Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Carles Riba

UN DI√ÄLEG SOBRE L’√ÄNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINT√Ä AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensi√≥ dels personatges que ¬†intervenen en aquest imaginat di√†leg vegi’s la p√†gina: De l’Artificier… ¬†d’aquest mateix blog)

 

¬† ¬† ¬† ¬† ¬†Des de llocs geogr√†fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cer√†miques i de m√≠tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el cam√≠ mil¬∑lenari de la Via Apia, un embat, un di√†leg, en el convit on cada any els convoca el pol√≠tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, t√© un semblant pensar√≥s. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kil√≤metres de Roma, on haur√† de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap m√©s mitj√† que no sigui el de la travessa per mar. ¬†Malgrat la intensa calma que envaeix les aig√ľes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tr√†ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La n√†usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspond√®ncia exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps en√ß√†. Abans de partir ha visitat la seva casa del d√©us, el seu temple, l’antiga esgl√©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per cat√≤lica virtut ans per pagana invocaci√≥, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per qu√® de la vida humana. Ha coincidit amb el b√≠blic Job, no pas¬†en la penosa, for√ßada i gratu√Įta renuncia final, ans en el gruix aut√®ntic de la seva narraci√≥, tot denunciant la injusta sofren√ßa, tot assegurant la seva total innoc√®ncia i refermant-se amb l’acusaci√≥ contra la juguesca divina amb Mefist√≤fil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplom√†tic, escriptor, el m√ļsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a ¬†l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que √©s a uns vint kil√≤metres de Roma, a la “campagna romana”, ¬†on Tischbein, un dels seus pintors cl√†ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al pa√≠s dels llimoners en flor. No en va ell tamb√© √©s un Goethe, d’alta eleg√†ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixer√† en el moment oport√ļ sota el signe del capvespre. Bella, s√†via i seductora, creuar√† peus descal√ßos, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlar√† nom√©s en intervencions precises.

No mancar√† el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Gr√®cia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecci√≥ pel silenci, el trencar√† com cada any per aquest √ļnic moment.

Tampoc no hi faltar√† Cord√®lia, la resplandent, que des de Paris viatjar√† cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixer√† amb les seves figures m√©s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge inici√†tic per terres it√†liques , Brutus “el murri”, comen√ßa a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. S√≥n vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist n√©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tamb√© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol¬∑luta blancor… ¬†Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours¬†de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i √©s aleshores que formula la gr√†cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui √©s m√©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’√†nima o l’√†nima… per servir-se’n del cos?.

El debat est√† servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadasc√ļ al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llen√ßols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Per√≤, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’√†nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda¬†a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pr√≤pia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avan√ßa a la taula tot prenent un botim de ra√Įm per comen√ßar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel¬∑lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avan√ßa el pintor, que encara t√© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els bra√ßos estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comen√ßa a parlar:

Vincennes.-¬†Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’aix√≤, amb les mateixes paraules, dins el poema que comen√ßa : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisi√≥ i for√ßa:

Fontdenvern.-¬†…per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel m√≥n, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dol√ßor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. /¬†Per servir-se de l’√†nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’√†nima¬† els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’√©sser dos.

Vincennes.- Delici√≥s, Fontdenvern!¬†Veig que el coneixeu al detall i de mem√≤ria. Em referia, per√≤, a aquesta gota cristal¬∑lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’√†nima, ¬†/ ¬†que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aqu√≠ una afirmaci√≥ contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot recon√®ixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, per√≤ en reconec la for√ßa i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.-¬†Recordem al que fa dir Plat√≥ a un dels comensals del Convit: que un ex√®rcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.-¬†S√≠, s√≠, aix√≤ nom√©s √©s el mal de la b√®stia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les b√®sties, m√©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseq√ľent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloq√ľent!

