Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Etiqueta: Carles Riba

UN DIĂ€LEG SOBRE L’Ă€NIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTĂ€ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensiĂł dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diĂ leg vegi’s la pĂ gina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogrĂ fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cerĂ miques i de mĂ­tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camĂ­ mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diĂ leg, en el convit on cada any els convoca el polĂ­tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, tĂ© un semblant pensarĂłs. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurĂ  de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap mĂ©s mitjĂ  que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigĂĽes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort trĂ ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nĂ usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del dĂ©us, el seu temple, l’antiga esglĂ©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocaciĂł, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bĂ­blic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuĂŻta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narraciĂł, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusaciĂł contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomĂ tic, escriptor, el mĂşsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que Ă©s a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clĂ ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al paĂ­s dels llimoners en flor. No en va ell tambĂ© Ă©s un Goethe, d’alta elegĂ ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarĂ  el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecciĂł pel silenci, el trencarĂ  com cada any per aquest Ăşnic moment.

Tampoc no hi faltarĂ  Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarĂ  cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerĂ  amb les seves figures mĂ©s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciĂ tic per terres itĂ liques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. SĂłn vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist nĂ©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tambĂ© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i Ă©s aleshores que formula la grĂ cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui Ă©s mĂ©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’Ă nima o l’Ă nima… per servir-se’n del cos?.

El debat estĂ  servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascĂş al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’Ă nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raĂŻm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara tĂ© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisiĂł i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel mĂłn, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’Ă nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’Ă nima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’Ă©sser dos.

Vincennes.- DeliciĂłs, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’Ă nima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquĂ­ una afirmaciĂł contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir PlatĂł a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- SĂ­, sĂ­, això nomĂ©s Ă©s el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, mĂ©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqĂĽent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqĂĽent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. TĂ© la mirada posada a les tovalles del davant, i nomĂ©s, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança mĂ gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bĂ© de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa mĂ©s oĂŻble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- SĂ© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la mĂ xima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creaciĂł… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’Ă nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que PlatĂł esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningĂş. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’Ă nima, ans Eros! L’Eros immortal, que Ă©s un element intermedi entre els Ă©ssers mortals i els immortals, entre la ignorĂ ncia i la ciència, com una concreciĂł del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraciĂł al Bell en si mateix. 

L’apariciĂł de Diotima ha propiciat uns moments de reflexiĂł i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomĂ tic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit NietzscheĂ  i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metĂ fora que envaĂŻa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge KierkegaardiĂ  hom podria dir mĂ©s proper a la possibilitat que a la necessitat, mĂ©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les mĂ ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els dĂ©us i els homes…  Fora tambĂ©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsiĂł d’Eros fou viscuda pel poeta mĂ©s com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’Ă nima mĂ©s que no pas com una expansiĂł del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaciĂł de la mĂ©s barroera repressiĂł sexual que va haver-se d’empassar l’Ă nima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlĂ©s per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta Ă©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un Ă©sser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sĂ© per mi mateixa, en les dones tot estĂ  mĂ©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho Ă©s certament, perquè l’home que estĂ  abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bĂ© massa inassolible i despòtic o bĂ© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos Ă©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducciĂł i alhora de sofrença. AquĂ­ sĂ­ que jo he viscut una dualitat, una laceraciĂł, una dissemblança… No sĂ© si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicciĂł vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacciĂł intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai lĂ s! AtenciĂł! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaciĂł inesperada…

Amadeus.- VĂ©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hierĂ tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diĂ leg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendĂ ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant Ă©ssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per Ă©sser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que Ă©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquĂ­… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serĂ  pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dĂłna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sĂ© que em tĂ© reservat…

Però qui hi ha aquĂ­… Sento alenar… M’haurĂ  sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hierĂ tics, histriònics i encisadors, la bella i enigmĂ tica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebĂ© tot el sisè de les seves MetamorfosisÂą. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenciĂł per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, Ă©s tan bella que els homes creuen que Ă©s l’encarnaciĂł de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci nĂ©ixer en ella l’amor per l’home mĂ©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no tĂ© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoĂŻnat pel destĂ­ de la seva mĂ©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim mĂ©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fĂşnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i mĂ©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als dĂ©us.

Ens diuen els titelles que, desprĂ©s, Eros, tot volent complir l’encĂ rrec de la seva mare Venus, cau vĂ­ctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fĂşnebres. Eros caurĂ  ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrĂ  un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarĂ  a Psique al seu palau, tot oblidant l’encĂ rrec matern. Cada mitjanit s’apareixerĂ  a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorĂłs. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigaciĂł de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condiciĂł. I la visiĂł meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llĂ ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bĂ© per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores Ă©s trenca el pacte i la benedicciĂł. Eros desperta i sobtadament desapareix… I Ă©s aquĂ­ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaciĂł, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix mĂ©s enllĂ . Si per si sola la faula ja Ă©s de difĂ­cil interpretaciĂł, per què Amadeus, a mĂ©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La mĂşsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervĂ© Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narraciĂł d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenciĂł pedagògica-, i que tan bĂ© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència tĂ© un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mantĂ© amb ella una relaciĂł negativa”² (Caldria aquĂ­ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevĂ©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaciĂł negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaciĂł en la relaciĂł, ja que nomĂ©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nomĂ©s aixĂ­, una relació feliç. És curiosa si mĂ©s no la coincidència.

L’Artificier.- Pel mĂłn dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquĂ­, i per mor d’aquesta circumstĂ ncia de l’existència d’un impediment en la relaciĂł amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’Ă©sser humĂ  hi ha una supremacia de l’Ă nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’Ă nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renĂşncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera mĂ©s immediata i planera. En canvi el camĂ­ de l’Ă nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontĂ niament en la natura… li calen estratagemes, renĂşncies d’instĂ ncies mĂ©s primĂ ries perquè aflorin instĂ ncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

SĂ­, sĂ­, aquesta Ă©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’Ă nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderĂ ncia a favor de l’Ă nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nomĂ©s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana Ă©s una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò mĂ©s primari pot sorgir allò mĂ©s secundari. L’Ă nima surt desprĂ©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’Ă nima es val del cos per a la realitzaciĂł de la seva radical supremacia jerĂ rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missiĂł.

Brutus.- No exagerem pas mĂ©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que Ă©s mĂ©s forta que totes les misèries del mĂłn. El judici del cos tĂ© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica mĂ©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”Âł

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mĂ .

Fontdenvern.- Però res mĂ©s que l’Ă nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artĂ­stic. La meva pintura, aparentment innecessĂ ria pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaciĂł literĂ ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’Ă nima.

Brutus.- NingĂş pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procĂ©s biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquĂ­ el nostre punt d’uniĂł entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diĂ leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al unĂ­son.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

Âł  Albert Camus. El mite de SĂ­sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [TraducciĂł de Joan Fuster i Josep PalĂ cios]. [Pag. 24]

DE LA VERA NOSTĂ€LGIA : La nostĂ lgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardĂ­ a Amer (Girona)

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ a la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs errĂ tic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladĂ­s del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successiĂł d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracĂ  que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent tambĂ© en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi Ă©s. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, tambĂ©, de fer l’anvers d’aquest no fer, Ă©s a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan rĂ pides com fos possible, però això, ai las!, nomĂ©s accelerava el domini del vell dĂ©u Cronos, i no pas sovint en la direcciĂł desitjada, mĂ©s si en la acumulaciĂł d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acciĂł del temps, que Ă©s silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i tambĂ© els capteniments, els tènues sentiments es desfermen mĂ©s tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderĂłs esdevĂ© feble i el feble poderĂłs. Res queda aturat i tot es substituĂŻt amb mĂ©s o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ dins l’indret de la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer, ens permet una visiĂł aturada d’un procĂ©s lent de canvi per la desĂ­dia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en dĂ©u, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbĂ cia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguĂ©ssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airĂ­vola i ardent, en moments Ăşnics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’Ă nima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexiĂł infinita! SĂ­ em diguĂ©ssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humĂ  com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardĂ­, mai del tot construĂŻda, haurĂ­em de convenir que sĂ­ l’encĂ­s incomparable que haguĂ©s pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i nomĂ©s ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diĂ fana i enigmĂ tica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… SĂ­ em diguĂ©ssiu que copsarĂ­em la vivesa autèntica del moment, i no nomĂ©s en el que va ser ser, sinĂł, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicĂ­ssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els Ă©ssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el mĂłn d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntĂ ria, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repeticiĂł es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visiĂł desolada del vell projecte d’una ciutat jardĂ­ concreta, que no va arribar a ser mai, Ă©s, ja de per si, una visiĂł de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi Ă©s, conforma el que coneixem com la nostĂ lgia. TĂ© un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construĂŻbles, si bĂ© mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una mĂşsica, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols tĂ© cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que Ă©s allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats desprĂ©s a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què Ă©s allò que fa saber al creador artĂ­stic o cientĂ­fic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a travĂ©s de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, Ă©s l’enyor mĂ©s comĂş, la nostĂ lgia mĂ©s explicable.  Però i aquesta altra nostĂ lgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardĂ­ d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia JardĂ­ de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, Ă©s a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funciĂł artĂ­stica, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un mĂłn virtual on habitarĂ  tot el temps que duri la seva contemplaciĂł (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definiciĂł de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensiĂł de la veritable nostĂ lgia, d’aquella que, malgrat pertĂ nyer a un mĂłn d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la mĂ©s pura i vera nostĂ lgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostĂ lgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germĂ ! (Ch. Baudelaire dixit)

PELL I QUIMERA, indestriables i necessĂ ries.

rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl matĂ­ les xicrandes -quines ressonĂ ncies tĂ© aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, sĂłn ara espurnejants de flors violades d’una naturalesa delicada i lluminosa. Forestier, el jardiner per excel·lència de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un Ăşs mĂ©s enllĂ  de la seva qualitat reconeguda d’abans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels  “indians” que s’arrengleren amb elles alhora que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral·leles d’arbres mĂ©s, de la natura barcelonina dels plĂ tans, a banda i banda del camĂ­ central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magnĂ­fic i generĂłs espai urbĂ , dins les estretors d’un barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t’ho tot, en la personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard, fixeu-vos que no hi senyoreja nomĂ©s la necessitat. Perquè aquesta Ă©s una disposiciĂł arbòria que no haguĂ©s pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d’ordre intern humĂ , de simetria i lògica de l’imaginari mental de l’home,  el qual vol una creaciĂł de llum i d’ombra distint i propi nomĂ©s del seu esperit. El temple del Tibidabo Ă©s sens dubte una personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris d’acompanyament que reclama la vida humana… sĂ­, sĂ­, però, el dolmen immens que suposa el temple dins l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­: una resposta ben pròpia de l’imaginari humĂ , amb uns costos elevats de creativitat, de cĂ lcul i d’esforç, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preeminència en darrer terme sembla una conclusiĂł de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu aixĂ­: “Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos!” però, tanmateix, i aquĂ­ Ă©s on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu  a la naturalesa mĂ©s del que la naturalesa necessita, la vida humana Ă©s tan barata com la vida de les bèsties”(King Lear).

Que pragmĂ ticament diferent pot ser la vida quan se l’ha dotada d’un sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre frĂ gil, sempre esmunyedĂ­s, a l’ombra lluent d’una Quimera!.  

 

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén