Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Mes: abril de 2020

LEVITACIÓ TEXTUAL 3. RÈQUIEM PER A JOAN SALVAT i FERRÉ (1929-2020)

 

 

Ocells del Delta. Peça d’escultura ceràmica de la sèrie Tòtems de Joan Salvat i Ferré (2012)

Llençàvem pedres als estols d’ocells pel nostre clam a la vida. Els que les rebien argüien ses armes fugisseres i insistents per persistir en el seu propòsit.

-El terral és de qui el treballa i lluita incansable pel seu domini! Ho sents “mano”! Deia el “deltebrenc” al seu voltant.

Airós, el qui vencia al final era sempre l’estol d’ocells que sacrificava individu rere individu en una cadena sens fi, mentre només un escàs fruit s’enduia l’home.

Vingueren les revolucions de la indústria. Una força poderosa anorreà la vida dels ocells. Envellí el “deltebrenc”.

Tard, més tard, la lluita que mena a preferir-nos als altres s’esquinçà per una acció humana. Calgué que les pedres dels rius llançades, que havien retronat amb força, s’apilessin  en un equilibri fràgil, i retrobessin, ara, al seu cim, enaltit, l’ocell ampul·lós com a miratge per l’home.

Artífex del fet assegurà que el cel i la terra han estat sempre i són per a tot aquell que les acarona des del cor.

 

Fontdenvern

ANYWHERE, ANYTIME… ENTRE EL VIATGE I LA PERMANÈNCIA. (Nova versió de 27.04.2020)

 

En qualsevol lloc i en qualsevol moment una bifurcació punyent, entre el viatge i la permanència, lacera l’home.

Hi ha paisatges geogràfics que hom veu al llunyedar els quals forneixen sempre un interrogant que encisa i tempta cap el viatge. El viatge geogràfic. Paisatges sempre anhelants, encisadors, que mouen forçosament cap al seu coneixement, cap al descobriment d’allò inconegut. Viatge que -si hom no el realitza des de les més pura impermeabilitat, producte d’una particular toixesa personal, o bé, des la frívola manera de viatjar del nostre món globalitzat- també mourà cap a l’infinit del jo, cap aquell camí enriquidor i de creixement interior pel qual només ens cal prendre una modesta maleta de viatge.

Hi ha, també, d’altres paisatges que es perfan en la nostra interioritat, i que no formen ben bé part d’una anada cap a l’exterioritat, els quals podríem anomenar de la geografia interior, derivats de les nostres pulsions, de les nostres passions, dels nostres delers i sofrences, dels nostres processos empàtics en general…  i que, també, ens mouen cap a altres possibilitats del jo, cap a  l’infinit del jo, tot menant a un viatge de natura interior i fet a nua pell.

L’home que s’enamora, el que s’endinsa en els seus  imaginaris, el nen o l’adult que s’entrega als seus jocs, l’home que s’entrega a una militància política o religiosa, l’actor o l’espectador que s’endinsa en el seu personatge i l’interpreta brillantment, el músic que executa una peça musical i l’oïdor que la viu, el pintor i l’escultor que s’endinsa en la seva obra i el que l’observa com a receptor actiu, l’escriptor que s’endinsa en el seu assaig o en la seva literatura i el lector que ho rep, no són més que exemples notoris d’aquest viatges interiors.

Si per veritable viatge, doncs, hem d’entendre tant aquell desplaçament geogràfic que ens permet conèixer noves realitats del món, com també, aquell moviment interior que ens mou a altres possibilitat dins la nostra vida… I alhora, un i l’altra, en el seu mutu enllaç i nodriment… Podríem considerar, per tant, que les dues formes de viatge, el geogràfic i l’interior, conformen una mateixa iniciativa, una mateixa solució, un mateix camí… Un exemple colpidor ens ve a la ment. Goethe en el seu viatge a Italia de 1786-88 va representar aquest màxim assoliment. Com constata Eugenio Trías a Prefacio a Goethe…”És després del viatge a Roma quan Goethe, alhora, es compromet internament amb una dona, assumeix la paternitat amb el fill que aviat arriba, es distància del personatge que havia representat a Weimar [el de conseller àulic de l’archiduc Carles August de Weimar], accepta el seu rol de literat aliant-se amb Schiller, s’interna en el terreny de la ciència natural i va posant punt i final, una rere l’altra, a totes les seves obres iniciades a la seva joventut, el Wilhelm Meister, el Faust, i acaba escrivint la seva propia vida a Poesia i veritat.”(1)

Però hi ha un camí oposat als dels viatgers. Un camí derivat de la impossible permanència de les coses i el seu conseqüent desig en l’ànima humana d’assolir-la. Desig que no és altra que el de convertir un instant canviant en permanent, en una fotografia o filmació del moment, en un dir o fer determinat, en una repetició ritual, en una plasmació escultòrica, pictòrica, musical, literària, etc. Un camí distint al del viatge, que beu i s’alimenta de la permanència, la contemplació, la repetició… i que ofereix camins inaudits per a l’esperit de l’home. Cesare Pavese en un dels seus llibres preferits, el que tenia damunt la seva tauleta de nit el dia que es va suïcidar en un Hotel de Torino, el de Diàlegs amb Leucò, ens sorprèn amb un advertiment on hi diu… “No tenim res en comú amb els viatgers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura -i més ràpida- de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà -miraculosament- com si no l’haguéssim vist mai.”(2)

Però no és això tal volta potser, també, al capdavall, un viatge? No és aquesta nova descoberta d’allò contemplat en si mateixa també un nou paisatge visitat i per tant un viatge?

I si no hi ha viatge en el fitar impertèrrit… com generarem el nou? És el viatge el canvi, la novetat, la revolució, el valent… ? I és el permanent allò retrògrad, putrefacte, covard… ?

(…)

Fins aquí els conceptes. Fins aquí les avinences i les desavinences. Fins aquí el batibull de la vida.

The new reading-room, anywhere, anytime. Dibuix-collage de l’autor d’aquest post. (2012)

I ara, deixarem que irrompi per atzar i  necessitat una aura suavíssima que desvetlli i desentortolligui el batibull creat. La vida es desenvolupa tant a partir de la voluntat del pensament com del deixar-nos anar en l’espontaneïtat d’aquest i de tot el nostre organisme…

Deixarem que s’obri lentament un batent de porta de la nostra ment, i que més lentament potser  l’altra batent cedeixi sense esforç al mateix impuls. I els dos batents de la ment, de bat a bat oberts, quedin suspesos vers el nou miratge que ens descobreix la imatge d’un collage evocatiu, que ens aboca al viatge en el sentit total, és a dir, el del viatge del canvi interior i exterior, i el del fitar impertèrrit.

I deixarem que se’ns obri una llum blavosa que ens amari i ens transfiguri el lloc i els objectes que s’endevinen en el nou espai infinit, on no hi ha parets, ni sostre, ni sòl… I on tot sura suspès per la lleugeresa de la seva pròpia absència de pes… I animat per un moviment displicent al biaix gravitacional, hi veiem com passa un sofà noucentista, una làmpada transparent i una suspesa prestatgeria d’escassos documents translúcids, mentre com a fons la presència absorbent i lluminosa de les constel·lacions, de totes les constel·lacions de la Via Làctia, veritable decorat de fons del viure humà.

Mentrestant, un estol de falciots -en una impossible presència dins el lloc sense aire- xisclaran en el seu vol baix, com si volguessin intervenir amb veu il·lusionada en el lloc i afirmar el goig de la vida en l’eternitat d’un instant.

Lligams forts de creixement per insistència en les mateixes dificultats, incompatibles amb el principi del creixement propi del viatger que insisteix en dificultats vàries. Una vella i irresoluble paradoxa del capteniment humà.

Viatges geogràfics, viatges interiors, permanents insistències…

Vols d’ocells,  creixences dins els nius…

Permanents pedres, rocs, quers i codines.

 

Fontdenvern

 

(1)  TRÍAS, Eugenio. Prefacio a Goethe. Barcelona: Acantilado. Quaderns Crema, S. A., 2006

(2) PAVESE, Cesare. Diàlegs amb Leucò. Barcelona: Editorial Laia, S. A., 1982

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén