Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Categoria: General Page 1 of 4

DE LES EXPERI脠NCIES HUMANES DE L’EXTRAORDINARI. A prop貌sit de la reedici贸 dels llibres “L’Artificier” i “De la seducci贸 i del sofriment” de l’autor d’aquest blog

S贸n efluvis surant en l鈥檈spessa nebulosa, sortint de ramells d鈥檃igua acanalada, descendent, vers la fonda gorga del seu caient, ple de borbolleig rabent, i en present.

S贸n vents inn煤mers, polidireccionals, que aboquen cels allargassats i rosats, al gr脿vid i a l鈥檌ngr脿vid flagell del nostre cor sedent.

S贸n llums immaterials dins la Veneciana esgl茅sia de S. Giorgio Maggiore. Matins que traspuen una lluentor serena en les arcades altives, sublims, que vinclen, agemolit, el nostre cos vers la divinitat resplendent (…)

 

San Giorgio Maggiore, des de la pla莽a San Marco de Ven猫cia (Pixabay License)

 

Que totes aquestes experi猫ncies sensorials se鈥檔s apareguin en el dia a dia, en el quotidi脿, en l鈥檃baltiment de la normalitat estantissa, en el tedi 鈥淏audelairi脿”, com una emanaci贸 subtil i invisible, en efluvis surant en l鈥檈spessa nebulosa, com uns vents inn煤mers, com unes llums immaterials en聽 la silueta ombrosa i altiva de la ciutat m茅s m脿gica… I en transfigurin, tanmateix, tota la realitat percebuda, tota l鈥檈xperi猫ncia vital i tota realitat, conformant tota una experi猫ncia de l鈥檈xtraordinari en les nostres vides… No deixa de ser una experi猫ncia coneguda a tota la humanitat, malgrat que la seva recurr猫ncia, la seva estandarditzaci贸, la seva consci猫ncia i la seva racionalitzaci贸 no sigui feta per tothom de la mateixa manera.

Ens referim a aquells instants on se鈥檔s atura el temps, on una percepci贸 de l鈥檌nstant com eternitat i totalitat ens pren, i una aguditzaci贸 dels sentits ens abra莽a i ens embriaga. Quan una experi猫ncia de concentraci贸 i de comuni贸 ens doblega en una contemplaci贸 d鈥檜ns 茅ssers, en la viv猫ncia d鈥檜na experi猫ncia, d鈥檜na construcci贸, d鈥檜n paisatge, d鈥檜n pensament. Quan per efecte d鈥檜na obra d鈥檃rt -musical, esc猫nica, liter脿ria o pl脿stica -que se鈥檔s actualitza en la nostra interioritat penetrem en altres mons, en virtualitats acerades, i se’ns obren totes les geografies possibles, totes les temporalitats absents.聽 Quan una experi猫ncia emotiva ens corpr猫n i ens atansa al rar i al bell que ens embriaga, com en l鈥檈namorament o certes contemplacions m铆stiques… Quan en els grups i les grans col路lectivitats es renoven en les seves il路lusions i esperances, i totes les revolucions s贸n possibles, i s鈥檕bren als grans canvis de paradigmes ideol貌gics i est猫tics, a noves etapes de l’esperit, i es produeixen entusiasmes col路lectius que somouen el nostre 脿nim promovent canvis…

En tot, en tot aix貌, s鈥檋i produeixen les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari que obren la vida a tota possibilitat, a tota infinitud, a tota intemporalitat…

Perqu猫 la vida en la seva experi猫ncia ordin脿ria, en la seva normalitat estantissa, en el seu transitar biol貌gic entre el naixement, la creixen莽a, la decrepitud i la mort, se鈥檔s apareix com una oposici贸 permanentment a l鈥檈sperit i a l鈥檃rt, tal com fa dir Thomas Mann a un dels seus personatges, en Tonio Kr枚ger, i 鈥no se鈥檔s presenta com una visi贸 de sagnant bellesa i formosor salvatge, no com all貌 extraordinari que dona vida a l鈥檈xtraordinari en nosaltres, ans que s贸n precisament el normal, el decent, i l鈥檃gradable aquells que constitueixen el regne dels nostres desitjos, la vida, en fi en la seva banalitat temptadora鈥.

Per貌 la vida humana se sost茅, es construeix i es perpetua a partir i gr脿cies a les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari, que l鈥檕bren cap a la infinitud i la intemporalitat. Perqu猫 tal com diu un joven铆ssim Gy枚rgy Luk谩cs : 鈥Perqu猫 els homes estimen all貌 que la vida t茅 d’alat, la seva indeterminaci贸, amb aquella oscil路laci贸 que mai no acaba, per貌 que tampoc mai no arriba al capdamunt…” I diu tamb茅… “La vida veritable 茅s sempre irreal, sempre impossible per a l’emp铆ric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasi贸, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -a les altures de la pr貌pia vida, de les 煤ltimes possibilitats pr貌pies. Cal retornar a un ambient clos, atu茂t,聽 cal negar la vida per poder viure.鈥

I no solament 茅s la nostra ment la que en virtut d’aquestes experi猫ncies la que es transfigura, ans tamb茅, en certa manera, que 茅s la mateixa realitat la que en queda renovada i en descobreix tot de geografies de l’absent. Llocs de geografia precisa i reconeguda on tot en queda ampliat i metamorfosat per la nostra visi贸, per la nova significaci贸 que se’n descobreix.

Les experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari s贸n les que revelen la veritat en la vida, el seu sentit, el seu posicionament respecte al tot. Un tot que es projecte ara cap a un infinit i cap a totes les possibilitats, damunt el finit i el necessari de la vida…

I quin 茅s sin贸 el veritable afany i el veritable 鈥渕茅tier鈥 del poeta, l’artista, el creador, el fil貌sof sin贸 el de ser-ne el m猫dium, el vehiculador d’aquesta metamorfosi entre l鈥檕rdinari i l鈥檈xtraordinari? Entre el visible i l鈥檌nvisible?

Ocorre aqu铆 que ens trobem davant la presentaci贸 de dos llibres, suara feli莽ment reeditats despr茅s d鈥檜nes fraudulentes edicions, els quals s鈥檋an gestat, constru茂t i performat a partir i com unes experi猫ncies de l鈥檈xtraordinari. Un treball amb voluntat totalment liter脿ria, amb voluntat de mediador entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible…

Es tracta dels llibres que van ser presentats a la Llibreria Byron de Barcelona el passat 25 de maig, sota els t铆tols de L鈥橝rtificier. Poemes en prosa i De la seducci贸 i el sofriment. Poemes en prosa, ambd贸s amb el segell Grama de Pag猫s editors.

 

Cartell de la presentaci贸 del llibres (Pag猫s editors)

 

L’acte, com s鈥檈specifica en el cartell, fou presentat per l’escriptor Enric Umbert-Rexach, prologuista dels dos llibres, junt amb Matilde Fonollar que va recitar-ne un parell de poemes amb m煤sica de Granados i d’Einaudi controlada pel t猫cnic Jordi Moreno. Tamb茅 va parlar-ne el mateix autor com a cloenda de l鈥檃cte.

Hi ha en l’advertiment que encap莽ala un dels dos llibres, el De la seducci贸 i el sofriment, uns par脿grafs aclaridors respecte al tema que ens ocupa, quan diu sobre la seducci贸 i el sofriment…聽 鈥Contradictoris i extrems, els dos moviments de l鈥櫭爊ima fecunden el camp de les experi猫ncies humanes de l鈥檈xtraordinari; plenes de consci猫ncia del temps i del viure; plenes del goig i de la tensi贸 extrema. Un temps de naixences i d鈥檕bertures a l鈥檌nfinit, de transgressions individuals i socials cap聽 a la mort del vell i la naixen莽a del nou, plenes del sentit profund del viatge.鈥

Hi ha en els dos llibres, com va recalcar el mateix Enric Umbert, una aparici贸 recurrent dels mites i dels seus d茅us, perqu猫, si, com ja hem dit, l’extraordinari apareix quan l鈥檈tern i l鈥檌nfinit es projecte damunt el temporal i el finit, podem anar encara m茅s lluny i jugar amb les figures dels antics d茅us de la religiositat grega, amb la seva doctrina secreta -com assevera Nietzsche-, perqu猫 prefiguren i expliquen les forces que mouen els homes i el m贸n en la seva formulaci贸 simb貌lica, en el seu significat darrer, en el seu 煤ltim sentit o sense sentit…

I ja en aquest joc simb貌lic, Hermes apareix aqu铆 enaltit. Dins la polis猫mia dels seus sentits, Hermes -Mercuri-,聽 茅s el mitjancer, el qui possibilita l鈥檃parici贸 de l鈥檈xtraordinari, la intersecci贸, el miracle, la transpar猫ncia entre els dos mons: entre els homes i els d茅us, entre l鈥檌nfinit i el finit, entre l鈥檌ntemporal i el temporal. Ell 茅s el d茅u de les transaccions divines amb el terrenal, amb l鈥檕rdinari de la vida humana, amb la necessitat, amb l鈥檈xperi猫ncia del dia a dia: el quotidi脿.

I aquest quotidi脿, aquest terrenal, acarat a les experi猫ncies de l’extraordinari, 茅s el que s’especifica en l’advertiment citat del llibre De la seducci贸 i del sofriment…聽 ” A l’altre extrem, acarat i allunyat, hi ha el camp de les experi猫ncies de l’ordinari, on tranquil, per貌 sovint abaltit i depressiu, transcorre el quotidi脿 necessari. Es tracta dels per铆odes de perviv猫ncia de les institucionalitzacions creades en els processos anteriors d鈥檕bertura cap a l鈥檌nfinit i el possible. S贸n temps d’ordenacions cap el finit necessari, cap a la quietud i el sedentarisme, i tamb茅, indefectiblement, camins cap a l’oblit.聽 El soci貌leg itali脿 Francesco Alberoni en descriu aquesta bipolaritat, dins l鈥檕rdre individual i col路lectiu, en el seu llibre Movimento e istituzione.

El fil貌sof dan猫s S枚ren Kierkegaard atribueix aquest per铆ode, en la seva famosa divisi贸 sobre les possibilitats existencials de viure la vida,聽 a l鈥檈sfera 猫tica, on no es viu segons el desig sin贸 segons les normes morals. Aqu铆, l鈥檌ndividu s鈥檃dapta a l鈥檃cceptat i consensuat pel grup, i s鈥檕rigina aix铆 un conformisme per adaptaci贸 que prescindeix de l鈥檈xig猫ncia personal. L鈥櫭╰ica 茅s l鈥檜niversal, all貌 acceptat un脿nimement, all貌 acceptat per la ra贸, all貌 impersonal, all貌 irrebatible, dins la qual, a l鈥檌ndividu, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu铆 no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat, aqu铆 no es dona cap experi猫ncia de l鈥檈xtraordinari, per tant, aqu铆 no li cal posar-se en l鈥檃bisme existencial, en el canvi i la metamorfosi. Tanmateix, la perman猫ncia constant i autocomplaent en aquesta esfera mena a la llarga a l鈥檃niquilaci贸 espiritual, a la p猫rdua de la individualitat, i per tant, deixa de ser persona i es torna massa. Mentre que en els per铆odes de les experi猫ncies de l’extraordinari el que les viu es plenament individu, en la vida 猫tica hi ha abs猫ncia d鈥檌ndividualitat, i, per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix貌 s铆, perqu猫 no hi ha llibertat d鈥檈lecci贸 -llevat del cas que l鈥檌ndividu senti un malestar que el pugui dur a una nova聽 experi猫ncia de l’extraordinari-.

Fent una analogia transgressora -impossible a l鈥櫭╬oca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici猫ncies de l鈥檈sfera 猫tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci贸 civilitzadora, segons el qual la civilitzaci贸 exigeix de l鈥檌ndividu una gran ren煤ncia de pulsions poderoses. Avan莽a en certa manera el fil貌sof dan猫s un cert聽malestar en la civilitzaci贸?

Sols, doncs, l鈥檈xperi猫ncia extraordin脿ria ens permetr脿 de fer visible l鈥檌nvisible. De fer real la vida com diria Pessoa. De construir el real integrat a partir del real immediat, com va dir J. V. Foix, el qual 茅s la vera realitat. I La ficci贸 i la construcci贸 quim猫rica, en la mesura que se sap viure com un joc ,tamb茅 produiran aquesta mateixa funci贸.

Tot 茅sser hum脿 ha viscut almenys un cop a la vida aquesta experi猫ncia singular que s贸n les experi猫ncies extraordin脿ries de la vida. L’experi猫ncia de l’enamorament n’茅s la m茅s recurrent. La personalitat art铆stica, per貌, 茅s la m茅s procliu a viure aquesta mena d’experi猫ncies.聽 No en va la seva obra reeixida surt sempre com a mediaci贸 entre l’ordinari i l’extraordinari, entre el visible i l’invisible, entre el fugisser i l’etern…聽 Ell n’茅s el seu m猫dium i en resta verament orfe en tot moment si aquesta funci贸 li manca.

En l鈥檃dvertiment esmentat del llibre De la seducci贸 i el sofriment, es diu:

La per consens acceptada personalitat art铆stica聽sent una atracci贸 irresistible cap al camp de les experi猫ncies vinculades amb els estats emotius en moviment, m茅s que no pas pels per铆odes institucionals. Sols en les experi猫ncies de l’extraordinari es revela la transpar猫ncia del m贸n de les idees, la transpar猫ncia de l’infinit, la viv猫ncia de l’U i del Tot. 脡s, en certa manera, l’atracci贸 vers l’abisme dels esperits rom脿ntics de tots els temps, 茅s Dion铆s i l’instint primaveral o tardoral, i 茅s, tamb茅, el goig de les experi猫ncies Apol路l铆nies de plenitud just al moment breu de l’arribada a la quietud despr茅s d’un gran moviment. Aix貌 marca i determina l鈥檃rtista considerablement en la seva traject貌ria vital, i el mena a una emmalaltida voluntat per sostenir-se damunt la corda fluixa de la vida, allargant o sostenint in煤tilment els estats naixents, cercant-los obsessivament fins a la perversi贸 en els casos extrems en qu猫 no sap temperar-se en el refugi d’una personalitat m茅s harm貌nica

Tostemps el seu emblema ja no pot ser pas d’altre -com a personalitat art铆stica que ell 茅s-聽 que el decantament excessiu vers l’infinit, cap a les experi猫ncies de l’extraordinari, una forma al capdavall de desesperaci贸 definida per Kierkegaard en el tractat de psicologia profunda que 茅s el llibre “La malaltia mortal”. Amb una vida d’exc茅s respecte a l’home finit que ell tamb茅 representa, lluita cap a ell i contra ell mateix alhora, perqu猫 sap com n’茅s de paradoxal el complex que anomenem vida i com nom茅s el podem capir, comprendre i sentir, fins i tot en tota la seva plenitud, pels ant貌nims del finit, del real, del perceptible en primera inst脿ncia.”

I d’aqu铆 el conflicte intern que viu tot artista, la confrontaci贸 que el lacera, perqu猫 all铆 on hi guanya l’home hi perd l’artista, i viceversa, on hi guanya l’artista hi pot perdre l’home.

I que no cal dir dels llibres que el passat 25 de maig varen ser presentats a l鈥檈legant, a l鈥檈xquisida, Llibreria Byron de Barcelona i que han inspirat tota aquesta reflexi贸?

Acte de presentaci贸 de la reedici贸 dels llibres esmentats, a la Llibreria Byron de Barcelona, amb la presentaci贸 d'Enric Umbert-Rexach i del propi autor

Sala Shelley de la Llibreria Byron, amb Enric Umbert-Rexach i l’autor

Els dos llibres conformats per 20 poemes en prosa cadascun constitueixen de facto la formalitzaci贸 liter脿ria de tot d’experi猫ncies de l’extraordinari. Nom茅s d’experi猫ncies de l’extraordinari. Tot un conjunt barroc en paraules del propi Enric Umbert-Rexach, que en els pr貌legs als dos llibres ha fet uns acurats treballs d’alta volada, que lluny de l’apologia gratu茂ta conformen un marc intel路lectual i escenogr脿fic que enriqueixen en gran manera el treball de l’autor.

Si en el primer llibre, en una visi贸 diacr貌nica, s’evoca una biografia simb貌lica d’un constructor d’artificis, artifici ent猫s com a ampliaci贸 notable del real i no pas com ant貌nim de real o veritable, en pinzellades d’una forta intensitat, des de la infantesa fins a la senectut; en el segon, en una visi贸 sincr貌nica, s’hi formalitzen estadis de viv猫ncies de seducci贸 i de sofren莽a en la seva tessitura m茅s alta, m茅s extrema, pr貌pies de les experi猫ncies de l’extraordinari que s’han definit anteriorment.

Cal dir que els dos poemes inicials del primer llibre, el de l’Artificier, en un apartat que l’autor anomena Del temps de la naixen莽a, emmarquen de fet tots el que componen el llibre i tamb茅 tots el que componen el segon llibre. En el Nou enigma d’Esfinx o l’escarnida dama a trav茅s de la transposici贸 del mite d’Edip i Esfinx a la nostra era, el de la postmodernitat m茅s absoluta, a la que tal volta potser estem comen莽ant a sortir, Esfinx ja no terroritza a ning煤, i no hi ha cap heroi que respongui a la seva enigm脿tica pregunta. Un fet que 茅s l鈥檈mblema dels temps sense metaf铆sica que ens ha tocat de viure, en la modernitat l铆quida que va definir Zygmunt Bauman.

En el segon, El Duel o el conflicte entre vida i art, es dirimeix all貌 que constitueix per a l’artista un profunda laceraci贸 entre una vida conformada en el desig de natura, all貌 que n鈥檋em dit de les experi猫ncies de l’ordinari, enfront de les de l鈥檈xtraordinari que marquen la vida de l’artista. 脡s, per tant, un duel interior el que aqu铆 s’hi formalitza i escenifica. 脡s el conflicte que podem localitzar com a tem脿tica en tota l’obra de Thomas Mann al qual ja ens hem referit. 脡s el conflicte que rau en l’esfera 猫tica Kierkegaardiana que tamb茅 hem esmentat… Perqu猫 l’obra art铆stica neix del prescindible i de la no necessitat. No dona menjar, ni descans, ni protecci贸, malgrat que per a l’artista, en la seva interioritat, i pel dest铆 final de la humanitat, siguin tant i tan importants i necessaris.

I tamb茅, com diu Plat贸 perqu猫… “Per貌 forma i llibertat, Fedre, porten a l鈥檈mbriaguesa i a la cobejan莽a; menen potser l鈥檈sperit noble vers el crim esgarrif贸s del sentiment -crim que la seva pr貌pia rigidesa est猫tica reprova per infame-, porten a l鈥檃bisme, s铆, tamb茅 hi porten.”

En ambd贸s poemes s’hi troba una experi猫ncia extrema. En el primer on el mite de Edip i l鈥橢sfinx s’actualitza vers una situaci贸 grotesca i dram脿tica, i en el segon, en el duel, amb la mort com a 煤nic desllorigador, cap al decantament on guanya l’artista o cap on guanya la persona…

Pels altres trenta-vuit poemes que conformen el conjunt dels dos llibres convido al lector a definir-ne per ell mateix les tem脿tiques de l鈥檈xtraordinari que s鈥檋i diuen, o millor dit, que s鈥檋i perfan. Perqu猫 no oblidem que l鈥檈fic脿cia de l鈥檃rt, de tot art, tant pel creador com per al receptor, rau en el fer i no en el dir. I 茅s veritablement aqu铆 on l鈥檃utor espera, de cert, haver-hi reeixit.

Que sigui el lector qui s鈥檈ndinsi en aquest laberint. Ja li hem donat un primer fil d鈥橝riadna. Ara, tot sol, haur脿 de caminar.

 

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Merc猫 Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A prop貌sit de l’煤s dels recursos m猫trics en la construcci贸 del vers, Salvador Oliva (1) es sorpr猫n -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosi贸 de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condici贸, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que t茅 el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonol貌gics (recompte sil路l脿bic, rima, ritme), els sint脿ctics (paral路lelismes, quiasmes…) i els sem脿ntics (les figures de sentit: met脿fores, sin猫cdoques, meton铆mies…), la renuncia als primers, que justament s贸n els que el seu aprenentatge resulta m茅s planer, 茅s un aut猫ntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisi贸, m茅s enll脿 de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurr猫ncia sil路l脿bica 茅s, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcci贸 d’un vers, per tant efica莽 per a la funci贸 po猫tica, sense que hi haguem d’afegir res m茅s; mentre que l’煤s dels recursos sem脿ntics, per exemple, requereix d’una certa predisposici贸 natural a trav茅s d’una hiperest猫sia sensual -aqu铆 l’Artificier en diria un estat de suspensi贸 c貌smica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonol貌gics i 茅s quan assevera que: “l’煤nica condici贸 que requereix la m猫trica, en canvi, 茅s que el poeta no estigui afectat de sordesa r铆tmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmaci贸 d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa r铆tmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. 脡s evident que tots tenim qualitats diferents m茅s o menys desenvolupades, per貌 negaria d’entrada que alg煤 pugui ser irreparablement afectat per la sordesa r铆tmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la o茂da, tamb茅, al poeta li cal un proc茅s semblant.

Si hem de fer cas a la opini贸 sobre ella mateixa que Merc猫 Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a Par铆s, sobre les seves capacitats r铆tmiques, i veure, despr茅s, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la m茅s absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la m茅s alta producci贸 de poesia, un conjunt excel路lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aqu铆, un exemple de com aquesta sordesa r铆tmica no 茅s irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Merc猫 Rodoreda. Un dia , a Par铆s, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per qu猫 no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Aix貌 茅s el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us dir茅 -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecas铆l路labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us c脿piguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta 茅s la primera vegada que consigno el cas en el paper, per貌 estic m茅s content d’aquella intu茂ci贸聽que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ning煤 cregui doncs d’entrada que t茅 sordesa r铆tmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, tamb茅, el de la lectura del magn铆fic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Merc猫 Rodoreda… Una obra que resisteix el parang贸 (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitj脿 de la qual Rodoreda es fa un lloc en el c脿non dels poetes, alhora que esdev茅 una figura poli猫drica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducci贸 a la m猫trica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, p脿g. 9-11

(2) RODOREDA, Merc猫. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, p脿g. 199.

 

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMAN脠NCIA. (Nova versi贸 de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcaci贸 punyent, entre el viatge i la perman猫ncia, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogr脿fics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogr脿fic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen for莽osament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’all貌 inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les m茅s pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o b茅, des la fr铆vola manera de viatjar del nostre m贸n globalitzat- tamb茅 mour脿 cap a l’infinit del jo, cap aquell cam铆 enriquidor i de creixement interior pel qual nom茅s ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, tamb茅, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben b茅 part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podr铆em anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos emp脿tics en general…聽 i que, tamb茅, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a聽 l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus聽 imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una milit脿ncia pol铆tica o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el m煤sic que executa una pe莽a musical i l’o茂dor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no s贸n m茅s que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell despla莽ament geogr脿fic que ens permet con猫ixer noves realitats del m贸n, com tamb茅, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enlla莽 i nodriment… Podr铆em considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogr脿fic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa soluci贸, un mateix cam铆… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest m脿xim assoliment. Com constata Eugenio Tr铆as a Prefacio a Goethe…”脡s despr茅s del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es dist脿ncia del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller 脿ulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ci猫ncia natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Per貌 hi ha un cam铆 oposat als dels viatgers. Un cam铆 derivat de la impossible perman猫ncia de les coses i el seu conseq眉ent desig en l’脿nima humana d’assolir-la. Desig que no 茅s altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmaci贸 del moment, en un dir o fer determinat, en una repetici贸 ritual, en una plasmaci贸 escult貌rica, pict貌rica, musical, liter脿ria, etc. Un cam铆 distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la perman猫ncia, la contemplaci贸, la repetici贸… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va su茂cidar en un Hotel de Torino, el de Di脿legs amb Leuc貌, ens sorpr猫n amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en com煤 amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera m茅s segura -i m茅s r脿pida- de sorprendre’ns 茅s fitant sempre, impert猫rrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblar脿 -miraculosament- com si no l’hagu茅ssim vist mai.”(2)

Per貌 no 茅s aix貌 tal volta potser, tamb茅, al capdavall, un viatge? No 茅s aquesta nova descoberta d’all貌 contemplat en si mateixa tamb茅 un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impert猫rrit… com generarem el nou? 脡s el viatge el canvi, la novetat, la revoluci贸, el valent… ? I 茅s el permanent all貌 retr貌grad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aqu铆 els conceptes. Fins aqu铆 les avinences i les desavinences. Fins aqu铆 el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i聽 necessitat una aura suav铆ssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontane茂tat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que m茅s lentament potser聽 l’altra batent cedeixi sense esfor莽 al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, 茅s a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impert猫rrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni s貌l… I on tot sura susp猫s per la lleugeresa de la seva pr貌pia abs猫ncia de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sof脿 noucentista, una l脿mpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents transl煤cids, mentre com a fons la pres猫ncia absorbent i lluminosa de les constel路lacions, de totes les constel路lacions de la Via L脿ctia, veritable decorat de fons del viure hum脿.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible pres猫ncia dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il路lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d鈥檜n instant.

Lligams forts de creixement per insist猫ncia en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats v脿ries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment hum脿.

Viatges geogr脿fics, viatges interiors, permanents insist猫ncies…

Vols d’ocells,聽 creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)聽 TR脥AS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Di脿legs amb Leuc貌. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2陋 part). A prop貌sit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un cam铆 singular i 煤nic… “La Punta” de la poblaci贸 de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

D猫iem en el post anterior d鈥檃quest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d猫iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci贸 existencial que li proposa Kierkegaard sin贸 la reconeix en la seva particular i 煤nica interioritat, sin贸 li provoca una m铆nima esgarrifan莽a interior i aquella reconeixen莽a en la pr貌pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s贸n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix貌 ocorre, si aix貌 s鈥檈sdev茅, si aix貌 succeeix… i especialment per la聽 manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud貌nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d猫iem,聽 si aix貌 ocorre, si aix貌 s鈥檈sdev茅, si aix貌 succeeix… La viv猫ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v脿lida per a la nostra interioritat.

I si aix貌 ocorre, i si aix貌 succeeix i si aix貌 passa, en homes i dones de tot el m贸n, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… Tamb茅 ho 茅s pel que signa aquest blog.

Perqu猫 ocorre que l鈥橝rtificier hi reconeix el seu passat i s鈥檋i veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l鈥檈st猫tica, la 猫tica i la religiosa que va exemplificar el fil貌sof dan猫s, com una veritat interior que聽 presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperaci贸, a voltes en una profunda melangia…

S鈥檋i reconeix a voltes instal路lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura鈥檛 moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva 脿nima al diable!, o cercant la viv猫ncia est猫tica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L鈥橝rtificier, que acaba declarant que aquestes viv猫ncies s贸n 鈥淧etges, venjant, la quietud de l鈥檃mpla pres贸 de fang鈥. I tamb茅 a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, per貌 mai simult脿niament, s鈥檋a trobat en altres moments, i ja gaireb茅 allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera 猫tica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperaci贸 l鈥檋a expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perqu猫 no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans nom茅s com a passi贸 i entrega, com en la seva vida 铆ntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensi贸 de la seva necessitat i bondat absoluta. Perqu猫 li ha pesat molt tot all貌 que reconeix com a propi de l鈥檈xplicaci贸 sobre l鈥檈sfera 猫tica donada pel dan猫s, a saber: A l鈥檈sfera 猫tica no es viu segons el desig sin贸 segons les normes morals. Aqu铆, l鈥檌ndividuo s鈥檃dapta a l鈥檃cceptat i consensuat pel grup, i s鈥檕rigina aix铆 un conformisme per adaptaci贸 que prescindeix de l鈥檈xig猫ncia personal. L鈥櫭╰ica 茅s l鈥檜niversal, all貌 acceptat un脿nimement, all貌 acceptat per la ra贸, all貌 impersonal, all貌 irrebatible, dins la qual, a l鈥檌ndividuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu铆 no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu铆 no li cal posar-se en l鈥檃bisme existencial. La perman猫ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l鈥檃niquilaci贸 espiritual, a la p猫rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l鈥檈steta cal viure -i nom茅s aix铆 en troba el sentit-聽 en la indeterminaci贸, 茅s a dir, en l鈥檃bisme existencial, no en les certeses, no en va 茅s el moment en el qual sent la m脿xima llibertat, la m脿xima creativitat, i totes les opcions li s贸n obertes… Es dir脿 que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passi贸 en tot moment… Es tracta d鈥檜na immaduresa? O d鈥檜na alta exig猫ncia? D鈥檜n gran amor cap els homes i el m贸n… ?

Tamb茅, i tal vegada en molts m茅s moments, l鈥橝rtificier s鈥檋a trobat en la viv猫ncia de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tend猫ncies erem铆tiques matisades sempre per l鈥檈stima cap als 茅ssers que l鈥檈nvoltaren. L鈥橝rtificier no va voler posseir res en llargs per铆odes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la m脿xima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l鈥檈st猫tica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podr铆em dir de ficci贸, que el seu poder de seducci贸 podia fer admirables als altres…

Va experimentar, tamb茅, l鈥檈sbojarradament asc猫tic en recurrents intents d鈥檃gosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l鈥檈sfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutg茅s aquest apel路latiu聽 de Cavaller de la fe, i prefer铆s d’anomenar-lo d鈥檃proximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el m铆tic i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensi贸 teleol貌gica de la 猫tica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la 猫tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel路lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s贸n la nostra determinaci贸. De vegades un convenciment interior, una intu茂ci贸, una veu interior que passa per damunt de totes les resist猫ncies posades per la ra贸, la comunitat, la psicologia i els sentiments! 聽I tot, un cop passat l鈥檈mbat, justificat perqu猫 han estat la premissa per a realitzaci贸 d鈥檕bra art铆stica o de mons on铆rics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

S铆, l鈥橝rtificier, com hem vist, s鈥檋i reconeix molt b茅 en les esferes kierkegaardianas, perqu猫 ha tingut unes experi猫ncies paral路leles a les que ens va fer vivenciar el fil貌sof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… per貌, tamb茅, per una coincid猫ncia sorprenent, gaireb茅 esborronadora, gaireb茅 trasbalsadora.

Es d贸na el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixen莽a del dan猫s, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si b茅 d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulaci贸 del dan猫s.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualitzaci贸 en la subjectivitat m茅s consp铆cua, i que va anomenar com a cam铆 de la subjectivitat, quasi un paral路lel amb l鈥檈sfera est猫tica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes m茅s toixes i prim脿ries,聽 hom es mou nom茅s per una pulsi贸 egoc猫ntrica per respondre al desig de plaer i d鈥檈vitaci贸 del dolor en benefici propi, sense una veritable consci猫ncia diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de 鈥渘o emerg猫ncia鈥. Tamb茅, i dins d鈥檃quest univers existencial, va concebre un estat m茅s elevat de subjectivitat, que 茅s la que aspira tot artista, que 茅s quan la subjectivitat parteix ja d鈥檜na primera consci猫ncia individual, diferenciada ja del tot, en un estat d鈥檈merg猫ncia鈥 on a trav茅s de les metamorfosis de l鈥檃rt, amb el seu vehicle de la seducci贸, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l鈥橝rtificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d鈥檜na manera de viure que afavor铆s la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que 茅s on rau una font de conflicte maj煤scula. Una manera de viure tot establint el comprom铆s social i la necessitat d’organitzar la conviv猫ncia com a premissa b脿sica, el qual va anomenar cam铆 de l’objectivitat, quasi un paral路lel amb l鈥檈sfera 猫tica Kierkegaardiana. Per貌 aviat en va veure la limitaci贸, la infinitud d鈥檃questa exig猫ncia i la negaci贸 que representa en darrera inst脿ncia de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’茅sser particular al anul路lar-se en funci贸 de l’altra i del pes del necessari 猫tic… Perqu猫 com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilitzaci贸 aqu铆 hi ha una contradicci贸 fatal 鈥渆l que 茅s 煤til per a la civilitzaci贸, 茅s perjudicial per a l鈥檌ndividu鈥, i diu a m茅s que: 鈥淎 m茅s a m茅s de la pulsi贸 de mort, hi ha aquella caracter铆stica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.鈥 (…)聽鈥溍塻 curi贸s observar com, en la naturalesa, una extrema economia d贸na sempre aquesta llei inharm貌nica: all貌 que 茅s radicalment 煤til per a una necessitat no ho 茅s radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontaci贸 interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada esp猫cie o entre elles. Dit d鈥檃ltra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposici贸 entre el benestar d鈥檜ns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (ra贸 i sentiment, sentiment i sentiment, acci贸 i pensament, etc.). L鈥檋armonia, per a la naturalesa o per al cosmos, t茅 un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus 茅ssers, de les seves esp猫cies, dels seus grups, dels seus individus鈥 els quals sempre s贸n sacrificats en virtut d鈥檜n pla o d鈥檜n atzar global i desconegut.

Tot aix貌 va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a m茅s de la impossibilitat de realitzar una vida d鈥檃cord amb els principis art铆stics a partir de la 猫tica, ja que aquests necessiten que s鈥檈stigui posicionat en l鈥檃bisme existencial, i no pas en la certesa d鈥檜n codi universal acceptat un脿nimement i d鈥檃cord amb la ra贸. Tot aix貌, fins que la desesperaci贸 i l鈥檃ngoixa el van dur a sotmetre l鈥檕bjectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un cam铆 que ell va anomenar cam铆 de l鈥檕bjectivitat-subjectiva, 聽en paral路lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passi贸 i la seva aura… la seva 脿nima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l鈥櫭▁tasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il路lusi贸, malgrat el dolor suprem que tamb茅 s鈥檋i pot donar.

I ara, aqu铆, 茅s on viu i vol viure l’Artificier, on la transpar猫ncia del bell i del rar hi 茅s tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuligin贸s, el quotidi脿 com diria l鈥橝rtificier, hi queda ampliat per un real on les transpar猫ncies de l’etern i de l’infinit en la vida s鈥檋i manifesten. La transpar猫ncia de l’etern i de l鈥榠nfinit explicitat i representat en els mites o dimensions quim猫riques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicaci贸 de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta 茅s la seva 煤nica pau interior possible, la seva 煤nica i vera felicitat. Tota la resta 茅s insufici猫ncia, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetici贸 amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: 鈥淒e l’煤nic que jo s茅 茅s d’estimar -digu茅-; doneu nom茅s un objecte al meu amor, un objecte. Per貌 ara em trobo ac铆 com l’arquer que ha tensat al m脿xim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que nom茅s es troba a cinc passes d’ell. Aix貌 jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , per貌, la diana nom茅s que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d鈥檜n altre temps, d鈥檜n altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, 煤nic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d鈥檌mpossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove aix铆 no li va costar d鈥檈ntendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de qu猫 parlava el dan猫s de Copenhagen… Perqu猫 els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ress貌. Totes s贸n fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcend猫ncia cristiana pel fil貌sof, i el cam铆 de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a all貌 quim猫ric presidit pel bell i el rar, per l鈥橝rtificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la ra贸 humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la 煤nica possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mist猫rics de la vida hi ha converg猫ncies que provoquen retrobaments entre 脿nimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l鈥橝rtificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i alt铆ssima intel路lig猫ncia i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva s贸n de l鈥檃nterior post d鈥檃quest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1陋part). A prop貌sit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUM脌, Josep. L鈥橝rtificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud s贸n totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilitzaci贸. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducci贸 i pr貌leg de Josep-Maria Terricabras]

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1陋 part). A prop貌sit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitz贸 (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superf铆cie de l’aigua que per unes hores bressolar脿 amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que 茅s a punt ja de perdre’s en la l铆nia de l’horitz贸. Un vertader horitz贸 que talla la nostre visi贸 del m茅s enll脿, un horitz贸 sense boira, clar i n铆tid, que nom茅s en el mar o en una plan铆cia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la dist脿ncia envers aquest horitz贸 no 茅s gaire gran. Una f贸rmula matem脿tica en determina la dist脿ncia precisa i en calcula una dist脿ncia de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. 脡s per aix貌 que aviat es pot perdre de vista l’embarcaci贸 que posi rumb en aquesta direcci贸.

La dist脿ncia a aquesta l铆nia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esf猫rica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No 茅s el mateix mirar l’horitz贸 des de la sorra de la platja que si ens col路loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Nom茅s si ens elevem allarguem aquesta dist脿ncia i podrem veure encara el llagut m茅s enll脿 del primer horitz贸. Es calcula que per una al莽ada de 100 metres arran de mar ja veur铆em l’horitz贸 a una dist脿ncia de 36 km.

Pel patr贸 que mena el llagut, com que no es pot elevar m茅s enll脿 de la seva embarcaci贸, l’horitz贸 visualitzat li ser脿 sempre allunyat en la mateixa primera dist脿ncia esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aqu铆 el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del gen猫ric hum脿, sin贸 de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, tamb茅, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i ind貌mita, pot viure en un horitz贸 sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests l铆mit tot ampliant la seva dist脿ncia de visi贸 si eleva la seva al莽ada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porci贸 de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, est猫tic i intel路lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel b茅 i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consci猫ncia c貌smica i conseq眉entment per la creen莽a, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una pla莽a reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no 茅s m茅s que l’home real, ja que el gen猫ric nom茅s existeix com a entel猫quia… Aquest home que est tu lectora, lector, que s贸c jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col路loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porci贸 tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sin贸 s鈥檋a esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una atar脿xia farmacol貌gica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensaci贸 de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot aix貌 no ha succe茂t, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la pres猫ncia alternativa d’aquests horitzons. Ara un, ad茅s l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una for莽a major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dram脿tiques desesperacions, angoixoses percepcions i viv猫ncies que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixen莽a.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a s铆mptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitz贸 vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperaci贸 i l鈥檃ngoixa… talment com ho fa la febre, la inflamaci贸 i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptaci贸 i restabliment de la vida.

Aix铆 茅s la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagu茅 un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperaci贸, per al pas de l’una a l’altra visi贸 d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l鈥櫭╰ica del b茅 i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creen莽a i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -ent猫s aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successi贸 d鈥檌nstants capa莽os de mostrar-li el pes de l鈥檈tern i l鈥檌nfinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va oc贸rrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l鈥檃ny 1845 el seg眉ent:

Hi ha tres esferes d鈥檈xist猫ncia, l鈥檈st猫tica, l鈥櫭╰ica, la religiosa. (…) La esfera est猫tica 茅s l鈥檈sfera de la immediatesa, l鈥櫭╰ica l鈥檈sfera de l鈥檈xig猫ncia (i aquesta exig猫ncia 茅s tan infinita que l鈥檌ndividu sempre acaba ensorrat), la religiosa l鈥檈sfera de la plenitud, per貌 tingui鈥檚 en compte que no es tracte d鈥檜na plenitud com la que es dona quan s鈥檕mple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perqu猫 el penediment ha creat espec铆ficament un espai il路limitat i per tant la contradicci贸 religiosa: estar alhora a 70.000 braces d鈥檃igua i tanmateix ser feli莽.

Per esfera est猫tica ell va entendre quan es viu amb un horitz贸 que es regeix per la oposici贸 plaer-dolor. 脡s quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’art铆stica, la intel路lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les m茅s barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiraci贸 茅s all貌 terrenal i el seu anclatge 茅s 煤nicament el present, totalment al marge del passat i la seva c脿rrega, i del futur, amb les seves possibilitats de comprom铆s…

Tres formes m铆tiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la for莽a i l’impuls del sensualisme directe sense reflexi贸, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del m贸n. Per el donjoanisme la 煤nica realitat existent 茅s la immanent natural. Aquesta viv猫ncia mena a una repetici贸 que pot portar al fatic i a un pen贸s avorriment, a la p猫rdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinaci贸. A partir d’aqu铆 茅s quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera est猫tica un segon horitz贸. Ara, en Faust, ja hi ha una p猫rdua de l’exuber脿ncia i de la ingenu茂tat del primer. Faust s’adona de la inconsist猫ncia d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, per貌 no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per aix貌 ell encara aspira聽 -malgrat el seu escepticisme- al moment feli莽, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva 脿nima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitz贸 en l’esfera est猫tica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que 茅s una 脿nima en pena, que ja no desitja聽 a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni 茅s ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperaci贸 at猫s que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sost茅.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosufici猫ncia propi de la era de la Il路lustraci贸.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i rom脿ntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’煤s que en fan de la religi贸 no deixa d’estar presidida per la viv猫ncia d’all貌 que els produeix plaer i l’evitaci贸 del dolor. Entenen la religi贸 com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments cr铆tics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.聽 Kierkegaard que va viure en aquesta esfera est猫tica, diu que el que la salva 茅s el contacte directe amb l’experi猫ncia, l’apassionament irreflexiu capa莽 de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, 茅s a dir, tria des de la seva interioritat aquest cam铆.

Per esfera 猫tica ent茅n la que es regeix per l’oposici贸 b茅-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligaci贸, i el sentiment de comprom铆s que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William 茅s el nom que d贸na Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera 猫tica invalida un retorn a l’esfera est猫tica, per si mateixa amoral, perqu猫 si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja nom茅s la podr脿 portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinici贸 dispersa que caracteritza l’estadi est猫tic. L’individu elegint entre “o all貌 o all貌 altre”, accepta el comprom铆s i la individuaci贸, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situaci贸 vital id貌nia per a l’esfera 猫tica kierkegaardiana 茅s el matrimoni, fruit de l’elecci贸 i el comprom铆s i expressi贸 d’un deure que 茅s llibertat perqu猫 s’ha assumit volunt脿riament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es refor莽a amb el temps… A l’esfera 猫tica no es viu segons el desig sin贸 segons les normes morals. Aqu铆, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina aix铆 un conformisme per adaptaci贸 que prescindeix de l’exig猫ncia personal. L’猫tica 茅s l’universal, all貌 acceptat un脿nimement, all貌 acceptat per la ra贸, all貌 impersonal, all貌 irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu铆 no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu铆 no li cal posar-se en l’abisme existencial. La perman猫ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilaci贸 espiritual, a la p猫rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a m铆nim tractar脿 de ser un individu, en la vida 猫tica hi ha abs猫ncia d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix貌 s铆, perqu猫 no hi ha llibertat d’elecci贸 -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-.聽Fent una analogia transgressora -impossible a l’猫poca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici猫ncies de l’esfera 猫tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci贸 civilitzadora, segons el qual la civilitzaci贸 exigeix de l’individu una gran ren煤ncia de pulsions poderoses. Avan莽a en certa manera el fil貌sof dan猫s un cert malestar en la civilitzaci贸?

La viv猫ncia 猫tica queda reclosa en un horitz贸 exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard 茅s l’horitz贸 m脿xim al que es pot arribar, i que no 茅s pas en la realitzaci贸 impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui dir铆em un salt qu脿ntic, i la forma m茅s elevada d’individualitzaci贸. S’ent茅n com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el m贸n cl脿ssic on no hi havia pecat ans ignor脿ncia. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, 茅s a dir, la creen莽a, el mite, el pensament quim猫ric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aqu铆 ens trobem davant un horitz贸 on tot 茅s misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creen莽a o all貌 quim猫ric 茅s irracional, i comen莽a all脿 on acaba tot el pensament, 茅s all貌 que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d鈥檃igua i tanmateix ser feli莽.

El codi que regeix l’esfera religiosa 茅s un codi estrany i, alhora, superior al codi 猫tic. 脡s un codi d’ordre no universal i general com s铆 que ho s贸n les normes 茅tiques i morals. 脡s, podr铆em dir, un manament personal subjectiu. Aqu铆, l’individu singular est脿 per damunt d’all貌 universal, es troba amb una mena de suspensi贸 teleol貌gica de la 猫tica, i es troba en relaci贸 absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situaci贸 amb el cas extrem de l’Abraham b铆blic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…聽 Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la 猫tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel路lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s贸n la nostra determinaci贸. De vegades un convenciment interior, una intu茂ci贸, una veu interior que passa per damunt de totes les resist猫ncies posades per la ra贸, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esfor莽ada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitz贸 dins l’esfera religiosa 茅s la de l’home que segueix una evoluci贸 personal d’exig猫ncia m脿xima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo all貌 que els dem茅s -la fam铆lia, la societat, el poder pol铆tic i eclesi脿stic-聽 li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotm猫s a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. 脡s, clarament, all貌 que coneixem com un heroi.

El segon horitz贸 dins l’esfera religiosa, 茅s l’煤nic que ultrapassa la imman猫ncia natural. Aqu铆 irromp l’absurd, la paradoxa i all貌 in-assumible per a la ra贸. 脡s el moment espec铆fic de la fe, la creen莽a, religi贸, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aqu铆 ja no serveix la voluntat i l’esfor莽 que li ha perm猫s avan莽ar en el primer tram de la religiositat. Aqu铆 ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aqu铆 el nostre estat de consci猫ncia ve determinat per una entrega en la receptivitat… un cam铆 de soledat, d’incertesa. I 茅s aqu铆 on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva viv猫ncia subjectiva i solit脿ria de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar D茅u en el centre de la seva exist猫ncia. Les seves forces s贸n nom茅s la passi贸 i la convicci贸 interior. Ell no t茅 perqu猫 caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditaci贸 del material a l’espiritual. La seva viv猫ncia 茅s interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovaci贸 dels altres, no ambiciona cap 猫xit. 脡s nom茅s un individu singular que mant茅 una relaci贸 directa amb l’Absolut.

Fins aqu铆 els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extens铆ssim Diari, comprendrem que no s贸n una conceptualitzaci贸 te貌rica, una entel猫quia m茅s del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personal铆ssima i singular vida. Rere cada horitz贸 descrit s’hi troba una viv猫ncia concreta del seu esdevenir existencial.

La din脿mica del pas i el tr脿nsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de caracter铆stiques. La insatisfacci贸 que es manifesta a trav茅s de la malenconia i la desesperaci贸 茅s el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar聽 de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Aix貌 s铆, amb conseq眉猫ncies fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera 猫tica i retorna a l’est猫tica ja no t茅 la innoc猫ncia, ja no pot ser amoral, ara, ja ser脿 per la seva interioritat immoral, o com a m铆nim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractar脿 de passos abruptes, ara dir铆em de salts qu脿ntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitz贸 voluntari i elegit on el subjecte s鈥檋i juga la seva exist猫ncia a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simult脿niament, ja que per ell s贸n incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d猫iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci贸 existencial que li proposa Kierkegaard sin贸 la reconeix en la seva particular i 煤nica interioritat, sin贸 li provoca una m铆nima esgarrifan莽a interior i aquella reconeixen莽a en la pr貌pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s贸n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix貌 ocorre, si aix貌 s鈥檈sdev茅, si aix貌 succeeix… i especialment per la聽 manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud貌nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d猫iem,聽 si aix貌 ocorre, si aix貌 s鈥檈sdev茅, si aix貌 succeeix… La viv猫ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v脿lida per a la nostra interioritat.

Hip貌crita lectora, hip貌crita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germ脿 meu… Ja saps de que et parlo!

Sols aix铆 espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripci贸 de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOL脡, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

DEL M脠TODE DE L’ARTISTA (creador o int猫rpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’脿nim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent for莽a del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una abs猫ncia de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva pres猫ncia -recordem el car脿cter paradoxal del funcionament an铆mic- l’脿nima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa l煤cida i plaent…

Si tot aix貌 s’esdev茅 en la nostra interioritat… Si tot, tot aix貌, que d猫iem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinest猫sia l煤cida que… 脡s, ni m茅s ni menys, all貌 que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensi贸, de lleugeresa, d’interrupci贸, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel路l猫ncia.

Si tot aix貌 s’esdev茅 en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al路legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aqu铆 ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga dist脿ncia / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix conson脿ncia. “… Una enorme obertura cap a l’immens.聽

Si tot aix貌 s’esdev茅 en la nostra interioritat… 脡s que estem treballant dins el m猫tode de la suspensi贸 c貌smica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fen貌mens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consci猫ncia no s贸n fruit nom茅s de l’atzar, sin贸 que tamb茅 poden reproduir-se volunt脿riament. I aix貌, que ens pot semblar sorprenen, ho sap 铆ntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel路latiu com a sin貌nim d’artista, i, tamb茅, en el sentit m茅s ampli creatiu, sigui en el camp art铆stic, filos貌fic, cient铆fic o t猫cnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.聽 Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il路luminaci贸 creativa, altrament dita inspiraci贸, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduraci贸, perqu猫 hi ha actituds volunt脿ries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit hum脿.

Hi han est铆muls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consci猫ncia. I no ens referim aqu铆 a l’煤s de drogues espec铆fiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofren莽a en situacions de dolor inguarible. Ens referim a est铆muls menys productors de danys i de depend猫ncies.

Ens pot acompanyar una m煤sica d猫iem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les viv猫ncies que ens proporcionen les obres art铆stiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens聽 pot ser enormement productor d’un estat d’脿nim creatiu una solitud i un silenci cercat volunt脿riament, o tamb茅 una trobada grupal desitjada. Una pr脿ctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentraci贸 contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del m贸n, desconnectar-nos dels m貌bils i altres instruments de comunicaci贸, lliurar-nos de les nostres responsabilitats moment脿niament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…聽 Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’alg煤 que ens inciti al desig… Una pres猫ncia en l’abs猫ncia…

Tot aix貌 s贸n est铆muls que poden modificar el nostre estat de consci猫ncia.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles m茅thodes de cr茅ativit茅, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a m茅s, els processos de descoberta creativa, s贸n els mateixos en totes les disciplines, perqu猫 m茅s enll脿 de la diversitat dels coneixements treballats, all貌 que d贸na unitat als processos de la descoberta, s贸n les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra 脿nima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensi贸 m茅s transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creaci贸 art铆stica es construeix de la mateixa manera que la creaci贸 cient铆fica.

Aqu铆 hi podr铆em afegir el coneixement aportat per les t猫cniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones el猫ctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freq眉猫ncia. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freq眉猫ncia de 4-7,99 Hz, s贸n les que es donen en l’estat de consci猫ncia que hem descrit, un estat de percepci贸 que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiraci贸 d’idees i de solucions creatives, i tamb茅, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execuci贸. Es donen d’una manera natural sovint despr茅s d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freq眉猫ncies Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada despr茅s d’unes hores de s贸n profund. J. V. Foix deia que en aquella hora 茅s quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com d猫iem es donen sempre en aquest tr脿nsit estrany de la vida humana a un mist猫ric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi b茅 mai la resoluci贸 d’un聽 problema 茅s el resultat d’una gesti贸 l貌gica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no 茅s t茅 pas sempre un acc茅s immediat ni f脿cil. I 茅s clar, ens recorda tamb茅 que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educaci贸聽 i la pressi贸 social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precauci贸, si b茅 amb fermesa…

Moltes m茅s coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un cl铆max d’expansi贸, de plaer i de passi贸, perqu猫 la joia m茅s profunda que pot experimentar l’home, 茅s la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o int猫rpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicaci贸 lacerant i obsessiva fins a l’extenuaci贸, la feinada d’una obra que en el fons dels fons 茅s totalment gratu茂ta i generosa.

I encara m茅s, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producci贸 de coneixement, la selecci贸 de llocs de treball, la valoraci贸 curricular. Ens diu que les descobertes creatives no s贸n pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perqu猫 aquells no escauen al joc necessari a la invenci贸. Moltes vegades les troballes s贸n fetes per “ingenus na茂fs” perqu猫 han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla tamb茅 de que “el meravell贸s” afavoreix la descoberta creativa. La creaci贸 art铆stica, igual t猫cnica o cient铆fica, 茅s un fen貌men tant afectiu com intel路lectual. 脡s perqu猫 el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociaci贸.聽 Tota descoberta creativa neix d’una comparaci贸 de dos conceptes, de dos teories, de dues experi猫ncies diferents. Provocar la comparaci贸 afavoreix les descobertes. De fet聽 es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment anal貌gic, en canvi, amb la seva mec脿nica聽聽tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els l铆mits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mec脿niques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa tamb茅 en el terreny art铆stic i per descomptat en els altres terrenys, i aix貌 per quatre raons principals. El grup permet la conjunci贸 de coneixements, la conjunci贸 d’estrat猫gies de raonament, la conjunci贸 de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunci贸 dels experts que tenen molts coneixements i dels na茂fs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aqu铆 podr铆em referir-nos al grups teatrals o d’arts esc猫niques en general, el projectes art铆stics que requereixin treballs en equip, i tal volta tamb茅, als conjunts instrumentals dins la m煤sica.

Hi ha un corol路lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perqu猫 tot aix貌 ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador art铆stic, l’artificier, presenta uns par脿metres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi nom茅s a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevaci贸 i al nou, perqu猫 ell ha de conjurar els seu estats an铆mics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perqu猫 aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel路lacions que tots tenim dins el nostre esperit, per貌 que nom茅s a ell no li esta perm猫s d’apagar-les, i t茅 el deure sagrat d’agitar-les, per dir al m贸n que som vius i d’una mat猫ria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles m茅thodes de cr茅ativit茅. Paris : Entreprise moderne d’茅dition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginaci贸 anal貌gica: Lautr茅amont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix t铆tol part (1) dins d’aquest blog.

DEL DESIG QUIM脠RIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de 脟irali a la prov铆ncia d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Puj脿vem peus descal莽os pel mont Quimera prop de la poblaci贸 de 脟irali a Antalya, Turquia. Nosaltres sab铆em del relat mitol貌gic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel路lerofont, muntat en el seu cavall alat Peg脿s, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueol貌gic de Flor猫ncia ens venia a la ment i tamb茅 la imatge ic貌nica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produ茂t.

Puj脿vem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, alg煤 havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L鈥檈nvoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que 聽coronava tot el cam铆 i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que comen莽ava a espurnejar ple d’estels.

Puj脿vem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d鈥檃ltres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esfor莽os de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores c脿lides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del cam铆. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a 茅sser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lle贸, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’al莽a a prop de venturoses platges, com un immens balc贸 al mediterrani.

Puj脿vem els rudes esglaons i el pedregar rellisc贸s amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingu茅 la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensi贸聽 quan ja vei茅rem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col路laborava amb la vermell贸 de les diminutes flames que ara i ac铆 prenien for莽a. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent alt铆vol sense vegetaci贸 on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi pod铆em imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Peg脿s -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furi贸s exhalava amb for莽a. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensi贸, i, a sota, la f煤ria dels moviments i els r脿pids girs de la b猫stia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnaci贸 de les forces f铆siques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volc脿nicament, manifestant-se en lluita contra la intel路lig猫ncia i l’arg煤cia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l鈥檋um脿 nom茅s hi pot triomfar per l鈥檃rg煤cia i l鈥檈nginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la for莽a aspriva i brutal descabdella la situaci贸 a favor de l’hum脿. Aquesta fou l鈥檃rma de Bel路lerofont tamb茅. Un arp贸 que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perqu猫 es fongu茅s amb el seu mateix foc abra莽ador i penetres pel cos de la b猫stia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aqu铆 el relat. El millor relat metaf貌ric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ci猫ncia podr脿 fer… Aqu铆 la ci猫ncia haur脿 de cedir sempre. I tanmateix, la ci猫ncia, 茅s a dir, el saber experimental, 茅s qui haur脿 fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, 茅s a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’arg煤cia, l’enginy, que ha perm猫s la vict貌ria.

Tot aix貌 corria per les ments dels visitants que rememor脿rem el mite. Tot aix貌 i molt m茅s. I haur铆em estat temptats a donar-hi tota la veracitat hist貌rica al fets sols mitol貌gics que aqu铆 s鈥檋avien explicat.

Ho facilitava la propietat esc猫nica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d鈥檃quell m贸n entre occident i orient cam铆 dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi 茅rem, el cansament, la p猫rdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l鈥檌mprescindible-, el despullament de l’脿nima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Per貌 el mite 茅s el mite, i t茅 la seva particular subst脿ncia de significats, i el lloc prec铆s dins la nostra ment.

Alg煤 dels presents va voler explicar la causa d鈥檃quells focs en el pendent roc贸s per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N鈥檋avia llegit el seu origen: l鈥檈xist猫ncia de gas met脿 a l鈥檌nterior d鈥檃quella muntanya que a l鈥檈ixir per les escletxes formades per la mateix for莽a del gas, des de temps immemorials, s鈥檈ncenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil路lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gesti贸 per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esva茂ment d鈥檜na boira interior que es delia per una explicaci贸 m茅s mitol貌gica, m茅s propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una 脿nima infantil hagu茅s volgut lligar aquell foc de la natura amb la narraci贸 m铆tica directament.

L’脿nima adulta m茅s cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel cam铆 de les analogies i el joc amb les met脿fores. I per tant, pel cant贸 del mite, del mite com a mite, 茅s clar, no com a realitat sense m茅s. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

脡s aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficci贸 que no oblida per貌 la seva aparen莽a, i que tanmateix pel rerefons mist猫ric de la vida revela inesperadament, ins貌litament i a balquena, la plenitud i l’ampliaci贸 de la nostra percepci贸.

L’aparen莽a, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparen莽a que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que s贸n ficci贸 conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experi猫ncies que no 茅s produeixen m茅s que en la nostra imaginaci贸, amb la col路laboraci贸, aix貌 s铆, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra art铆stica, sigui musical, pl脿stica, dram脿tica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparen莽a, aquesta 茅s fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt b茅 Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la trag猫dia titulat La visi贸 dionis铆aca聽del m贸n (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat on铆rica tenim, tanmateix, el sentiment transl煤cid de la seva aparen莽a; sols quan aquest sentiment desapareix 茅s quan comencen els efectes patol貌gics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural for莽a guaridora dels seus estats.

Tot aix貌 pens脿vem en aquella ascensi贸 per terres de l鈥橝ntic M贸n. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cord猫lia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot aix貌 pens脿vem… I, tamb茅, com n鈥櫭﹕ de curi贸s que el mot Quimera hagi despla莽at el seu significat des de la raresa d鈥檜n 茅sser, que per aquesta mateixa caracter铆stica 茅s un monstre, a la de creaci贸 imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perqu猫 la Quimera, com analogia, com a met脿fora, com a experi猫ncia de joc, com experi猫ncia art铆stica respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement m茅s satisfactori, m茅s profund, que doni m茅s sentit a les nostres vides que no pas all貌 que en diem la pura realitat. Ens trobem aqu铆 en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen tamb茅 en una certa porci贸 la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra fa莽. I per aquesta relaci贸 secreta entre l’esperit i la mat猫ria uns l铆quids cerebrals i unes ones electromagn猫tiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i f铆sic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres tamb茅 d煤iem les nostres pr貌pies quimeres…

I ens va venir el record d鈥檃quell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits po猫mes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran plan铆cia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d鈥檈lls portava sobre l鈥檈squena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carb贸 o com el forniment d鈥檜n soldat rom脿.

Per貌 la monstruosa b猫stia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l鈥檋ome amb els seus m煤sculs el脿stics i poderosos; s鈥檃rrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabul贸s sobrepassava el front de l鈥檋ome com un d鈥檃quells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d鈥檃ugmentar el terror de l鈥檈nemic.

(…)

Fet curi贸s a notar: cap d鈥檃quests viatgers no semblava irritat contra la b猫stia fero莽 penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d鈥檈lls mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperaci贸; sota la c煤pula esplin猫tica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d鈥檜n s貌l tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d鈥檃quells que s贸n condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…聽 I t脿ctilment els vam assaborir.

La ficci贸 va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPL脥REM EL DESIG QUIM脠RIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versi贸 de l鈥檕riginal franc猫s d鈥橝nna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

DE LA IDEALITAT. A qui, sin贸 a tu, Friedrich H枚lderlin?

Friedrich H枚lderlin fos en la Natura. Fotocomposici贸 a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol L贸pez, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la m煤sica dels concerts d’obo猫 de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a T眉bingen, al land de Baden-W眉rttemberg d鈥橝lemanya, 聽a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer c贸rrer -al rabent del seu pas- els m茅s fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estan莽a. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d鈥檃gost de l鈥檃ny 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il路luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels inn煤mers de la nost脿lgia humana.

Potser l鈥檃mbient sonor del lloc ser脿 el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estr猫pit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincid猫ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasm貌dic d鈥檜na espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d鈥檃lgun home en el cam铆 de Ronda que voreja el riu i en el聽聽“blau adorable鈥 s’hi congri茂 encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d鈥檕lors i de perfums, de m煤siques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afai莽oni units al moment i al lloc. Una percepci贸 d’un tot sense separaci贸 de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on nom茅s un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepci贸 de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l鈥櫭簄ica realment viscuda que 茅s la que es percep pels camins de la viv猫ncia est猫tica, 茅s a dir,聽 la viv猫ncia de l’art. Tal volta, potser, la viv猫ncia de l鈥檜 i el tot, o l鈥檜 en i amb totes les coses! El H茅n kai p脿n dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta 茅s la vida de la divinitat, aquest 茅s el cel dels homes.聽Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli莽 oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest 茅s el punt m茅s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep貌s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot aix貌 cerca avui l鈥橝rtificier, despr茅s d’un vol r脿pid fins a Stuttgart. Un vol ple de resson脿ncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d鈥檃cci贸 intel路lectual com a via de recerca i treball interior d’una 脿nima europea, com a turbul猫ncies de l’esperit paral路leles a les turbul猫ncies atmosf猫riques. Tot aix貌, quan l鈥檃vi贸 roda ja per terra ferma, despr茅s d鈥檜n torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperar脿 una pl脿cida navegaci贸 per 聽les aig眉es del Neckar cap a T眉bingen -una alternativa de transport particular de navegaci贸 fluvial d鈥檜ns quaranta kil貌metres propiciada per un amic, dins una petita embarcaci贸 pr貌pia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les g貌ndoles de Ven猫cia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restar脿 en silenci, pendent nom茅s de lliurar-se a l’instant magn铆fic en el que l’haur脿 de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva fam铆lia dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevar脿 gaireb茅 a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Per貌 quina import脿ncia t茅 per a ell la casa d’un fuster que va viure gaireb茅 far脿 dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de T眉bingen? Qu猫 en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d鈥檃gost de l鈥檃ny 1823 definia les estances del lloc? A qu猫 respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perqu猫 segons sembla excel路l铆s -que aix铆 fou- en la construcci贸 de mobles, ans perqu猫 llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d鈥檜na posici贸 relativament acomodada, i sobretot, perqu猫 va hostatjar un home il路lustre durant trenta-sis anys en una habitaci贸 en forma d鈥檃mfiteatre que donava al riu,聽 en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que 茅s tothora present des de les finestres de la seva estan莽a circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava all铆, a casa seva recl貌s, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als d茅us com a font de tan generosa donaci贸.

L鈥檋oste no era pas il路lustre per la seva posici贸 social en el moment en qu猫 va viure a casa del fuster. L鈥檋oste representava la ru茂na d鈥檜n alt, alt铆ssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer bi貌graf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, m茅s que en un estat de bogeria en un estat de debilitat聽 conseq眉猫ncia d鈥檜n gran cansament f铆sic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creaci贸 exclusiva del seu m贸n interior, i en oposici贸 total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il路lustre no fou altra que Friedrich H枚lderlin, un dels cims m茅s alts de la poesia alemanya de tots els temps.

H枚lderlin havia nascut el 1770 a la poblaci贸 de Lauffen, banyada tamb茅 pel mateix riu, el Neckar. Despr茅s d鈥檜na formaci贸 com a pastor protestant en la qual excel路l铆, no va voler exercir mai el ministeri evang猫lic. La seva activitat i vocaci贸 fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel路lig猫ncia, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la m煤sica; amb un f铆sic de gran bellesa,聽 que es presentava amb les formes m茅s amables i d’educaci贸 m茅s exquisida, configurava una pres猫ncia d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un per铆ode de gran creativitat art铆stica i intel路lectual, fins que聽va haver de recloure鈥檚 el 1806 a T眉bingen on fou ingressat a la cl铆nica del doctor Authenrieth.聽 Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenes铆 pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any despr茅s fou menat聽 a la casa del fuster Zimmer, que en tindr脿 cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

H枚lderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revoluci贸 Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals pol铆tics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic r猫gim. La regeneraci贸 de la humanitat i l’educaci贸 del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si b茅, amb una visi贸 m茅s pr貌pia del primer romanticisme alemany, segons com, m茅s revolucion脿ria, ja que per aquesta alta missi贸 no confiava nom茅s en la pol铆tica i en l鈥橢stat, del qual malfia, ans en canvis m茅s profunds i en una transposici贸 idealista de la democr脿cia de l’antiga Gr猫cia. Per aquest prop貌sit li caldr脿 una lluita tit脿nica cap els mateixos d茅us. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, tradu茂t per Carles Riba, on hi diu:聽…I 茅s que lluitar /聽com H猫rcules, amb D茅u, aix貌 茅s sofrir. /聽I compartir la immortalitat, enveja /聽d’aquesta vida, 茅s tamb茅 un sofriment.

Aquesta聽 transposici贸 idealista de la democr脿cia de l’antiga Gr猫cia, la Gr猫cia antiga, fou per al poeta una de les seves m茅s grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland聽 /聽Hiperi贸 o l’eremita a Gr猫cia, on diu: Estimo Gr猫cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealitzaci贸 de Gr猫cia i la seva civilitzaci贸.

Per a H枚lderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il路lustrats, la naturalesa, per a ell, era聽com el senyal m茅s pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga pres猫ncia del d茅us a la terra. La seva visi贸 dins la filosofia panteista del m贸n es refermava en el pensament que聽la natura no 茅s sagrada solament en virtut d’una fundaci贸 primig猫nia, sin贸 en virtut d’una bellesa que es mant茅 inalterable per sobre de tota categoria temporal , hist貌rica. No oblidem que H枚lderlin聽 fou un aut猫ntic fil貌sof, coneixedor i admirador de Plat贸 i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiraci贸 il路limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educaci贸 est猫tica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a m茅s, cal dir, que fou聽 company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

H枚lderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa 茅s la idea m茅s alta perqu猫 cont茅 totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu m茅s elevat sentit plat貌nic, no pot significar pas res m茅s que l’acte suprem de la ra贸, aquell que abra莽a totes les idees, i que nom茅s en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plat贸 a El Convit, que fa dir, per boca de S貌crates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona s脿via de Mantinea-, H枚lderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a trav茅s de la seva Diotima de la novel路la Hiperi贸. Diotima 茅s el personatge de la novel路la que fou la translaci贸 liter脿ria de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de H枚lderlin,聽 a un desenvolupament m茅s problem脿tic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions s贸n les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducci贸 de la seva traducci贸 d’Hiperi贸-: Si la dial猫ctica de l’amor,聽tal com 茅s exposat al Convit, permet una ideal , per貌 clara viabilitat de l’amor per els prop貌sits consignats -茅s a dir, la concreci贸聽del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraci贸 al Bell en si mateix-, a Hiperi贸 presenciem una mena de dial猫ctica estantissa, sense resoluci贸… Aquest 茅s un dels punt m茅s enigm脿tics del llibre, i tamb茅, cal dir-ho, de la mateixa vida de H枚lderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuaci贸 aquella 脿nima pura, i que el va dur聽a聽un estat de debilitat聽 conseq眉猫ncia d鈥檜n gran cansament f铆sic i mental, 茅s聽 tracta de la poesia, l’educaci贸 i la religi贸.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerar脿, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als or铆gens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educaci贸, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pr貌leg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educaci贸 est猫tica a H枚lderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer 茅s el pedagog per excel路l猫ncia de la Gr猫cia arcaica, tamb茅 podem considerar H枚lderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religi贸 reivindica una mena de religi贸 de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la ra贸 i del cor amb el politeisme de la imaginaci贸 i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filos貌fica per tal que el poble es torn茅s raonable, tamb茅 era necessari que la filosofia esdevingu茅s mitol貌gica a fi que els fil貌sofs fossin sensibles.

Tot aix貌 i m茅s fou Friedrich H枚lderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit l煤cidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de聽Baden-W眉rttemberg,聽 per a copsar a trav茅s de la for莽a de la paraula, a trav茅s de la for莽a de l’art -que 茅s tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva viv猫ncia directa- un estat de l’esperit capa莽 per unes d猫cimes de segons, amb la intensitat i la for莽a del llamp, de fer viu un moment.聽

I tot aix貌 just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il路lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aig眉es, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de H枚lderlin a聽 T眉bingen

 

Ara els 煤ltims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal路ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der H枚lderlin isch et verr眉ckt gw盲 , 茅s a dir, H枚lderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la H枚lderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisan莽a corpr猫n els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,聽 recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, tamb茅, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, nom茅s la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Su脿via pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que s贸n a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauraci贸. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases ve茂nes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers s贸n ja al primer pis. Comproven que la porta de la estan莽a de H枚lderlin 茅s oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il路luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels inn煤mers de la nost脿lgia humana….聽

脡s certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gaireb茅 cap moble, les parets per貌 s贸n encara ben encalades d’un blanc pur. Nom茅s dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier t茅 informaci贸 precisa que les cadires s贸n de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per H枚lderlin, qui sap si tamb茅 agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha聽una coincid猫ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… Tamb茅 el pas apressat a banda i banda d’un home en el cam铆 de Ronda que voreja el riu… i en el聽聽“blau adorable鈥 hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d鈥檕lors i de perfums, de m煤siques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afai莽onar脿 una uni贸 entre ell, el moment i el lloc. Una percepci贸 d’un tot sense separaci贸 de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on nom茅s un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara 茅s el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung聽de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba m茅s a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis聽 sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les not铆cies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,聽 mentre declama les cr貌niques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La not铆cia parla de la possessi贸 ja del Pelopon猫s per part de les tropes gregues revoltades, i de l’aven莽 espectacular cap a la independ猫ncia de Gr猫cia, la lloada Gr猫cia de nou!… L’anhelada alliberaci贸 de Gr猫cia… Recordi’s l’Hiperi贸 :聽Estimo Gr猫cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria.聽L’Artificier llegueix reposadament la not铆cia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de H枚lderlin sigui bene茂t!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la pres猫ncia del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava H枚lderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta 茅s la vida de la divinitat, aquest 茅s el cel dels homes.聽Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli莽 oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest 茅s el punt m茅s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep貌s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experi猫ncia. Haur脿 estat possible de聽reviure la llum que una tarda d鈥檃gost de l鈥檃ny 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’aven莽 del poble grec cap a la seva independ猫ncia. Fou el darrer moment d’entusiasme de H枚lderlin, que聽va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, per貌, no fou aix铆.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de H枚lderlin, en aquesta reclusi贸 de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, tamb茅 pels seus editors, i tamb茅, pel mateix primer bi貌graf, Waiblinger, que hi聽 mantingu茅 una relaci贸 sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resoluci贸 de “disson脿ncies interiors” -recordi’s aquesta expressi贸 tan pr貌pia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,聽 ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la 煤ltima etapa de la vida, de la vida de l鈥檋ome m茅s pur, m茅s ideal, 聽que ha donat la terra. Perqu猫 tots sabem com el m贸n de les idees de Plat贸, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, alt铆ssim, al qui, no sent un d茅u, i amb l鈥櫭簄ic do de la sofren莽a, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del m贸n, en l鈥檈spai sagrat i prof脿 de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de H枚lderlin un feli莽 oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i 茅sser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitaci贸 del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa 茅s el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta: 聽Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

Cord猫lia

 

 

(*) De l’Hiperi贸 de H枚lderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eul脿lia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d鈥檈ducaci贸 est猫tica a H枚lderlin. Lleida : Pag猫s Editors, 1997 [Col路lecci贸 d鈥檃ssaig Argent Viu, 27]
H脰LDERLIN, Friedrich. Hiperi贸 o l鈥檈remita a Gr猫cia. Introducci贸, traducci贸 i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich H枚lderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poes铆a y locura de Friedrich H枚lderlin y otros textos complementarios. Edici贸n de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperi贸n S. L., 2003

UN DI脌LEG SOBRE L’脌NIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINT脌 AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensi贸 dels personatges que 聽intervenen en aquest imaginat di脿leg vegi’s la p脿gina: De l’Artificier… 聽d’aquest mateix blog)

 

聽 聽 聽 聽 聽Des de llocs geogr脿fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cer脿miques i de m铆tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el cam铆 mil路lenari de la Via Apia, un embat, un di脿leg, en el convit on cada any els convoca el pol铆tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, t茅 un semblant pensar贸s. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kil貌metres de Roma, on haur脿 de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap m茅s mitj脿 que no sigui el de la travessa per mar. 聽Malgrat la intensa calma que envaeix les aig眉es del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tr脿ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La n脿usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspond猫ncia exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps en莽脿. Abans de partir ha visitat la seva casa del d茅us, el seu temple, l’antiga esgl茅sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per cat貌lica virtut ans per pagana invocaci贸, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per qu猫 de la vida humana. Ha coincidit amb el b铆blic Job, no pas聽en la penosa, for莽ada i gratu茂ta renuncia final, ans en el gruix aut猫ntic de la seva narraci贸, tot denunciant la injusta sofren莽a, tot assegurant la seva total innoc猫ncia i refermant-se amb l’acusaci贸 contra la juguesca divina amb Mefist貌fil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplom脿tic, escriptor, el m煤sic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a 聽l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que 茅s a uns vint kil貌metres de Roma, a la “campagna romana”, 聽on Tischbein, un dels seus pintors cl脿ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al pa铆s dels llimoners en flor. No en va ell tamb茅 茅s un Goethe, d’alta eleg脿ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixer脿 en el moment oport煤 sota el signe del capvespre. Bella, s脿via i seductora, creuar脿 peus descal莽os, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlar脿 nom茅s en intervencions precises.

No mancar脿 el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Gr猫cia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecci贸 pel silenci, el trencar脿 com cada any per aquest 煤nic moment.

Tampoc no hi faltar脿 Cord猫lia, la resplandent, que des de Paris viatjar脿 cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixer脿 amb les seves figures m茅s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge inici脿tic per terres it脿liques , Brutus “el murri”, comen莽a a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. S贸n vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist n茅ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tamb茅 blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol路luta blancor… 聽Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hoursde Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i 茅s aleshores que formula la gr脿cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui 茅s m茅s subtil, el cos… per servir-se’n de l’脿nima o l’脿nima… per servir-se’n del cos?.

El debat est脿 servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadasc煤 al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llen莽ols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Per貌, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’脿nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda聽a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pr貌pia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat?聽

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avan莽a a la taula tot prenent un botim de ra茂m per comen莽ar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel路lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Aix貌 fora possible tamb茅. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibr铆聽que cerca el n猫ctar floral?聽

Avan莽a el pintor, que encara t茅 els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els bra莽os estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comen莽a a parlar:

Vincennes.-聽Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’aix貌, amb les mateixes paraules, dins el poema que comen莽a : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisi贸 i for莽a:

Fontdenvern.-聽…per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel m贸n, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dol莽or. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. /聽Per servir-se de l’脿nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’脿nima聽 els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’茅sser dos.

Vincennes.- Delici贸s, Fontdenvern!聽Veig que el coneixeu al detall i de mem貌ria. Em referia, per貌, a aquesta gota cristal路lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’脿nima, 聽/ 聽que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aqu铆 una afirmaci贸 contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot recon猫ixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, per貌 en reconec la for莽a i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.-聽Recordem al que fa dir Plat贸 a un dels comensals del Convit: que un ex猫rcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.-聽S铆, s铆, aix貌 nom茅s 茅s el mal de la b猫stia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les b猫sties, m茅s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseq眉ent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloq眉ent!

L’Artificier, entotsolat, per貌 atent al discurs, no al莽a la copa ni somriu. T茅 la mirada posada a les tovalles del davant, i nom茅s, de tant en tant, al莽a la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recan莽a m脿gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou b茅 de qu猫 es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa m茅s o茂ble amb la pe莽a de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- S茅 com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten聽amb la m脿xima subtilesa, conformant聽tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quim猫ric pel qual establim un nou jo i una nova creaci贸… Per貌, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’脿nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plat贸 esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ning煤.聽I diu:

Diotima.-聽Ni el cos 聽ni l’脿nima, ans Eros! L’Eros immortal, que 茅s un element intermedi entre els 茅ssers mortals i els immortals, entre la ignor脿ncia聽i la聽ci猫ncia, com una concreci贸 del desig d’immortalitat聽dels homes i de la seva aspiraci贸 al Bell en si mateix.聽

L’aparici贸 de Diotima ha propiciat uns moments de reflexi贸 i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplom脿tic vien猫s:

Johannes de Fontdenberg.-聽 El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit聽Nietzsche脿 i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hip猫rbole po猫tica, com una met脿fora聽que enva茂a el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir聽d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixen莽a d’all貌 nou, d’all貌 que en llenguatge Kierkegaardi脿 hom podria dir m茅s proper a la possibilitat que a la necessitat, m茅s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les m脿ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els d茅us i els homes… 聽Fora tamb茅, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia聽a Maragall? Hom parla de la possible exist猫ncia d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament聽aquesta聽pulsi贸 d’Eros fou viscuda pel poeta m茅s com una possibilitat per a noves creacions po猫tiques, per tant com una possibilitat de l’脿nima m茅s que no pas com una expansi贸 del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaci贸 de la m茅s barroera repressi贸 sexual que va haver-se d’empassar l’脿nima noble, per貌 presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cord猫lia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parl茅s per a a ella mateixa…

Cord猫lia.-Aquesta 茅s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un 茅sser quim猫ric i un altre que cerca el rep貌s i la quietud d’una llar, 聽i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho s茅 per mi mateixa, en les dones tot est脿 m茅s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho 茅s certament, perqu猫 l’home que est脿 abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o b茅 massa inassolible i desp貌tic o b茅 assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos 茅s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducci贸 i alhora de sofren莽a. Aqu铆 s铆 que jo he viscut una dualitat, una laceraci贸, una dissemblan莽a… No s茅 si m’explico prou!

L’Artificier.-聽Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicci贸 vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacci贸 intel路lectual per aquest fet fou immensa, per貌 les seves conseq眉猫ncies vitals haurien de conformar episodis de trag猫dia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la pe莽a de Glass, i toca ara聽Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai l脿s! Atenci贸!S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaci贸 inesperada…

Amadeus.-V茅nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hier脿tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre di脿leg amb una bella faula…聽

Hi havia una vegada, doncs…聽 (fa dringar les copes de vi amb un cobert)聽Psique!. La llegend脿ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixen莽a, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant 茅ssers聽 deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per 茅sser humana.

No en concretarem res m茅s, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment nom茅s en la seva puixant joventut, la florida d鈥檜n cos 脿gil a la dansa amb certes maneres infantils, l鈥檈sclat il路lusionat d鈥檜na 脿nima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del m贸n. Vet ac铆, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que 茅s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra)聽De la font prop la capella bevem聽en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aqu铆… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.-聽Quan el meu cor ser脿 pres per l’amor? Per aquesta for莽a que inunda la vida de goig i patiment, i d贸na fruits i complida benauran莽a en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no s茅 que em t茅 reservat…

Per貌 qui hi ha aqu铆… Sento alenar… M’haur脿 sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hier脿tics, histri貌nics i encisadors, la bella i enigm脿tica hist貌ria d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinqu猫 i gaireb茅 tot el sis猫 de les seves Metamorfosis鹿. Que si… 聽hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenci贸 per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, 茅s tan bella que els homes creuen que 茅s l’encarnaci贸 de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci n茅ixer en ella l’amor per l’home m茅s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, per貌 ella no t茅 cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amo茂nat pel dest铆 de la seva m茅s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol路lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim m茅s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces f煤nebres per complir el desig de Venus…

Tot aix貌 i m茅s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als d茅us.

Ens diuen els titelles que, despr茅s, Eros, tot volent complir l’enc脿rrec de la seva mare Venus, cau v铆ctima de la for莽a que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces f煤nebres. Eros caur脿 ferit per les seves pr貌pies sagetes. Eros esdevindr脿 un Eros enamorat, i mitjan莽ant un lleu Z猫fir transportar脿 a Psique al seu palau, tot oblidant l’enc脿rrec matern. Cada mitjanit s’apareixer脿 a Psique dins la foscor i viuran un idil路li amor贸s. Psique viu radiant i feli莽, fins que per instigaci贸 de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condici贸. I la visi贸 meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una ll脿ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o b茅 per simple mala sort, es despr猫n de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores 茅s trenca el pacte i la benedicci贸. Eros desperta i sobtadament desapareix… I 茅s aqu铆 on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaci贸, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix m茅s enll脿. Si per si sola la faula ja 茅s de dif铆cil interpretaci贸, per qu猫 Amadeus, a m茅s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Qu猫 ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc esc猫nic dels titelles. La m煤sica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que interv茅 Cord猫lia…

Cord猫lia.-En aquest punt de la narraci贸 d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenci贸 pedag貌gica-, i que tan b茅 ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual 聽l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Per貌 l’exist猫ncia t茅 un llenguatge distint. 脡s a dir, que la dona solament聽fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mant茅 amb ella una relaci贸 negativa”虏 (Caldria aqu铆 per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrev茅s). Kierkegaard ens parla d’una “relaci贸 negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaci贸 en la relaci贸, ja que nom茅s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nom茅s aix铆, una relaci贸聽feli莽. 脡s curiosa si m茅s no la coincid猫ncia.

L’Artificier.-聽Pel m贸n dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-聽 Veig aqu铆, i per mor d’aquesta circumst脿ncia de l’exist猫ncia d’un impediment聽en la relaci贸 amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’茅sser hum脿 hi ha una supremacia de l’脿nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’脿nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perqu猫 per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap ren煤ncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera m茅s immediata i planera. En canvi el cam铆 de l’脿nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espont脿niament聽en la natura… li calen estratagemes, ren煤ncies d’inst脿ncies聽m茅s prim脿ries perqu猫 aflorin inst脿ncies聽superiors…

脡s l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

S铆, s铆, aquesta 茅s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’脿nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponder脿ncia聽a favor de l’脿nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nom茅s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.-聽No! Perqu猫 la natura humana 茅s una i sola. Una, encara que multiforme i polis猫mica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energ猫tic, i sols quan minva all貌 m茅s primari pot sorgir all貌 m茅s secundari. L’脿nima surt despr茅s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perqu猫 l’脿nima es val del cos per a la realitzaci贸 de la seva radical supremacia jer脿rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missi贸.

Brutus.-聽No exagerem pas m茅s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en aix貌 hi ha alguna cosa que 茅s m茅s forta que totes les mis猫ries del m贸n. El judici del cos t茅 tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica m茅s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”鲁

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terr貌s de terra que esmicola molt lentament amb la m脿.

Fontdenvern.-聽Per貌 res m茅s que l’脿nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge art铆stic. La meva pintura, aparentment innecess脿ria聽pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.-聽Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experi猫ncies聽vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaci贸 liter脿ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’脿nima.

Brutus.-聽Ning煤 pot negar tanmateix com el pensament va lligat al proc茅s biol貌gic de la vida, per貌… Puc recon猫ixer certament una amplia聽part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu.聽

Exclamo aqu铆 el nostre punt d’uni贸 entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre di脿leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comen莽a a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan聽diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals聽al un铆son.-聽Sota la fretura de la vida on l’exist猫ncia precedeix a l’ess猫ncia… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

鹿 聽Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

虏 聽Soren Kierkegaard. In vino veritas.聽Madrid : Alianza, cop. 2009

鲁 聽Albert Camus. El mite de S铆sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducci贸 de Joan Fuster i Josep Pal脿cios]. [Pag. 24]

TOT EL PES SALOBRE DELS OCEANS O JOHANN WOLFGANG VON GOETHE!

A M铆riam Ravent贸s Barang茅, que sabr脿 recon猫ixer com a pr貌pia l’experi猫ncia narrada…

S’esdevingu茅 que, l’Artificier, sota la pressi贸 jer脿rquica d’un marc laboral -marc jer脿rquic respectat, per貌 mai reconegut en la seva dimensi贸 humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambici贸, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiraci贸 social. No va saber que respondre en aquell moment.

Ell, m茅s tard, molt m茅s tard, que en l’alqu铆mia dels seus processos interns, sempre en lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongu茅 a aquella pregunta amb aquest poema:

 

Tot el pes salobre dels oceans o聽Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre鈥檚 al prop i al lluny?

Per sostenir el pes tit脿nic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pr貌pies i d鈥檃ltri,

dalt d鈥檜n cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consir贸s i garlar profit贸s.

Tant avui com ahir tocar el clavec铆

i riure鈥檚 de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endre莽 d鈥檜n desgavell,

del cep retut, un escambell,

d鈥檜n endre莽at fer-ne esguerrat.

De l鈥檃rt, vera ci猫ncia.

De la ci猫ncia ver art,

i de l鈥檃ristocr脿cia dels pr铆nceps:

l鈥檈xcel路l猫ncia.

Retre鈥檚 en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! 鈥淒iuen鈥 Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau Veneci脿

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser art铆fex d鈥檜n J煤piter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l鈥檃mor cort猫s i el de l鈥檃mor que t茅 empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quim猫ric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polis猫mia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient聽i d鈥檕ccident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indec铆s les ments endre莽ades!

Burg猫s, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol路lini? i Dionis铆ac?

Tot alhora i sense at猫nyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers T眉bingen?

Aprofitador d鈥檃vinenteses per l鈥檈nvej贸s

cor recel贸s de l鈥檋ome!

Que no ens facin pas riure,聽 fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d鈥檃qu铆 estant, i anys a venir,

et cops脿 en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d鈥檃magat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles 鈥淒ame Sans Merci鈥,

entre el desesper wertheri脿 del 鈥淭emps del geni鈥

i el classicisme que dugueres d鈥檌t脿liques terres.

Tu i jo sabem prou b茅, de dia com de nit,

com ha de recloure鈥檚 tant d鈥檌nfinit

聽… Johann Wolfgang Von Goethe!

聽I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Tr铆as, Eugenio, tu ho digueres b茅-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta 茅s la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.

Page 1 of 4

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén