J.V. Foix

Fotocomposició a partir d’una fotografia de J. V. Foix d’Humberto Rivas. (1977)

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT EL 1987.

 

DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J. V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

 

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, es va poder observar com un estol d’ocells d’un plomall estranyament virolat van folgar, infantívols, pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer, que com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, també,  …ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, volant a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades on hom hi podia llegir, en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta J. V. Foix i de moltes de les seves obres i llurs continguts.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, miràvem -tot giravoltant el cap- el moviment de les lletres convulses que agitades per un vent tramuntanal fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits capaços d’expressar tot l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem per l’esdeveniment vam comprendre, cofois i adelerats, com planaven en nous alfabets, totes les combinacions possibles dels escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou, en una incessant troballa, en un dia sense fi. Tot al toc, i sempre al toc de clares i resplendents campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, recitàvem embadalits els ressonants missatges que en vers i en prosa penetraven en el nostre silenci interior a traves de la lectura en la improvisada pissarra del cel. Fits els ulls també a les finestres airívoles que foren les de la casa del poeta, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, enfilaven ara vers el cel nebulós de tardor, que refeia i desfeia una geografia variable i indescriptible. Algú, d’esquenes, va dir tot alçant la veu:

-Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem, espitenxats, a cor que vols… pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, dins el real fuliginós, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, hom va destapar una placa que restava emmudida en la paret de la casa, i on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”. Fou aleshores, quan aparegué el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) i en els vidres de la porta de l’escala s’hi va reflectir com en… (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, tanmateix, vam poder contemplar, com impertèrrita, intemporal, passava Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte real que la Fundació que du el nom del poeta ens va oferir: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte organitzat per Margarida Trias de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, van fruir del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, la casa on va viure, i també, el punt de trobada, el lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

Real i irreal són simples sumands d’una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?

 

Fontdenvern

 

Notes:

  1. La imatge de J. V. Foix que encapçala aquest escrit és una fotocomposició amb manipulació digital a partir d’una fotografia d’Humberto Rivas. (1977) (Extreta de la pàgina d’imatges del web de la Fundació J. V. Foix)
  2. Tots els texts en cursiva i remarcats en tinta blava són extrets de l’obra del poeta. A saber: de Darrer comunicat, de Gertrudis, de Poesia i Revolució o Del real poètic, i de Sol i de dol.