LluĂ­s Benejam composiciĂł bloc

ComposiciĂł artĂ­stica sobre LluĂ­s Benejam (Ed. Clivis)

 

   Que un home que voreja els 60 anys retrobi en la claror ja desarraulida de març, pel subtils mecanismes de la memòria involuntĂ ria, la claror d’un abril del  ja llunyĂ  any de 1967, a la ciutat de Barcelona…

Que l’home d’avui retrobi el seu delicat Ă©sser de vailet, que tot just descobreix la ciutat en els seus primers passejos solitaris, quan associava en mĂ giques sinestèsies els carrers i els cels urbans observats a una melodia nova, vitalista i desconcertant: la mĂşsica dels Preludis Ibèrics per a dos pianos o la Sonata en la major per a violoncel i piano de LluĂ­s Benejam i Agell…

I el record revingui, intacte o passat pels sedassos del desig, vertiginosament, ara, conformat ja en la seva totalitat de passat, conclòs i conclusiu, alat i definit per a l’infinit del que fou i mai mĂ©s ha de tornar a ser, per la grĂ cia del somni fet expressiĂł escrita o mental…

Dos pianos acarats interpreten aquella mĂşsica dia a dia. Un violoncel·lista i un pianista l’assagen en els transcurs d’hores i hores.  AmbdĂłs sĂłn uns assajos meticulosos i obsessius als quals el vailet assisteix, ulls esbatanats i plenament conscient del privilegi, en el seu mateix estatge. L’espai concebut d’antuvi com a lloc d’estudi ha esdevingut tambĂ© el seu habitatge, desprĂ©s d’un luxĂłs periple per unes cases de sostres alts i plenes de llum. La figura sempre adorada del seu pare, el pianista Josep Vicens i Busquets, toca amb veritable entrega l’obra que l’amic Benejam ha escrit a la llavors llunyana Birmingham de l’Estat d’Alabama (EE.UU.). Les partitures sĂłn originals del mateix autor i reposen en còpies dobles als faristols dels pianos i en el del violoncel.

La firma de l’amic amb una llarga B que engloba el nom copsa l’atenció del vailet, que a més, en els preludis Ibèrics hi pot llegir la recent data de winter 1965.

Encara no fa dos anys que fou escrita i els pianistes que la treballen, un home i una dona, la inclouen al seu repertori amb afany per fer-la conèixer en un concert dedicat al músic que ha de fer-se al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on l’autor es va formar. El programa de mà anuncia, en la llengua imposada pel règim, la següent lacònica informació:

“Audición  de obras de Luis Benejam a cargo de María Canela (pianista), Santos Sagrera (violoncelista), Salvador López (saxofonista) profesores de este conservatorio, y de José Vicens (pianista). Lunes, 24 de abril de 1967. A las 7.15 de la tarde. INVITACIÓN”

I després d’una semblança biogràfica del nostre autor assenyala:

“Nuestro Conservatorio se congratula de poder ofrecer una sesión dedicada a un ilustre artista que, formado en sus aulas, enaltece su nombre así como el de nuestra ciudad.”

escanear0001

Programa de mĂ  del primer concert homenatge dedicat integrament a LluĂ­s Benejam al Conservatori Superior de MĂşsica del Liceu de Barcelona (1967)

 

Els Preludis Ibèrics foren escrits per a dos pianos i tambĂ© per a dos pianos i orquestra. Desconec si han estat publicats. A casa nostra l’Editorial Clivis, que ha volgut recollir meritòriament el seu llegat, no la tĂ© editada.

Lluís Benejam i Agell fou un violinista i compositor nascut a Barcelona el 27 de juliol de 1914.  Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu en el qual va arribar a fer de professor de Solfeig i Teoria i també de Violí. El 1954 es trasllada a l’Equador, i més tard, el 1959, als Estats Units, on es va doctorar i fou professor de composició i d’instrumentació al Birmingham Southem College  (Estat d’Alabama). Morí en aquesta ciutat el 28 de març de 1968.

Un any abans de la seva imprevisible mort uns músics interpreten brillantment la seva música en el marc de la Barcelona inaudita del jove vailet. La figura de Benejam sedueix , no només per la llunyania, ans per la seva obertura en la resclosida ferum del franquisme. Vitalista i permeable a influències diverses porta aires nous impressionistes i  jazzístics i anuncia la llibertat que ha de venir. La sala del conservatori es plena a vessar, tothom vol obrir noves llums a l’obscur panorama del anys passats, al igual que la llum d’abril executa un a un el seu passos cap a l’apoteosi del maig i del juny. Aquest va ser, creiem, un primer concert homenatge en el seu país. Avui, cent anys després de la seva naixença, amb la claredat que dóna el pas del temps, aquest autor no tindrà més que un record en la penombra. Un ben insuficient reconeixement.

 PD: Per a una información més exhautiva visiteu el blog Centenari de Lluís Benejam