Eiximenis, i exposa també les línies bàsiques del que s’ha anomenat “pactisme catalano-aragonès”. La utilització per part de l’artificier d’aquest títol no pressuposa pas una coincidència ideològica ni pràctica amb els seus continguts, ans només el reconeixement de l’encert definitori del camp que es proposa de tractar.