(Per a una major comprensiĂł dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diĂ leg vegi’s la pĂ gina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)
     Des de llocs geogrĂ fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cerĂ miques i de mĂtiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camĂ mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diĂ leg, en el convit on cada any els convoca el polĂtic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)
L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, tĂ© un semblant pensarĂłs. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurĂ de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap mĂ©s mitjĂ que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigĂĽes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort trĂ ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nĂ usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà . Abans de partir ha visitat la seva casa del dĂ©us, el seu temple, l’antiga esglĂ©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocaciĂł, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bĂblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuĂŻta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narraciĂł, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusaciĂł contra la juguesca divina amb Mefistòfil.
De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomĂ tic, escriptor, el mĂşsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que Ă©s a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clĂ ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al paĂs dels llimoners en flor. No en va ell tambĂ© Ă©s un Goethe, d’alta elegĂ ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia
Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sà via i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.
No mancarĂ el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecciĂł pel silenci, el trencarĂ com cada any per aquest Ăşnic moment.
Tampoc no hi faltarĂ Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarĂ cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerĂ amb les seves figures mĂ©s humanes que els humans: els seus titelles.
Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciĂ tic per terres itĂ liques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. SĂłn vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist nĂ©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.
De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tambĂ© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i Ă©s aleshores que formula la grĂ cil pregunta per a la palestra.
Brutus.- Qui Ă©s mĂ©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’Ă nima o l’Ă nima… per servir-se’n del cos?.
El debat estĂ servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascĂş al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…
Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’Ă nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…
Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat?Â
Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raĂŻm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.
Fontdenvern.- Això fora possible tambĂ©. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrĂ que cerca el nèctar floral?Â
Avança el pintor, que encara tĂ© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…
La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:
Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…
De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisiĂł i força:
Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel mĂłn, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’Ă nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’Ă nima els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’Ă©sser dos.
Vincennes.- DeliciĂłs, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’Ă nima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquĂ una afirmaciĂł contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.
Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir PlatĂł a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!
I Brutus exclama sorneguerament:
Brutus.- SĂ, sĂ, això nomĂ©s Ă©s el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, mĂ©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqĂĽent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqĂĽent!
L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. TĂ© la mirada posada a les tovalles del davant, i nomĂ©s, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança mĂ gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bĂ© de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa mĂ©s oĂŻble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:
L’Artificier.- SĂ© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la mĂ xima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creaciĂł… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’Ă nima?
Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que PlatĂł esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningĂş. I diu:
Diotima.- Ni el cos  ni l’Ă nima, ans Eros! L’Eros immortal, que Ă©s un element intermedi entre els Ă©ssers mortals i els immortals, entre la ignorĂ ncia i la ciència, com una concreciĂł del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraciĂł al Bell en si mateix.Â
L’apariciĂł de Diotima ha propiciat uns moments de reflexiĂł i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomĂ tic vienès:
Johannes de Fontdenberg.- El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit NietzscheĂ i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metĂ fora que envaĂŻa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge KierkegaardiĂ hom podria dir mĂ©s proper a la possibilitat que a la necessitat, mĂ©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les mĂ ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els dĂ©us i els homes…  Fora tambĂ©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…
Vincennes.- I segurament aquesta pulsiĂł d’Eros fou viscuda pel poeta mĂ©s com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’Ă nima mĂ©s que no pas com una expansiĂł del cos…
Brutus.- Tal volta una sublimaciĂł de la mĂ©s barroera repressiĂł sexual que va haver-se d’empassar l’Ă nima noble, però presonera, de Maragall…
I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlĂ©s per a a ella mateixa…
Cordèlia.- Aquesta Ă©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un Ă©sser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sĂ© per mi mateixa, en les dones tot estĂ mĂ©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho Ă©s certament, perquè l’home que estĂ abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bĂ© massa inassolible i despòtic o bĂ© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos Ă©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducciĂł i alhora de sofrença. AquĂ sĂ que jo he viscut una dualitat, una laceraciĂł, una dissemblança… No sĂ© si m’explico prou!
L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicciĂł vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacciĂł intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…
Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.
Brutus.- Ai lĂ s! AtenciĂł! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaciĂł inesperada…
Amadeus.- VĂ©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hierĂ tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diĂ leg amb una bella faula…Â
Hi havia una vegada, doncs… (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendĂ ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant Ă©ssers deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per Ă©sser humana.
No en concretarem res mĂ©s, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment nomĂ©s en la seva puixant joventut, la florida d’un cos Ă gil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una Ă nima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del mĂłn. Vet acĂ, doncs, Psique!
Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…
Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que Ă©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…
Ei! qui ve per aquĂ… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!
Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serĂ pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dĂłna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sĂ© que em tĂ© reservat…
Però qui hi ha aquĂ… Sento alenar… M’haurĂ sentit?…
Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hierĂ tics, histriònics i encisadors, la bella i enigmĂ tica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebĂ© tot el sisè de les seves MetamorfosisÂą. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenciĂł per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, Ă©s tan bella que els homes creuen que Ă©s l’encarnaciĂł de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci nĂ©ixer en ella l’amor per l’home mĂ©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no tĂ© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoĂŻnat pel destĂ de la seva mĂ©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim mĂ©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fĂşnebres per complir el desig de Venus…
Tot això i mĂ©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als dĂ©us.
Ens diuen els titelles que, desprĂ©s, Eros, tot volent complir l’encĂ rrec de la seva mare Venus, cau vĂctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fĂşnebres. Eros caurĂ ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrĂ un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarĂ a Psique al seu palau, tot oblidant l’encĂ rrec matern. Cada mitjanit s’apareixerĂ a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorĂłs. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigaciĂł de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condiciĂł. I la visiĂł meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llĂ ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bĂ© per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores Ă©s trenca el pacte i la benedicciĂł. Eros desperta i sobtadament desapareix… I Ă©s aquĂ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaciĂł, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix mĂ©s enllĂ . Si per si sola la faula ja Ă©s de difĂcil interpretaciĂł, per què Amadeus, a mĂ©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?
Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La mĂşsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…
Fins que intervĂ© Cordèlia…
Cordèlia.- En aquest punt de la narraciĂł d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenciĂł pedagògica-, i que tan bĂ© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència tĂ© un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mantĂ© amb ella una relaciĂł negativa”² (Caldria aquĂ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevĂ©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaciĂł negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaciĂł en la relaciĂł, ja que nomĂ©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nomĂ©s aixĂ, una relació feliç. És curiosa si mĂ©s no la coincidència.
L’Artificier.-Â Pel mĂłn dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…
Johannes de Fontdenberg.- Veig aquĂ, i per mor d’aquesta circumstĂ ncia de l’existència d’un impediment en la relaciĂł amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’Ă©sser humĂ hi ha una supremacia de l’Ă nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’Ă nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renĂşncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera mĂ©s immediata i planera. En canvi el camĂ de l’Ă nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontĂ niament en la natura… li calen estratagemes, renĂşncies d’instĂ ncies mĂ©s primĂ ries perquè aflorin instĂ ncies superiors…
És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…
SĂ, sĂ, aquesta Ă©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’Ă nima damunt del cos…
Brutus.- Una preponderĂ ncia a favor de l’Ă nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nomĂ©s per a ells! Ves per on! No?
Vincennes.- No! Perquè la natura humana Ă©s una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò mĂ©s primari pot sorgir allò mĂ©s secundari. L’Ă nima surt desprĂ©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’Ă nima es val del cos per a la realitzaciĂł de la seva radical supremacia jerĂ rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missiĂł.
Brutus.- No exagerem pas mĂ©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!
Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que Ă©s mĂ©s forta que totes les misèries del mĂłn. El judici del cos tĂ© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica mĂ©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”Âł
Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.
Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mĂ .
Fontdenvern.- Però res mĂ©s que l’Ă nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artĂstic. La meva pintura, aparentment innecessĂ ria pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!
L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaciĂł literĂ ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’Ă nima.
Brutus.- NingĂş pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procĂ©s biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu.Â
Exclamo aquĂ el nostre punt d’uniĂł entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diĂ leg, de la nostra palestra.
Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.
Tots els comensals al unĂson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.
Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.
Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.
Silenci.
Âą Â Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.
²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009
Âł Â Albert Camus. El mite de SĂsif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [TraducciĂł de Joan Fuster i Josep PalĂ cios]. [Pag. 24]