El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ a la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs errĂ tic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladĂ­s del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successiĂł d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracĂ  que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent tambĂ© en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi Ă©s. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, tambĂ©, de fer l’anvers d’aquest no fer, Ă©s a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan rĂ pides com fos possible, però això, ai las!, nomĂ©s accelerava el domini del vell dĂ©u Cronos, i no pas sovint en la direcciĂł desitjada, mĂ©s si en la acumulaciĂł d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acciĂł del temps, que Ă©s silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i tambĂ© els capteniments, els tènues sentiments es desfermen mĂ©s tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderĂłs esdevĂ© feble i el feble poderĂłs. Res queda aturat i tot es substituĂŻt amb mĂ©s o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardĂ­ dins l’indret de la Font Picant de la poblaciĂł gironina d’Amer, ens permet una visiĂł aturada d’un procĂ©s lent de canvi per la desĂ­dia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en dĂ©u, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbĂ cia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguĂ©ssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airĂ­vola i ardent, en moments Ăşnics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’Ă nima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexiĂł infinita! SĂ­ em diguĂ©ssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humĂ  com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardĂ­, mai del tot construĂŻda, haurĂ­em de convenir que sĂ­ l’encĂ­s incomparable que haguĂ©s pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i nomĂ©s ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diĂ fana i enigmĂ tica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… SĂ­ em diguĂ©ssiu que copsarĂ­em la vivesa autèntica del moment, i no nomĂ©s en el que va ser ser, sinĂł, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicĂ­ssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els Ă©ssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el mĂłn d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntĂ ria, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repeticiĂł es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visiĂł desolada del vell projecte d’una ciutat jardĂ­ concreta, que no va arribar a ser mai, Ă©s, ja de per si, una visiĂł de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi Ă©s, conforma el que coneixem com la nostĂ lgia. TĂ© un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construĂŻbles, si bĂ© mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una mĂşsica, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols tĂ© cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que Ă©s allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats desprĂ©s a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què Ă©s allò que fa saber al creador artĂ­stic o cientĂ­fic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a travĂ©s de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, Ă©s l’enyor mĂ©s comĂş, la nostĂ lgia mĂ©s explicable.  Però i aquesta altra nostĂ lgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardĂ­ d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia JardĂ­ de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, Ă©s a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funciĂł artĂ­stica, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un mĂłn virtual on habitarĂ  tot el temps que duri la seva contemplaciĂł (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definiciĂł de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensiĂł de la veritable nostĂ lgia, d’aquella que, malgrat pertĂ nyer a un mĂłn d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la mĂ©s pura i vera nostĂ lgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostĂ lgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germĂ ! (Ch. Baudelaire dixit)