cildo_meireles230.jpg 
“Desvio para o vermelho” (Desviament cap al vermell, 1967-1984), una instal·laciĂł en tres parts en la qual el color vermell actua com a element vertebrador i fa que la nostra percepciĂł del mĂłn es transformi i perdi la seva lògica visual.

 

ParlarĂ , l’artificier, de Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) que exposa fins el 26 d’abril d’enguany al MACBA, en una exposiciĂł organitzada per Tate Modern de Londres amb la col·laboraciĂł del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). ParlarĂ  no pas de l’habitaciĂł vermella que encapçala aquest article, no pas de moltes de les obres de l’artista  com les seves grans instal·lacions, els dibuixos i els objectes realitzats entre el 1967 i el 2008. L’artificier nomĂ©s parlarĂ  d’una instal·laciĂł : Babel.

Tal i com constaten els comissaris Vicente TodolĂ­ i Guy Brett, Cildo Meireles Ă©s autor d’una obra “d’una complexitat extraordinĂ ria, que arrela en la confluència de la polĂ­tica, la filosofia i la simbologia del nostre temps”. Hom pot pensar que sovint, com ocĂłrrer en l’art contemporani, l’explicaciĂł textual de l’obra depassa amb escreix aquesta mateixa obra. Tanmateix, no Ă©s pas aixĂ­ en el cas que ens ocupa . Hom hi veu, doncs, -en l’obra Babel- tota la complexitat del nostre temps, la confluència de la polĂ­tica, la filosofia i la simbologia que ens pertoca de viure.

Deixin-se sinĂł amarar i macerar per la pròpia instal·laciĂł. Penetrin arran de carrer per la capella despullada del Ă€ngels –espai incorporat al MACBA-  on en un primer espai, reblert de pols i llum blanca, hom hi penetra si n’és agosarat d’empolsegar-se. L’artificier aconsella , però, una experimentaciĂł primera cap les interioritats del conjunt que s’obre a una llum molt baixa vers per darrera de l’espai en blanc. Unes capelles ja sense sĂ­mbols d’adoraciĂł se’ns obren ocultes. No sĂłn pas neutres al significat del conjunt.  Comença a ser audible, a poca llum, un devessall de sons, un teixinat inconnex de veus i mĂşsiques que afonen en una foscor que enterboleix la percepciĂł de l’espai… De cop, majĂşscula, una corrua de llums enlairant-se, petits pilots incandescent, com un poderĂłs tòtem aparegut de sobte, com la troballa del monòlit dins la novel·la “2001 : una odissea de l’espai” i, hom albira, minĂşscul, una immensa torre feta d’aparells de rĂ dio, que en diferents modulacions de veu i al pampallugueig de milers de petites llums, imposen el so com una realitat discordant, abassegadora i angoixant, que s’emparenta amb el mite bĂ­blic de Babel : el de la impossibilitat comunicativa, el de la impossibilitat comprensiva, el de la impossibilitat aprehensible.

Una vegada més els mites. Una impossibilitat comunicativa que no ve dels homes, una impossibilitat comprensiva sempre estranya a l’empíric de la vida, una força primigènia que ens travessa i ens lacera per dins, una ressolució que no es troba mai del tot a les nostres mans.

AixĂ­ Ă©s l’Univers. Polisèmic, politeic, polimorf. I no repetible per a l’experiència pedagògica.

Vet ací una interpretació possible de la instal·lació de Cildo Meireles.