Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Categoria: General Page 1 of 4

DE L’OFICI DE POETA: El consell de Josep Carner a Merc√® Rodoreda

Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A prop√≤sit de l’√ļs dels recursos m√®trics en la construcci√≥ del vers, Salvador Oliva (1) es sorpr√®n -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosi√≥ de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condici√≥, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que t√© el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonol√≤gics (recompte sil¬∑l√†bic, rima, ritme), els sint√†ctics (paral¬∑lelismes, quiasmes…) i els sem√†ntics (les figures de sentit: met√†fores, sin√®cdoques, meton√≠mies…), la renuncia als primers, que justament s√≥n els que el seu aprenentatge resulta m√©s planer, √©s un aut√®ntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisi√≥, m√©s enll√† de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurr√®ncia sil¬∑l√†bica √©s, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcci√≥ d’un vers, per tant efica√ß per a la funci√≥ po√®tica, sense que hi haguem d’afegir res m√©s; mentre que l’√ļs dels recursos sem√†ntics, per exemple, requereix d’una certa predisposici√≥ natural a trav√©s d’una hiperest√®sia sensual -aqu√≠ l’Artificier en diria un estat de suspensi√≥ c√≤smica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonol√≤gics i √©s quan assevera que: “l’√ļnica condici√≥ que requereix la m√®trica, en canvi, √©s que el poeta no estigui afectat de sordesa r√≠tmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmaci√≥ d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa r√≠tmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. √Čs evident que tots tenim qualitats diferents m√©s o menys desenvolupades, per√≤ negaria d’entrada que alg√ļ pugui ser irreparablement afectat per la sordesa r√≠tmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la o√Įda, tamb√©, al poeta li cal un proc√©s semblant.

Si hem de fer cas a la opini√≥ sobre ella mateixa que Merc√® Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a Par√≠s, sobre les seves capacitats r√≠tmiques, i veure, despr√©s, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la m√©s absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la m√©s alta producci√≥ de poesia, un conjunt excel¬∑lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aqu√≠, un exemple de com aquesta sordesa r√≠tmica no √©s irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Merc√® Rodoreda. Un dia , a Par√≠s, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per qu√® no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Aix√≤ √©s el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us dir√© -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecas√≠l¬∑labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us c√†piguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta √©s la primera vegada que consigno el cas en el paper, per√≤ estic m√©s content d’aquella intu√Įci√≥¬†que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ning√ļ cregui doncs d’entrada que t√© sordesa r√≠tmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, tamb√©, el de la lectura del magn√≠fic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Merc√® Rodoreda… Una obra que resisteix el parang√≥ (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitj√† de la qual Rodoreda es fa un lloc en el c√†non dels poetes, alhora que esdev√© una figura poli√®drica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Merc√®. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, p√†g. 199.

 

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMAN√ąNCIA. (Nova versi√≥ de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcaci√≥ punyent, entre el viatge i la perman√®ncia, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogr√†fics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogr√†fic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen for√ßosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’all√≤ inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les m√©s pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o b√©, des la fr√≠vola manera de viatjar del nostre m√≥n globalitzat- tamb√© mour√† cap a l’infinit del jo, cap aquell cam√≠ enriquidor i de creixement interior pel qual nom√©s ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, tamb√©, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben b√© part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podr√≠em anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos emp√†tics en general…¬† i que, tamb√©, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a¬† l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus¬† imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una milit√†ncia pol√≠tica o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el m√ļsic que executa una pe√ßa musical i l’o√Įdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no s√≥n m√©s que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell despla√ßament geogr√†fic que ens permet con√®ixer noves realitats del m√≥n, com tamb√©, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enlla√ß i nodriment… Podr√≠em considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogr√†fic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa soluci√≥, un mateix cam√≠… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest m√†xim assoliment. Com constata Eugenio Tr√≠as a Prefacio a Goethe…”√Čs despr√©s del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es dist√†ncia del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller √†ulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ci√®ncia natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Per√≤ hi ha un cam√≠ oposat als dels viatgers. Un cam√≠ derivat de la impossible perman√®ncia de les coses i el seu conseq√ľent desig en l’√†nima humana d’assolir-la. Desig que no √©s altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmaci√≥ del moment, en un dir o fer determinat, en una repetici√≥ ritual, en una plasmaci√≥ escult√≤rica, pict√≤rica, musical, liter√†ria, etc. Un cam√≠ distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la perman√®ncia, la contemplaci√≥, la repetici√≥… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va su√Įcidar en un Hotel de Torino, el de Di√†legs amb Leuc√≤, ens sorpr√®n amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en com√ļ amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera m√©s segura -i m√©s r√†pida- de sorprendre’ns √©s fitant sempre, impert√®rrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblar√† -miraculosament- com si no l’hagu√©ssim vist mai.”(2)

Per√≤ no √©s aix√≤ tal volta potser, tamb√©, al capdavall, un viatge? No √©s aquesta nova descoberta d’all√≤ contemplat en si mateixa tamb√© un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impert√®rrit… com generarem el nou? √Čs el viatge el canvi, la novetat, la revoluci√≥, el valent… ? I √©s el permanent all√≤ retr√≤grad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i¬† necessitat una aura suav√≠ssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontane√Įtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que m√©s lentament potser¬† l’altra batent cedeixi sense esfor√ß al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, √©s a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impert√®rrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni s√≤l… I on tot sura susp√®s per la lleugeresa de la seva pr√≤pia abs√®ncia de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sof√† noucentista, una l√†mpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents transl√ļcids, mentre com a fons la pres√®ncia absorbent i lluminosa de les constel¬∑lacions, de totes les constel¬∑lacions de la Via L√†ctia, veritable decorat de fons del viure hum√†.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible pres√®ncia dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il¬∑lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d‚Äôun instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogr√†fics, viatges interiors, permanents insist√®ncies…

Vols d’ocells,¬† creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)¬† TR√ćAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2¬™ part). A prop√≤sit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un cam√≠ singular i √ļnic… “La Punta” de la poblaci√≥ de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

D√®iem en el post anterior d‚Äôaquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d√®iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci√≥ existencial que li proposa Kierkegaard sin√≥ la reconeix en la seva particular i √ļnica interioritat, sin√≥ li provoca una m√≠nima esgarrifan√ßa interior i aquella reconeixen√ßa en la pr√≤pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s√≥n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… i especialment per la¬† manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud√≤nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d√®iem,¬† si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… La viv√®ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v√†lida per a la nostra interioritat.

I si aix√≤ ocorre, i si aix√≤ succeeix i si aix√≤ passa, en homes i dones de tot el m√≥n, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… Tamb√© ho √©s pel que signa aquest blog.

Perqu√® ocorre que l‚ÄôArtificier hi reconeix el seu passat i s‚Äôhi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l‚Äôest√®tica, la √®tica i la religiosa que va exemplificar el fil√≤sof dan√®s, com una veritat interior que¬† presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperaci√≥, a voltes en una profunda melangia…

S‚Äôhi reconeix a voltes instal¬∑lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura‚Äôt moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva √†nima al diable!, o cercant la viv√®ncia est√®tica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L‚ÄôArtificier, que acaba declarant que aquestes viv√®ncies s√≥n ‚ÄúPetges, venjant, la quietud de l‚Äôampla pres√≥ de fang‚ÄĚ. I tamb√© a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, per√≤ mai simult√†niament, s‚Äôha trobat en altres moments, i ja gaireb√© allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera √®tica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperaci√≥ l‚Äôha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perqu√® no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans nom√©s com a passi√≥ i entrega, com en la seva vida √≠ntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensi√≥ de la seva necessitat i bondat absoluta. Perqu√® li ha pesat molt tot all√≤ que reconeix com a propi de l‚Äôexplicaci√≥ sobre l‚Äôesfera √®tica donada pel dan√®s, a saber: A l‚Äôesfera √®tica no es viu segons el desig sin√≥ segons les normes morals. Aqu√≠, l‚Äôindividuo s‚Äôadapta a l‚Äôacceptat i consensuat pel grup, i s‚Äôorigina aix√≠ un conformisme per adaptaci√≥ que prescindeix de l‚Äôexig√®ncia personal. L‚Äô√®tica √©s l‚Äôuniversal, all√≤ acceptat un√†nimement, all√≤ acceptat per la ra√≥, all√≤ impersonal, all√≤ irrebatible, dins la qual, a l‚Äôindividuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu√≠ no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu√≠ no li cal posar-se en l‚Äôabisme existencial. La perman√®ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l‚Äôaniquilaci√≥ espiritual, a la p√®rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l‚Äôesteta cal viure -i nom√©s aix√≠ en troba el sentit-¬† en la indeterminaci√≥, √©s a dir, en l‚Äôabisme existencial, no en les certeses, no en va √©s el moment en el qual sent la m√†xima llibertat, la m√†xima creativitat, i totes les opcions li s√≥n obertes… Es dir√† que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passi√≥ en tot moment… Es tracta d‚Äôuna immaduresa? O d‚Äôuna alta exig√®ncia? D‚Äôun gran amor cap els homes i el m√≥n… ?

Tamb√©, i tal vegada en molts m√©s moments, l‚ÄôArtificier s‚Äôha trobat en la viv√®ncia de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tend√®ncies erem√≠tiques matisades sempre per l‚Äôestima cap als √©ssers que l‚Äôenvoltaren. L‚ÄôArtificier no va voler posseir res en llargs per√≠odes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la m√†xima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l‚Äôest√®tica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podr√≠em dir de ficci√≥, que el seu poder de seducci√≥ podia fer admirables als altres…

Va experimentar, tamb√©, l‚Äôesbojarradament asc√®tic en recurrents intents d‚Äôagosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l‚Äôesfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutg√©s aquest apel¬∑latiu¬† de Cavaller de la fe, i prefer√≠s d’anomenar-lo d‚Äôaproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el m√≠tic i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensi√≥ teleol√≤gica de la √®tica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la √®tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel¬∑lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s√≥n la nostra determinaci√≥. De vegades un convenciment interior, una intu√Įci√≥, una veu interior que passa per damunt de totes les resist√®ncies posades per la ra√≥, la comunitat, la psicologia i els sentiments! ¬†I tot, un cop passat l‚Äôembat, justificat perqu√® han estat la premissa per a realitzaci√≥ d‚Äôobra art√≠stica o de mons on√≠rics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

S√≠, l‚ÄôArtificier, com hem vist, s‚Äôhi reconeix molt b√© en les esferes kierkegaardianas, perqu√® ha tingut unes experi√®ncies paral¬∑leles a les que ens va fer vivenciar el fil√≤sof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… per√≤, tamb√©, per una coincid√®ncia sorprenent, gaireb√© esborronadora, gaireb√© trasbalsadora.

Es d√≥na el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixen√ßa del dan√®s, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si b√© d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulaci√≥ del dan√®s.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualitzaci√≥ en la subjectivitat m√©s consp√≠cua, i que va anomenar com a cam√≠ de la subjectivitat, quasi un paral¬∑lel amb l‚Äôesfera est√®tica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes m√©s toixes i prim√†ries,¬† hom es mou nom√©s per una pulsi√≥ egoc√®ntrica per respondre al desig de plaer i d‚Äôevitaci√≥ del dolor en benefici propi, sense una veritable consci√®ncia diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de ‚Äúno emerg√®ncia‚ÄĚ. Tamb√©, i dins d‚Äôaquest univers existencial, va concebre un estat m√©s elevat de subjectivitat, que √©s la que aspira tot artista, que √©s quan la subjectivitat parteix ja d‚Äôuna primera consci√®ncia individual, diferenciada ja del tot, en un estat d‚Äôemerg√®ncia‚ÄĚ on a trav√©s de les metamorfosis de l‚Äôart, amb el seu vehicle de la seducci√≥, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l‚ÄôArtificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d‚Äôuna manera de viure que afavor√≠s la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que √©s on rau una font de conflicte maj√ļscula. Una manera de viure tot establint el comprom√≠s social i la necessitat d’organitzar la conviv√®ncia com a premissa b√†sica, el qual va anomenar cam√≠ de l’objectivitat, quasi un paral¬∑lel amb l‚Äôesfera √®tica Kierkegaardiana. Per√≤ aviat en va veure la limitaci√≥, la infinitud d‚Äôaquesta exig√®ncia i la negaci√≥ que representa en darrera inst√†ncia de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’√©sser particular al anul¬∑lar-se en funci√≥ de l’altra i del pes del necessari √®tic… Perqu√® com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilitzaci√≥ aqu√≠ hi ha una contradicci√≥ fatal ‚Äúel que √©s √ļtil per a la civilitzaci√≥, √©s perjudicial per a l‚Äôindividu‚ÄĚ, i diu a m√©s que: ‚ÄúA m√©s a m√©s de la pulsi√≥ de mort, hi ha aquella caracter√≠stica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.‚ÄĚ (…)¬†‚Äú√Čs curi√≥s observar com, en la naturalesa, una extrema economia d√≥na sempre aquesta llei inharm√≤nica: all√≤ que √©s radicalment √ļtil per a una necessitat no ho √©s radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontaci√≥ interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada esp√®cie o entre elles. Dit d‚Äôaltra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposici√≥ entre el benestar d‚Äôuns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (ra√≥ i sentiment, sentiment i sentiment, acci√≥ i pensament, etc.). L‚Äôharmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, t√© un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus √©ssers, de les seves esp√®cies, dels seus grups, dels seus individus‚Ķ els quals sempre s√≥n sacrificats en virtut d‚Äôun pla o d‚Äôun atzar global i desconegut.‚ÄĚ

Tot aix√≤ va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a m√©s de la impossibilitat de realitzar una vida d‚Äôacord amb els principis art√≠stics a partir de la √®tica, ja que aquests necessiten que s‚Äôestigui posicionat en l‚Äôabisme existencial, i no pas en la certesa d‚Äôun codi universal acceptat un√†nimement i d‚Äôacord amb la ra√≥. Tot aix√≤, fins que la desesperaci√≥ i l‚Äôangoixa el van dur a sotmetre l‚Äôobjectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un cam√≠ que ell va anomenar cam√≠ de l‚Äôobjectivitat-subjectiva, ¬†en paral¬∑lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passi√≥ i la seva aura… la seva √†nima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l‚Äô√®xtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il¬∑lusi√≥, malgrat el dolor suprem que tamb√© s‚Äôhi pot donar.

I ara, aqu√≠, √©s on viu i vol viure l’Artificier, on la transpar√®ncia del bell i del rar hi √©s tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuligin√≥s, el quotidi√† com diria l‚ÄôArtificier, hi queda ampliat per un real on les transpar√®ncies de l’etern i de l’infinit en la vida s‚Äôhi manifesten. La transpar√®ncia de l’etern i de l‚Äėinfinit explicitat i representat en els mites o dimensions quim√®riques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicaci√≥ de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta √©s la seva √ļnica pau interior possible, la seva √ļnica i vera felicitat. Tota la resta √©s insufici√®ncia, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetici√≥ amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: ‚ÄúDe l’√ļnic que jo s√© √©s d’estimar -digu√©-; doneu nom√©s un objecte al meu amor, un objecte. Per√≤ ara em trobo ac√≠ com l’arquer que ha tensat al m√†xim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que nom√©s es troba a cinc passes d’ell. Aix√≤ jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , per√≤, la diana nom√©s que sigui a dues o tres-centes passes.‚ÄĚ

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d‚Äôun altre temps, d‚Äôun altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, √ļnic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d‚Äôimpossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove aix√≠ no li va costar d‚Äôentendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de qu√® parlava el dan√®s de Copenhagen… Perqu√® els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ress√≤. Totes s√≥n fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcend√®ncia cristiana pel fil√≤sof, i el cam√≠ de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a all√≤ quim√®ric presidit pel bell i el rar, per l‚ÄôArtificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la ra√≥ humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la √ļnica possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mist√®rics de la vida hi ha converg√®ncies que provoquen retrobaments entre √†nimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l‚ÄôArtificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i alt√≠ssima intel¬∑lig√®ncia i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva s√≥n de l‚Äôanterior post d‚Äôaquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1¬™part). A prop√≤sit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUM√Ä, Josep. L‚ÄôArtificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud s√≥n totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilitzaci√≥. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducci√≥ i pr√≤leg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitz√≥ (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superf√≠cie de l’aigua que per unes hores bressolar√† amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que √©s a punt ja de perdre’s en la l√≠nia de l’horitz√≥. Un vertader horitz√≥ que talla la nostre visi√≥ del m√©s enll√†, un horitz√≥ sense boira, clar i n√≠tid, que nom√©s en el mar o en una plan√≠cia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la dist√†ncia envers aquest horitz√≥ no √©s gaire gran. Una f√≥rmula matem√†tica en determina la dist√†ncia precisa i en calcula una dist√†ncia de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. √Čs per aix√≤ que aviat es pot perdre de vista l’embarcaci√≥ que posi rumb en aquesta direcci√≥.

La dist√†ncia a aquesta l√≠nia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esf√®rica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No √©s el mateix mirar l’horitz√≥ des de la sorra de la platja que si ens col¬∑loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Nom√©s si ens elevem allarguem aquesta dist√†ncia i podrem veure encara el llagut m√©s enll√† del primer horitz√≥. Es calcula que per una al√ßada de 100 metres arran de mar ja veur√≠em l’horitz√≥ a una dist√†ncia de 36 km.

Pel patr√≥ que mena el llagut, com que no es pot elevar m√©s enll√† de la seva embarcaci√≥, l’horitz√≥ visualitzat li ser√† sempre allunyat en la mateixa primera dist√†ncia esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aqu√≠ el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del gen√®ric hum√†, sin√≥ de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, tamb√©, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i ind√≤mita, pot viure en un horitz√≥ sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests l√≠mit tot ampliant la seva dist√†ncia de visi√≥ si eleva la seva al√ßada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porci√≥ de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, est√®tic i intel¬∑lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel b√© i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consci√®ncia c√≤smica i conseq√ľentment per la creen√ßa, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una pla√ßa reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no √©s m√©s que l’home real, ja que el gen√®ric nom√©s existeix com a entel√®quia… Aquest home que est tu lectora, lector, que s√≥c jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col¬∑loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porci√≥ tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sin√≥ s‚Äôha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una atar√†xia farmacol√≤gica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensaci√≥ de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot aix√≤ no ha succe√Įt, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la pres√®ncia alternativa d’aquests horitzons. Ara un, ad√©s l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una for√ßa major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dram√†tiques desesperacions, angoixoses percepcions i viv√®ncies que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixen√ßa.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a s√≠mptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitz√≥ vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperaci√≥ i l‚Äôangoixa… talment com ho fa la febre, la inflamaci√≥ i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptaci√≥ i restabliment de la vida.

Aix√≠ √©s la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagu√© un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperaci√≥, per al pas de l’una a l’altra visi√≥ d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va oc√≥rrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l‚Äôany 1845 el seg√ľent:

Hi ha tres esferes d‚Äôexist√®ncia, l‚Äôest√®tica, l‚Äô√®tica, la religiosa. (…) La esfera est√®tica √©s l‚Äôesfera de la immediatesa, l‚Äô√®tica l‚Äôesfera de l‚Äôexig√®ncia (i aquesta exig√®ncia √©s tan infinita que l‚Äôindividu sempre acaba ensorrat), la religiosa l‚Äôesfera de la plenitud, per√≤ tingui‚Äôs en compte que no es tracte d‚Äôuna plenitud com la que es dona quan s‚Äôomple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perqu√® el penediment ha creat espec√≠ficament un espai il¬∑limitat i per tant la contradicci√≥ religiosa: estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

Per esfera est√®tica ell va entendre quan es viu amb un horitz√≥ que es regeix per la oposici√≥ plaer-dolor. √Čs quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’art√≠stica, la intel¬∑lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les m√©s barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiraci√≥ √©s all√≤ terrenal i el seu anclatge √©s √ļnicament el present, totalment al marge del passat i la seva c√†rrega, i del futur, amb les seves possibilitats de comprom√≠s…

Tres formes m√≠tiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la for√ßa i l’impuls del sensualisme directe sense reflexi√≥, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del m√≥n. Per el donjoanisme la √ļnica realitat existent √©s la immanent natural. Aquesta viv√®ncia mena a una repetici√≥ que pot portar al fatic i a un pen√≥s avorriment, a la p√®rdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinaci√≥. A partir d’aqu√≠ √©s quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera est√®tica un segon horitz√≥. Ara, en Faust, ja hi ha una p√®rdua de l’exuber√†ncia i de la ingenu√Įtat del primer. Faust s’adona de la inconsist√®ncia d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, per√≤ no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per aix√≤ ell encara aspira¬† -malgrat el seu escepticisme- al moment feli√ß, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva √†nima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitz√≥ en l’esfera est√®tica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que √©s una √†nima en pena, que ja no desitja¬† a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni √©s ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperaci√≥ at√®s que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sost√©.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosufici√®ncia propi de la era de la Il¬∑lustraci√≥.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i rom√†ntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’√ļs que en fan de la religi√≥ no deixa d’estar presidida per la viv√®ncia d’all√≤ que els produeix plaer i l’evitaci√≥ del dolor. Entenen la religi√≥ com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments cr√≠tics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.¬† Kierkegaard que va viure en aquesta esfera est√®tica, diu que el que la salva √©s el contacte directe amb l’experi√®ncia, l’apassionament irreflexiu capa√ß de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, √©s a dir, tria des de la seva interioritat aquest cam√≠.

Per esfera √®tica ent√©n la que es regeix per l’oposici√≥ b√©-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligaci√≥, i el sentiment de comprom√≠s que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William √©s el nom que d√≥na Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera √®tica invalida un retorn a l’esfera est√®tica, per si mateixa amoral, perqu√® si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja nom√©s la podr√† portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinici√≥ dispersa que caracteritza l’estadi est√®tic. L’individu elegint entre “o all√≤ o all√≤ altre”, accepta el comprom√≠s i la individuaci√≥, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situaci√≥ vital id√≤nia per a l’esfera √®tica kierkegaardiana √©s el matrimoni, fruit de l’elecci√≥ i el comprom√≠s i expressi√≥ d’un deure que √©s llibertat perqu√® s’ha assumit volunt√†riament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es refor√ßa amb el temps… A l’esfera √®tica no es viu segons el desig sin√≥ segons les normes morals. Aqu√≠, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina aix√≠ un conformisme per adaptaci√≥ que prescindeix de l’exig√®ncia personal. L’√®tica √©s l’universal, all√≤ acceptat un√†nimement, all√≤ acceptat per la ra√≥, all√≤ impersonal, all√≤ irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aqu√≠ no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aqu√≠ no li cal posar-se en l’abisme existencial. La perman√®ncia constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilaci√≥ espiritual, a la p√®rdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a m√≠nim tractar√† de ser un individu, en la vida √®tica hi ha abs√®ncia d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa aix√≤ s√≠, perqu√® no hi ha llibertat d’elecci√≥ -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-.¬†Fent una analogia transgressora -impossible a l’√®poca en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insufici√®ncies de l’esfera √®tica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privaci√≥ civilitzadora, segons el qual la civilitzaci√≥ exigeix de l’individu una gran ren√ļncia de pulsions poderoses. Avan√ßa en certa manera el fil√≤sof dan√®s un cert malestar en la civilitzaci√≥?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard √©s l’horitz√≥ m√†xim al que es pot arribar, i que no √©s pas en la realitzaci√≥ impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui dir√≠em un salt qu√†ntic, i la forma m√©s elevada d’individualitzaci√≥. S’ent√©n com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el m√≥n cl√†ssic on no hi havia pecat ans ignor√†ncia. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, √©s a dir, la creen√ßa, el mite, el pensament quim√®ric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aqu√≠ ens trobem davant un horitz√≥ on tot √©s misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creen√ßa o all√≤ quim√®ric √©s irracional, i comen√ßa all√† on acaba tot el pensament, √©s all√≤ que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d‚Äôaigua i tanmateix ser feli√ß.

El codi que regeix l’esfera religiosa √©s un codi estrany i, alhora, superior al codi √®tic. √Čs un codi d’ordre no universal i general com s√≠ que ho s√≥n les normes √©tiques i morals. √Čs, podr√≠em dir, un manament personal subjectiu. Aqu√≠, l’individu singular est√† per damunt d’all√≤ universal, es troba amb una mena de suspensi√≥ teleol√≤gica de la √®tica, i es troba en relaci√≥ absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situaci√≥ amb el cas extrem de l’Abraham b√≠blic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…¬† Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la √®tica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel¬∑lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, s√≥n la nostra determinaci√≥. De vegades un convenciment interior, una intu√Įci√≥, una veu interior que passa per damunt de totes les resist√®ncies posades per la ra√≥, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esfor√ßada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitz√≥ dins l’esfera religiosa √©s la de l’home que segueix una evoluci√≥ personal d’exig√®ncia m√†xima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo all√≤ que els dem√©s -la fam√≠lia, la societat, el poder pol√≠tic i eclesi√†stic-¬† li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotm√®s a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. √Čs, clarament, all√≤ que coneixem com un heroi.

El segon horitz√≥ dins l’esfera religiosa, √©s l’√ļnic que ultrapassa la imman√®ncia natural. Aqu√≠ irromp l’absurd, la paradoxa i all√≤ in-assumible per a la ra√≥. √Čs el moment espec√≠fic de la fe, la creen√ßa, religi√≥, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aqu√≠ ja no serveix la voluntat i l’esfor√ß que li ha perm√®s avan√ßar en el primer tram de la religiositat. Aqu√≠ ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aqu√≠ el nostre estat de consci√®ncia ve determinat per una entrega en la receptivitat… un cam√≠ de soledat, d’incertesa. I √©s aqu√≠ on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva viv√®ncia subjectiva i solit√†ria de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar D√©u en el centre de la seva exist√®ncia. Les seves forces s√≥n nom√©s la passi√≥ i la convicci√≥ interior. Ell no t√© perqu√® caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditaci√≥ del material a l’espiritual. La seva viv√®ncia √©s interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovaci√≥ dels altres, no ambiciona cap √®xit. √Čs nom√©s un individu singular que mant√© una relaci√≥ directa amb l’Absolut.

Fins aqu√≠ els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extens√≠ssim Diari, comprendrem que no s√≥n una conceptualitzaci√≥ te√≤rica, una entel√®quia m√©s del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personal√≠ssima i singular vida. Rere cada horitz√≥ descrit s’hi troba una viv√®ncia concreta del seu esdevenir existencial.

La din√†mica del pas i el tr√†nsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de caracter√≠stiques. La insatisfacci√≥ que es manifesta a trav√©s de la malenconia i la desesperaci√≥ √©s el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar¬† de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Aix√≤ s√≠, amb conseq√ľ√®ncies fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera √®tica i retorna a l’est√®tica ja no t√© la innoc√®ncia, ja no pot ser amoral, ara, ja ser√† per la seva interioritat immoral, o com a m√≠nim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractar√† de passos abruptes, ara dir√≠em de salts qu√†ntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitz√≥ voluntari i elegit on el subjecte s‚Äôhi juga la seva exist√®ncia a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simult√†niament, ja que per ell s√≥n incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com d√®iem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegaci√≥ existencial que li proposa Kierkegaard sin√≥ la reconeix en la seva particular i √ļnica interioritat, sin√≥ li provoca una m√≠nima esgarrifan√ßa interior i aquella reconeixen√ßa en la pr√≤pia vida que fa dir-li: aquestes han estat o s√≥n les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… i especialment per la¬† manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseud√≤nimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com d√®iem,¬† si aix√≤ ocorre, si aix√≤ s‚Äôesdev√©, si aix√≤ succeeix… La viv√®ncia de Kierkegaard pot ser-nos comuna i v√†lida per a la nostra interioritat.

Hip√≤crita lectora, hip√≤crita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germ√† meu… Ja saps de que et parlo!

Sols aix√≠ espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOL√Č, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

DEL M√ąTODE DE L’ARTISTA (creador o int√®rpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’√†nim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent for√ßa del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una abs√®ncia de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva pres√®ncia -recordem el car√†cter paradoxal del funcionament an√≠mic- l’√†nima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa l√ļcida i plaent…

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… Si tot, tot aix√≤, que d√®iem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinest√®sia l√ļcida que… √Čs, ni m√©s ni menys, all√≤ que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensi√≥, de lleugeresa, d’interrupci√≥, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel¬∑l√®ncia.

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al¬∑legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aqu√≠ ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga dist√†ncia / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix conson√†ncia. “… Una enorme obertura cap a l’immens.¬†

Si tot aix√≤ s’esdev√© en la nostra interioritat… √Čs que estem treballant dins el m√®tode de la suspensi√≥ c√≤smica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fen√≤mens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consci√®ncia no s√≥n fruit nom√©s de l’atzar, sin√≥ que tamb√© poden reproduir-se volunt√†riament. I aix√≤, que ens pot semblar sorprenen, ho sap √≠ntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel¬∑latiu com a sin√≤nim d’artista, i, tamb√©, en el sentit m√©s ampli creatiu, sigui en el camp art√≠stic, filos√≤fic, cient√≠fic o t√®cnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.¬† Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il¬∑luminaci√≥ creativa, altrament dita inspiraci√≥, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduraci√≥, perqu√® hi ha actituds volunt√†ries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit hum√†.

Hi han est√≠muls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consci√®ncia. I no ens referim aqu√≠ a l’√ļs de drogues espec√≠fiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofren√ßa en situacions de dolor inguarible. Ens referim a est√≠muls menys productors de danys i de depend√®ncies.

Ens pot acompanyar una m√ļsica d√®iem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les viv√®ncies que ens proporcionen les obres art√≠stiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens¬† pot ser enormement productor d’un estat d’√†nim creatiu una solitud i un silenci cercat volunt√†riament, o tamb√© una trobada grupal desitjada. Una pr√†ctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentraci√≥ contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del m√≥n, desconnectar-nos dels m√≤bils i altres instruments de comunicaci√≥, lliurar-nos de les nostres responsabilitats moment√†niament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…¬† Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’alg√ļ que ens inciti al desig… Una pres√®ncia en l’abs√®ncia…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles m√©thodes de cr√©ativit√©, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a m√©s, els processos de descoberta creativa, s√≥n els mateixos en totes les disciplines, perqu√® m√©s enll√† de la diversitat dels coneixements treballats, all√≤ que d√≥na unitat als processos de la descoberta, s√≥n les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra √†nima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensi√≥ m√©s transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creaci√≥ art√≠stica es construeix de la mateixa manera que la creaci√≥ cient√≠fica.

Aqu√≠ hi podr√≠em afegir el coneixement aportat per les t√®cniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones el√®ctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freq√ľ√®ncia. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freq√ľ√®ncia de 4-7,99 Hz, s√≥n les que es donen en l’estat de consci√®ncia que hem descrit, un estat de percepci√≥ que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiraci√≥ d’idees i de solucions creatives, i tamb√©, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execuci√≥. Es donen d’una manera natural sovint despr√©s d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freq√ľ√®ncies Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada despr√©s d’unes hores de s√≥n profund. J. V. Foix deia que en aquella hora √©s quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com d√®iem es donen sempre en aquest tr√†nsit estrany de la vida humana a un mist√®ric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi b√© mai la resoluci√≥ d’un¬† problema √©s el resultat d’una gesti√≥ l√≤gica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no √©s t√© pas sempre un acc√©s immediat ni f√†cil. I √©s clar, ens recorda tamb√© que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educaci√≥¬† i la pressi√≥ social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precauci√≥, si b√© amb fermesa…

Moltes m√©s coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un cl√≠max d’expansi√≥, de plaer i de passi√≥, perqu√® la joia m√©s profunda que pot experimentar l’home, √©s la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o int√®rpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicaci√≥ lacerant i obsessiva fins a l’extenuaci√≥, la feinada d’una obra que en el fons dels fons √©s totalment gratu√Įta i generosa.

I encara m√©s, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producci√≥ de coneixement, la selecci√≥ de llocs de treball, la valoraci√≥ curricular. Ens diu que les descobertes creatives no s√≥n pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perqu√® aquells no escauen al joc necessari a la invenci√≥. Moltes vegades les troballes s√≥n fetes per “ingenus na√Įfs” perqu√® han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla tamb√© de que “el meravell√≥s” afavoreix la descoberta creativa. La creaci√≥ art√≠stica, igual t√®cnica o cient√≠fica, √©s un fen√≤men tant afectiu com intel¬∑lectual. √Čs perqu√® el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociaci√≥.¬† Tota descoberta creativa neix d’una comparaci√≥ de dos conceptes, de dos teories, de dues experi√®ncies diferents. Provocar la comparaci√≥ afavoreix les descobertes. De fet¬† es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment anal√≤gic, en canvi, amb la seva mec√†nica¬†¬†tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els l√≠mits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mec√†niques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa tamb√© en el terreny art√≠stic i per descomptat en els altres terrenys, i aix√≤ per quatre raons principals. El grup permet la conjunci√≥ de coneixements, la conjunci√≥ d’estrat√®gies de raonament, la conjunci√≥ de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunci√≥ dels experts que tenen molts coneixements i dels na√Įfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aqu√≠ podr√≠em referir-nos al grups teatrals o d’arts esc√®niques en general, el projectes art√≠stics que requereixin treballs en equip, i tal volta tamb√©, als conjunts instrumentals dins la m√ļsica.

Hi ha un corol¬∑lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perqu√® tot aix√≤ ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador art√≠stic, l’artificier, presenta uns par√†metres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi nom√©s a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevaci√≥ i al nou, perqu√® ell ha de conjurar els seu estats an√≠mics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perqu√® aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel¬∑lacions que tots tenim dins el nostre esperit, per√≤ que nom√©s a ell no li esta perm√®s d’apagar-les, i t√© el deure sagrat d’agitar-les, per dir al m√≥n que som vius i d’una mat√®ria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles m√©thodes de cr√©ativit√©. Paris : Entreprise moderne d’√©dition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix t√≠tol part (1) dins d’aquest blog.

DEL DESIG QUIM√ąRIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de √áirali a la prov√≠ncia d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Puj√†vem peus descal√ßos pel mont Quimera prop de la poblaci√≥ de √áirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sab√≠em del relat mitol√≤gic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel¬∑lerofont, muntat en el seu cavall alat Peg√†s, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueol√≤gic de Flor√®ncia ens venia a la ment i tamb√© la imatge ic√≤nica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produ√Įt.

Puj√†vem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, alg√ļ havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L‚Äôenvoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que ¬†coronava tot el cam√≠ i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que comen√ßava a espurnejar ple d’estels.

Puj√†vem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d‚Äôaltres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esfor√ßos de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores c√†lides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del cam√≠. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a √©sser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lle√≥, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’al√ßa a prop de venturoses platges, com un immens balc√≥ al mediterrani.

Puj√†vem els rudes esglaons i el pedregar rellisc√≥s amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingu√© la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensi√≥¬† quan ja vei√©rem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col¬∑laborava amb la vermell√≥ de les diminutes flames que ara i ac√≠ prenien for√ßa. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent alt√≠vol sense vegetaci√≥ on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi pod√≠em imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Peg√†s -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furi√≥s exhalava amb for√ßa. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensi√≥, i, a sota, la f√ļria dels moviments i els r√†pids girs de la b√®stia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnaci√≥ de les forces f√≠siques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volc√†nicament, manifestant-se en lluita contra la intel¬∑lig√®ncia i l’arg√ļcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l‚Äôhum√† nom√©s hi pot triomfar per l‚Äôarg√ļcia i l‚Äôenginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la for√ßa aspriva i brutal descabdella la situaci√≥ a favor de l’hum√†. Aquesta fou l‚Äôarma de Bel¬∑lerofont tamb√©. Un arp√≥ que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perqu√® es fongu√©s amb el seu mateix foc abra√ßador i penetres pel cos de la b√®stia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aqu√≠ el relat. El millor relat metaf√≤ric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ci√®ncia podr√† fer… Aqu√≠ la ci√®ncia haur√† de cedir sempre. I tanmateix, la ci√®ncia, √©s a dir, el saber experimental, √©s qui haur√† fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, √©s a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’arg√ļcia, l’enginy, que ha perm√®s la vict√≤ria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat esc√®nica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d‚Äôaquell m√≥n entre occident i orient cam√≠ dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi √©rem, el cansament, la p√®rdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l‚Äôimprescindible-, el despullament de l’√†nima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Alg√ļ dels presents va voler explicar la causa d‚Äôaquells focs en el pendent roc√≥s per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N‚Äôhavia llegit el seu origen: l‚Äôexist√®ncia de gas met√† a l‚Äôinterior d‚Äôaquella muntanya que a l‚Äôeixir per les escletxes formades per la mateix for√ßa del gas, des de temps immemorials, s‚Äôencenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil¬∑lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gesti√≥ per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esva√Įment d‚Äôuna boira interior que es delia per una explicaci√≥ m√©s mitol√≤gica, m√©s propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’√†nima adulta m√©s cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel cam√≠ de les analogies i el joc amb les met√†fores. I per tant, pel cant√≥ del mite, del mite com a mite, √©s clar, no com a realitat sense m√©s. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

√Čs aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficci√≥ que no oblida per√≤ la seva aparen√ßa, i que tanmateix pel rerefons mist√®ric de la vida revela inesperadament, ins√≤litament i a balquena, la plenitud i l’ampliaci√≥ de la nostra percepci√≥.

L’aparen√ßa, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparen√ßa que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que s√≥n ficci√≥ conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experi√®ncies que no √©s produeixen m√©s que en la nostra imaginaci√≥, amb la col¬∑laboraci√≥, aix√≤ s√≠, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra art√≠stica, sigui musical, pl√†stica, dram√†tica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparen√ßa, aquesta √©s fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt b√© Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la trag√®dia titulat La visi√≥ dionis√≠aca¬†del m√≥n (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat on√≠rica tenim, tanmateix, el sentiment transl√ļcid de la seva aparen√ßa; sols quan aquest sentiment desapareix √©s quan comencen els efectes patol√≤gics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural for√ßa guaridora dels seus estats.

Tot aix√≤ pens√†vem en aquella ascensi√≥ per terres de l‚ÄôAntic M√≥n. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cord√®lia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot aix√≤ pens√†vem… I, tamb√©, com n‚Äô√©s de curi√≥s que el mot Quimera hagi despla√ßat el seu significat des de la raresa d‚Äôun √©sser, que per aquesta mateixa caracter√≠stica √©s un monstre, a la de creaci√≥ imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perqu√® la Quimera, com analogia, com a met√†fora, com a experi√®ncia de joc, com experi√®ncia art√≠stica respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement m√©s satisfactori, m√©s profund, que doni m√©s sentit a les nostres vides que no pas all√≤ que en diem la pura realitat. Ens trobem aqu√≠ en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen tamb√© en una certa porci√≥ la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra fa√ß. I per aquesta relaci√≥ secreta entre l’esperit i la mat√®ria uns l√≠quids cerebrals i unes ones electromagn√®tiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i f√≠sic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres tamb√© d√ļiem les nostres pr√≤pies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Per√≤ la monstruosa b√®stia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l‚Äôhome amb els seus m√ļsculs el√†stics i poderosos; s‚Äôarrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabul√≥s sobrepassava el front de l‚Äôhome com un d‚Äôaquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d‚Äôaugmentar el terror de l‚Äôenemic.

(…)

Fet curi√≥s a notar: cap d‚Äôaquests viatgers no semblava irritat contra la b√®stia fero√ß penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d‚Äôells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperaci√≥; sota la c√ļpula esplin√®tica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d‚Äôun s√≤l tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d‚Äôaquells que s√≥n condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…¬† I t√†ctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPL√ćREM EL DESIG QUIM√ąRIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la m√ļsica dels concerts d’obo√® de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a T√ľbingen, al land de Baden-W√ľrttemberg d‚ÄôAlemanya, ¬†a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer c√≥rrer -al rabent del seu pas- els m√©s fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estan√ßa. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il¬∑luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels inn√ļmers de la nost√†lgia humana.

Potser l‚Äôambient sonor del lloc ser√† el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estr√®pit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincid√®ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasm√≤dic d‚Äôuna espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d‚Äôalgun home en el cam√≠ de Ronda que voreja el riu i en el¬†¬†“blau adorable‚ÄĚ s’hi congri√Į encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d‚Äôolors i de perfums, de m√ļsiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afai√ßoni units al moment i al lloc. Una percepci√≥ d’un tot sense separaci√≥ de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on nom√©s un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepci√≥ de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l‚Äô√ļnica realment viscuda que √©s la que es percep pels camins de la viv√®ncia est√®tica, √©s a dir,¬† la viv√®ncia de l’art. Tal volta, potser, la viv√®ncia de l‚Äôu i el tot, o l‚Äôu en i amb totes les coses! El H√©n kai p√†n dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta √©s la vida de la divinitat, aquest √©s el cel dels homes.¬†Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli√ß oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest √©s el punt m√©s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep√≤s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot aix√≤ cerca avui l‚ÄôArtificier, despr√©s d’un vol r√†pid fins a Stuttgart. Un vol ple de resson√†ncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d‚Äôacci√≥ intel¬∑lectual com a via de recerca i treball interior d’una √†nima europea, com a turbul√®ncies de l’esperit paral¬∑leles a les turbul√®ncies atmosf√®riques. Tot aix√≤, quan l‚Äôavi√≥ roda ja per terra ferma, despr√©s d‚Äôun torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperar√† una pl√†cida navegaci√≥ per ¬†les aig√ľes del Neckar cap a T√ľbingen -una alternativa de transport particular de navegaci√≥ fluvial d‚Äôuns quaranta kil√≤metres propiciada per un amic, dins una petita embarcaci√≥ pr√≤pia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les g√≤ndoles de Ven√®cia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restar√† en silenci, pendent nom√©s de lliurar-se a l’instant magn√≠fic en el que l’haur√† de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva fam√≠lia dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevar√† gaireb√© a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Per√≤ quina import√†ncia t√© per a ell la casa d’un fuster que va viure gaireb√© far√† dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de T√ľbingen? Qu√® en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc? A qu√® respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perqu√® segons sembla excel¬∑l√≠s -que aix√≠ fou- en la construcci√≥ de mobles, ans perqu√® llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d‚Äôuna posici√≥ relativament acomodada, i sobretot, perqu√® va hostatjar un home il¬∑lustre durant trenta-sis anys en una habitaci√≥ en forma d‚Äôamfiteatre que donava al riu,¬† en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que √©s tothora present des de les finestres de la seva estan√ßa circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava all√≠, a casa seva recl√≤s, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als d√©us com a font de tan generosa donaci√≥.

L‚Äôhoste no era pas il¬∑lustre per la seva posici√≥ social en el moment en qu√® va viure a casa del fuster. L‚Äôhoste representava la ru√Įna d‚Äôun alt, alt√≠ssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer bi√≤graf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, m√©s que en un estat de bogeria en un estat de debilitat¬† conseq√ľ√®ncia d‚Äôun gran cansament f√≠sic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creaci√≥ exclusiva del seu m√≥n interior, i en oposici√≥ total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il¬∑lustre no fou altra que Friedrich H√∂lderlin, un dels cims m√©s alts de la poesia alemanya de tots els temps.

H√∂lderlin havia nascut el 1770 a la poblaci√≥ de Lauffen, banyada tamb√© pel mateix riu, el Neckar. Despr√©s d‚Äôuna formaci√≥ com a pastor protestant en la qual excel¬∑l√≠, no va voler exercir mai el ministeri evang√®lic. La seva activitat i vocaci√≥ fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel¬∑lig√®ncia, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la m√ļsica; amb un f√≠sic de gran bellesa,¬† que es presentava amb les formes m√©s amables i d’educaci√≥ m√©s exquisida, configurava una pres√®ncia d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un per√≠ode de gran creativitat art√≠stica i intel¬∑lectual, fins que¬†va haver de recloure‚Äôs el 1806 a T√ľbingen on fou ingressat a la cl√≠nica del doctor Authenrieth.¬† Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenes√≠ pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any despr√©s fou menat¬† a la casa del fuster Zimmer, que en tindr√† cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

H√∂lderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revoluci√≥ Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals pol√≠tics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic r√®gim. La regeneraci√≥ de la humanitat i l’educaci√≥ del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si b√©, amb una visi√≥ m√©s pr√≤pia del primer romanticisme alemany, segons com, m√©s revolucion√†ria, ja que per aquesta alta missi√≥ no confiava nom√©s en la pol√≠tica i en l‚ÄôEstat, del qual malfia, ans en canvis m√©s profunds i en una transposici√≥ idealista de la democr√†cia de l’antiga Gr√®cia. Per aquest prop√≤sit li caldr√† una lluita tit√†nica cap els mateixos d√©us. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, tradu√Įt per Carles Riba, on hi diu:¬†…I √©s que lluitar /¬†com H√®rcules, amb D√©u, aix√≤ √©s sofrir. /¬†I compartir la immortalitat, enveja /¬†d’aquesta vida, √©s tamb√© un sofriment.

Aquesta¬† transposici√≥ idealista de la democr√†cia de l’antiga Gr√®cia, la Gr√®cia antiga, fou per al poeta una de les seves m√©s grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland¬† /¬†Hiperi√≥ o l’eremita a Gr√®cia, on diu: Estimo Gr√®cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealitzaci√≥ de Gr√®cia i la seva civilitzaci√≥.

Per a H√∂lderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il¬∑lustrats, la naturalesa, per a ell, era¬†com el senyal m√©s pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga pres√®ncia del d√©us a la terra. La seva visi√≥ dins la filosofia panteista del m√≥n es refermava en el pensament que¬†la natura no √©s sagrada solament en virtut d’una fundaci√≥ primig√®nia, sin√≥ en virtut d’una bellesa que es mant√© inalterable per sobre de tota categoria temporal , hist√≤rica. No oblidem que H√∂lderlin¬† fou un aut√®ntic fil√≤sof, coneixedor i admirador de Plat√≥ i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiraci√≥ il¬∑limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educaci√≥ est√®tica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a m√©s, cal dir, que fou¬† company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

H√∂lderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa √©s la idea m√©s alta perqu√® cont√© totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu m√©s elevat sentit plat√≤nic, no pot significar pas res m√©s que l’acte suprem de la ra√≥, aquell que abra√ßa totes les idees, i que nom√©s en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plat√≥ a El Convit, que fa dir, per boca de S√≤crates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona s√†via de Mantinea-, H√∂lderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a trav√©s de la seva Diotima de la novel¬∑la Hiperi√≥. Diotima √©s el personatge de la novel¬∑la que fou la translaci√≥ liter√†ria de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de H√∂lderlin,¬† a un desenvolupament m√©s problem√†tic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions s√≥n les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducci√≥ de la seva traducci√≥ d’Hiperi√≥-: Si la dial√®ctica de l’amor,¬†tal com √©s exposat al Convit, permet una ideal , per√≤ clara viabilitat de l’amor per els prop√≤sits consignats -√©s a dir, la concreci√≥¬†del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiraci√≥ al Bell en si mateix-, a Hiperi√≥ presenciem una mena de dial√®ctica estantissa, sense resoluci√≥… Aquest √©s un dels punt m√©s enigm√†tics del llibre, i tamb√©, cal dir-ho, de la mateixa vida de H√∂lderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuaci√≥ aquella √†nima pura, i que el va dur¬†a¬†un estat de debilitat¬† conseq√ľ√®ncia d‚Äôun gran cansament f√≠sic i mental, √©s¬† tracta de la poesia, l’educaci√≥ i la religi√≥.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerar√†, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als or√≠gens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educaci√≥, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pr√≤leg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educaci√≥ est√®tica a H√∂lderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer √©s el pedagog per excel¬∑l√®ncia de la Gr√®cia arcaica, tamb√© podem considerar H√∂lderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religi√≥ reivindica una mena de religi√≥ de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la ra√≥ i del cor amb el politeisme de la imaginaci√≥ i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filos√≤fica per tal que el poble es torn√©s raonable, tamb√© era necessari que la filosofia esdevingu√©s mitol√≤gica a fi que els fil√≤sofs fossin sensibles.

Tot aix√≤ i m√©s fou Friedrich H√∂lderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit l√ļcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de¬†Baden-W√ľrttemberg,¬† per a copsar a trav√©s de la for√ßa de la paraula, a trav√©s de la for√ßa de l’art -que √©s tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva viv√®ncia directa- un estat de l’esperit capa√ß per unes d√®cimes de segons, amb la intensitat i la for√ßa del llamp, de fer viu un moment.¬†

I tot aix√≤ just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il¬∑lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aig√ľes, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de H√∂lderlin a¬† T√ľbingen

 

Ara els √ļltims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal¬∑ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der H√∂lderlin isch et verr√ľckt gw√§ , √©s a dir, H√∂lderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la H√∂lderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisan√ßa corpr√®n els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,¬† recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, tamb√©, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, nom√©s la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Su√†via pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que s√≥n a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauraci√≥. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases ve√Įnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers s√≥n ja al primer pis. Comproven que la porta de la estan√ßa de H√∂lderlin √©s oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il¬∑luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels inn√ļmers de la nost√†lgia humana….¬†

√Čs certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gaireb√© cap moble, les parets per√≤ s√≥n encara ben encalades d’un blanc pur. Nom√©s dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier t√© informaci√≥ precisa que les cadires s√≥n de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per H√∂lderlin, qui sap si tamb√© agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha¬†una coincid√®ncia atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… Tamb√© el pas apressat a banda i banda d’un home en el cam√≠ de Ronda que voreja el riu… i en el¬†¬†“blau adorable‚ÄĚ hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d‚Äôolors i de perfums, de m√ļsiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afai√ßonar√† una uni√≥ entre ell, el moment i el lloc. Una percepci√≥ d’un tot sense separaci√≥ de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on nom√©s un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara √©s el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung¬†de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba m√©s a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis¬† sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les not√≠cies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,¬† mentre declama les cr√≤niques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La not√≠cia parla de la possessi√≥ ja del Pelopon√®s per part de les tropes gregues revoltades, i de l’aven√ß espectacular cap a la independ√®ncia de Gr√®cia, la lloada Gr√®cia de nou!… L’anhelada alliberaci√≥ de Gr√®cia… Recordi’s l’Hiperi√≥ :¬†Estimo Gr√®cia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria.¬†L’Artificier llegueix reposadament la not√≠cia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de H√∂lderlin sigui bene√Įt!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la pres√®ncia del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava H√∂lderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta √©s la vida de la divinitat, aquest √©s el cel dels homes.¬†Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feli√ß oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest √©s el punt m√©s alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de rep√≤s etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experi√®ncia. Haur√† estat possible de¬†reviure la llum que una tarda d‚Äôagost de l‚Äôany 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’aven√ß del poble grec cap a la seva independ√®ncia. Fou el darrer moment d’entusiasme de H√∂lderlin, que¬†va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de H√∂lderlin, en aquesta reclusi√≥ de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, tamb√© pels seus editors, i tamb√©, pel mateix primer bi√≤graf, Waiblinger, que hi¬† mantingu√© una relaci√≥ sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resoluci√≥ de “disson√†ncies interiors” -recordi’s aquesta expressi√≥ tan pr√≤pia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,¬† ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la √ļltima etapa de la vida, de la vida de l‚Äôhome m√©s pur, m√©s ideal, ¬†que ha donat la terra. Perqu√® tots sabem com el m√≥n de les idees de Plat√≥, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, alt√≠ssim, al qui, no sent un d√©u, i amb l‚Äô√ļnic do de la sofren√ßa, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del m√≥n, en l‚Äôespai sagrat i prof√† de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de H√∂lderlin un feli√ß oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i √©sser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitaci√≥ del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa √©s el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

Cordèlia

 

 

(*) De l’Hiperi√≥ de H√∂lderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
H√ĖLDERLIN, Friedrich. Hiperi√≥ o l‚Äôeremita a Gr√®cia. Introducci√≥, traducci√≥ i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich H√∂lderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

UN DI√ÄLEG SOBRE L’√ÄNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINT√Ä AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensi√≥ dels personatges que ¬†intervenen en aquest imaginat di√†leg vegi’s la p√†gina: De l’Artificier… ¬†d’aquest mateix blog)

 

¬† ¬† ¬† ¬† ¬†Des de llocs geogr√†fics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de cer√†miques i de m√≠tiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el cam√≠ mil¬∑lenari de la Via Apia, un embat, un di√†leg, en el convit on cada any els convoca el pol√≠tic i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, t√© un semblant pensar√≥s. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kil√≤metres de Roma, on haur√† de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap m√©s mitj√† que no sigui el de la travessa per mar. ¬†Malgrat la intensa calma que envaeix les aig√ľes del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tr√†ngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La n√†usea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspond√®ncia exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps en√ß√†. Abans de partir ha visitat la seva casa del d√©us, el seu temple, l’antiga esgl√©sia de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per cat√≤lica virtut ans per pagana invocaci√≥, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per qu√® de la vida humana. Ha coincidit amb el b√≠blic Job, no pas¬†en la penosa, for√ßada i gratu√Įta renuncia final, ans en el gruix aut√®ntic de la seva narraci√≥, tot denunciant la injusta sofren√ßa, tot assegurant la seva total innoc√®ncia i refermant-se amb l’acusaci√≥ contra la juguesca divina amb Mefist√≤fil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplom√†tic, escriptor, el m√ļsic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a ¬†l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que √©s a uns vint kil√≤metres de Roma, a la “campagna romana”, ¬†on Tischbein, un dels seus pintors cl√†ssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al pa√≠s dels llimoners en flor. No en va ell tamb√© √©s un Goethe, d’alta eleg√†ncia i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixer√† en el moment oport√ļ sota el signe del capvespre. Bella, s√†via i seductora, creuar√† peus descal√ßos, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlar√† nom√©s en intervencions precises.

No mancar√† el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Gr√®cia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecci√≥ pel silenci, el trencar√† com cada any per aquest √ļnic moment.

Tampoc no hi faltar√† Cord√®lia, la resplandent, que des de Paris viatjar√† cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixer√† amb les seves figures m√©s humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge inici√†tic per terres it√†liques , Brutus “el murri”, comen√ßa a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. S√≥n vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist n√©ixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, tamb√© blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol¬∑luta blancor… ¬†Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours¬†de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i √©s aleshores que formula la gr√†cil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui √©s m√©s subtil, el cos… per servir-se’n de l’√†nima o l’√†nima… per servir-se’n del cos?.

El debat est√† servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadasc√ļ al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llen√ßols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Per√≤, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’√†nima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda¬†a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pr√≤pia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avan√ßa a la taula tot prenent un botim de ra√Įm per comen√ßar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel¬∑lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avan√ßa el pintor, que encara t√© els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els bra√ßos estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comen√ßa a parlar:

Vincennes.-¬†Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’aix√≤, amb les mateixes paraules, dins el poema que comen√ßa : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisi√≥ i for√ßa:

Fontdenvern.-¬†…per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel m√≥n, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dol√ßor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. /¬†Per servir-se de l’√†nima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’√†nima¬† els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’√©sser dos.

Vincennes.- Delici√≥s, Fontdenvern!¬†Veig que el coneixeu al detall i de mem√≤ria. Em referia, per√≤, a aquesta gota cristal¬∑lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’√†nima, ¬†/ ¬†que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aqu√≠ una afirmaci√≥ contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot recon√®ixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, per√≤ en reconec la for√ßa i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.-¬†Recordem al que fa dir Plat√≥ a un dels comensals del Convit: que un ex√®rcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.-¬†S√≠, s√≠, aix√≤ nom√©s √©s el mal de la b√®stia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les b√®sties, m√©s aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseq√ľent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloq√ľent!

L’Artificier, entotsolat, per√≤ atent al discurs, no al√ßa la copa ni somriu. T√© la mirada posada a les tovalles del davant, i nom√©s, de tant en tant, al√ßa la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recan√ßa m√†gica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou b√© de qu√® es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa m√©s o√Įble amb la pe√ßa de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- S√© com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten¬†amb la m√†xima subtilesa, conformant¬†tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quim√®ric pel qual establim un nou jo i una nova creaci√≥… Per√≤, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’√†nima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plat√≥ esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ning√ļ.¬†I diu:

Diotima.-¬†Ni el cos ¬†ni l’√†nima, ans Eros! L’Eros immortal, que √©s un element intermedi entre els √©ssers mortals i els immortals, entre la ignor√†ncia¬†i la¬†ci√®ncia, com una concreci√≥ del desig d’immortalitat¬†dels homes i de la seva aspiraci√≥ al Bell en si mateix.¬†

L’aparici√≥ de Diotima ha propiciat uns moments de reflexi√≥ i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplom√†tic vien√®s:

Johannes de Fontdenberg.-¬† El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit¬†Nietzsche√† i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hip√®rbole po√®tica, com una met√†fora¬†que enva√Įa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir¬†d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixen√ßa d’all√≤ nou, d’all√≤ que en llenguatge Kierkegaardi√† hom podria dir m√©s proper a la possibilitat que a la necessitat, m√©s proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les m√†ximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els d√©us i els homes… ¬†Fora tamb√©, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia¬†a Maragall? Hom parla de la possible exist√®ncia d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament¬†aquesta¬†pulsi√≥ d’Eros fou viscuda pel poeta m√©s com una possibilitat per a noves creacions po√®tiques, per tant com una possibilitat de l’√†nima m√©s que no pas com una expansi√≥ del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimaci√≥ de la m√©s barroera repressi√≥ sexual que va haver-se d’empassar l’√†nima noble, per√≤ presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cord√®lia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parl√©s per a a ella mateixa…

Cord√®lia.-¬†Aquesta √©s la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un √©sser quim√®ric i un altre que cerca el rep√≤s i la quietud d’una llar, ¬†i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho s√© per mi mateixa, en les dones tot est√† m√©s acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho √©s certament, perqu√® l’home que est√† abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o b√© massa inassolible i desp√≤tic o b√© assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos √©s el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducci√≥ i alhora de sofren√ßa. Aqu√≠ s√≠ que jo he viscut una dualitat, una laceraci√≥, una dissemblan√ßa… No s√© si m’explico prou!

L’Artificier.-¬†Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicci√≥ vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacci√≥ intel¬∑lectual per aquest fet fou immensa, per√≤ les seves conseq√ľ√®ncies vitals haurien de conformar episodis de trag√®dia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la pe√ßa de Glass, i toca ara¬†Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai l√†s! Atenci√≥!¬†S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representaci√≥ inesperada…

Amadeus.-¬†V√©nen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hier√†tics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre di√†leg amb una bella faula…¬†

Hi havia una vegada, doncs…¬† (fa dringar les copes de vi amb un cobert)¬†Psique!. La llegend√†ria beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixen√ßa, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant √©ssers¬† deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per √©sser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que √©s una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra)¬†De la font prop la capella bevem¬†en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aqu√≠… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.-¬†Quan el meu cor ser√† pres per l’amor? Per aquesta for√ßa que inunda la vida de goig i patiment, i d√≥na fruits i complida benauran√ßa en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no s√© que em t√© reservat…

Per√≤ qui hi ha aqu√≠… Sento alenar… M’haur√† sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hier√†tics, histri√≤nics i encisadors, la bella i enigm√†tica hist√≤ria d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinqu√® i gaireb√© tot el sis√® de les seves Metamorfosis¬Ļ. Que si… ¬†hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenci√≥ per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, √©s tan bella que els homes creuen que √©s l’encarnaci√≥ de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci n√©ixer en ella l’amor per l’home m√©s vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, per√≤ ella no t√© cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amo√Įnat pel dest√≠ de la seva m√©s bella filla vol consultar l’oracle d’Apol¬∑lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim m√©s alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces f√ļnebres per complir el desig de Venus…

Tot aix√≤ i m√©s ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als d√©us.

Ens diuen els titelles que, despr√©s, Eros, tot volent complir l’enc√†rrec de la seva mare Venus, cau v√≠ctima de la for√ßa que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces f√ļnebres. Eros caur√† ferit per les seves pr√≤pies sagetes. Eros esdevindr√† un Eros enamorat, i mitjan√ßant un lleu Z√®fir transportar√† a Psique al seu palau, tot oblidant l’enc√†rrec matern. Cada mitjanit s’apareixer√† a Psique dins la foscor i viuran un idil¬∑li amor√≥s. Psique viu radiant i feli√ß, fins que per instigaci√≥ de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condici√≥. I la visi√≥ meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una ll√†ntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o b√© per simple mala sort, es despr√®n de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores √©s trenca el pacte i la benedicci√≥. Eros desperta i sobtadament desapareix… I √©s aqu√≠ on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representaci√≥, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix m√©s enll√†. Si per si sola la faula ja √©s de dif√≠cil interpretaci√≥, per qu√® Amadeus, a m√©s, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Qu√® ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc esc√®nic dels titelles. La m√ļsica al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que interv√© Cord√®lia…

Cord√®lia.-¬† En aquest punt de la narraci√≥ d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenci√≥ pedag√≤gica-, i que tan b√© ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual ¬†l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Per√≤ l’exist√®ncia t√© un llenguatge distint. √Čs a dir, que la dona solament¬†fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest mant√© amb ella una relaci√≥ negativa”¬≤ (Caldria aqu√≠ per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrev√©s). Kierkegaard ens parla d’una “relaci√≥ negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitaci√≥ en la relaci√≥, ja que nom√©s pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, nom√©s aix√≠, una relaci√≥¬†feli√ß. √Čs curiosa si m√©s no la coincid√®ncia.

L’Artificier.-¬†Pel m√≥n dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-¬† Veig aqu√≠, i per mor d’aquesta circumst√†ncia de l’exist√®ncia d’un impediment¬†en la relaci√≥ amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’√©sser hum√† hi ha una supremacia de l’√†nima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’√†nima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perqu√® per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap ren√ļncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera m√©s immediata i planera. En canvi el cam√≠ de l’√†nima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espont√†niament¬†en la natura… li calen estratagemes, ren√ļncies d’inst√†ncies¬†m√©s prim√†ries perqu√® aflorin inst√†ncies¬†superiors…

√Čs l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

S√≠, s√≠, aquesta √©s una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’√†nima damunt del cos…

Brutus.- Una preponder√†ncia¬†a favor de l’√†nima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I nom√©s per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.-¬†No! Perqu√® la natura humana √©s una i sola. Una, encara que multiforme i polis√®mica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energ√®tic, i sols quan minva all√≤ m√©s primari pot sorgir all√≤ m√©s secundari. L’√†nima surt despr√©s sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perqu√® l’√†nima es val del cos per a la realitzaci√≥ de la seva radical supremacia jer√†rquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missi√≥.

Brutus.-¬†No exagerem pas m√©s, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en aix√≤ hi ha alguna cosa que √©s m√©s forta que totes les mis√®ries del m√≥n. El judici del cos t√© tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica m√©s cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”¬≥

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terr√≤s de terra que esmicola molt lentament amb la m√†.

Fontdenvern.-¬†Per√≤ res m√©s que l’√†nima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge art√≠stic. La meva pintura, aparentment innecess√†ria¬†pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.-¬†Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experi√®ncies¬†vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realitzaci√≥ liter√†ria. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’√†nima.

Brutus.-¬†Ning√ļ pot negar tanmateix com el pensament va lligat al proc√©s biol√≤gic de la vida, per√≤… Puc recon√®ixer certament una amplia¬†part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu.¬†

Exclamo aqu√≠ el nostre punt d’uni√≥ entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre di√†leg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comen√ßa a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan¬†diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals¬†al un√≠son.-¬†Sota la fretura de la vida on l’exist√®ncia precedeix a l’ess√®ncia… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¬Ļ ¬†Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

¬≥ ¬†Albert Camus. El mite de S√≠sif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducci√≥ de Joan Fuster i Josep Pal√†cios]. [Pag. 24]

TOT EL PES SALOBRE DELS OCEANS O JOHANN WOLFGANG VON GOETHE!

A M√≠riam Ravent√≥s Barang√©, que sabr√† recon√®ixer com a pr√≤pia l’experi√®ncia narrada…

¬† S‘esdevingu√© que, l’Artificier, sota la pressi√≥ jer√†rquica d’un marc laboral -marc jer√†rquic respectat, per√≤ mai reconegut en la seva dimensi√≥ humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambici√≥, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiraci√≥ social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alqu√≠mia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongu√©, un temps m√©s tard, en una visi√≥ feli√ß que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o¬†Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Pintura d’Eduard Resbier

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre’s al prop i al lluny?

Per sostenir el pes titànic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pròpies i d’altri,

dalt d’un cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consirós i garlar profitós.

Tant avui com ahir tocar el clavecí

i riure’s de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endreç d’un desgavell,

del cep retut, un escambell,

d’un endreçat fer-ne esguerrat.

De l’art, vera ciència.

De la ciència ver art,

i de l’aristocràcia dels prínceps:

l’excel·lència.

Retre’s en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! ‚ÄúDiuen‚ÄĚ Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau Venecià

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser art√≠fex d‚Äôun J√ļpiter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quimèric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient¬†i d‚Äôoccident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indecís les ments endreçades!

Burgès, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?

Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers T√ľbingen?

Aprofitador d’avinenteses per l’envejós

cor recelós de l’home!

 

Que no ens facin pas riure,  fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,

et copsà en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d’amagat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles ‚ÄúDame Sans Merci‚ÄĚ,

entre el desesper wertheri√† del ‚ÄúTemps del geni‚ÄĚ

i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.

Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,

com ha de recloure’s tant d’infinit

¬†… Johann Wolfgang Von Goethe!

 I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta és la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

escanear0001

Edici√≥ biling√ľe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versi√≥ de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

¬† ¬† ¬† ¬† ¬† En l’efervesc√®ncia tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comen√ßa… ¬†Lorsque, par d√©cret des puissances supr√™mes, / Le Po√®te appara√ģt en ce monde ennuy√©, / Sa m√®re √©pouvant√©e et pleine de blasph√®mes ¬†/ Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en piti√©: /(…) ¬†I contempla, amb el pas vertigin√≥s dels seus anys, com aquesta concepci√≥ del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat m√©s clara, m√©s escaient, m√©s acordada a la immensa consolaci√≥/desolaci√≥ que n’√©s la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat¬†B√©n√©diction, com una for√ßa d’obscuritat rom√†ntica, d’irresistible i encisadora avinen√ßa a una √†nima jove que se sap encara sense forma…

Si, despr√©s, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irris√≤ria i alhora s√†via de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses, ¬†i amb elles¬†s’esdev√© el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageraci√≥ rom√†ntica, i tot cau en l’oblit d’aquella for√ßa obscura, d’irresistible i encisadora atracci√≥.

Per√≤ la personalitat de l’artista √©s obstinada. T√© retorns i agitacions particulars que s√≥n recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al¬∑leg√≤rica del comte Arnau. I recordi’s, tamb√©, la laceraci√≥ permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adre√ßa cap a un desig quim√®ric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastr√≤fiques. I √©s aleshores, nom√©s aleshores que la condici√≥ male√Įda del poeta pren forma, √©s quan el poema B√©n√©diction¬†torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva for√ßa, i la seva part o porci√≥ indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta franc√©s, de la condici√≥ del poeta com a maledicci√≥, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gauban√ßa pels tels interiors de l’home que ha triat el cam√≠ de la quimera. D’aquest home que √©s poeta, Baudelaire el consola tot dient…¬†Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant d√©sh√©rit√© s’enivre de soleil, / Et dans ¬†toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condici√≥ de sofren√ßa era l’altra nansa de la seva exist√®ncia ¬†gai comme un oisseau des bois. (…) ¬†Si alimentava ja el seu viure… era perqu√® ell sabia que D√©u donava la sofren√ßa com un div√≠ remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa..¬†Ja sais que vous gardez une place au Po√®te ¬†/ Dans les rangs bienheureux des saintes L√©gions, /(…).

Per√≤ a aquesta visi√≥ del m√≥n plena de metaf√≠sica dins la qual transcorregu√© la inf√†ncia i la joventut del nostre home de present, li sobrevingu√© una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada muni√≥ d’√©sser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metaf√≠sica i l’arribada d’una intrusa dins la hist√≤ria del pensament hum√†, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagu√©s pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narraci√≥ ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Mari√† Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la m√†, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quim√®ric.

Page 1 of 4

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén