Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Mes: agost de 2015

D’UNA CERTA “ARISTOCRĂ€CIA DE L’ESPERIT”

Un instant Ăşnic

 

A Jordi Llovet i Pomar

 

Apareguda dins el calaix d’un vell canterano familiar, la fotografia, amb signes evidents del pas del temps, revela un instant Ăşnic. Un instant Ăşnic, propi de la imatge estĂ tica, però, tambĂ© Ăşnic, perquè ens descobreix un moment d’experiència extraordinĂ ria per a un grup humĂ . Un moment de trobada harmoniosa, de caminada tranquil·la pels vorals d’una poblaciĂł, de mĂ gica suspensiĂł del temps… Tot això s’endevina amb la simple contemplaciĂł del grup, tot això es desprèn de les positures espontĂ nies i sense neguits que els permeten de posar per a la foto, tot això ens descriu aquest errar en absència d’afany pel profit, un caminar sense finalitats de viatge -no hi ha maletes ni cap mena d’equipatge-, i tot fet amb una vestimenta poc adient per al lloc on sĂłn, que fa pensar que es troben en un trĂ nsit inusual i d’excepcionalitat evident.

És sorprenent de veure el moment triat, el lloc, la posiciĂł dels personatges que es recolzen a la barana del senzill pont. Pont, tal vegada d’un rieral de maresma, que Ă©s sostingut amb gruixuts troncs esbiaixats i clavats en la terra en posiciĂł profunda i sòlida, capaç d’aguantar les fortes envestides de l’aigua, quan el rieral empeny amb la força de la riuada sobtada. En primer terme, en els sorrals que sĂłn llera en les etapes pluvials, hom hi pot veure vegetaciĂł dunar, que ens fa pensar que a prop hi ha mar. L’immens mar.

L’home que ha disparat la foto el suposem damunt la part mĂ©s baixa del sorral, ja que ha volgut centrar la lĂ­nia de les persones just al centre vertical de la fotografia, mentre ha desplaçat les figures humanes cap a l’esquerra, just, potser, per accentuar la part de camĂ­ que resta encara dins el plaent caminar cap un indefinit i alhora conegut final.

VĂ©nen o van? Es diria que nomĂ©s aparentment sorpresos per l’ull de la cĂ mera s’han girat cap allĂ  des d’on venien. El capdavanter -cal considerar el primer de la dreta- ha reculat fins posar-se d’esquenes al sentit del passeig. Hom pot veure com vesteixen engalanats com d’una trobada de diumenge. No s’endevina ni gota de vent, tampoc -ultra ser hivern per la mena de roba que vesteixen- que faci pas molt de fred. Podem suposar que ningĂş sembla que marqui el pas, els caminadors tots coneixen el camĂ­, i s’alternen l’anar endavant o enrere al caire de les converses disteses que intercanvien.

Hi han personalitats diverses. Hi ha el grup d’homes que duen barret i abric, i hi ha el que porta una gorra i pantalons de golf, i que es col·loca enfilat a la barana, en una actitud mĂ©s informal. Hi ha dues dones, amb un pentinat que podria de ser dels anys trenta del segle passat, un home sense abric, i quatre o cinc  infants -reconeixem tres nenes i un nen, pel cap baix-, que no comparteixen pas l’esperit dispers i egòlatra dels nens d’avui, car resten pendents i a prop dels suposats pares.

L’instant fixat deixa una interrogaciĂł perenne al qui contempla la imatge i no en pot reconèixer cap fisonomia: les figures humanes sĂłn llunyanes i borroses les seves cares. Una metĂ fora de la successiĂł a la que estem immersos els humans i la vida en general, i de l’oblit que se’n deriva.  No en podem saber els seus noms ni les seves atzaroses vides, ni tant sols per boca dels membres de la famĂ­lia de la casa on ha estat trobada la fotografia. Res fa pensar que sĂłn figures allunyades excessivament en el temps per no ser reconegudes pels propis, poden haver passat 90 o 100 anys com a molt d’aquest instant, d’aquella vivència aturada en un clos d’evident i manifesta felicitat, i tanmateix, l’oblit ja hi pren volada…

Si mirem persistentment, malgrat el poc detall de les cares, malgrat el desconeixement de les seves vides i de les seves relacions, hi podem suposar tots els substrats inherents a la condiciĂł humana. Que si tal vegada latents desconfiances, que si passions i rancĂşnies desvetllades, que si incomprensions manifestes… però que per mor de l’instant plaent, suspès i encisador, que tan bĂ© reflexa el moment captat pel fotògraf, tot s’ha fet miraculosament fonedĂ­s. I en l’ara d’aquell instant, per damunt de tot, ens sembla que hi plana una fina aura de comprensiĂł i de companyonia, aquell respir d’un temps lliure i sense incomoditats, on ens desborda un sentiment acaronador que ens conforma en seguretats eternes, futurs lluminosos i d’entesa, on tot, tot, Ă©s possible encara. Un estat d’esperit on hom se sent empès a resoldre’s amb deferència vers l’altra, i on no hi tĂ© cabuda la queixa, l’enraonia i el retret… Ans la comprensiĂł i amb ella l’excusa i la delicadesa amatent. I un somriure net, del que mira i veu en l’altre, no pas un competidor ni un agressor, ans la pura presència d’un semblant. De l’altra que Ă©s com nosaltres mateixos, un Ă©sser que tĂ© esperit i cos, lliure i sotmès tan sols, nomĂ©s, Ăşnicament a allò gran i incommensurable que de nosaltres no depèn, Ă©s a dir, a l’ordre i l’arbitrarietat dels dĂ©us i de la vida, al misteri espuri -sense mesura humana- de tot, tot, l’Univers.

I això, lector, germĂ  meu, tot això, Ă©s la vivència pura d’un estat de consciència que a l’Artificier li plau d’anomenar: “aristocrĂ cia de l’esperit”.

Que la vida ens el permeti de gaudir!

EL TEATRE I LA PESTA. Antonin Artaud, Jordi Coca, Esther Bové i el Teatre Akadèmia

Antonin Artaud

Antonin Artaud

 

La percepciĂł del fet de viure, la plena consciència damunt nosaltres, els altres i les coses, aquell saber copsar sense distĂ ncia la mateixa vida, aquell viure ple i despert on consciència i vivència ho sĂłn tot alhora, aquella projecciĂł còsmica en els fets quotidians…  Tan difĂ­cils d’obtenir!, Tan difĂ­cils de viure!.

Un jove Artificier volia viure sempre en la plenitud d’aquest -mai mĂ©s ben dit- instant. En una consciència que ens fes sentir vius, i no pas morts, i connectats al fons mistèric de la vida. HaguĂ©s arribat a acceptar, controladament, tota sort de “paradisos artificials” per assolir-ho. Va imaginar la seva vida adulta dins aquesta sort de paradigma, dins aquesta superaciĂł de la distracciĂł, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienaciĂł, la distanciaciĂł objectiva, la distinciĂł entre sentiment i raĂł, d’aquella “cruel estultĂ­cia” que “esclavitza des de sempre l’home”[1]. Massa es delia el jove Artificier pel que era la vivència poètica extraordinĂ ria dins la vida. Massa voluptuĂłs i somiĂłs el seu desig per a la realitat eterna de la vida. Massa coses hi  associava a aquesta vivència el jove inexpert.

Allò que per a l’Artificier es movia en l’esfera individual, Antonin Autaud ho proposava amb molta mĂ©s profunditat per a la societat sencera a travĂ©s de l’experiment teatral. Les genials intuĂŻcions del turmentat Antoine Marie Joseph Artaud han marcat sens dubte tot el teatre posterior. La seva teoria del “Théâtre de la cruautĂ©” “l’acosta als seus orĂ­gens rituals, tot donant a l’espectacle una mena de caracterĂ­stics alliberadores per arribar, a travĂ©s de les zones mĂ giques superiors, a camins de coneixement”[2]. Ell volia desvetllar-nos, volia tothora i sempre no parlar d’allò o d’això sinĂł provocar l’experiència mateixa d’allò i això. I deia “Je veux les rĂ©veiller. Ils ne comprennent pas qu’ils sont morts. Leur mort est totale, comme una surditĂ©, une cĂ©citĂ©”[3], tot això ho va dir tot just sortit d’una conferència -prou convulsa- que va fer a la Sorbonne, a una de les poques persones “resistents” de la mateixa, AnaĂŻs Nin, l’escriptora desitjada d’Artaud.

Va ocĂłrrer, doncs, que a una Sala de la Sorbonne de Paris de l’any 1933, plena de gom a gom, el Dr. RenĂ© Allendy va presentar una conferència plena d’expectaciĂł i d’estranyesa alhora. Allendy, psicoanalista, tenia un pĂşblic fervorĂłs que seguia el seu cicle de conferències sobre les IdĂ©es Nouvelles. Aquell dia la llum era dura i ressaltava les faccions del conferenciant, els seus ulls enfonsats, la seva gesticulaciĂł de bon actor. Un conferenciant de semblant magra, com d’afectat de febre, amb una mirada que no semblava pas adreçar-se al pĂşblic, ans la mirada perduda vers la llunyania d’un visionari. El conferenciant no era altra que Antonin Artaud, i el tĂ­tol de la conferència : “El Teatre i la Pesta”.

Podria semblar nomĂ©s pròpia del surrealisme una tal comparaciĂł entre l’afer del teatre i les epidèmies de la Pesta, no en va Artaud s’adherĂ­ al moviment, però no, la comparaciĂł ja va ser emprada per l’esperit intolerant del cristianisme d’un Sant AgustĂ­[4] que menyspreava el mĂłn “pagĂ ” en referir-se a l’acciĂł perniciosa del teatre.

El conferenciant comença amb una narraciĂł d’un fet històric sobre la pesta, en detalla, amb certa morbositat, remarques pròpies d’un metge, mentre, a poc a poc, va parlant i reproduint el seu desordre orgĂ nic i social… Artaud es va transformant de mica en mica en una vĂ­ctima de la pesta, mentre del seu discurs sanglotat parla de Sant AgustĂ­, de l’Annabella de Ford, fins que fa aparèixer la seva l’analogia amb el teatre….”Comme la peste, le thĂ©atre est donc un formidable appel de forces qui ramènent l’esprit par l’example Ă  la source de ses conflits”, “Si le théâtre essentiel est comme la peste, ce n’est pas parce qu’il est contagieux, mais parce que comme la peste il est la rĂ©vĂ©lation, la mise en avant, la poussĂ©e vers l’extĂ©rieur d’un fond de cruautĂ© latente par lequel se localisent sur un individu ou sur un peuple toutes les possibilitĂ©s perverses de l’esprit.”[5]. Per al pĂşblic assistent tot va desembocant en escĂ ndol… Rialles sarcĂ stiques, cops de porta, protestes, xiulades, abandonaments ostentosos… Mentrestant l’actor representava l’agonia mateixa de la plaga, ell delira, i ell representa la seva pròpia mort. Un cop finalitzat resta nomĂ©s un petit nombre d’amics i Allendy. Artaud s’aixeca del terra enutjat , i diu a Anais Nin… “Ils veulent toujours entendre parler de; ils veulent entendre une confĂ©rence objective sur “Théâtre et la Peste”, et moi je veux  leur donner l’expĂ©rience mĂŞme, la peste mĂŞme, pour qu’ils soient terrifiĂ©s et qu’ils se rĂ©veillent.”

Tot això passava un mes d’abril, potser encara amb fred de l’hivern, quan queia sobre les llambordes i els teulats de pissarra parisencs una fina pluja, pluja d’abril sota d’un cel plumbi, un cel d’altra banda ben parisenc. El conferenciant es trobava ofès, ple de còlera. Els seus cabells eren despentinats i llardosos de suor. Les seves llargues mans, tremoloses. AnaĂŻs Nin testimonia aquest moment dins els seu Journal.

A l’Artificier li plau, per la seva pròpia natura artĂ­stica, per la seva concepciĂł antropològica, un discurs que capgiri la distracciĂł, l’ensopiment, la vulgaritat, la lletjor, l’avorriment, l’alienaciĂł objectivadora, que no permeten de copsar els sentiments, els pensaments i les accions dels homes i… una tarda xardorosa d’aquest estiu de 2015, ja molt allunyats d’aquella conferència d’abril del 1933 a Paris, descoberta en la dècada dels anys setanta a travĂ©s de la  La Nouvelle Revue Française, troba, de nou, aquest cop a Barcelona, un anunci on hi diu: “El teatre i la pesta. Antonin Artaud”

Un nou i flamant teatre, el Teatre Akadèmia, realitza una agosarada posta en escena a partir del text de la conferència de la Sorbonne, de la celebèrrima conferència, de la provocadora acciĂł d’Antonin Artaud. Es tracta d’una coproducciĂł entre Grec 2015 Festival de Barcelona i aquest jove teatre. Joan Casas n’ha fet la traducciĂł al catalĂ . L’artĂ­fex rigorĂłs de l’agosarada posta en escena n’és el sòlid Jordi Coca i una brillant actriu: Esther BovĂ©.

L’Artificier seu, ara ja, dins la grada sense butaques d’un espai impol·lut, pulcre i clar. Som al Teatre AkĂ demia. Poc pĂşblic per un text tan cabdal. Homes significatius entre el poc pĂşblic, tanmateix, del mĂłn teatral. La llum s’apaga, s’il·lumina l’escena en un estil del “teatre de la crueltat”. Senzillesa i elegĂ ncia escenogrĂ fica. Una taula ben parada per a dos persones. Un sofĂ  al biaix. Un ambient sonor de Carles PuĂ©rtolas, on hi sona un piano, mĂşsica desconcertant i d’absència, quan, apareix l’actriu, dins un jeroglĂ­fic d’obertures en dos plantes que conformen el fons d’escenari, s’atura i fa una mirada de recança a la taula parada… I aquĂ­, en aquest gest, d’uns breus segons, en aquesta mirada de recança, hi trobem l’enginy de Jordi Coca per articular la conferència aterridora sobre el teatre i la pesta, per convertir-la en un monòleg teatral.

Desconcerta una mica al principi l’actitud distant de l’actriu del seu propi discurs, sinó fos per la primera trucada de mòbil que rep i a la qual no contesta i que altera de molt el seu estat emocional, aleshores, el públic pot començar a comprendre que, sota el discurs que va desgranant –el text íntegre de la conferència de la Sorbonne-, amb la descripció de la pesta i al final amb la seva comparació amb el teatre, hi ha tot un esquinçament personal que subjau omnipresent en tota la seva interpretació. Un treball dificilíssim per a l’actriu, que ha de batre’s amb el text i la seva significació i alhora amb la seva laceració dramàtica interior, producte d’un conflicte emocional que no se’ns aclareix, ni potser cal que es faci, però que actua com a estat emocional bàsic per entendre i “somatitzar” fins l’extrem  el desori orgànic i social que provoca la plaga de la pesta, per a fer-lo més creïble, potser a l’espectador occidental actual molt allunyat de la vivència de l’epidèmia massiva. A l’escena, tot l’ordre també s’enfonsa, la pulcritud de l’escenari es capgira, la dignitat de l’amfitriona també cau en un marasme personal, tot resta doncs, com en la conferència d’Artaud, sota l’experiència mateixa d’aquest mal, la pesta, equivalent del qual podria ser avui el virus de l’evola.

L’actriu brillant, Esther BovĂ©, el dramaturg i director Jordi Coca, tot l’equip de l’obra, l’equip del teatre, tots,tots, han assolit el seu objectiu: el trasbalsament cap una esfera de coneixement nou que Ă©s el que vol oferir el teatre d’Artaud.

Moltes grĂ cies.

[1] Fragment de Primera història d’Esther de Salvador Espriu.

[2] El teatro : como texto, como espectĂ culo de Ricard Salvat

[3] Del Journal (1931-1934) d’AnaĂŻs Nin. TraducciĂł de Marie-Claire Van der Elst.

[4] Analogia feta en l’obra La ciutat de DĂ©u, d’AgustĂ­ d’Hipona.

[5] Fragments de la conferència Théâtre et la Peste, publicades a La Nouvelle Revue Française, 253, 1er Octobre 1934.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén