Un instant únic
A Jordi Llovet i Pomar
Apareguda dins el calaix d’un vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant únic. Un instant únic, propi de la imatge estàtica, però, també únic, perquè ens descobreix un moment d’experiència extraordinària per a un grup humà. Un moment de trobada harmoniosa, de caminada tranquil·la pels vorals d’una població, de màgica suspensió del temps… Tot això s’endevina amb la simple contemplació del grup, tot això es desprèn de les positures espontànies i sense neguits que els permeten de posar per a la foto, tot això ens descriu aquest errar en absència d’afany pel profit, un caminar sense finalitats de viatge -no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge-, i tot fet amb una vestimenta poc adient per al lloc on són, que fa pensar que es troben en un trànsit inusual i d’excepcionalitat evident.
És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posició dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que és sostingut amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posició profunda i sòlida, capaç d’aguantar les fortes envestides de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que són llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetació dunar, que ens fa pensar que a prop hi ha mar. L’immens mar.
L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part més baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la línia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camí que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.
Vénen o van? Es diria que només aparentment sorpresos per l’ull de la càmera s’han girat cap allà des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas molt de fred. Podem suposar que ningú sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camí, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses que intercanvien.
Hi han personalitats diverses. Hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat a la barana, en una actitud més informal. Hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc infants -reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix-, que no comparteixen pas l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.
L’instant fixat deixa una interrogació perenne al qui contempla la imatge i no en pot reconèixer cap fisonomia: les figures humanes són llunyanes i borroses les seves cares. Una metàfora de la successió a la que estem immersos els humans i la vida en general, i de l’oblit que se’n deriva. No en podem saber els seus noms ni les seves atzaroses vides, ni tant sols per boca dels membres de la família de la casa on ha estat trobada la fotografia. Res fa pensar que són figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat, i tanmateix, l’oblit ja hi pren volada…
Si mirem persistentment, malgrat el poc detall de les cares, malgrat el desconeixement de les seves vides i de les seves relacions, hi podem suposar tots els substrats inherents a la condició humana. Que si tal vegada latents desconfiances, que si passions i rancúnies desvetllades, que si incomprensions manifestes… però que per mor de l’instant plaent, suspès i encisador, que tan bé reflexa el moment captat pel fotògraf, tot s’ha fet miraculosament fonedís. I en l’ara d’aquell instant, per damunt de tot, ens sembla que hi plana una fina aura de comprensió i de companyonia, aquell respir d’un temps lliure i sense incomoditats, on ens desborda un sentiment acaronador que ens conforma en seguretats eternes, futurs lluminosos i d’entesa, on tot, tot, és possible encara. Un estat d’esperit on hom se sent empès a resoldre’s amb deferència vers l’altra, i on no hi té cabuda la queixa, l’enraonia i el retret… Ans la comprensió i amb ella l’excusa i la delicadesa amatent. I un somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant. De l’altra que és com nosaltres mateixos, un ésser que té esperit i cos, lliure i sotmès tan sols, només, únicament a allò gran i incommensurable que de nosaltres no depèn, és a dir, a l’ordre i l’arbitrarietat dels déus i de la vida, al misteri espuri -sense mesura humana- de tot, tot, l’Univers.
I això, lector, germà meu, tot això, és la vivència pura d’un estat de consciència que a l’Artificier li plau d’anomenar: “aristocràcia de l’esperit”.
Que la vida ens el permeti de gaudir!
