Carner i Rodoreda: trobada a Paris. Collage-dibuix de l’autor d’aquest post (2020)

A propòsit de l’ús dels recursos mètrics en la construcció del vers, Salvador Oliva (1) es sorprèn -no sense que hi endevinem una certa ironia – que hi hagi poetes que hi renuncien. Certament, especialment al llarg dels anys seixanta i posteriors del segle passat, hi va haver una veritable eclosió de poetes que en volgueren prescindir tot emparant-se en pretesos avantguardismes de tota jeia i condició, i encara avui segueix…

Oliva considera que de les tres classes de recursos que té el poeta per a la seva tasca, a saber: els recursos sonors o fonològics (recompte sil·làbic, rima, ritme), els sintàctics (paral·lelismes, quiasmes…) i els semàntics (les figures de sentit: metàfores, sinècdoques, metonímies…), la renuncia als primers, que justament són els que el seu aprenentatge resulta més planer, és un autèntic misteri. Misteri que argumenta pel fet que no hi han escrits de poetes que justifiquin aquesta decisió, més enllà de l’esperit de llibertat que va propiciar el romanticisme al segle XIX . Assegura que la recurrència sil·làbica és, per si mateixa, ja un recurs ben simple i suficient per a la construcció d’un vers, per tant eficaç per a la funció poètica, sense que hi haguem d’afegir res més; mentre que l’ús dels recursos semàntics, per exemple, requereix d’una certa predisposició natural a través d’una hiperestèsia sensual -aquí l’Artificier en diria un estat de suspensió còsmica- i, alhora, un gran bagatge de lectures.

Un sol obstacle posa al domini dels recursos sonors o fonològics i és quan assevera que: “l’única condició que requereix la mètrica, en canvi, és que el poeta no estigui afectat de sordesa rítmica”

Sovint el lector que s’inicia a la poesia, o el poeta que tot just es descobreix, pot quedar aclaparat per una afirmació d’aquesta mena. Estar “afectat de sordesa rítmica” pot ser certament invalidant per a l’escriptura en vers. És evident que tots tenim qualitats diferents més o menys desenvolupades, però negaria d’entrada que algú pugui ser irreparablement afectat per la sordesa rítmica. Crec que, igualment com el que es decanta per l’estudi d’un instrument musical li cal anar afinant la oïda, també, al poeta li cal un procés semblant.

Si hem de fer cas a la opinió sobre ella mateixa que Mercè Rodoreda proclamava davant de Josep Carner, a París, sobre les seves capacitats rítmiques, i veure, després, com les va modificar en el transcurs d’un any, tot passant de la més absoluta incredulitat davant el fet d’escriure poesia a la més alta producció de poesia, un conjunt excel·lent que no ha vist la llum fins l’any 2002 en el llibre titulat Agonia de la llum a cura d’Abraham Mohino i Balet(2), tenim, aquí, un exemple de com aquesta sordesa rítmica no és irreversible. Un savi consell del poeta Josep Carner a Rodoreda en fou el desllorigador.

Josep Carner en una carta ens en dona la pista…

[…] hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia , a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. “Impossible -em va respondre; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.” “Això és el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us diré -li vaig respondre. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasíl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us càpiguen en aquell temps.”Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea. (Aquesta és la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes.)(3)

Que ningú cregui doncs d’entrada que té sordesa rítmica. Un consell al qui s’inicia en poesia, com ho pot ser, també, el de la lectura del magnífic epistolari entre Carner i Rodoreda, que com diu Abraham Mohino en el llibre citat, aquestes cartes a una jove poeta constitueixen un veritable tractat de poesia.

I no cal dir, que millor encara, llegir la poesia de Mercè Rodoreda… Una obra que resisteix el parangó (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que dialoga cara a cara, i per mitjà de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cànon dels poetes, alhora que esdevé una figura polièdrica que multiplica el seu pes referencial en la literatura europea del segle XX. (Abraham Mohino i Balet)

 

Johannes de Fontdenberg

 

Bibliografia:

(1) OLIVA, Salvador. Nova introducció a la mètrica. Barcelona: Quaderns Crema, S. A., 2008, pàg. 9-11

(2) RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2002

(3) Carta del 12 d’octubre de 1957: publicada per Jaume Subirana dins Epistolari Josep Carner, volum II, a cura d’Albert Manent i de Jaume Medina. Barcelona: Curial, 1995, pàg. 199.