L’Artificier, entotsolat, per√≤ atent al discurs, no al√ßa la copa ni somriu. T√© la mirada posada a les tovalles del davant, i nom√©s, de tant en tant, al√ßa la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recan√ßa m√†gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou b√© de qu√® es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa m√©s o√Įble amb la pe√ßa de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- S√© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten¬†amb la m√†xima subtilesa, conformant¬†tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quim√®ric pel qual establim un nou jo i una nova creaci√≥… Per√≤, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’√†nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plat√≥ esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ning√ļ.¬†I diu:

Diotima.-¬†Ni el cos ¬†ni l’√†nima, ans Eros! L’Eros immortal, que √©s un element intermedi entre els √©ssers mortals i els immortals, entre la ignor√†ncia¬†i la¬†ci√®ncia, com una concreci√≥ del desig d’immortalitat¬†dels homes i de la seva aspiraci√≥ al Bell en si mateix.¬†

L’aparici√≥ de Diotima ha propiciat uns moments de reflexi√≥ i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplom√†tic vien√®s:

Johannes de Fontdenberg.-¬† El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit¬†Nietzsche√† i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hip√®rbole po√®tica, com una met√†fora¬†que enva√Įa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir¬†d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixen√ßa d’all√≤ nou, d’all√≤ que en llenguatge Kierkegaardi√† hom podria dir m√©s proper a la possibilitat que a la necessitat, m√©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les m√†ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els d√©us i els homes… ¬†Fora tamb√©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia¬†a Maragall? Hom parla de la possible exist√®ncia d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament¬†aquesta¬†pulsi√≥ d’Eros fou viscuda pel poeta m√©s com una possibilitat per a noves creacions po√®tiques, per tant com una possibilitat de l’√†nima m√©s que no pas com una expansi√≥ del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaci√≥ de la m√©s barroera repressi√≥ sexual que va haver-se d’empassar l’√†nima noble, per√≤ presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cord√®lia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parl√©s per a a ella mateixa…

Cord√®lia.-¬†Aquesta √©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un √©sser quim√®ric i un altre que cerca el rep√≤s i la quietud d’una llar, ¬†i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho s√© per mi mateixa, en les dones tot est√† m√©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho √©s certament, perqu√® l’home que est√† abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o b√© massa inassolible i desp√≤tic o b√© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos √©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducci√≥ i alhora de sofren√ßa. Aqu√≠ s√≠ que jo he viscut una dualitat, una laceraci√≥, una dissemblan√ßa… No s√© si m’explico prou!

L’Artificier.-¬†Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicci√≥ vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacci√≥ intel¬∑lectual per aquest fet fou immensa, per√≤ les seves conseq√ľ√®ncies vitals haurien de conformar episodis de trag√®dia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la pe√ßa de Glass, i toca ara¬†Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai l√†s! Atenci√≥!¬†S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaci√≥ inesperada…

Amadeus.-¬†V√©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hier√†tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre di√†leg amb una bella faula…¬†

Hi havia una vegada, doncs…¬† (fa dringar les copes de vi amb un cobert)¬†Psique!. La llegend√†ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixen√ßa, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant √©ssers¬† deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per √©sser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que √©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra)¬†De la font prop la capella bevem¬†en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aqu√≠… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.-¬†Quan el meu cor ser√† pres per l’amor? Per aquesta for√ßa que inunda la vida de goig i patiment, i d√≥na fruits i complida benauran√ßa en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no s√© que em t√© reservat…

Per√≤ qui hi ha aqu√≠… Sento alenar… M’haur√† sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hier√†tics, histri√≤nics i encisadors, la bella i enigm√†tica hist√≤ria d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinqu√® i gaireb√© tot el sis√® de les seves Metamorfosis¬Ļ. Que si… ¬†hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenci√≥ per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, √©s tan bella que els homes creuen que √©s l’encarnaci√≥ de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci n√©ixer en ella l’amor per l’home m√©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, per√≤ ella no t√© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amo√Įnat pel dest√≠ de la seva m√©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol¬∑lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim m√©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces f√ļnebres per complir el desig de Venus…

Tot aix√≤ i m√©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als d√©us.

Ens diuen els titelles que, despr√©s, Eros, tot volent complir l’enc√†rrec de la seva mare Venus, cau v√≠ctima de la for√ßa que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces f√ļnebres. Eros caur√† ferit per les seves pr√≤pies sagetes. Eros esdevindr√† un Eros enamorat, i mitjan√ßant un lleu Z√®fir transportar√† a Psique al seu palau, tot oblidant l’enc√†rrec matern. Cada mitjanit s’apareixer√† a Psique dins la foscor i viuran un idil¬∑li amor√≥s. Psique viu radiant i feli√ß, fins que per instigaci√≥ de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condici√≥. I la visi√≥ meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una ll√†ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o b√© per simple mala sort, es despr√®n de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores √©s trenca el pacte i la benedicci√≥. Eros desperta i sobtadament desapareix… I √©s aqu√≠ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaci√≥, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix m√©s enll√†. Si per si sola la faula ja √©s de dif√≠cil interpretaci√≥, per qu√® Amadeus, a m√©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Qu√® ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc esc√®nic dels titelles. La m√ļsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que interv√© Cord√®lia…

Cord√®lia.-¬† En aquest punt de la narraci√≥ d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenci√≥ pedag√≤gica-, i que tan b√© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual ¬†l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Per√≤ l’exist√®ncia t√© un llenguatge distint. √Čs a dir, que la dona solament¬†fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mant√© amb ella una relaci√≥ negativa”¬≤ (Caldria aqu√≠ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrev√©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaci√≥ negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaci√≥ en la relaci√≥, ja que nom√©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nom√©s aix√≠, una relaci√≥¬†feli√ß. √Čs curiosa si m√©s no la coincid√®ncia.

L’Artificier.-¬†Pel m√≥n dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-¬† Veig aqu√≠, i per mor d’aquesta circumst√†ncia de l’exist√®ncia d’un impediment¬†en la relaci√≥ amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’√©sser hum√† hi ha una supremacia de l’√†nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’√†nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perqu√® per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap ren√ļncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera m√©s immediata i planera. En canvi el cam√≠ de l’√†nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espont√†niament¬†en la natura… li calen estratagemes, ren√ļncies d’inst√†ncies¬†m√©s prim√†ries perqu√® aflorin inst√†ncies¬†superiors…

√Čs l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

S√≠, s√≠, aquesta √©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’√†nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponder√†ncia¬†a favor de l’√†nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nom√©s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.-¬†No! Perqu√® la natura humana √©s una i sola. Una, encara que multiforme i polis√®mica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energ√®tic, i sols quan minva all√≤ m√©s primari pot sorgir all√≤ m√©s secundari. L’√†nima surt despr√©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perqu√® l’√†nima es val del cos per a la realitzaci√≥ de la seva radical supremacia jer√†rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missi√≥.

Brutus.-¬†No exagerem pas m√©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en aix√≤ hi ha alguna cosa que √©s m√©s forta que totes les mis√®ries del m√≥n. El judici del cos t√© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica m√©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”¬≥

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terr√≤s de terra que esmicola molt lentament amb la m√†.

Fontdenvern.-¬†Per√≤ res m√©s que l’√†nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge art√≠stic. La meva pintura, aparentment innecess√†ria¬†pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.-¬†Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experi√®ncies¬†vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaci√≥ liter√†ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’√†nima.

Brutus.-¬†Ning√ļ pot negar tanmateix com el pensament va lligat al proc√©s biol√≤gic de la vida, per√≤… Puc recon√®ixer certament una amplia¬†part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu.¬†

Exclamo aqu√≠ el nostre punt d’uni√≥ entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre di√†leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comen√ßa a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan¬†diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals¬†al un√≠son.-¬†Sota la fretura de la vida on l’exist√®ncia precedeix a l’ess√®ncia… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¬Ļ ¬†Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

¬≥ ¬†Albert Camus. El mite de S√≠sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducci√≥ de Joan Fuster i Josep Pal√†cios]. [Pag. 24]

DE LA VERA NOST√ÄLGIA : La nost√†lgia “avant la lettre”. A prop√≤sit d’una frustrada ciutat-jard√≠ a Amer (Girona)

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jard√≠ a la Font Picant de la poblaci√≥ gironina d’Amer

 

¬† ¬† ¬† ¬† ¬† ¬† ¬† Quina for√ßa obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs err√†tic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiulad√≠s del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d‚Äôun passat?

El pas d‚Äôuna for√ßa torrencial i inexpugnable, d‚Äôuna llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d‚Äôuna fai√ß√≥ imperceptible a voltes, d‚Äôaltres vegades en un instant, d’altres en un successi√≥ d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un hurac√† que ens deixa perplexos.

L‚ÄôArtificier, aprenent tamb√© en d‚Äôaltra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, per√≤, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l‚Äômpossible retorn del que ja no hi √©s. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, tamb√©, de fer l’anvers d’aquest no fer, √©s a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan r√†pides com fos possible, per√≤ aix√≤, ai las!, nom√©s accelerava el domini del vell d√©u Cronos, i no pas sovint en la direcci√≥ desitjada, m√©s si en la acumulaci√≥ d’empremtes de passat.

Com s‚Äôaltera la significan√ßa de tot per la acci√≥ del temps, que √©s silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i tamb√© els capteniments, els t√®nues sentiments es desfermen m√©s tard en furibundes tempestes, novelles vides s‚Äôesmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de s√≤lides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poder√≥s esdev√© feble i el feble poder√≥s. Res queda aturat i tot es substitu√Įt amb m√©s o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la hist√≤ria humana…

Veure, tanmateix, aquest proc√©s alentit en els seus tr√†nsits, per un instant, en una visi√≥ de transformaci√≥ decadent i lenta, per un moment √ļnic de percepci√≥, ens proporciona, tanmateix, una emoci√≥ especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble,¬†d‚Äôun abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jard√≠ dins l’indret de la Font Picant de la poblaci√≥ gironina d’Amer, ens permet una visi√≥ aturada d‚Äôun proc√©s lent de canvi per la des√≠dia humana i de la natura. D’en√ß√† del seu silenci, aquest espai s’al√ßa com un temple on l’herbei s’ha erigit en d√©u, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l‚Äôescala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herb√†cia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em digu√©ssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada air√≠vola i ardent, en moments √ļnics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’√†nima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il¬∑lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexi√≥ infinita!¬†S√≠ em digu√©ssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor hum√† com una for√ßa sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers¬†els indrets de la secreta ciutat jard√≠, mai del tot constru√Įda, haur√≠em de convenir que s√≠ l’enc√≠s incomparable que hagu√©s pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i nom√©s ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, di√†fana i enigm√†tica, materialitzada per l‚Äôull i la ment del passejant… S√≠ em digu√©ssiu que copsar√≠em la vivesa aut√®ntica del moment, i no nom√©s en el que va ser ser, sin√≥, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felic√≠ssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l‚ÄôArtificier reviure les ombres desaparegudes, els √©ssers d‚Äôimpossible retorn que acompanyen la seva s√≤lida i definitiva solitud… Que en el m√≥n d’avui, a hores d’ara,¬†l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la mem√≤ria involunt√†ria, Marcel Proust, podria fer viu all√≤ mort? Per quina capacitat de repetici√≥ es podria descloure l‚Äôenyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visi√≥ desolada del vell projecte d’una ciutat jard√≠ concreta, que no va arribar a ser mai, √©s, ja de per si, una visi√≥ de l‚Äôenyor. El sentiment que se‚Äôns provoca enfront tot all√≤ que no ha estat, vers tot all√≤ que podem pensar que havia existit, o all√≤ que viscut ja no hi √©s, conforma el que coneixem com la nost√†lgia. T√© un suport d’una racionalitat indubtable, perqu√® recolza sempre en alguna realitat existent i pret√®rita. Algunes constru√Įbles, si b√© mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Per√≤, ¬†perqu√® tenim enyoran√ßa? I quina √©s la naturalesa √ļltima de l‚Äôenyor? Estimat S√≤crates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perqu√® una m√ļsica, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’all√≤ que no hem viscut mai, d’all√≤ que ni tans sols t√© cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que √©s all√≤ que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consci√®ncia, i/o conformats despr√©s a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Qu√® √©s all√≤ que fa saber al creador art√≠stic o cient√≠fic qu√® ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat S√≤crates!

Enyorar all√≤ que hem viscut, all√≤ que a trav√©s de la mem√≤ria del predecessors haurem pogut reviure, √©s l’enyor m√©s com√ļ, la nost√†lgia m√©s explicable. ¬†Per√≤ i aquesta altra nost√†lgia d’all√≤ que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jard√≠ d’Amer, dissenyada per l‚Äôarquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom ¬†de Col√≤nia Jard√≠ de la Font Picant d‚ÄôAmer el 1928, ¬†√©s, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, √©s a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funci√≥ art√≠stica, i permet a l’observador-vivenciador un despla√ßament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un m√≥n virtual on habitar√† tot el temps que duri la seva contemplaci√≥ (Salvador Oliva dixit, a prop√≤sit de la seva definici√≥ de la poesia i l’art en general com a forma)

√Čs la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensi√≥ de la veritable nost√†lgia, d’aquella que, malgrat pert√†nyer a un m√≥n d’all√≤ viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la m√©s pura i vera nost√†lgia, aquella que apel¬∑la a all√≤ mai viscut, a all√≤ mai realitzat. Una nost√†lgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hip√≤crita lector, – semblant meu, – i germ√†! (Ch. Baudelaire dixit)

PELL I QUIMERA, indestriables i necessàries.

rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl mat√≠ les xicrandes -quines resson√†ncies t√© aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, s√≥n ara espurnejants de flors violades d‚Äôuna naturalesa delicada i lluminosa.¬†Forestier, el jardiner per excel¬∑l√®ncia de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre¬†novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un √ļs m√©s enll√† de la seva qualitat reconeguda d‚Äôabans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels ¬†“indians” que s‚Äôarrengleren amb elles alhora¬†que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral¬∑leles d‚Äôarbres m√©s, de la natura barcelonina dels pl√†tans, a banda i banda del cam√≠ central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magn√≠fic i gener√≥s espai urb√†, dins les estretors d‚Äôun barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t‚Äôho tot, en la personalitzaci√≥ adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “Sacr√© Coeur” barcelon√≠, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard,¬†fixeu-vos que no hi senyoreja nom√©s la necessitat. Perqu√® aquesta √©s una disposici√≥ arb√≤ria que no hagu√©s pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d‚Äôordre intern hum√†, de simetria i l√≤gica de l‚Äôimaginari mental de l‚Äôhome,¬†¬†el qual vol una creaci√≥ de llum i d‚Äôombra distint i propi nom√©s del seu esperit. El temple del Tibidabo √©s sens dubte una¬†personalitzaci√≥ adient a les pors i als necessaris d‚Äôacompanyament que reclama la vida humana… s√≠, s√≠,¬†per√≤,¬†el dolmen immens que suposa el temple dins¬†l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “Sacr√© Coeur” barcelon√≠: una resposta ben pr√≤pia de l‚Äôimaginari hum√†, amb uns costos elevats de creativitat, de c√†lcul i d‚Äôesfor√ß, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preemin√®ncia en darrer terme sembla una conclusi√≥ de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu aix√≠: “Per servir-se de l‚Äô√†nima, /¬†que ha estat subtil el cos!‚ÄĚ per√≤, tanmateix, i aqu√≠ √©s on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu¬† a la naturalesa m√©s del que la naturalesa necessita, la vida humana √©s tan barata com la vida de les b√®sties‚ÄĚ(King Lear).

Que pragm√†ticament diferent pot ser la vida quan se l‚Äôha dotada d‚Äôun sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre fr√†gil, sempre esmunyed√≠s, a l’ombra lluent d‚Äôuna Quimera!.¬†¬†

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén