Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Categoria: Artificis

Creacions artístiques : objectes, ready mades, poemes visuals, conjuncions artístiques, narracions literàries, poesia, textos teatrals, etc.

LEVITACIÓ TEXTUAL 3. RÈQUIEM PER A JOAN SALVAT i FERRÉ (1929-2020)

 

 

Ocells del Delta. Peça d’escultura ceràmica de la sèrie Tòtems de Joan Salvat i Ferré (2012)

Llençàvem pedres als estols d’ocells pel nostre clam a la vida. Els que les rebien argüien ses armes fugisseres i insistents per persistir en el seu propòsit.

-El terral és de qui el treballa i lluita incansable pel seu domini! Ho sents “mano”! Deia el “deltebrenc” al seu voltant.

Airós, el qui vencia al final era sempre l’estol d’ocells que sacrificava individu rere individu en una cadena sens fi, mentre només un escàs fruit s’enduia l’home.

Vingueren les revolucions de la indústria. Una força poderosa anorreà la vida dels ocells. Envellí el “deltebrenc”.

Tard, més tard, la lluita que mena a preferir-nos als altres s’esquinçà per una acció humana. Calgué que les pedres dels rius llançades, que havien retronat amb força, s’apilessin  en un equilibri fràgil, i retrobessin, ara, al seu cim, enaltit, l’ocell ampul·lós com a miratge per l’home.

Artífex del fet assegurà que el cel i la terra han estat sempre i són per a tot aquell que les acarona des del cor.

 

Fontdenvern

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMANÈNCIA. (Nova versió de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcació punyent, entre el viatge i la permanència, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogràfics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogràfic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen forçosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’allò inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les més pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o bé, des la frívola manera de viatjar del nostre món globalitzat- també mourà cap a l’infinit del jo, cap aquell camí enriquidor i de creixement interior pel qual només ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, també, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben bé part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podríem anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos empàtics en general…  i que, també, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a  l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus  imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una militància política o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el músic que executa una peça musical i l’oïdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no són més que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell desplaçament geogràfic que ens permet conèixer noves realitats del món, com també, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enllaç i nodriment… Podríem considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogràfic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa solució, un mateix camí… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest màxim assoliment. Com constata Eugenio Trías a Prefacio a Goethe…”És després del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es distància del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller àulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ciència natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Però hi ha un camí oposat als dels viatgers. Un camí derivat de la impossible permanència de les coses i el seu conseqüent desig en l’ànima humana d’assolir-la. Desig que no és altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmació del moment, en un dir o fer determinat, en una repetició ritual, en una plasmació escultòrica, pictòrica, musical, literària, etc. Un camí distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la permanència, la contemplació, la repetició… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va suïcidar en un Hotel de Torino, el de Diàlegs amb Leucò, ens sorprèn amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en comú amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura -i més ràpida- de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà -miraculosament- com si no l’haguéssim vist mai.”(2)

Però no és això tal volta potser, també, al capdavall, un viatge? No és aquesta nova descoberta d’allò contemplat en si mateixa també un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impertèrrit… com generarem el nou? És el viatge el canvi, la novetat, la revolució, el valent… ? I és el permanent allò retrògrad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i  necessitat una aura suavíssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontaneïtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que més lentament potser  l’altra batent cedeixi sense esforç al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, és a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impertèrrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni sòl… I on tot sura suspès per la lleugeresa de la seva pròpia absència de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sofà noucentista, una làmpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents translúcids, mentre com a fons la presència absorbent i lluminosa de les constel·lacions, de totes les constel·lacions de la Via Làctia, veritable decorat de fons del viure humà.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible presència dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogràfics, viatges interiors, permanents insistències…

Vols d’ocells,  creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)  TRÍAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

LEVITACIÓ TEXTUAL 2. SOBRE UNA PEÇA CERÀMICA DE M. CINTA DALMAU

 

Energia solidificada,  M. Cinta Dalmau. Gres esmaltat. 1250º Oxidació (2012)

 

Hom sent els xiscles de la matèria que frisa en el seu giravoltar frenètic entorn dels eixos que, en un desfici inexplicable, es fan i es desfan a l’encalç absolut de ningú.

Els observadors anònims del fet diuen, capcots i alabatuts, que s’hi albiren formes només a l’atzar i que esgrimeixen sols aparences per a l’ull que fita sense cap finalitat.

Un jo rotund, però, afirma categòric que són formes per a la necessitat, i aplica tot de mesures i algoritmes que -segons ell- expliquen tot el seu aparèixer i desaparèixer, tot el seu fraseig i musicalitat.

Altres diuen que se’n desconeix el definitiu ordre, ja que Einstein va desfer el paradigma de Newton, i que la física quàntica ha vingut a desfer, al rabent, el d’Einstein. 

Un algú indòmit percep des de sempre, tanmateix, que la mateixa energia la conté, tot giravoltant el cap, la clova, humil i magnificent, d’un cargol bover.

Fontdenvern

LEVITACIÓ TEXTUAL 1. SOBRE UNA ESCULTURA DE JOAN SALVAT i FERRÉ

 

Tarraco /  New York : a bridge, Joan Salvat i Ferré. Refractari. 1250º Reducció (2012)

 

El més humil dels ponts ja hauria establert un petit trànsit entre dues ribes, entre dos flancs, entre dues parts semblants o dissemblants del món.

Que quan es projectessin les ciutats… el punt de convergència entre un cardo i un decumanus es determinés per un càlcul amb un indret del cel estrellat, i que en aquell punt s’alcessin els edificis nobles, els temples i les àgores, per a les transaccions de la menja i de la cura, per les accions de la guerra i de la pau, pel joc entre el material i l’immaterial que habita en l’home… no fora més que l’establiment d’un immens pont, d’un llarguíssim arc, per a un suposat trànsit entre dues ribes, entre la riba del real i la de la quimera.

Però si el pont humil o immens es conformés amb el pes i l’airívola forma d’unes presències humanes, a la cerca de l’escalf i l’intercanvi mutu, pel gruix d’una força gratuïta d’amor, que com un raig de llum omple de vida el borrissol més abjecte… cap a ciutats llunyanes… No hi hauria un trànsit més fluït al món per saldar la set de l’home d’ambdues ribes.

De l’home que és tot argila i que es delita, fràgil i tremolós, per l’escalf,  l’intercanvi mutu i l’amor. 

Fontdenvern

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA VAN EIXIR UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

J.V. Foix

Fotocomposició a partir d’una fotografia de J. V. Foix d’Humberto Rivas. (1977)

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT EL 1987.

 

DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J. V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

 

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, es va poder observar com un estol d’ocells d’un plomall estranyament virolat van folgar, infantívols, pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer, que com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, també,  …ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, volant a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades on hom hi podia llegir, en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta J. V. Foix i de moltes de les seves obres i llurs continguts.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, miràvem -tot giravoltant el cap- el moviment de les lletres convulses que agitades per un vent tramuntanal fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits capaços d’expressar tot l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem per l’esdeveniment vam comprendre, cofois i adelerats, com planaven en nous alfabets, totes les combinacions possibles dels escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou, en una incessant troballa, en un dia sense fi. Tot al toc, i sempre al toc de clares i resplendents campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, recitàvem embadalits els ressonants missatges que en vers i en prosa penetraven en el nostre silenci interior a traves de la lectura en la improvisada pissarra del cel. Fits els ulls també a les finestres airívoles que foren les de la casa del poeta, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, enfilaven ara vers el cel nebulós de tardor, que refeia i desfeia una geografia variable i indescriptible. Algú, d’esquenes, va dir tot alçant la veu:

-Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem, espitenxats, a cor que vols… pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, dins el real fuliginós, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, hom va destapar una placa que restava emmudida en la paret de la casa, i on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”. Fou aleshores, quan aparegué el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) i en els vidres de la porta de l’escala s’hi va reflectir com en… (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, tanmateix, vam poder contemplar, com impertèrrita, intemporal, passava Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte real que la Fundació que du el nom del poeta ens va oferir: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte organitzat per Margarida Trias de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, van fruir del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, la casa on va viure, i també, el punt de trobada, el lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

Real i irreal són simples sumands d’una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?

 

Fontdenvern

 

Notes:

  1. La imatge de J. V. Foix que encapçala aquest escrit és una fotocomposició amb manipulació digital a partir d’una fotografia d’Humberto Rivas. (1977) (Extreta de la pàgina d’imatges del web de la Fundació J. V. Foix)
  2. Tots els texts en cursiva i remarcats en tinta blava són extrets de l’obra del poeta. A saber: de Darrer comunicat, de Gertrudis, de Poesia i Revolució o Del real poètic, i de Sol i de dol.

D’UNA CERTA “ARISTOCRÀCIA DE L’ESPERIT”

Un instant únic

 

A Jordi Llovet i Pomar

 

Apareguda dins el calaix d’un vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant únic. Un instant únic, propi de la imatge estàtica, però, també únic, perquè ens descobreix un moment d’experiència extraordinària per a un grup humà. Un moment de trobada harmoniosa, de caminada tranquil·la pels vorals d’una població, de màgica suspensió del temps… Tot això s’endevina amb la simple contemplació del grup, tot això es desprèn de les positures espontànies i sense neguits que els permeten de posar per a la foto, tot això ens descriu aquest errar en absència d’afany pel profit, un caminar sense finalitats de viatge -no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge-, i tot fet amb una vestimenta poc adient per al lloc on són, que fa pensar que es troben en un trànsit inusual i d’excepcionalitat evident.

És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posició dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que és sostingut amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posició profunda i sòlida, capaç d’aguantar les fortes envestides de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que són llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetació dunar, que ens fa pensar que a prop hi ha mar. L’immens mar.

L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part més baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la línia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camí que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.

Vénen o van? Es diria que només aparentment sorpresos per l’ull de la càmera s’han girat cap allà des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas molt de fred. Podem suposar que ningú sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camí, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses que intercanvien.

Hi han personalitats diverses. Hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat a la barana, en una actitud més informal. Hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc  infants -reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix-, que no comparteixen pas l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.

L’instant fixat deixa una interrogació perenne al qui contempla la imatge i no en pot reconèixer cap fisonomia: les figures humanes són llunyanes i borroses les seves cares. Una metàfora de la successió a la que estem immersos els humans i la vida en general, i de l’oblit que se’n deriva.  No en podem saber els seus noms ni les seves atzaroses vides, ni tant sols per boca dels membres de la família de la casa on ha estat trobada la fotografia. Res fa pensar que són figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat, i tanmateix, l’oblit ja hi pren volada…

Si mirem persistentment, malgrat el poc detall de les cares, malgrat el desconeixement de les seves vides i de les seves relacions, hi podem suposar tots els substrats inherents a la condició humana. Que si tal vegada latents desconfiances, que si passions i rancúnies desvetllades, que si incomprensions manifestes… però que per mor de l’instant plaent, suspès i encisador, que tan bé reflexa el moment captat pel fotògraf, tot s’ha fet miraculosament fonedís. I en l’ara d’aquell instant, per damunt de tot, ens sembla que hi plana una fina aura de comprensió i de companyonia, aquell respir d’un temps lliure i sense incomoditats, on ens desborda un sentiment acaronador que ens conforma en seguretats eternes, futurs lluminosos i d’entesa, on tot, tot, és possible encara. Un estat d’esperit on hom se sent empès a resoldre’s amb deferència vers l’altra, i on no hi té cabuda la queixa, l’enraonia i el retret… Ans la comprensió i amb ella l’excusa i la delicadesa amatent. I un somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant. De l’altra que és com nosaltres mateixos, un ésser que té esperit i cos, lliure i sotmès tan sols, només, únicament a allò gran i incommensurable que de nosaltres no depèn, és a dir, a l’ordre i l’arbitrarietat dels déus i de la vida, al misteri espuri -sense mesura humana- de tot, tot, l’Univers.

I això, lector, germà meu, tot això, és la vivència pura d’un estat de consciència que a l’Artificier li plau d’anomenar: “aristocràcia de l’esperit”.

Que la vida ens el permeti de gaudir!

EL DUEL O EL CONFLICTE ENTRE VIDA I ART

Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

Públicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raó i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acció i pensament, etc.

Un duel encén, per la radicalitat de la seva acció, un estat d’alerta màxim no només en els oficiants, sinó, també, en els observadors jutjívols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. També la vivència que ens possibilitarà la seva formalització artística provocarà tensió. La feliç tensió que, sense cap conseqüència real, produirà -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament hagués estat real, perquè aquesta és la gran paradoxa de l’artifici artístic.

El lloc triat per a l’acció és la Sala Foyer del Centre Cívic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecció desferma l’atmosfera dels arbres majúsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celístia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida són ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant únic, al capdavall, que dirimirà el seu conflicte que és intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’únic camí d’expressar una emoció en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensió d’unes armes de trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció…

Vegin el text d’aquesta acció textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguració d’una exposició d’una trobada d’art de l’Associació Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i Darío Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i també el filòsof – només pot fer allò que promogui l’obra, la seva realització. Només aquesta submissió és el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitació – fins i tot l’amistat i l’amor – és, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diàleg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comú, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressió, pulsió, tensió. Tensió de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsió lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oïda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgívols escruten l’escomesa. I els trets esfereïdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinció. Els arbres interminables, alts i simètrics, que diríeu que amaguen més que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT

EN RECORD DE RICARD SALVAT (1934-2009), als cinc anys de la seva mort.

"Ricard" (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“Ricard” (2009). Peça escultòrica de Joan Salvat

“RICARD”

 Hi ha les arestes clares d’un cub segmentat, perfecció altíssima, alada, que emmarquen la llum i creen una ratlla cruenta entre el dins i el fora. En aquest trànsit –entre interior i exterior- s’hi bressola, magnificent, l’exquisidesa. Una rara qualitat que només es deixa posseir per uns pocs homes.

Dins els vèrtexs, s’estenen escenaris polièdrics oberts a tot esdevenir, on s’hi  conjura la vida humana, més ben viscuda que en la pura llum del dia, més real per l’acció paradoxal de l’Art que la realitat mateixa. Copsar-ne el seu gest i la seva parla sonora -singular i plural alhora, antiga i nova ensems-, captenir-ne les sorolloses construccions del pensament i el remoreig dels somnis amatents de plenitud, aquests en són tots el seus propòsits. Mentrestant i a tothora, una llum garbellada penetra per la petita obertura superior, -quadrat perfecte!- per a dialogar amb la Idea que ens ve de dalt, que sempre ens ve de dalt.  

A dins, també, ocupant un lloc central, com un secret immens, però vistent i obert tothora, un cub ara junyit, d’un blanc immaculat, en detalla i en fa perviure tota la puresa del gest i tota la semblança de la forma.  La forma d’un home exquisit.

PD: Consulteu: Fundació Ricard Salvat

Del real mitològic al real polític : una interpretació de “Catalunya, nou estat d’Europa”

DESCLOSA, de Joan Salvat (2012)

DESCLOSA

Refractari 1250º Reducció

JOAN SALVAT (2012)

És Nèmesis qui empeny com a justícia divina? O són les Moires que trenen i filen els fils del destí que ara clouen i ara separen segons l’arbriti del seu teixir? Les peces que aferraven fan esquinç. Una força, punyent i serena alhora, lacera el que abans unia. Neix portentós un nou ésser. L’infantat, que paradoxalment ja hi era abans, corprèn de tan i tan nou. Encisa, de tan i tan bell.

Catalunya, nou estat d’Europa.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén