A Míriam Raventós Barangé, que sabrà reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…
S‘esdevingué que, l’Artificier, sota la pressió jeràrquica d’un marc laboral -marc jeràrquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensió humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambició, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiració social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alquímia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongué, un temps més tard, en una visió feliç que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!
Pintura d’Eduard Resbier
Fins a on es pot tibar la pell
Per estendre’s al prop i al lluny?
Per sostenir el pes titànic dels oceans
Damunt les elegants i esveltes espatlles?
(veu en off)
Saber patinar i declamar
paraules pròpies i d’altri,
dalt d’un cavall
o en xanques de saltimbanqui.
Dibuixar, pintar, esculpir,
callar consirós i garlar profitós.
Tant avui com ahir tocar el clavecí
i riure’s de les convencions
a voltes i a borbollons
tot competint amb el floret,
espasa inerme per al plet.
Fer-ne endreç d’un desgavell,
del cep retut, un escambell,
d’un endreçat fer-ne esguerrat.
De l’art, vera ciència.
De la ciència ver art,
i de l’aristocràcia dels prínceps:
l’excel·lència.
Retre’s en la cort de Weimar com un rei
i en la campanya Romana sense llei.
Ser conseller aplomat de serenor armat
i actor consumat del teatre benparlat.
Fugir! “Diuen” Ai las!
del mas i la ridorta
del Palau Venecià
i dels llimoners augurals
on rauen tantes coses
per medir i mesurar.
Ser artífex d’un Júpiter inexorable
I tenir per ajudant de cambra… el Diable.
El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.
Tot un Faust, docte bruixot,
home quimèric, i reverenciat
enveja de dames i menyspreat
per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.
La multiplicitat d’orient i d’occident,
La llum del nord i la del sud meridional.
I et digueren indecís les ments endreçades!
Burgès, les ments adoctrinades!
Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?
Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!
Antirevolucionari envers Tübingen?
Aprofitador d’avinenteses per l’envejós
cor recelós de l’home!
Que no ens facin pas riure, fent sonar el cascavell!
Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,
Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.
Sota el teu front ampla de mirada penetrant.
Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,
et copsà en la grandesa.
Va saber fins a on vas tibar la pell
per estendre-la cap el prop i el lluny.
Fins a on vas sostenir els oceans
damunt les teves portentoses espatlles,
bon amic, que plorares d’amagat
en la mort de Schiller, el teu espill,
i en la de la florista Vulpius,
tendrament amada pel just amor senzill
entre totes les belles “Dame Sans Merci”,
entre el desesper wertherià del “Temps del geni”
i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.
Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,
com ha de recloure’s tant d’infinit
… Johann Wolfgang Von Goethe!
I no ser heroi de res va ser la teu estrep
-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-
ans heroi per no ser-ne!
Aquesta és la penyora per sostenir,
un sol cos i una sola tibada pell,
el pes salobre de tota la blavor dels oceans.