Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Cesare Pavese

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMANÈNCIA. (Nova versió de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcació punyent, entre el viatge i la permanència, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogràfics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogràfic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen forçosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’allò inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les més pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o bé, des la frívola manera de viatjar del nostre món globalitzat- també mourà cap a l’infinit del jo, cap aquell camí enriquidor i de creixement interior pel qual només ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, també, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben bé part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podríem anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos empàtics en general…  i que, també, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a  l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus  imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una militància política o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el músic que executa una peça musical i l’oïdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no són més que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell desplaçament geogràfic que ens permet conèixer noves realitats del món, com també, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enllaç i nodriment… Podríem considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogràfic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa solució, un mateix camí… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest màxim assoliment. Com constata Eugenio Trías a Prefacio a Goethe…”És després del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es distància del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller àulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ciència natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Però hi ha un camí oposat als dels viatgers. Un camí derivat de la impossible permanència de les coses i el seu conseqüent desig en l’ànima humana d’assolir-la. Desig que no és altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmació del moment, en un dir o fer determinat, en una repetició ritual, en una plasmació escultòrica, pictòrica, musical, literària, etc. Un camí distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la permanència, la contemplació, la repetició… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va suïcidar en un Hotel de Torino, el de Diàlegs amb Leucò, ens sorprèn amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en comú amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura -i més ràpida- de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà -miraculosament- com si no l’haguéssim vist mai.”(2)

Però no és això tal volta potser, també, al capdavall, un viatge? No és aquesta nova descoberta d’allò contemplat en si mateixa també un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impertèrrit… com generarem el nou? És el viatge el canvi, la novetat, la revolució, el valent… ? I és el permanent allò retrògrad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i  necessitat una aura suavíssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontaneïtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que més lentament potser  l’altra batent cedeixi sense esforç al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, és a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impertèrrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni sòl… I on tot sura suspès per la lleugeresa de la seva pròpia absència de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sofà noucentista, una làmpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents translúcids, mentre com a fons la presència absorbent i lluminosa de les constel·lacions, de totes les constel·lacions de la Via Làctia, veritable decorat de fons del viure humà.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible presència dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogràfics, viatges interiors, permanents insistències…

Vols d’ocells,  creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)  TRÍAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

C. CONEIXEMENT. Del coneixement integral

C. Coneixement. Del coneixement integral.
Justificació a una exposició bibliogràfica a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona. Gener i febrer de 2009

  

A propòsit de l’exposició virtual

“Factor d’impacte de revistes de ciències socials”

http://www.bib.uab.es/socials/exposicions/impacte/presentacio.htm
(Vegeu les fotografies de l’exposició presencial dins aquesta pàgina a l’apartat Disseny i contingut)
  
  
Una exposició bibliogràfica sobre les deu revistes de ciències polítiques, economia, sociologia i dret amb més factor d’impacte l’any 2007, segons el Journal Citation Reports –elaborat per L’Institute for Scientific Information (ISI)- no faria suposar, d’entrada, gaire més possibilitat expositiva presencial que la de respondre amb els títols de les publicacions citades d’una manera ben documentada i vistent.
Cal valorar la capacitat d’elaborar un índex d’impacte. La seva metodologia, el seu abast, la seva precisió. Cal però no equivocar-se respecte al seu autèntic significat. Perquè no s’escapa a ningú l’advertència de les moltes limitacions que aquests índexs suposen respecte a reconèixer l’estat qualitatiu del coneixement humà en un determinat àmbit i moment.
La quantitat de citacions dels articles d’una determinada revista pot venir determinada per molts factors : àrees i factors de poder en la investigació científica, canals de comunicació, modes i corrents dominants, obligatorietat curricular de publicar literatura científica, etc. O, també, pel fet que cada moment històric fa una tria dins la literatura científica en funció dels seus mites i dels seus prejudicis subjacents, els quals, paradoxalment, pel fet de ser l’obvietat del present no són reconeguts com a tals, ans com a veritats indiscutibles. És allò que l’historiador Josep Fontana afirma –en un plantejament de màxima objectivitat i de màxima honestedat- referint-se al coneixement tocant a la seva disciplina: la història, quan diu: “Convé rebutjar la il·lusió que hi hagué uns temps passats en què la narració històrica era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar “històric”. Els estils han canviat, com ho han fet els mites, però la història segueix associada a les concepcions socials i als prejudicis dels historiadors i del seu públic, encara que uns i els altres tendeixin a creure, com ho feien els homes del passat, que els seus mites i els seus prejudicis són veritats indiscutibles”(Fontana, Josep. La història dels homes. Barcelona : Editorial Crítica, S.L., 2000. )
Però és veritat que l’elaboració d’aquests índex no pretén, ni de bon tros, una tasca tan i tan immensa. No plantegem pas, doncs, cap objecció a aquestes creacions que sens dubte poden ajudar-nos. Si de cas les úniques pertinents són les objeccions que ja s’esmenten en la mateixa web de l’exposició virtual sobre el que aquí ens ocupa, a saber, el que publica ISI.
De fet, com es recalca en la mateixa web, tots els índexs tenen biaixos ja que no sempre inclouen les mateixes revistes, calculen el factor d’impacte de maneres diferents (tenint en compte més o menys anys) i cobreixen èpoques, temàtiques o àrees geogràfiques determinades.
Res més a dir, doncs, a aquests índexs d’impacte… si no fos que la recepció que provoquen en el públic científic i en el públic en general no fos tan poc afinada, tan poc encertada, fins el despropòsit de definir de facto l’estat del coneixement, l’estat de la qüestió respecte  a les possibilitats d’ascensió i d’ocupació de càrrecs. I és això el que conforma el punt d’inflexió del qual arranca l’exposició presencial que motiva aquest escrit.
Ens trobem acarats a la sospita de tot el que no forma part d’aquest rànking, sospita davant altres vies de recerca científica no predominant, no tan vinculada al poder de les competències o incompetències de les càtedres o instituts de recerca, a altres formes de coneixement al marge del mètode científic, en l’oblit i rebuig a altres formes de la tradició o del present, tant de les experiències personals subjectives –Kierkegaard diu: la subjectivitat és la veritat- com dels inconscients col·lectius i de les experiències mundanes.
Des de la necessària i higiènica -en el seu moment- Il·lustració ens trobem massa decantats vers la literatura de coneixement que es construeix des de la raó. Massa excloents dins el discurs del coneixement de qualsevol altre possibilitat que no sigui la del mètode científic, la del paradigma -sens dubte esplèndid- de Karl R.  Popper que ha dut a resultats brillants però més propers a la creació que al descobriment de la realitat, i a una tècnica capaç i resolutiva que sens dubte ens està transformant la vida, allò que anomenem vida, de vegades sense una cosmovisió global i edificant.
Ens convé -com ja va passant des dels anys 60 del segle passat- incorporar altres formes de coneixement, comprendre per exemple allò que ens diu Cesare Pavese referent al mite, i que reproduïm en els textos d’aquesta exposició, o la crítica de la divinització de la raó dels estudis del filòsof  Eugenio Trias, de la deessa Raó, o l’article del físic i poeta David Jou del qual s’inclouen dos fragments, també, en aquesta exposició.
És cert que la ciència s’ha de subjectar a “l’embut de Karl Popper” però no tant a l’embut del “cientisme”  no tant a la visió del passat com a “uns temps passats en què la narració del saber era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar coneixement” (em permeto parafrasejar la cita de Josep Fontana tot canviant la paraula “història” per la de “saber” o “coneixement”), o d’altres, que ni hem gosat definir sota un genèric etc. …
També el coneixement que proporciona la intuïció poètica o religiosa, la força de l’Eros, la Pietat i Thànatos, les experiències de l’extraordinari reflectides en una personalitat noble, l’entusiasme, el terror i la seducció, la força de la imaginació i de l’art,  la poderosa i enervant música té una importància cabdal per al coneixement humà. I també té paranys o embuts als quals es pot sotmetre i extraviar. Quan una febre il·lusòria i de deliri no retorna a la salut i l’harmonia necessària, aleshores comencen també a destacar alguns profetes, alguns il·luminats, ignorants agosarats, esoterismes de tota confessió i secta. En definitiva posicions massa tendents a no creure en la frase del poeta hindú Rabindranath  Tagore que diu: “El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, i són les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”. Només per un criteri –vàlid en aquests moments històrics per l’abassegador i preeminent model científic – de discriminació positiva no hem posat també una sèrie d’embuts a la banda dels coneixements que ens proporciona l’hemisferi dret del cervell, car també en sabem els perills d’un decantament excessiu.
Aquests móns que s’han d’integrar representats pel dos hemisferis cerebrals en la vitrina expositiva, en la imatge central d’un cervell d’un ésser humà damunt el laberint del món, el laberint de la vida. Aquests móns de coneixement múltiple i necessari. Aquest hemisferi dret que correspon a la funcions cerebrals de la intuïció, l’art i la sensibilitat, la música i el cant… l’anomenat femení (de discutible o ofensiva nominació), i que pensa globalment com ho mostra la integració de totes les pulsions en una sola corda dins l’espai expositiu. L’hemisferi esquerra, que correspon a les funcions de la raó, la parla, de gran capacitat analítica, l’anomenat masculí… (de discutible o ofensiva nominació), destacat en l’espai expositiu per diverses cordes per entendre la seva sovintejada fragmentació. I aquesta integració desitjada i harmònica per al coneixement humà, feta a partir d’aquestes “i, y, et, and, e, und, …” copulatives, no pas mots disjuntius…
Vet aquí el suggeriment d’aquesta exposició presencial,  d’antuvi aparentment innocent, successivament  ramificat i expandit, potser més enllà de les seves imaginades possibilitats inicials, per a sorpresa del mateix realitzador, com ocorre sempre que hom actua amb l’harmonia dels dos hemisferis cerebrals.
Amb la prudència que calgui. Amb la capacitat d’aprendre, si cal.
  
Josep Vicens-i-Planagumà
(PAS de la Biblioteca de Ciències Socials)
Josep.Vicens@uab.cat / gener 2009

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén