escanear0001

Edici√≥ biling√ľe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versi√≥ de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

¬† ¬† ¬† ¬† ¬† En l’efervesc√®ncia tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comen√ßa… ¬†Lorsque, par d√©cret des puissances supr√™mes, / Le Po√®te appara√ģt en ce monde ennuy√©, / Sa m√®re √©pouvant√©e et pleine de blasph√®mes ¬†/ Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en piti√©: /(…) ¬†I contempla, amb el pas vertigin√≥s dels seus anys, com aquesta concepci√≥ del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat m√©s clara, m√©s escaient, m√©s acordada a la immensa consolaci√≥/desolaci√≥ que n’√©s la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat¬†B√©n√©diction, com una for√ßa d’obscuritat rom√†ntica, d’irresistible i encisadora avinen√ßa a una √†nima jove que se sap encara sense forma…

Si, despr√©s, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irris√≤ria i alhora s√†via de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses, ¬†i amb elles¬†s’esdev√© el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageraci√≥ rom√†ntica, i tot cau en l’oblit d’aquella for√ßa obscura, d’irresistible i encisadora atracci√≥.

Per√≤ la personalitat de l’artista √©s obstinada. T√© retorns i agitacions particulars que s√≥n recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al¬∑leg√≤rica del comte Arnau. I recordi’s, tamb√©, la laceraci√≥ permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adre√ßa cap a un desig quim√®ric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastr√≤fiques. I √©s aleshores, nom√©s aleshores que la condici√≥ male√Įda del poeta pren forma, √©s quan el poema B√©n√©diction¬†torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva for√ßa, i la seva part o porci√≥ indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta franc√©s, de la condici√≥ del poeta com a maledicci√≥, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gauban√ßa pels tels interiors de l’home que ha triat el cam√≠ de la quimera. D’aquest home que √©s poeta, Baudelaire el consola tot dient…¬†Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant d√©sh√©rit√© s’enivre de soleil, / Et dans ¬†toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condici√≥ de sofren√ßa era l’altra nansa de la seva exist√®ncia ¬†gai comme un oisseau des bois. (…) ¬†Si alimentava ja el seu viure… era perqu√® ell sabia que D√©u donava la sofren√ßa com un div√≠ remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa..¬†Ja sais que vous gardez une place au Po√®te ¬†/ Dans les rangs bienheureux des saintes L√©gions, /(…).

Per√≤ a aquesta visi√≥ del m√≥n plena de metaf√≠sica dins la qual transcorregu√© la inf√†ncia i la joventut del nostre home de present, li sobrevingu√© una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada muni√≥ d’√©sser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metaf√≠sica i l’arribada d’una intrusa dins la hist√≤ria del pensament hum√†, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagu√©s pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narraci√≥ ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Mari√† Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la m√†, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quim√®ric.