Antonin Artaud

Antonin Artaud

 

La percepciĂł del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distĂ ncia la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho sĂłn tot alhora, aquella projecciĂł còsmica en els fets quotidians…  Tan difĂ­cils d’obtenir!, Tan difĂ­cils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai mĂ©s ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. HaguĂ©s arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superaciĂł de la distracciĂł, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienaciĂł, la distanciaciĂł objectiva, la distinciĂł entre sentiment i raĂł, d’aquella “cruel estultĂ­cia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinĂ ria dins la vida. Massa voluptuĂłs i somiĂłs el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta mĂ©s profunditat per a la societat sencera a travĂ©s de l’experiment teatral. Les genials intuĂŻcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruautĂ©” “l’acosta als seus orĂ­gens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de caracterĂ­stics alliberadores per arribar, a travĂ©s de les zones mĂ giques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinĂł provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les rĂ©veiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surditĂ©, une cĂ©citĂ©”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, AnaĂŻs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocĂłrrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. RenĂ© Allendy va presentar una conferència plena d’expectaciĂł i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un pĂşblic fervorĂłs que seguia el seu cicle de conferències sobre les IdĂ©es Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulaciĂł de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al pĂşblic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el tĂ­tol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar nomĂ©s pròpia del surrealisme una tal comparaciĂł entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherĂ­ al moviment, però no, la comparaciĂł ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant AgustĂ­[4] que menyspreava el mĂłn “pagĂ ” en referir-se a l’acciĂł perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narraciĂł d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgĂ nic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una vĂ­ctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant AgustĂ­, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le thĂ©atre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example Ă  la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la rĂ©vĂ©lation, la mise en avant, la poussĂ©e vers l’extĂ©rieur d’un fond de cruautĂ© latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilitĂ©s perverses de l’esprit.”[5]. Per al pĂşblic assistent tot va desembocant en escĂ ndol… Rialles sarcĂ stiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta nomĂ©s un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une confĂ©rence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expĂ©rience mĂŞme, la peste mĂŞme, pour qu’ils soient terrifiĂ©s et qu’ils se rĂ©veillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. AnaĂŻs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artĂ­stica, per la seva concepciĂł antropològica, un discurs que capgiri la distracciĂł, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienaciĂł objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a travĂ©s de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acciĂł d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducciĂł entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducciĂł al catalĂ . L’artĂ­fex rigorĂłs de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther BovĂ©.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre AkĂ demia. Poc pĂşblic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc pĂşblic, tanmateix, del mĂłn teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegĂ ncia escenogrĂ fica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofĂ  al biaix. Un ambient sonor de Carles PuĂ©rtolas, on hi sona un piano, mĂşsica desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglĂ­fic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquĂ­, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther BovĂ©, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que Ă©s el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes grĂ cies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectĂ culo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’AnaĂŻs Nin. TraducciĂł de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de DĂ©u, d’AgustĂ­ d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.