A MĂ­riam RaventĂłs BarangĂ©, que sabrĂ  reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…

  S‘esdevinguĂ© que, l’Artificier, sota la pressiĂł jerĂ rquica d’un marc laboral -marc jerĂ rquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensiĂł humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambiciĂł, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiraciĂł social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alquĂ­mia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, responguĂ©, un temps mĂ©s tard, en una visiĂł feliç que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Pintura d’Eduard Resbier

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre’s al prop i al lluny?

Per sostenir el pes titĂ nic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pròpies i d’altri,

dalt d’un cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consirĂłs i garlar profitĂłs.

Tant avui com ahir tocar el clavecĂ­

i riure’s de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endreç d’un desgavell,

del cep retut, un escambell,

d’un endreçat fer-ne esguerrat.

De l’art, vera ciència.

De la ciència ver art,

i de l’aristocràcia dels prínceps:

l’excel·lència.

Retre’s en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! “Diuen” Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau VeneciĂ 

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser artífex d’un Júpiter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quimèric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient i d’occident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indecís les ments endreçades!

Burgès, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?

Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers TĂĽbingen?

Aprofitador d’avinenteses per l’envejós

cor recelós de l’home!

 

Que no ens facin pas riure,  fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,

et copsĂ  en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d’amagat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles “Dame Sans Merci”,

entre el desesper wertherià del “Temps del geni”

i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.

Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,

com ha de recloure’s tant d’infinit

 … Johann Wolfgang Von Goethe!

 I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta Ă©s la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.