Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: El convit

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la m√ļsica dels concerts d’obo√® de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a T√ľbingen, al land de Baden-W√ľrttemberg d‚ÄôAlemanya, ¬†a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer c√≥rrer -al rabent del seu pas- els m√©s fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estan√ßa. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il¬∑luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels inn√ļmers de la nost√†lgia humana.

Potser l‚Äôambient sonor del lloc ser√† el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estr√®pit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincid√®ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasm√≤dic d‚Äôuna espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d‚Äôalgun home en el cam√≠ de Ronda que voreja el riu i en el¬†¬†“blau adorable‚ÄĚ s’hi congri√Į encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d‚Äôolors i de perfums, de m√ļsiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afai√ßoni units al moment i al lloc. Una percepci√≥ d’un tot sense separaci√≥ de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on nom√©s un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepci√≥ de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l‚Äô√ļnica realment viscuda que √©s la que es percep pels camins de la viv√®ncia est√®tica, √©s a dir,¬† la viv√®ncia de l’art. Tal volta, potser, la viv√®ncia de l‚Äôu i el tot, o l‚Äôu en i amb totes les coses! El H√©n kai p√†n dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta √©s la vida de la divinitat, aquest √©s el cel dels homes.¬†Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli√ß oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest √©s el punt m√©s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep√≤s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot aix√≤ cerca avui l‚ÄôArtificier, despr√©s d’un vol r√†pid fins a Stuttgart. Un vol ple de resson√†ncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d‚Äôacci√≥ intel¬∑lectual com a via de recerca i treball interior d’una √†nima europea, com a turbul√®ncies de l’esperit paral¬∑leles a les turbul√®ncies atmosf√®riques. Tot aix√≤, quan l‚Äôavi√≥ roda ja per terra ferma, despr√©s d‚Äôun torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperar√† una pl√†cida navegaci√≥ per ¬†les aig√ľes del Neckar cap a T√ľbingen -una alternativa de transport particular de navegaci√≥ fluvial d‚Äôuns quaranta kil√≤metres propiciada per un amic, dins una petita embarcaci√≥ pr√≤pia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les g√≤ndoles de Ven√®cia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restar√† en silenci, pendent nom√©s de lliurar-se a l’instant magn√≠fic en el que l’haur√† de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva fam√≠lia dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevar√† gaireb√© a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Per√≤ quina import√†ncia t√© per a ell la casa d’un fuster que va viure gaireb√© far√† dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de T√ľbingen? Qu√® en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc? A qu√® respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perqu√® segons sembla excel¬∑l√≠s -que aix√≠ fou- en la construcci√≥ de mobles, ans perqu√® llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d‚Äôuna posici√≥ relativament acomodada, i sobretot, perqu√® va hostatjar un home il¬∑lustre durant trenta-sis anys en una habitaci√≥ en forma d‚Äôamfiteatre que donava al riu,¬† en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que √©s tothora present des de les finestres de la seva estan√ßa circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava all√≠, a casa seva recl√≤s, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als d√©us com a font de tan generosa donaci√≥.

L‚Äôhoste no era pas il¬∑lustre per la seva posici√≥ social en el moment en qu√® va viure a casa del fuster. L‚Äôhoste representava la ru√Įna d‚Äôun alt, alt√≠ssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer bi√≤graf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, m√©s que en un estat de bogeria en un estat de debilitat¬† conseq√ľ√®ncia d‚Äôun gran cansament f√≠sic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creaci√≥ exclusiva del seu m√≥n interior, i en oposici√≥ total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il¬∑lustre no fou altra que Friedrich H√∂lderlin, un dels cims m√©s alts de la poesia alemanya de tots els temps.

H√∂lderlin havia nascut el 1770 a la poblaci√≥ de Lauffen, banyada tamb√© pel mateix riu, el Neckar. Despr√©s d‚Äôuna formaci√≥ com a pastor protestant en la qual excel¬∑l√≠, no va voler exercir mai el ministeri evang√®lic. La seva activitat i vocaci√≥ fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel¬∑lig√®ncia, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la m√ļsica; amb un f√≠sic de gran bellesa,¬† que es presentava amb les formes m√©s amables i d’educaci√≥ m√©s exquisida, configurava una pres√®ncia d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un per√≠ode de gran creativitat art√≠stica i intel¬∑lectual, fins que¬†va haver de recloure‚Äôs el 1806 a T√ľbingen on fou ingressat a la cl√≠nica del doctor Authenrieth.¬† Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenes√≠ pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any despr√©s fou menat¬† a la casa del fuster Zimmer, que en tindr√† cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

H√∂lderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revoluci√≥ Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals pol√≠tics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic r√®gim. La regeneraci√≥ de la humanitat i l’educaci√≥ del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si b√©, amb una visi√≥ m√©s pr√≤pia del primer romanticisme alemany, segons com, m√©s revolucion√†ria, ja que per aquesta alta missi√≥ no confiava nom√©s en la pol√≠tica i en l‚ÄôEstat, del qual malfia, ans en canvis m√©s profunds i en una transposici√≥ idealista de la democr√†cia de l’antiga Gr√®cia. Per aquest prop√≤sit li caldr√† una lluita tit√†nica cap els mateixos d√©us. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, tradu√Įt per Carles Riba, on hi diu:¬†…I √©s que lluitar /¬†com H√®rcules, amb D√©u, aix√≤ √©s sofrir. /¬†I compartir la immortalitat, enveja /¬†d’aquesta vida, √©s tamb√© un sofriment.

Aquesta¬† transposici√≥ idealista de la democr√†cia de l’antiga Gr√®cia, la Gr√®cia antiga, fou per al poeta una de les seves m√©s grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland¬† /¬†Hiperi√≥ o l’eremita a Gr√®cia, on diu: Estimo Gr√®cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealitzaci√≥ de Gr√®cia i la seva civilitzaci√≥.

Per a H√∂lderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il¬∑lustrats, la naturalesa, per a ell, era¬†com el senyal m√©s pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga pres√®ncia del d√©us a la terra. La seva visi√≥ dins la filosofia panteista del m√≥n es refermava en el pensament que¬†la natura no √©s sagrada solament en virtut d’una fundaci√≥ primig√®nia, sin√≥ en virtut d’una bellesa que es mant√© inalterable per sobre de tota categoria temporal , hist√≤rica. No oblidem que H√∂lderlin¬† fou un aut√®ntic fil√≤sof, coneixedor i admirador de Plat√≥ i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiraci√≥ il¬∑limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educaci√≥ est√®tica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a m√©s, cal dir, que fou¬† company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

H√∂lderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa √©s la idea m√©s alta perqu√® cont√© totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu m√©s elevat sentit plat√≤nic, no pot significar pas res m√©s que l’acte suprem de la ra√≥, aquell que abra√ßa totes les idees, i que nom√©s en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plat√≥ a El Convit, que fa dir, per boca de S√≤crates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona s√†via de Mantinea-, H√∂lderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a trav√©s de la seva Diotima de la novel¬∑la Hiperi√≥. Diotima √©s el personatge de la novel¬∑la que fou la translaci√≥ liter√†ria de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de H√∂lderlin,¬† a un desenvolupament m√©s problem√†tic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions s√≥n les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducci√≥ de la seva traducci√≥ d’Hiperi√≥-: Si la dial√®ctica de l’amor,¬†tal com √©s exposat al Convit, permet una ideal , per√≤ clara viabilitat de l’amor per els prop√≤sits consignats -√©s a dir, la concreci√≥¬†del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraci√≥ al Bell en si mateix-, a Hiperi√≥ presenciem una mena de dial√®ctica estantissa, sense resoluci√≥… Aquest √©s un dels punt m√©s enigm√†tics del llibre, i tamb√©, cal dir-ho, de la mateixa vida de H√∂lderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuaci√≥ aquella √†nima pura, i que el va dur¬†a¬†un estat de debilitat¬† conseq√ľ√®ncia d‚Äôun gran cansament f√≠sic i mental, √©s¬† tracta de la poesia, l’educaci√≥ i la religi√≥.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerar√†, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als or√≠gens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educaci√≥, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pr√≤leg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educaci√≥ est√®tica a H√∂lderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer √©s el pedagog per excel¬∑l√®ncia de la Gr√®cia arcaica, tamb√© podem considerar H√∂lderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religi√≥ reivindica una mena de religi√≥ de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la ra√≥ i del cor amb el politeisme de la imaginaci√≥ i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filos√≤fica per tal que el poble es torn√©s raonable, tamb√© era necessari que la filosofia esdevingu√©s mitol√≤gica a fi que els fil√≤sofs fossin sensibles.

Tot aix√≤ i m√©s fou Friedrich H√∂lderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit l√ļcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de¬†Baden-W√ľrttemberg,¬† per a copsar a trav√©s de la for√ßa de la paraula, a trav√©s de la for√ßa de l’art -que √©s tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva viv√®ncia directa- un estat de l’esperit capa√ß per unes d√®cimes de segons, amb la intensitat i la for√ßa del llamp, de fer viu un moment.¬†

I tot aix√≤ just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il¬∑lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aig√ľes, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de H√∂lderlin a¬† T√ľbingen

 

Ara els √ļltims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal¬∑ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der H√∂lderlin isch et verr√ľckt gw√§ , √©s a dir, H√∂lderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la H√∂lderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisan√ßa corpr√®n els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,¬† recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, tamb√©, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, nom√©s la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Su√†via pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que s√≥n a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauraci√≥. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases ve√Įnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers s√≥n ja al primer pis. Comproven que la porta de la estan√ßa de H√∂lderlin √©s oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il¬∑luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels inn√ļmers de la nost√†lgia humana….¬†

√Čs certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gaireb√© cap moble, les parets per√≤ s√≥n encara ben encalades d’un blanc pur. Nom√©s dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier t√© informaci√≥ precisa que les cadires s√≥n de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per H√∂lderlin, qui sap si tamb√© agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha¬†una coincid√®ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… Tamb√© el pas apressat a banda i banda d’un home en el cam√≠ de Ronda que voreja el riu… i en el¬†¬†“blau adorable‚ÄĚ hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d‚Äôolors i de perfums, de m√ļsiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afai√ßonar√† una uni√≥ entre ell, el moment i el lloc. Una percepci√≥ d’un tot sense separaci√≥ de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on nom√©s un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara √©s el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung¬†de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba m√©s a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis¬† sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les not√≠cies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,¬† mentre declama les cr√≤niques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La not√≠cia parla de la possessi√≥ ja del Pelopon√®s per part de les tropes gregues revoltades, i de l’aven√ß espectacular cap a la independ√®ncia de Gr√®cia, la lloada Gr√®cia de nou!… L’anhelada alliberaci√≥ de Gr√®cia… Recordi’s l’Hiperi√≥ :¬†Estimo Gr√®cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria.¬†L’Artificier llegueix reposadament la not√≠cia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de H√∂lderlin sigui bene√Įt!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la pres√®ncia del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava H√∂lderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta √©s la vida de la divinitat, aquest √©s el cel dels homes.¬†Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli√ß oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest √©s el punt m√©s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep√≤s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experi√®ncia. Haur√† estat possible de¬†reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’aven√ß del poble grec cap a la seva independ√®ncia. Fou el darrer moment d’entusiasme de H√∂lderlin, que¬†va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de H√∂lderlin, en aquesta reclusi√≥ de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, tamb√© pels seus editors, i tamb√©, pel mateix primer bi√≤graf, Waiblinger, que hi¬† mantingu√© una relaci√≥ sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resoluci√≥ de “disson√†ncies interiors” -recordi’s aquesta expressi√≥ tan pr√≤pia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,¬† ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la √ļltima etapa de la vida, de la vida de l‚Äôhome m√©s pur, m√©s ideal, ¬†que ha donat la terra. Perqu√® tots sabem com el m√≥n de les idees de Plat√≥, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, alt√≠ssim, al qui, no sent un d√©u, i amb l‚Äô√ļnic do de la sofren√ßa, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del m√≥n, en l‚Äôespai sagrat i prof√† de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de H√∂lderlin un feli√ß oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i √©sser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitaci√≥ del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa √©s el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

Cordèlia

 

 

(*) De l’Hiperi√≥ de H√∂lderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
H√ĖLDERLIN, Friedrich. Hiperi√≥ o l‚Äôeremita a Gr√®cia. Introducci√≥, traducci√≥ i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich H√∂lderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

UN DI√ÄLEG SOBRE L’√ÄNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINT√Ä AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensi√≥ dels personatges que ¬†intervenen en aquest imaginat di√†leg vegi’s la p√†gina: De l’Artificier… ¬†d’aquest mateix blog)

 

¬† ¬† ¬† ¬† ¬†Des de llocs geogr√†fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cer√†miques i de m√≠tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el cam√≠ mil¬∑lenari de la Via Apia, un embat, un di√†leg, en el convit on cada any els convoca el pol√≠tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, t√© un semblant pensar√≥s. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kil√≤metres de Roma, on haur√† de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap m√©s mitj√† que no sigui el de la travessa per mar. ¬†Malgrat la intensa calma que envaeix les aig√ľes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tr√†ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La n√†usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspond√®ncia exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps en√ß√†. Abans de partir ha visitat la seva casa del d√©us, el seu temple, l’antiga esgl√©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per cat√≤lica virtut ans per pagana invocaci√≥, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per qu√® de la vida humana. Ha coincidit amb el b√≠blic Job, no pas¬†en la penosa, for√ßada i gratu√Įta renuncia final, ans en el gruix aut√®ntic de la seva narraci√≥, tot denunciant la injusta sofren√ßa, tot assegurant la seva total innoc√®ncia i refermant-se amb l’acusaci√≥ contra la juguesca divina amb Mefist√≤fil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplom√†tic, escriptor, el m√ļsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a ¬†l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que √©s a uns vint kil√≤metres de Roma, a la “campagna romana”, ¬†on Tischbein, un dels seus pintors cl√†ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al pa√≠s dels llimoners en flor. No en va ell tamb√© √©s un Goethe, d’alta eleg√†ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixer√† en el moment oport√ļ sota el signe del capvespre. Bella, s√†via i seductora, creuar√† peus descal√ßos, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlar√† nom√©s en intervencions precises.

No mancar√† el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Gr√®cia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecci√≥ pel silenci, el trencar√† com cada any per aquest √ļnic moment.

Tampoc no hi faltar√† Cord√®lia, la resplandent, que des de Paris viatjar√† cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixer√† amb les seves figures m√©s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge inici√†tic per terres it√†liques , Brutus “el murri”, comen√ßa a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. S√≥n vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist n√©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tamb√© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol¬∑luta blancor… ¬†Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours¬†de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i √©s aleshores que formula la gr√†cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui √©s m√©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’√†nima o l’√†nima… per servir-se’n del cos?.

El debat est√† servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadasc√ļ al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llen√ßols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Per√≤, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’√†nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda¬†a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pr√≤pia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avan√ßa a la taula tot prenent un botim de ra√Įm per comen√ßar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel¬∑lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avan√ßa el pintor, que encara t√© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els bra√ßos estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comen√ßa a parlar:

Vincennes.-¬†Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’aix√≤, amb les mateixes paraules, dins el poema que comen√ßa : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisi√≥ i for√ßa:

Fontdenvern.-¬†…per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel m√≥n, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dol√ßor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. /¬†Per servir-se de l’√†nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’√†nima¬† els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’√©sser dos.

Vincennes.- Delici√≥s, Fontdenvern!¬†Veig que el coneixeu al detall i de mem√≤ria. Em referia, per√≤, a aquesta gota cristal¬∑lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’√†nima, ¬†/ ¬†que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aqu√≠ una afirmaci√≥ contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot recon√®ixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, per√≤ en reconec la for√ßa i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.-¬†Recordem al que fa dir Plat√≥ a un dels comensals del Convit: que un ex√®rcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.-¬†S√≠, s√≠, aix√≤ nom√©s √©s el mal de la b√®stia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les b√®sties, m√©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseq√ľent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloq√ľent!

L’Artificier, entotsolat, per√≤ atent al discurs, no al√ßa la copa ni somriu. T√© la mirada posada a les tovalles del davant, i nom√©s, de tant en tant, al√ßa la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recan√ßa m√†gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou b√© de qu√® es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa m√©s o√Įble amb la pe√ßa de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- S√© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten¬†amb la m√†xima subtilesa, conformant¬†tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quim√®ric pel qual establim un nou jo i una nova creaci√≥… Per√≤, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’√†nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plat√≥ esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ning√ļ.¬†I diu:

Diotima.-¬†Ni el cos ¬†ni l’√†nima, ans Eros! L’Eros immortal, que √©s un element intermedi entre els √©ssers mortals i els immortals, entre la ignor√†ncia¬†i la¬†ci√®ncia, com una concreci√≥ del desig d’immortalitat¬†dels homes i de la seva aspiraci√≥ al Bell en si mateix.¬†

L’aparici√≥ de Diotima ha propiciat uns moments de reflexi√≥ i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplom√†tic vien√®s:

Johannes de Fontdenberg.-¬† El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit¬†Nietzsche√† i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hip√®rbole po√®tica, com una met√†fora¬†que enva√Įa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir¬†d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixen√ßa d’all√≤ nou, d’all√≤ que en llenguatge Kierkegaardi√† hom podria dir m√©s proper a la possibilitat que a la necessitat, m√©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les m√†ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els d√©us i els homes… ¬†Fora tamb√©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia¬†a Maragall? Hom parla de la possible exist√®ncia d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament¬†aquesta¬†pulsi√≥ d’Eros fou viscuda pel poeta m√©s com una possibilitat per a noves creacions po√®tiques, per tant com una possibilitat de l’√†nima m√©s que no pas com una expansi√≥ del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaci√≥ de la m√©s barroera repressi√≥ sexual que va haver-se d’empassar l’√†nima noble, per√≤ presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cord√®lia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parl√©s per a a ella mateixa…

Cord√®lia.-¬†Aquesta √©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un √©sser quim√®ric i un altre que cerca el rep√≤s i la quietud d’una llar, ¬†i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho s√© per mi mateixa, en les dones tot est√† m√©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho √©s certament, perqu√® l’home que est√† abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o b√© massa inassolible i desp√≤tic o b√© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos √©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducci√≥ i alhora de sofren√ßa. Aqu√≠ s√≠ que jo he viscut una dualitat, una laceraci√≥, una dissemblan√ßa… No s√© si m’explico prou!

L’Artificier.-¬†Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicci√≥ vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacci√≥ intel¬∑lectual per aquest fet fou immensa, per√≤ les seves conseq√ľ√®ncies vitals haurien de conformar episodis de trag√®dia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la pe√ßa de Glass, i toca ara¬†Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai l√†s! Atenci√≥!¬†S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaci√≥ inesperada…

Amadeus.-¬†V√©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hier√†tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre di√†leg amb una bella faula…¬†

Hi havia una vegada, doncs…¬† (fa dringar les copes de vi amb un cobert)¬†Psique!. La llegend√†ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixen√ßa, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant √©ssers¬† deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per √©sser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que √©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra)¬†De la font prop la capella bevem¬†en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aqu√≠… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.-¬†Quan el meu cor ser√† pres per l’amor? Per aquesta for√ßa que inunda la vida de goig i patiment, i d√≥na fruits i complida benauran√ßa en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no s√© que em t√© reservat…

Per√≤ qui hi ha aqu√≠… Sento alenar… M’haur√† sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hier√†tics, histri√≤nics i encisadors, la bella i enigm√†tica hist√≤ria d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinqu√® i gaireb√© tot el sis√® de les seves Metamorfosis¬Ļ. Que si… ¬†hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenci√≥ per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, √©s tan bella que els homes creuen que √©s l’encarnaci√≥ de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci n√©ixer en ella l’amor per l’home m√©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, per√≤ ella no t√© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amo√Įnat pel dest√≠ de la seva m√©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol¬∑lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim m√©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces f√ļnebres per complir el desig de Venus…

Tot aix√≤ i m√©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als d√©us.

Ens diuen els titelles que, despr√©s, Eros, tot volent complir l’enc√†rrec de la seva mare Venus, cau v√≠ctima de la for√ßa que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces f√ļnebres. Eros caur√† ferit per les seves pr√≤pies sagetes. Eros esdevindr√† un Eros enamorat, i mitjan√ßant un lleu Z√®fir transportar√† a Psique al seu palau, tot oblidant l’enc√†rrec matern. Cada mitjanit s’apareixer√† a Psique dins la foscor i viuran un idil¬∑li amor√≥s. Psique viu radiant i feli√ß, fins que per instigaci√≥ de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condici√≥. I la visi√≥ meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una ll√†ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o b√© per simple mala sort, es despr√®n de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores √©s trenca el pacte i la benedicci√≥. Eros desperta i sobtadament desapareix… I √©s aqu√≠ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaci√≥, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix m√©s enll√†. Si per si sola la faula ja √©s de dif√≠cil interpretaci√≥, per qu√® Amadeus, a m√©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Qu√® ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc esc√®nic dels titelles. La m√ļsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que interv√© Cord√®lia…

Cord√®lia.-¬† En aquest punt de la narraci√≥ d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenci√≥ pedag√≤gica-, i que tan b√© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual ¬†l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Per√≤ l’exist√®ncia t√© un llenguatge distint. √Čs a dir, que la dona solament¬†fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mant√© amb ella una relaci√≥ negativa”¬≤ (Caldria aqu√≠ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrev√©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaci√≥ negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaci√≥ en la relaci√≥, ja que nom√©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nom√©s aix√≠, una relaci√≥¬†feli√ß. √Čs curiosa si m√©s no la coincid√®ncia.

L’Artificier.-¬†Pel m√≥n dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-¬† Veig aqu√≠, i per mor d’aquesta circumst√†ncia de l’exist√®ncia d’un impediment¬†en la relaci√≥ amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’√©sser hum√† hi ha una supremacia de l’√†nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’√†nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perqu√® per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap ren√ļncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera m√©s immediata i planera. En canvi el cam√≠ de l’√†nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espont√†niament¬†en la natura… li calen estratagemes, ren√ļncies d’inst√†ncies¬†m√©s prim√†ries perqu√® aflorin inst√†ncies¬†superiors…

√Čs l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

S√≠, s√≠, aquesta √©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’√†nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponder√†ncia¬†a favor de l’√†nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nom√©s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.-¬†No! Perqu√® la natura humana √©s una i sola. Una, encara que multiforme i polis√®mica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energ√®tic, i sols quan minva all√≤ m√©s primari pot sorgir all√≤ m√©s secundari. L’√†nima surt despr√©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perqu√® l’√†nima es val del cos per a la realitzaci√≥ de la seva radical supremacia jer√†rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missi√≥.

Brutus.-¬†No exagerem pas m√©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en aix√≤ hi ha alguna cosa que √©s m√©s forta que totes les mis√®ries del m√≥n. El judici del cos t√© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica m√©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”¬≥

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terr√≤s de terra que esmicola molt lentament amb la m√†.

Fontdenvern.-¬†Per√≤ res m√©s que l’√†nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge art√≠stic. La meva pintura, aparentment innecess√†ria¬†pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.-¬†Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experi√®ncies¬†vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaci√≥ liter√†ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’√†nima.

Brutus.-¬†Ning√ļ pot negar tanmateix com el pensament va lligat al proc√©s biol√≤gic de la vida, per√≤… Puc recon√®ixer certament una amplia¬†part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu.¬†

Exclamo aqu√≠ el nostre punt d’uni√≥ entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre di√†leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comen√ßa a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan¬†diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals¬†al un√≠son.-¬†Sota la fretura de la vida on l’exist√®ncia precedeix a l’ess√®ncia… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¬Ļ ¬†Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

¬≥ ¬†Albert Camus. El mite de S√≠sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducci√≥ de Joan Fuster i Josep Pal√†cios]. [Pag. 24]

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén