images

Eduard Resbier (Barcelona, 1968) davant una de les seves obres

Galeria Trama. Tabula Rasa d’Eduard Resbier.

Tabula Rasa, l’obra del compositor estoni√† Arvo P√§rt, conforma un moviment de l’√†nima paral¬∑lel al de la pintura de Resbier ¬†en el¬† petit¬†recorregut que conforma el quadrat exacte de la Galeria Trama. No en va el conjunt pict√≤ric rep el mateix nom. Ens n’assabenta el mateix pintor que ens fa un recorregut per la mostra dels seus treballs recents, i que acull l’emblem√†tica sala dels Establiments Maragall, al barcelon√≠ carrer de Petritxol, fins el dia 16 d’aquest mes de febrer.

A l’explicaci√≥ precisa i plena d’expertesa de Joan Anton Maragall que ens presenta a l’artista, que √©s la quarta vegada que exposa a Trama, segueix la veu del pintor. No costa gaire d’endevinar com aquest hagu√©s preferit el silenci a la veu, que de ben segur deu considerar¬†sobrera davant el seu treball pict√≤ric, i si de cas, nom√©s, voldria que la pres√®ncia de la m√ļsica silenciosa, absent i c√≤smica de P√§rt fos la veu cantant de la visita. Com¬†en aquesta pe√ßa musical que es divideix en dos moviments, Ludus i Silentium, tamb√© l’obra del pintor podria aplegar-se en dos espais diferenciats.

Potser, l’Artificier, que agraeix la parla del galerista i la del pintor, hagu√©s volgut la m√ļsica o√Įble tamb√© i a tot volum, junt amb una llum de l’espai molt m√©s matisada, amb petits focus teatrals que nom√©s il¬∑luminessin cada una de les obres de Resbier al pas exacte i m√ļltiple dels visitants i davant de cada una de les peces. Potser a l’Artificier li hagu√©s plagut una acci√≥ performativa, per tant, escenogr√†fica, per a gaudir de l’obra de Resbier. Possiblement, com el pintor, nom√©s hauria volgut mirades, complicitats, petites empremtes d’una comunicaci√≥ no verbal i la m√ļsica de P√§rt, l’altra Tabula Rasa paral¬∑lela a la del pintor. Per√≤ aix√≤ pressuposa una demanda fora de lloc per a una galeria i, alhora,¬†una inesperada acci√≥ a les expectatives dels seus visitants.

Joan Anton Maragall ens parla de la modernitat de Resbier, de com parteix d’imatges fotogr√†fiques triades de la realitat, del seu tractament i conversi√≥ en una altra realitat per mitjans digitals, i de com finalment les transforma en¬†una nova interpretaci√≥ pict√≤rica, en una darrera realitat, sempre una mica inquietant, difosa i amb un joc constant amb la llum. Joan Anton Maragall, coneix i valora el pintor, l’ha visitat en el seu taller diverses vegades, coneix l’univers que l’habita. En valora el seu resultat.

L’Artificier hi ¬†troba pintures de la natura, muntanyes i mars, plenes d’un rom√†ntic bramul de silenci i ple del turbulent, del grandi√≥s, del neguitejant, on la figura humana per insignificant hi √©s absent. S√≥n unes pintures que aboquen a una sensaci√≥ de misteri i silenci c√≤smic. Serien les que es correspondrien amb el moviment Silentium de la pe√ßa de P√§rt.

Hi ha altres pintures que podrien correspondre’s m√©s al primer moviment de la pe√ßa¬†de P√§rt, l’anomenada Ludus (joc), pr√≤pies de les construccions humanes, sense, tanmateix, tampoc, cap pres√®ncia humana, si b√©, plenes del seu pas. Empremtes i petjades de l’esdevenir del temps i del tr√†nsit dels homes, per pocs moments presents.¬†L’Artificier hi ha vist teatres sorpresos i sorprenents, el mateix taller de l‚Äôartista sobtadament enva√Įt per una claror transfiguradora, m√≠stica, com passa en rars moments quan visualitzem una cosa coneguda com si no l‚Äôhagu√©ssim vist mai. Moments de llum √ļnica mai repetible, de curta durada.¬†Uns cotxes com lluernes que corren cap els punt de fuga dels espais pict√≤rics, des d‚Äôon veiem uns carrers, ¬†uns paisatges, ¬†la llum potent o foscant dels quals en gradua la nost√†lgia i el neguit m√†gic que els travessa.

Les escenes de Resbier tenen transicions, i per tant moviment. Un moviment que interessa al pintor que queda reflectit per la imprecisi√≥ de les l√≠nies, i es remarca agosaradament en els dos √ļnics retrats de l’exposici√≥: dues cares femenines que -com diu l‚Äôartista- es mostren com ens parla la f√≠sica qu√†ntica, √©s a dir, en dos instants i positures al mateix moment. Sorprenent efecte, sorprenent miratge del moviment en el temps o en la simultane√Įtat, que recorda tal com diu Joan Anton Maragall aquelles realitzacions Picassianes cubistes per√≤ dins la d‚Äôuna perfecte figuraci√≥.

Les imatges de colors brillants juguen amb la llum als interiors sempre boirosos pel tra√ß del pinzell difuminador. Hi ha una capacitat de pres√®ncia en els espais on hi ha abs√®ncia. Sovint hom sap com √©s dif√≠cil capir la pres√®ncia de les coses i com nom√©s paradoxalment l’abs√®ncia ens en forneix tota la seva percepci√≥. I a l’inrev√©s. Aix√≤ mateix ens declara Ramon Llull en el seu breviari d’Amic i Amat.

La capacitat d’Eduard Resbier de crear amb la seva pintura un artifici artístic, és a dir, una forma, capaç d’impactar en el contemplador o espectador per tal de que aquest, en la seva recepció intima i solitària, es somogui en la interioritat cap a les seves capacitats imaginatives, a un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva experiència és, sens dubte, una realitat ben constatable. L’impacte emocional que ens provoca la seva pintura serà, com en l’autèntica obra d’art, una de les poques oportunitats de felicitat humana i també, no oblidem, de coneixement.