A MĂriam RaventĂłs BarangĂ©, que sabrĂ reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…
 S’esdevinguĂ© que, l’Artificier, sota la pressiĂł jerĂ rquica d’un marc laboral -marc jerĂ rquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensiĂł humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambiciĂł, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiraciĂł social. No va saber que respondre en aquell moment.
Ell, mĂ©s tard, molt mĂ©s tard, que en l’alquĂmia dels seus processos interns, sempre en lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, responguĂ© a aquella pregunta amb aquest poema:
Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!
Fins a on es pot tibar la pell
Per estendre’s al prop i al lluny?
Per sostenir el pes titĂ nic dels oceans
Damunt les elegants i esveltes espatlles?
(veu en off)
Saber patinar i declamar
paraules pròpies i d’altri,
dalt d’un cavall
o en xanques de saltimbanqui.
Dibuixar, pintar, esculpir,
callar consirĂłs i garlar profitĂłs.
Tant avui com ahir tocar el clavecĂ
i riure’s de les convencions
a voltes i a borbollons
tot competint amb el floret,
espasa inerme per al plet.
Fer-ne endreç d’un desgavell,
del cep retut, un escambell,
d’un endreçat fer-ne esguerrat.
De l’art, vera ciència.
De la ciència ver art,
i de l’aristocrĂ cia dels prĂnceps:
l’excel·lència.
Retre’s en la cort de Weimar com un rei
i en la campanya Romana sense llei.
Ser conseller aplomat de serenor armat
i actor consumat del teatre benparlat.
Fugir! “Diuen” Ai las!
del mas i la ridorta
del Palau VeneciĂ
i dels llimoners augurals
on rauen tantes coses
per medir i mesurar.
Ser artĂfex d’un JĂşpiter inexorable
I tenir per ajudant de cambra… el Diable.
El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.
Tot un Faust, docte bruixot,
home quimèric, i reverenciat
enveja de dames i menyspreat
per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.
La multiplicitat d’orient i d’occident,
La llum del nord i la del sud meridional.
I et digueren indecĂs les ments endreçades!
Burgès, les ments adoctrinades!
Egoista ? Apol·lini? i DionisĂac?
Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!
Antirevolucionari envers TĂĽbingen?
Aprofitador d’avinenteses per l’envejós
cor recelós de l’home!
Â
Que no ens facin pas riure, fent sonar el cascavell!
Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,
Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.
Sota el teu front ampla de mirada penetrant.
Maragall, d’aquà estant, i anys a venir,
et copsĂ en la grandesa.
Va saber fins a on vas tibar la pell
per estendre-la cap el prop i el lluny.
Fins a on vas sostenir els oceans
damunt les teves portentoses espatlles,
bon amic, que plorares d’amagat
en la mort de Schiller, el teu espill,
i en la de la florista Vulpius,
tendrament amada pel just amor senzill
entre totes les belles “Dame Sans Merci”,
entre el desesper wertherià del “Temps del geni”
i el classicisme que dugueres d’ità liques terres.
Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,
com ha de recloure’s tant d’infinit
 … Johann Wolfgang Von Goethe!
 I no ser heroi de res va ser la teu estrep
-TrĂas, Eugenio, tu ho digueres bĂ©-
ans heroi per no ser-ne!
Aquesta és la penyora per sostenir,
un sol cos i una sola tibada pell,
el pes salobre de tota la blavor dels oceans.