Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Mes: març de 2020

LEVITACIÓ TEXTUAL 2. SOBRE UNA PEÇA CERÀMICA DE M. CINTA DALMAU

 

Energia solidificada,  M. Cinta Dalmau. Gres esmaltat. 1250º Oxidació (2012)

 

Hom sent els xiscles de la matèria que frisa en el seu giravoltar frenètic entorn dels eixos que, en un desfici inexplicable, es fan i es desfan a l’encalç absolut de ningú.

Els observadors anònims del fet diuen, capcots i alabatuts, que s’hi albiren formes només a l’atzar i que esgrimeixen sols aparences per a l’ull que fita sense cap finalitat.

Un jo rotund, però, afirma categòric que són formes per a la necessitat, i aplica tot de mesures i algoritmes que -segons ell- expliquen tot el seu aparèixer i desaparèixer, tot el seu fraseig i musicalitat.

Altres diuen que se’n desconeix el definitiu ordre, ja que Einstein va desfer el paradigma de Newton, i que la física quàntica ha vingut a desfer, al rabent, el d’Einstein. 

Un algú indòmit percep des de sempre, tanmateix, que la mateixa energia la conté, tot giravoltant el cap, la clova, humil i magnificent, d’un cargol bover.

Fontdenvern

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2ª part). A propòsit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un camí singular i únic… “La Punta” de la població de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Dèiem en el post anterior d’aquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.

Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que  presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…

S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit-  en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?

També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…

Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu  de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!  I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.

Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries,  hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.

Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva,  en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.

I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitzó (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè el penediment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William és el nom que dóna Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera ètica invalida un retorn a l’esfera estètica, per si mateixa amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén