Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Edip

EL BĂŤBLIC JOB, de nou i sempre.

Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I Ă©s aixĂ­ com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonĂ ncies magnĂ­fiques: Bellesguard, un nom que provĂ© de l’indret on MartĂ­ l’humĂ  -darrer rei catalĂ - passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pĂ gina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessiĂł recurrent en l’esfera del pensament, la intuĂŻciĂł i el sentiment humĂ : l’existència del mal, del dolor humĂ , i de la sofrença de tota manifestaciĂł de la vida. Una cerca Ă vida el portĂ  a la frase segĂĽent del text bĂ­blic: “Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb dĂ©u. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destĂ­? I quina proporciĂł de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderĂłs DestĂ­ o DĂ©u o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, Ă©s molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bĂ­blica de l’antic Testament, i ho Ă©s, sobretot, perquè Job Ă©s innocent i els seus turments sĂłn difĂ­cilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job sĂłn fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat mĂ©s vil, i del litigi entre DĂ©u i l’Acusador – s’ha d’entendre SatanĂ s-. Per sort, el lector empĂ tic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, soluciĂł molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opciĂł que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un DĂ©u el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats mĂ©s perverses, el vassallatge del seu sĂşbdit que al capdavall Ă©s, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradiciĂł judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narraciĂł no es tanques en fals, Ă©s a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuĂŻt i falsament consolador dins -fins i tot- la tradiciĂł bĂ­blica de l’Antic Testament …aleshores, aquest dĂ©u bĂ­blic seria encara mĂ©s profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningĂş es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o mĂ©s ben dit tothom pressuposa que qualsevol humĂ  Ă©s innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del DestĂ­ en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuĂłs, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip Ă©s un home virtuĂłs, noble resolut a la veritat i a la justĂ­cia, i en canvi el seu destĂ­ Ă©s trĂ gic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, aixĂ­ com la felicitat, Ă©s inherent a l’ésser humĂ  i a la vida, i no Ă©s pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, mĂ©s enllĂ  del petit camĂ­, petitĂ­ssim camĂ­, que la voluntat humana deixa per a la decisiĂł vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiĂłs com aquest text ens allunya mĂ©s del pensament bĂ­blic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmaciĂł es podria representar tota una tragèdia grega, perquè estĂ  mĂ©s a prop de la concepciĂł trĂ gica del mĂłn grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelaciĂł secreta als homes, que de la visiĂł judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.

DELS CONFLICTES, LA PAU.

rc00_lacarregab1.jpgLa cĂ rrega de Ramon Casas

 

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

 

Si el conflicte Ă©s inherent a la vida, caldrĂ  que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i Ă©s un fenòmen normal, quotidiĂ  de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualitzaciĂł perpètua, per l’acciĂł insidiosa del quotidiĂ , podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, tambĂ©, per efecte de la seva repeticiĂł -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus mĂ©s originaris sentits. És aixĂ­ com les paraules: amor, solidaritat, tolerĂ ncia, democrĂ cia, justĂ­cia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acciĂł continuada del temps i per l’acciĂł continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un dĂ©bris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fĂ cilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersiĂł pot fer-se encara mĂ©s punyent si tenim en compte que les paraules sĂłn signes lingĂĽĂ­stics i per tant arbitraris. La imatge acĂşstica dels mots, Ă©s a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acciĂł inadvertida de la repeticiĂł balafiada o bĂ© per l’acciĂł, diguem-ne advertida, de la seva manipulaciĂł prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humĂ  individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessiĂł i la distribuciĂł dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansiĂł; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinĂ ries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indĂşstria armamentĂ­stica; les accions gratuĂŻtament antisocials humanes, com a caracterĂ­stica de la modernitat humana, la banalitat o gratuĂŻtat en l’acciĂł malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de poblaciĂł; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmaciĂł personal en els lĂ­ders socials; el domini ideològic antidemocrĂ tic a travĂ©s de la manipulaciĂł; la robotitzaciĂł creixent dels sistemes d’organitzaciĂł i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansiĂł egocèntrica en les esferes personals; … Però tambĂ©, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del mĂłn menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evoluciĂł de les malalties i finalment per la interrogaciĂł mĂ xima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessĂ riament una derivaciĂł o resoluciĂł cap el nihilisme, cap a la incomprensiĂł, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva mĂ©s cruenta forma d’expressiĂł col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acciĂł tambĂ© lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justĂ­cia, democrĂ cia, tolerĂ ncia i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diĂ leg i la negociaciĂł; i que no nomĂ©s volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans tambĂ© proporcionar-los els mitjans per a una participaciĂł en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. CaldrĂ  aquĂ­, però, com en tota activitat humana, mesurar bĂ© la ratlla justa dels lĂ­mits humans, allò que pertocarĂ  a la necessitat i allò que pertocarĂ  a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clĂ ssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destĂ­, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “dĂ©us eterns”. Perquè en les mĂşltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustraciĂł: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de SĂ­sif, l’injust destĂ­ d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessĂ ria o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsiĂł del ParadĂ­s o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educaciĂł per la Pau per a tot el mĂłn, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisaciĂł per a titelles que Ă©s la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en crĂ©ixer, de grans i de vells, una almoina recĂ­proca de perdĂł i tolerĂ ncia. Eviteu el mĂ xim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolĂ  a l’origen en fragments petitĂ­ssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerĂ ncia, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educaciĂł diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensiĂł intel·lectual, pura i dura, a travĂ©s d’uns programes docents, sinĂł mitjançant els Ăşnics procediments pels quals aprenem i ens fem mĂ©s savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que nomĂ©s pot donar-nos l’experiència artĂ­stica i/o mĂ­stica, no pas la fredor, ans la seducciĂł i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas Ăşnicament d’una visiĂł objectivada, ans sobretot, aquella que ens Ă©s compresa a travĂ©s d’una prèvia aproximaciĂł subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén