Imatge del programa de mà de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

PĂşblicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre espècies i dins la pròpia espècia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre raĂł i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acciĂł i pensament, etc.

Un duel encĂ©n, per la radicalitat de la seva acciĂł, un estat d’alerta mĂ xim no nomĂ©s en els oficiants, sinĂł, tambĂ©, en els observadors jutjĂ­vols i/o passius que compliran amb el seu testimoniatge al desenllaç. TambĂ© la vivència que ens possibilitarĂ  la seva formalitzaciĂł artĂ­stica provocarĂ  tensiĂł. La feliç tensiĂł que, sense cap conseqüència real, produirĂ  -si l’artista ha excel·lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament haguĂ©s estat real, perquè aquesta Ă©s la gran paradoxa de l’artifici artĂ­stic.

El lloc triat per a l’acciĂł Ă©s la Sala Foyer del Centre CĂ­vic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’història. A l’inici una projecciĂł desferma l’atmosfera dels arbres majĂşsculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la celĂ­stia. Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida sĂłn ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant Ăşnic, al capdavall, que dirimirĂ  el seu conflicte que Ă©s intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari,  que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’Ăşnic camĂ­ d’expressar una emociĂł en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel,  capaç de fer viure i reviure tota la tensiĂł d’unes armes de trets esfereĂŻdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinciĂł…

Vegin el text d’aquesta acciĂł textual, d’aquesta performance, executada el passat 21 de maig de 2015, a propòsit de la inauguraciĂł d’una exposiciĂł d’una trobada d’art de l’AssociaciĂł Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Piñon i DarĂ­o Campanile.

“El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d’art, significa que l’artista – i tambĂ© el filòsof – nomĂ©s pot fer allò que promogui l’obra, la seva realitzaciĂł. NomĂ©s aquesta submissiĂł Ă©s el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitaciĂł – fins i tot l’amistat i l’amor – Ă©s, des d’aquest punt de vista, pecat” (Variacions d’Agnès Heller sobre un diĂ leg del jove Lukács)

El negre maletí de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, és obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d’estil neogòtic que resen: FAURÉ-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, també, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, són augustos els arbres en l’hora boirosa. La seva presència se’ns desfigura per l’extrema tensió. Hi ha la roentor de l’aire en els pòmuls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les súpliques conciliatòries, els intents desesperats d’acarar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quimèrica d’un amb l’austeritat bonhomiosa de l’altre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d’una vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser només, perquè el desig de vida de l’un exigeix la renúncia del mateix deler de l’altre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l’Univers.

El duel serà llarg, i s’executarà segon tots els càlculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l’indret triat.

A l’hora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s’enfronten. Parsimoniosos, es col·loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre maletí de xicranda relluent. Les pistoles són desvetllades i acuradament observades proven d’emmotllar-se a la mà dels duelistes, els quals comproven la pressió necessària del dit i el pes exacte de l’arma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L’un carrega amb la seva mà dreta tot sostenint el revòlver amb l’esquerra. L’altre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures diríeu que s’assemblen, que quasi s’aparellen, però sostrets a l’acció, els contrincants, no n’atenen les semblances. Els negres mocadors són per fi subjectats a les pàl·lides cares i ara ja només els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la mà. Saben que són elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvilínia trajectòria, les que produiran la penetració mortífera, únic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s’allunyen del seu punt comĂş, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s’aturen, al segon… es giren i… pressiĂł, pulsiĂł, tensiĂł. TensiĂł de l’índex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsiĂł lluminosa llambregant en l’hora adormida. L’oĂŻda pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutgĂ­vols escruten l’escomesa. I els trets esfereĂŻdors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinciĂł. Els arbres interminables, alts i simètrics, que dirĂ­eu que amaguen mĂ©s que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l’home del neguit permanent i abrusat, ferit també, s’apropa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l’home de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la màscara que el cobreix. I corprès recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb paüra les faccions grogoses de la seva pròpia faç.

Ara l’home de les quimeres és ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els pòmuls enrogits, s’endinsarà en l’obra que ell ha de concebre, i ja no pensarà més en la seva meitat que li manca.

AQUEST ÉS EL SEU DEURE, AQUESTA ÉS LA SEVA VIRTUT