Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Categoria: Del quotidià Page 2 of 3

Fets de la vida de cada dia, cultural, social, política, accions, etc.

NO EN DIGUEU NACIONALISME DEL CATALANISME… ENS VA ADVERTIR ALBERT EINSTEIN JA L’ANY 1923

 

Albert Einstein, en una imatge publicada al diari ARA, on parla d’aquesta afirmació (edició de diumenge, 3 de març del 2013, pàg. 15)

     Hi ha un fort ressò de campanes dins la petita cambra envidriada. L’Artificier, que seu en la seva vella cadira d’olivera de remembrances pairals, observa com en són d’útils encara aquests sistemes de comunicació de tan antic temps, com acompanyen i ens marquen encara la vida en els llocs on es fan encara oïbles, com ens uneixen harmònicament ciutat i natura.

Immersos com estem en la nova i per avui “sorollosa” societat digital, sobta encara pensar que algú pugui encara pautar els espais del  temps pel martelleig damunt un metall treballat. Res a dir, tanmateix de la nova societat digital, perquè també té les seves simplicitats, les seves porcions harmòniques, com ara ho són els repics de les campanes. Que l’espai , ara, se’ns hagi multiplicat, connectat i creat en unes dimensions inesperades ja estava contingut en l’esperit de qualsevol artista romàntic. Res a dir per tant.

Sí, però, vol l’Artificier, després de la lectura parsimoniosa en el seu espai, alertar sobre l’ús de les paraules i del seu enorme poder, de com en són d’esmunyedisses en el seu camp semàntic.

Quan l’any 1923 Albert Einstein va descendir del tren a l’estació de França de Barcelona, i per una imprecisió no aclarida, no fou rebut per ningú malgrat havia estat convidat per la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, ja va advertir-nos que no anomenéssim nacionalisme al catalanisme, després de dir-nos que ja ens entenia, i va estar premonitori respecte a l’avenir.

Però no hem après la lliçó. El polític català Josep Rull es desperta ara tot definint el seu partit, CDC, de nacionalista. Que no n’hem tingut prou de patir històricament el nacionalisme castellà i després l’espanyol, és pregunta el nostre personatge d’aquest blog, Brutus “el murri” amb la seva conversa permanent amb l’Artificier? Què no n’hem tingut prou dels resultats d’una determinada concepció d’aquest nacionalisme a nivell europeu i mundial es pregunten tots els contertulians de les recurrents trobades prop de Roma entre els afins i heterònims de l’Artificier?

Si us plau, no ens faci por parlar amb els veritables termes. Aquí hi ha hagut un procés de tipus colonial ja des de fa ben bé, com a mínim, quatre segles, i el terme que li correspon és independentisme i no pas nacionalisme. Sols així ens podrà entendre el món, sols així podrem trobar multitud de semblances, perquè des de que el món és món els conflictes de patró colonial entre els pobles, junt amb els de domini d’uns grups socials damunt dels altres –lluita de classes-, és una constant històrica.

Gràcies Einstein. Gràcies Esteve Terradas, membre fundador de la Secció de Ciències de l’IEC i un dels primers científics de l’estat a adoptar les teories d’Einstein, per haver-lo convidat i per donar-li a conèixer, a un home tan preclar, la nostra realitat com a poble.

En el pensament de l’Artificier, s’acorda raó i follia, el nou i el vell, com diria el poeta J. V. Foix.

NOUS TALLERS INUNDEN ELS TEIXINATS DE LES CIUTATS

Petit espai creatiu en construcció de “l’Artificier”, al Palau Mercader del carrer Lledó de la ciutat de Barcelona

 

         Com ressorgida de nou la ciutat medieval europea, artistes plàstics,  escènics, musicals, nous artesans, escriptors, creatius diversos, tots, això sí, a l’ombra de les noves tecnologies informàtiques i de les presències del no lloc d’Internet, inunden les geografies del lloc que pel trànsit de la història han quedat deslocalitzats, abandonats, esmaperduts, en competència -no pas enfrontada- amb les classes socials més desafavorides.

Les ciutats, les velles ciutats europees, reprenen així vells aires medievals sense les sensacions olfactives i materials que tant les identificaven, sense la paciència i disciplina tan abassegadora dels oficis artístics d’abans. Això  pensava l’Artificier, mentre revenien, a la seva memòria, les notes aquoses i contundents del Preludi número 1 del clave ben temperat de J. S. Bach.  En un inici voluntariós, seqüencial i repetitiu, els dits del pianista inicien el que és un inventari de sonoritats i sentiments cabdals de la condició humana. Així ho vinculava l’Artificier, a la magnificència de la música, la varietat dels artistes i artesans que poblen les ciutats. Bagatge multiforme, creatiu, polisèmic, però sotmès també a les invariants còsmiques de la vida.  La proporció aurea, per exemple, l’entropia de tot sistema, el mai arribar a una completa fi, la impossible harmonia de volers i necessitats entre l’individu i els altres, la mai definida frontissa entre llibertat i destí, la frase Ribiana que resa: “per servir-se’n de l’ànima que subtil ha estat el cos”, etc. etc. etc. Dimensions sovint massa oblidades per l’impuls prometeic humà, el necessari impuls prometeic per al manteniment de la vida. Pensa ara, el constructor d’artificis, amb la brutal saviesa de Brutus “el murri” quan diu que si no fos per Prometeu… que va robar el foc als déus,  ens hauríem mort de fred. Però prou de divagació filosòfica!

Penetrar a un d’aquests tallers que inunden el teixinat antic de les ciutats, entrar en un lloc concebut com un espai creatiu, on les velles campanes poden sentir-se encara, on un carilló trenca el silenci dels carrers sense cotxes, ple de patis decadents, de carrers renovats,  amb impulsos mil·lenaris de la terra i del lloc, amb les veus encara humanes, el pinzells i els pigments, les eines i els martells, la Lluna i el Sol, el dia a dia, l’eterna imprecisió de la vida, la dificultat per percebre-la, tot, tot davant l’embriaguesa creativa que ens allibera del farcell del temps, i ens permet…  desfer la pell en el llenç o en el fang o a la pedra, o en la pantalla electrònica o l’instrument musical, i…  “Abatre’s al somni contra un llenç / d’una tela encara blanca, / que gargoteja i esbalça ja en tors nu, / que alhora es trena i s’entortolliga / en la foscor d’un nou umbracle / que matisa a gratcient la llum / i la rebla en forces de natura viva / damunt la pell nua que s’esfulla. / I és torn i espasa per a jocs valents / que sense cap por renillen als vents / fugissers als bats i embats / de la barreja del color, multicolor. / Obsedits per la llum , pintant en un llenç / mentre s’esberla el dur fardell del temps / que efímer i etern se’ns descobreix i acara.“(1)

(1) Del llibre inèdit Com en les curses de Nemea de l’autor d’aquest post.

Escolteu ací el Preludi número 1 del “clave ben temperat” de J. S. Bach, en una interpretació de Josep Vicens i Busquets.

DE LA CATALUNYA-CIUTAT : Artistes de l’Ebre al nou espai “Estudi Pere Mora” de Barcelona

DSC_0182

Inauguració de l’Estudi Pere Mora a l’edifici de l’antiga fàbrica dels Vilumara a Barcelona (Fot. Maria Mora)

             El passeig de l’Artificier retroba, entre l’envitricoll urbà de la densa ciutat de Barcelona, que un petit estudi d’artista obre les portes.

             De les velles pedres de les antigues cases taller manufactureres, que ja des del segle XVIII es perferen a partir d’altres casalots-taller més antics, hom descobreix uns espais on artistes reconeguts instal·len des de fa uns anys els seus estudis taller.

            Pere Mora, arquitecte de professió i dibuixant i pintor “avant la lettre”, ja que aquesta vocació fou un desig anterior al de la seva carrera com a arquitecte de prestigi, ha inaugurat el seu taller, l’Estudi Pere Mora, a la que fou l’antiga casa taller dels Vilumara, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona[i], en el mateix edifici on hi tenen el seu estudi els pintors Artigau i Serra de Rivera.

            Segurament l’Estudi es troba a la planta del que fou la part més antiga de la manufacturaria sedera dels Vilumara a Barcelona, i al costat del que fou el primer edifici de la indústria moderna d’aquesta firma, l’edifici neoromànic fet per Elies Rogent, el mestre d’obres de l’edifici de la reinstaurada Universitat de Barcelona. Un edifici al qual s’accedeix des de la portalada del carrer de Sant Pere Més Baix, i que representa ja pels vols de 1842 un edifici plenament a redós de la potent revolució industrial catalana que ja havia iniciat les seves passes per allà 1833 a la nostra ciutat.

            El pintor Pere Mora ha volgut, per inaugurar el seu espai de treball artístic, correspondre als artistes ebrencs i en concret a l‘interdisciplinari Taller d’Art Cinta Dalmau, amb una Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre fins el dia 31 de maig. No en va, anteriorment, quan va retrobar-se de nou amb la pintura, l’hi havien obert ja les seves portes.

            Sentir les veus i les parles del Baix Ebre dins els edificis vells de la Barcelona manufacturera i industrial, pujar les llargues escales del vell edifici plenes d’olor de pintures a l’oli i escolar les parles, encara sortosament arrelades a la terra, amb unes obres plàstiques d’altíssim nivell, que parteixen totes elles del precís domini tècnic, i a més, que es situen en el vèrtex entre les propostes artístiques d’avui, entre l’abstracció i la figuració, entre allò nou i allò més formal, fa present la realitat a Barcelona, dins el món de l’art, d’aquella vella idea del nou-cents d’una Catalunya-Ciutat. Una xarxa de civilitat i de ciutats, en aquest cas Tortosa i Barcelona, que no es reclouen al seu àmbit ni en els horitzons geogràfics, ni en els límits artístics, tot perpetuant una obra pròpia però que s’ha amidat en els paràmetres més exigents de l’art.

            Quan el passat dia 26 d’abril va fer-se la inauguració de l’Estudi, l’arquitecte Pere Mora va parlar des de la  sinceritat del seu propòsit, en Jaume Rocamora va glosar la mostra i els seus artistes en un text ple de saviesa crítica que va llegir Meritxell Algueró, junt amb textos poètics de Joan Antoni Blanch, tot en nom del Taller d’Art Cinta Dalmau, amb la seva veu càlida i clara.  L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, present en l’acte, va parlar de la sinergia generada. Després, quan tots ells varen haver parlat, quan l’aplaudiment va desfogar l’alegria regnant, es feren presents les obres dels artistes contemplades ara de nou sota una nova llum. Dos neguitejants figures totèmiques de Joan Salvat, acompanyades de rèpliques volgudament desestructurades de Pere Mora, corprenien a l’entrada l’encuriosit visitant. Uns textos breus, del qui subscriu aquest article, intentaven reflectir el neguit que desprenen en la seva forma. Unes pintures acríliques de blaus transparents tot difuminant la idea de cel recollien segurament la segona mirada del convidat, unes construccions de l’imaginari del cel, sense construccions religioses i presidides per la netedat d’unes formes geomètriques plenes de llum més properes a l’imaginari d’avui; l’autor, Joan Antoni Blanch, ha posat títols d’una certa severitat i sornegueria tortosina. Una electrificant energia es desprenia de la ceràmica de Cinta Dalmau –ànima i directora de tots els projectes del Taller- que encisa el dalt i el baix d’una taula mitgera. Joan Escudé, amb reproduccions de les seves obres, concebudes monumentals, i per tant col·locades virtualment dins d’escenaris possibles…, i Cinta Sabater Querol la perfecció figurativa ocupant un lloc central…. Un conjunt diferent i alhora harmònic per a sorpresa de visitants.

            Quan els noucentistes amassaren i feren substancial el concepte de la Catalunya-Ciutat saberen fer un projecte engrescador que d’alguna manera va empeltar tota la societat, una societat civil complexa, esquinçada ja per classes socials conflictives i enfront d’un estat que no corresponia a aquesta civilitat moderna. Certs paral·lelismes podríem trobar a la Catalunya d’avui que se sent de nou engrescada en un procés regeneracionista i de recuperació del seu abrandament històric necessari per a la seva subsistència. La mostra dels artistes Tortosins a Barcelona és un exemple més d’aquesta puixança : la naixença de nous tallers, de noves activitats, la de diferents sinergies, l’alta i rigorosa qualitat d’aquí i d’allà en el ampli teixit urbà de la Catalunya del present.


[i] L’Estudi Pere Mora es troba al carrer Sant Pere Més Baix, 42, 2n 1ª de Barcelona. La Mostra d’artistes plàstics de les terres de l’Ebre, comissariada pel Taller d’Art Cinta Dalmau, es pot visitar fins el dia 31 de maig de 2014.

LLUÍS BENEJAM I AGELL EN LA PENOMBRA. A cent anys del seu naixement (1914-2014)

Lluís Benejam composició bloc

Composició artística sobre Lluís Benejam (Ed. Clivis)

 

   Que un home que voreja els 60 anys retrobi en la claror ja desarraulida de març, pel subtils mecanismes de la memòria involuntària, la claror d’un abril del  ja llunyà any de 1967, a la ciutat de Barcelona…

Que l’home d’avui retrobi el seu delicat ésser de vailet, que tot just descobreix la ciutat en els seus primers passejos solitaris, quan associava en màgiques sinestèsies els carrers i els cels urbans observats a una melodia nova, vitalista i desconcertant: la música dels Preludis Ibèrics per a dos pianos o la Sonata en la major per a violoncel i piano de Lluís Benejam i Agell…

I el record revingui, intacte o passat pels sedassos del desig, vertiginosament, ara, conformat ja en la seva totalitat de passat, conclòs i conclusiu, alat i definit per a l’infinit del que fou i mai més ha de tornar a ser, per la gràcia del somni fet expressió escrita o mental…

Dos pianos acarats interpreten aquella música dia a dia. Un violoncel·lista i un pianista l’assagen en els transcurs d’hores i hores.  Ambdós són uns assajos meticulosos i obsessius als quals el vailet assisteix, ulls esbatanats i plenament conscient del privilegi, en el seu mateix estatge. L’espai concebut d’antuvi com a lloc d’estudi ha esdevingut també el seu habitatge, després d’un luxós periple per unes cases de sostres alts i plenes de llum. La figura sempre adorada del seu pare, el pianista Josep Vicens i Busquets, toca amb veritable entrega l’obra que l’amic Benejam ha escrit a la llavors llunyana Birmingham de l’Estat d’Alabama (EE.UU.). Les partitures són originals del mateix autor i reposen en còpies dobles als faristols dels pianos i en el del violoncel.

La firma de l’amic amb una llarga B que engloba el nom copsa l’atenció del vailet, que a més, en els preludis Ibèrics hi pot llegir la recent data de winter 1965.

Encara no fa dos anys que fou escrita i els pianistes que la treballen, un home i una dona, la inclouen al seu repertori amb afany per fer-la conèixer en un concert dedicat al músic que ha de fer-se al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on l’autor es va formar. El programa de mà anuncia, en la llengua imposada pel règim, la següent lacònica informació:

“Audición  de obras de Luis Benejam a cargo de María Canela (pianista), Santos Sagrera (violoncelista), Salvador López (saxofonista) profesores de este conservatorio, y de José Vicens (pianista). Lunes, 24 de abril de 1967. A las 7.15 de la tarde. INVITACIÓN”

I després d’una semblança biogràfica del nostre autor assenyala:

“Nuestro Conservatorio se congratula de poder ofrecer una sesión dedicada a un ilustre artista que, formado en sus aulas, enaltece su nombre así como el de nuestra ciudad.”

escanear0001

Programa de mà del primer concert homenatge dedicat integrament a Lluís Benejam al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona (1967)

 

Els Preludis Ibèrics foren escrits per a dos pianos i també per a dos pianos i orquestra. Desconec si han estat publicats. A casa nostra l’Editorial Clivis, que ha volgut recollir meritòriament el seu llegat, no la té editada.

Lluís Benejam i Agell fou un violinista i compositor nascut a Barcelona el 27 de juliol de 1914.  Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu en el qual va arribar a fer de professor de Solfeig i Teoria i també de Violí. El 1954 es trasllada a l’Equador, i més tard, el 1959, als Estats Units, on es va doctorar i fou professor de composició i d’instrumentació al Birmingham Southem College  (Estat d’Alabama). Morí en aquesta ciutat el 28 de març de 1968.

Un any abans de la seva imprevisible mort uns músics interpreten brillantment la seva música en el marc de la Barcelona inaudita del jove vailet. La figura de Benejam sedueix , no només per la llunyania, ans per la seva obertura en la resclosida ferum del franquisme. Vitalista i permeable a influències diverses porta aires nous impressionistes i  jazzístics i anuncia la llibertat que ha de venir. La sala del conservatori es plena a vessar, tothom vol obrir noves llums a l’obscur panorama del anys passats, al igual que la llum d’abril executa un a un el seu passos cap a l’apoteosi del maig i del juny. Aquest va ser, creiem, un primer concert homenatge en el seu país. Avui, cent anys després de la seva naixença, amb la claredat que dóna el pas del temps, aquest autor no tindrà més que un record en la penombra. Un ben insuficient reconeixement.

 PD: Per a una información més exhautiva visiteu el blog Centenari de Lluís Benejam 

De palaus redescoberts a la ciutat dels prodigis o de Svetlana Tovstukha, violoncel·lista.

Svetlana Tovstukha en una actuació recent a la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

 

A tots els que assistiren al concert de Svetlana Tovstukha al saló noble del Palau Gomis Barceloní el 26 de novembre de 2011, seu del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern)

Fou per a l’univers probablement un dia qualsevol, un dia de novembre, quan per mor d’unes pluges intenses encara verdejaven algunes fulles en els arbres caducifolis de la ciutat. Fou quan en l’esplanada del parc central de la ciutat una imatge bellíssima de marbre de blanc impol·lut s’estremia ja  a la baixa llum de la tarda, caiguda en un moviment desconsolat[1]. Fou quan ens endinsarem en la feixuguesa i en l’acollidora majestuositat dels vells carrers dels grans carreus de pedra de Montjuïc, amb noms fets d’oficis o de llocs, de referència precisa, si bé avui, ja d’enigmàtics sons i desconeguda significança: Corretger, Sabateret, Cremat xic, Rec comtal, Flassaders, Montcada, Barra de ferro…

Tot això s’esdevingué en la metamorfosada situació que dóna a la ciutat un dissabte al vespre, arran d’un finíssim creixent de lluna en el cel net, d’una fresca ja quasi hivernal, quan hom somou l’efímera esperança del tot és possible encara. I fou aleshores quan, l’Artificier, va entrar al vell palau de nou redescobert.

Que la característica dels antics palaus barcelonins sigui l’austeritat de les seves vistes exteriors, és a dir, de les seves façanes, era ja prou conegut pels viatgers que, com Alexandre de Laborde, nascut a Paris, visitaren la vella ciutat portuària a finals del segle XVIII principis del XIX. Que uns fins vergers o jardins -avui desapareguts i inimaginables- es trobessin quasi amb la mateixa extensió ran dels palauets, fou una característica de la ciutat remarcada ja per Laborde, que a desgrat de la ciutat posterior anaren desapareixen.

Avui costa d’imaginar, en aquest teixinat espès de carrers i construccions, la ciutat descrita pel viatger parisenc. És per aquest motiu que hom no espera trobar dins aquesta ciutat d’avui un espai amb tanta volumetria com la sala noble del Palau Gomis, restaurada recentment i amb un resultat tan màgnific, la qual acull l’actual centre d’activitats del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) que ocupa pràcticament tot l’edifici, llevat d’algunes dependències que havien acollit una petita institució educativa digníssima, de nom Bel·larmí, de nobles ressonàncies Hölderlinianes, i que poca gent coneix; i també, creiem el que també fou el darrer reducte de la casa d’una dama noble de la Casa de Savoia, la sra. Campà, morta no fa pas gaires anys i a les exèquies de la qual, celebrades a la contigua església de Santa Maria del Mar, “La Catedral del Mar”, hi assistiren tots els membres actuals de la nissaga nobiliaria.

La noblesa arquitectònica dels espais obliga a un capteniment, a una adaptació, consonant en les persones que no pateixen d’una impermeabilitat envers l’entorn. I és així com la sala noble del vell Palau Gomis Barceloní obliga,  i recull alhora, allò que en cada un de nosaltres és l’amatença i el desig d’ennoblir-nos també d’acord amb el conjunt arquitectònic.

Conscients de la joia de disposar d’un bell saló tan perdut fins el dia d’avui, la institució que el posseeix ho dignifica encara més amb unes “soirées” o capvesprals plenes d’encert i encís, malgrat el dur abaratiment del món contemporani que ens envolta. En una iniciativa fora del corrent invita a un prodigi, la violoncel·lista russa Svetlana Tovstukha, ja veritable prodigi en la infantesa a la seva ciutat natal de Kazan, perquè interpreti, ni més ni menys, les suites de J. S. Bach números 1, 2 i 3, redescobertes per Pau Casals.

Encimbellada per un petit cadafal la bella figura femenina de Tovstukha, quasi tímida, quasi fràgil, arrenca amb una força i plenitud corprenedora el preludi de la Suite nº 1 en Sol major amb una interpretació madura i profunda, gairebé paladejada amb lentitud respecte a altres interpretacions famoses, sense concessions a efectes de virtuosisme tècnic, perquè aquest ja s’ha assolit internament; i en un tocar serè que comprèn la música del tot miraculosa de J. S. Bach, va desgranant els divuit moviments que componen aquesta meravella que consola l’esperit, sense ni un bri de cansament, ni d’acceleració adaptativa a la presència d’un públic respectuós, però potser no massa entregat per sorprès.

Es diria que en el llarg i ample viatge a que ens aboca l’obra de Bach i la magnífica comprensió de la violoncel·lista que ens l’actualitza a la perfecció, hom sent, en el bell saló noble del Palau Gomis, com es conjuguen les aparences amb la substancialitat, les belles formes amb l’instant viscut, en l’ara concret, la finitud de l’ara amb la infinitud del sempre, on la suavitat aromàtica i gustativa d’un te ofert en taules ben parades, amb pastes suculentes, per la consciència exquisida de la institució convocant, escauen plenament al moment viscut. Moment a tocar de proximitat a la dona exultant nascuda també com Bach un 31 de març, i nascuda l’any mateix de la mort de Casals –el revolucionador del violoncel-. Fets que en la voluptuosa i mistèrica voluntat de l’univers no deixen indiferent aquell que, com l’Artificier, reprèn cada dia en la ignorància d’un gran infinit, en la intuïció d’un gran inconscient.

La ciutat, les ciutats, són plenes de prodigis!


[1] L’Artificier es refereix a la peça escultòrica el Desconsol, de Josep Llimona, situada al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona.

NO, NO N’HI HA PROU. Més sobre la casa-taller d’Alexandre de Riquer.

El flamant diari ARA del passat dijous 16 de desembre, i de la mà de Maria Ortega, publica un acurat article periodístic entorn la situació de la casa-taller del polifacètic artista Alexandre de Riquer, de la que des de les pàgines d’aquest blogg en varem iniciar una crida davant el seu oblit i la incertesa del seu futur.

Des d’aquí volem felicitar que el nostre nou diari se n’hagi fet ressò i que a partir de les seves investigacions hagi pogut aclarir les darreres decisions sobre l’edifici, a saber, la inadequada i vergonyant condició posada per l’Ajuntament a l’hora de concedir la llicència d’obres per a la reforma -ara es parla de reforma, no d’enderroc interior com tal vegada sigui-.

Es tractava de sol·licitar com a condició per a la concessió del permís la de “demanar als propietaris un informe historiogràfic del dúplex superior, així com un projecte de reforma que es comprometés a respectar alguns dels elements més destacat de l’immoble: la llar de foc, els vitralls i l’escala.”, tal i com explica Maria Ortega.

En primer lloc, l’Artificier es pregunta si un informe historiogràfic ha de ser demanat als propietaris d’un edifici, o si per contra s’hauria d’haver demanat a una comissió d’experts en patrimoni, tal vegada funcionaris del mateix ajuntament, ja que uns propietaris poc escrupolosos podrien negar tot el seu contingut i malvendre les peces al mercat internacional d’antiguitats. En segon lloc, com pot ser que no se’n valorin els altres elements que hi ha a la casa (llindes, una pintura mural, inscripcions, l’ampla sala contigua al racó de la xemeneia d’alçada doble). En tercer lloc, que vol dir respectar alguns dels elements destacats de l’edifici, potser també distribuir-los diferentment per les plantes del dúplex o els altres pisos, tot desfent la seva actual disposició? . I en quart lloc, com pot ser que només es parli del lloc pels seu elements arquitectònics i decoratius i no pas, i també, com a lloc simbòlic  i de referència obligada de la història artística i humana d’aquest país, un lloc, del qual, Eugeni d’Ors, va dir-ne “la nostra Escola”?.

Ja sabem que estem immersos en la modernitat definida pel sociòleg Zygmunt Bauman com a líquida en oposició a sòlida, i que arguments com aquest darrer són quasi com estirabecs anacrònics, però… és possible tanta ceguesa davant un lloc que potser gràcies a la desídia crematística d’un temps ha arribat pràcticament intacte fins el dia d’avui? 

NO, NO N’HI HA PROU, amb aquesta protecció de mínims tan de compromís i tan fal·laç. Caldria preservar tot l’espai intacte del dúplex, mitjançant una intervenció pública de l’ajuntament o d’una institució pública, o bé amb la intervenció d’una empresa privada o semi privada capaç d’assegurar-ne i difondre’n els valors del lloc i que pugui afrontar-ho a través d’un estudi de viabilitat econòmica.

L’OBLIT DE LA CASA-TALLER D’ALEXANDRE DE RIQUER. L’Artificier vol fer una crida a aquest respecte.

6ca5o0kb6ca9ay7vicahgmun0ca7g4ljlcal33lq3cashv4nsca587eglca4wdy23carmn90qca7r6m4ica0n192wcaui2689cagbld2jca2e9xl6ca85s4m1caewe3vicajah1chcaaremuo.jpg

Interior decorat per Puig i Cadafalch  de la casa-taller d’Alexandre de Riquer

          

          Hi hagué un temps en que l’Artificier va recórrer uns paisatges finits plens de transparències d’infinit, rodals on vides edificants i plenes de creativitat, plenes de valors i de plasmacions artístiques, hi habitaren en la perfecte i alhora convulsa vida de l’art. Espais i llocs del temps passat que pel fet d’haver estat conclosos es desprenien de tota possibilitat, i per tant agafaven tot l’aire d’una determinació de la qual calia rescatar-ne tot el seu sentit.

En un viatge de curt vol geogràfic, però d’ampla intensitat i alçada intel·lectual i artística, va descobrir la que fou la casa-taller del dibuixant, pintor i poeta Alexandre de Riquer i Inglada, l’home que encarnà l’ideal pre-rafaelita de l’artista, l’artesà i el poeta.

Fou a la ciutat de Barcelona, rere l’absis de l’antiga catedral de la ciutat, on molts visitants i passejants encara avui s’hi embadoquen amb les figures de les gàrgoles fantasmals, on hi descobrí un finestral airós, però estrany a la façana de la casa que fa cantó entre el carrer de la Freneria i el de la Pietat, un lloc enlairat i cobejat que també el visitant actual pot veure, i del qual Eugeni d’Ors en va dir:

“El taller del darrera de la catedral, amb les seves col·leccions de belles coses, ha estat durant molts anys la nostra Escola, la nostra única Escola, generosament oberta a les curiositats i als entusiasmes juvenils, com anomenem a Maragall “el Mestre essencial en Gai Saber”, a Riquer podríem anomenar-lo el nostre essencial Professor de l’Art Nou. Tots nosaltres li devem per això una alta gratitud. A mi em complau avui fer-li públicament homenatge” (Eugeni d’Ors – Glosari – Febrer de 1911)

Aquesta casa -avui en perill de desaparició davant la voràgine transformadora de la ciutat- hauria de ser un lloc de culte i de peregrinatge dins el patrimoni i la memòria de la cultura catalana (especialment dins el Modernisme) i també pels moviments Pre-rafaelites anglesos i de l’Arts and Crafts Movement de William Morris. Rere les vidrieres de la planta superior hi havia el taller, estudi i vivenda dissenyat per, ni més ni menys, Puig i Cadafalch del qual se’n conserven tots els elements arquitectònics. En aquests mateix lloc hi va tocar un jove Pau Casals, a més d’activitats artístiques de tota mena. En una de les habitacions, destinada originalment a capella, hi ha, en un estat deplorable, una pintura mural del propi Alexandre que és d’una qualitat excepcional.

