Mes: agost de 2015

Antonin Artaud

La percepció del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distància la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho són tot alhora, aquella projecció còsmica en els fets quotidians…  Tan difícils d’obtenir!, Tan difícils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai més ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. Hagués arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superació de la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació, la distanciació objectiva, la distinció entre sentiment i raó, d’aquella “cruel estultícia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinària dins la vida. Massa voluptuós i somiós el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta més profunditat per a la societat sencera a través de l’experiment teatral. Les genials intuïcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruauté” “l’acosta als seus orígens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de característics alliberadores per arribar, a través de les zones màgiques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinó provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les réveiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surdité, une cécité”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, Anaïs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocórrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. René Allendy va presentar una conferència plena d’expectació i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un públic fervorós que seguia el seu cicle de conferències sobre les Idées Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulació de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al públic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el títol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar només pròpia del surrealisme una tal comparació entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherí al moviment, però no, la comparació ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant Agustí[4] que menyspreava el món “pagà” en referir-se a l’acció perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narració d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgànic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una víctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant Agustí, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le théatre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example à la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la révélation, la mise en avant, la poussée vers l’extérieur d’un fond de cruauté latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilités perverses de l’esprit.”[5]. Per al públic assistent tot va desembocant en escàndol… Rialles sarcàstiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta només un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une conférence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expérience même, la peste même, pour qu’ils soient terrifiés et qu’ils se réveillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. Anaïs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artística, per la seva concepció antropològica, un discurs que capgiri la distracció, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienació objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a través de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acció d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducció entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducció al català. L’artífex rigorós de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther Bové.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre Akàdemia. Poc públic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc públic, tanmateix, del món teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegància escenogràfica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofà al biaix. Un ambient sonor de Carles Puértolas, on hi sona un piano, música desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglífic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquí, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther Bové, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que és el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes gràcies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectàculo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’Anaïs Nin. Traducció de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de Déu, d’Agustí d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.