És inimaginable aquest menyspreu i oblit d’un edifici d’aquestes característiques en una cultura, per exemple, com l’anglosaxona.

L’Artificier vol fer una crida a aquest respecte. 

D’UNES NOCES ENTRE UN OLIVERAR.

lluna_oliveres698231.jpg        

 A Joan Marc Simon i Llumà  i a Elina Viilup

                       Una dona i un home es casen entre les parets blanques d’una ermita i les branques d’un oliverar. En ambdós llocs hi plana el vent del nord-oest, que en el lloc hom anomena “cerç”, i que penetra vers la humitat del lloc sagrat i provoca una lluentor estantissa. Tot un contrast amb la força del vent que fa besllumar, ara bellugadisses, l’anvers i el revers de les fulles de l’oliverar en els camps veïns que, ja ben parats, esperen el banquet nupcial.

Dins l’ermita enlairada una sacerdotessa fa de mitjancera entre la llum estantissa i la llum exterior,  entre la terra i el cel, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn, entre la realitat i el somni. La dona que oficia té tota la presència de la gent del nord europea: una pell ben blanca, i com diria el poeta Josep Carner: “(…) D’un rector reformat, pàl·lidament, / et veia filla; entorn del presbiteri / collies roses; contes de misteri / amaves i el blancatge i els infants. / (…)”.

Ella enceta la litúrgia luterana tot dient en Estonià, puix la núvia és Estoniana,  allò de: “Pühakirjas öeldakse: Jumal on armastus ja kes püsib armastuses, püsib Jumalas ja Jumal püsib temas”. És a dir, “La Bíblia diu: Déu és amor. Qui viu amb amor viu amb Déu, i Déu viu en ell… “. Una repetició solemne dels vells i dels nous cristians, mentre “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la sang i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.

Quin desig més esplèndid el d’aquest Déu que és amor! Que la plenitud invocada, la de viure amb amor i per tant amb Déu, sigui un instant etern en l’ordre ferotge -recordem la llei aquella que “el peix gros és menja el petit”- i misteriós de tot l’univers!, pensa l’artificier. Que els joves puixants i madurs, però encara tendres i vincladissos, visquin sempre en l’eternitat d’aquest instant invocat. Fermament, així ho desitja l’artificier.

Qui gosa, amb el pas dels anys, enfonsar un dels miratges quimèrics, nobles i necessaris, de la nostra tradició! Qui pot gosar viure sense una connexió –si vols tu polisèmica- amb la totalitat còsmica? Qui pot ser descregut amb el significat profund dels mites tot just ara bescantats? Encara que sigui per por i tremolor, tot recordant allò que va dir Hamann, que en el temor a Déu hi ha la veritable saviesa, l’home ha de reconèixer la seva insignificança, la seva vulnerabilitat.

Tot això pensa l’artificier, mentre retorna a la litúrgia reformada i unisèmica de l’oficiant que resa…  “L’apòstol Pau… digué: Revestiu-vos , doncs,  dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho.” I, tanmateix, l’ordre del creador d’antuvi ja és ben contrari, paradoxalment, a tota aquesta meravella de sentiments… , perquè al marge de la voluntat humana, les necessitats de la natura imposen ja tot un ordre d’arbitrarietat, varietat, sofriment i disbauxa…

Prou! Es diu, per a ell mateix, l’artificier tot perdent-se en el discurs interior enfront al de la cerimònia. A fora les oronelles xisclen en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en l’acte i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant. L’instant, l’única possibilitat humana d’eternitat.

Els nuvis, alts i brillants de llum, intercanvien mirades i els seu sí respectiu al mateix moment que el seus anells, en una fusió de la qual tots en desconeixem l’abast. Què pot ésser un home per un altre? Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insiteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Mentrestant, un cúmul d’amics condicionals i incondicionals, junt amb el sempre estrany ordre de la família -un gruix lleuger o pesant de càrregues psicològiques- creen un entramat espès per a l’instant encantat i verament únic de la quietud fotogràfica. Homes i dones copsats per un moment en la màgica instantània de llum i de vent, avui coneguts sense sorpresa en un quiet somriure, ombres irreconeixibles, tanmateix, per a l’avenir.

Una blancor de llençols i de veles blanques voleia en el lloc preparat per al banquet entre el brancatge del arbres d’aquests verals: oliveres, ametllers, cirerers… Una lluna crescuda acompanya l’esplendor de la llum del dia. Un cerç que ara amaina, adés es desplega, en un aire sec per a respirar alça sorra en el pa fornal, el vi fruital, i en les dolces verdures i en la carn sacrificada de la cabreta blanca del lloc, per assaborir encara més, si cal,  la terra.

Hi ha un enrioalament serè en la mirada dels nuvis, una prudent complicitat en els convidats, una comanda de bes per als nuvis, un desig que no es mostra encara, el pas rarament i deliciosament lent sense presa de l’acte, i les gerres plenes del vi blanc i negre de la terra com en les noces de Canà mai exhauribles… Hi han els terrossos de la terra exhalant de sentors, les muntanyes de la serra del Cardó i les de Tivissa, les parles ebrenques, un menjar propi de la zona, ben cuinat en diverses cases del lloc, arrelat a un lloc, enclavat a una sonoritat física i metafísica que a voltes hom creu desapareguda.

Al capvespre odorant: la música senzilla i popular d’una orquestrina que amb la puixant lluminositat de la lluna encercla els joves a l’esbravament del cos… Petites torxes escandeixen el blau ara turquesa del cel. Ara, l’artificier, recorda el Bíblic desig espuri, l’etern desig sincrònic, aquell que diu: “Que el que Déu ha unit, no ho separi l’home”. Que el Senyor us beneeixi i us guardi en pau. Mentrestant, “lo riu”, l’Ebre ibèric, empeny intransigent, indiferent, silent i amb força, entremig de mil remolins i meandres, la femta, la sang, l’esperma, la suor, el vi, la carn, el dolor i el goig vessat i el pas, inaturable, del temps.

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS(2)

biblioteca-ateneu.jpg

Biblioteca de l’Ateneu

 

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

 

 

TARDA D’HIVERN A L’ATENEU BARCELONÈS (1)

escala-noble-ateneu-barcelones.jpg 
Escala noble d’entrada a l’Ateneu Barcelonès 

 

Hi ha gebrats als terrers del palmerar. Les tortugues hivernen. Manca molt perquè el jardí sigui una festa al so esverat dels falciots. Dels falciots que varen fer dir a Josep Carner, tal vegada en aquest mateix indret: “Els Falciots dallaven l’aire / Topàrem d’ulls. L’amor vingué / ... “. Manca molt encara.

Aquest jardí d’avui, fred, soliu, de cel blanquinós, de brúfol vent… és el mirall per a contemplar el fora que no és el dins, el dins des de fora i alhora el dins que és el fora. Rere els vidres que donen al jardí, el cafè o el te és calent i servit amb cura i sense l’enuig de l’home que no se’n fa grat del seu ofici, ans que es plau d’aquella contribució plaent al benestar.

Hi ha en la fredor del verger un remoreig de veus discretes, algun esclafit jove de rialles en un grup que n’entra i en surt ràpidament per les portes vidrieres del palauet Savassona. Savassona: Quin nom! pels qui no ens ha acomplexat encara l’allau omnipresent d’altres etimologies! Quines ressonàncies cavalleresques n’evoca!

L’artificier, que ocupa entotsolat un lloc dins el barceloní jardí, observa com encara, malgrat els vents del canvi i de l’agitació necessària de la vida, aquest lloc, sovint més perdurable que la perdurabilitat humana singular dels diferents visitants, conserva el seu darrer tarannà creat a remolc de l’embolcall noucentista que va vibrar, com a forts vents de canvi, per aquestes altes parets fa ja un segle just. És curiós com el llocs poden conservar encara sobre els embuatats sofàs d’abans i ara plastificats, empremtes de dinàmiques socials pretèrites que el visitant rep en el seu divagar per no sé quines obscures i nobles actualitzacions pretèrites. Hi ha certament una psicologia dels llocs que és manté com un lligam secret entre allò material i allò quimèric que necessàriament crea l’home com a producte de l’esperit. Avui  per avui, encara conserva aquest espai un aire relacional molt anglosaxó, entengui’s per això un escrupolós respecte al sentit de l’espai privat dins l’espai públic que és un Ateneu. De fet, abunden poc els grups humans configurats sense una excusa formal adient abans d’entaular complicitat i conversa. Hom pot restar perfectament sol sense sentir-se estrany en el conjunt. Feliç circumstància per a un ésser humà que es vol i se sap únic i alhora comú!

Ja en la foscor primerenca de la tarda , l’observador que recorre les estances que foren del baró de Savassona llegeix  a la joia de la  institució, és a dir, la biblioteca, que aquest jardins de rere palau formaven en d’altres temps una normalitat en l’entramat urbà prou considerable, com es remarca a les obres  d’Alexandre de Laborde, que descriuen el recorregut per la península ibèrica de tan il·lustre viatger. La sorpresa és gran. Però hom ha de recordar les conseqüències urbanes de la ocupació militar de Catalunya des de 1714, les onades migratòries del camp català a la ciutat, la densificació extrema de la ciutat i les reiterades prohibicions de construir fora de muralla fins…  el seu enderrocament i Cerdà!

(Seguirà)   

Page 2 of 3

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén