Imatge聽del programa de m脿 de la performance realitzada al Pati Llimona de Barcelona el 21 de maig de 2015

P煤blicament ha volgut l’Artificier batre’s en duel per a dirimir un conflicte. El conflicte entre vida i art, entre vida i obra, entre vida normal i vida segons principis d’art.

Com diria Sigmund Freud, la natura sempre planteja aquestes oposicions, aquestes radicals oposicions, entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, en les relacions entre esp猫cies i聽dins la pr貌pia esp猫cia, i dins el propi jo, amb les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles, entre ra贸 i sentiment, entre sentiment i sentiment, entre acci贸 i pensament, etc.

Un duel enc茅n, per la radicalitat de la seva acci贸, un estat d’alerta m脿xim no nom茅s en els oficiants, sin贸, tamb茅, en els observadors jutj铆vols i/o passius聽que compliran amb el seu testimoniatge al desenlla莽. Tamb茅 la viv猫ncia que ens possibilitar脿 la seva聽formalitzaci贸 art铆stica provocar脿 tensi贸. La feli莽 tensi贸 que, sense cap conseq眉猫ncia real, produir脿 -si l’artista ha excel路lit- els mateixos resultats que si el desenvolupament聽hagu茅s estat real, perqu猫 aquesta 茅s la gran paradoxa de l’artifici art铆stic.

El lloc triat per a l’acci贸 茅s聽la Sala聽Foyer del Centre C铆vic Pati Llimona. Un encavallament de poderoses construccions que barregen dos mils anys d’hist貌ria. A l’inici una projecci贸 desferma l’atmosfera dels arbres maj煤sculs que encerclen el lloc. Arbres poderosos que tapen la cel铆stia.聽Unes armes de foc amb incrustacions de plata embotida s贸n ara projectades al so de la veu de l’oficiant… L’oficiant 煤nic, al capdavall,聽que dirimir脿 el seu conflicte que 茅s intern. Tot plegat un “correlatiu objectiu”, un recurs literari, 聽que T. S. Eliot -exageradament- considerava l’煤nic cam铆 d’expressar una emoci贸 en forma d’art, un correlatiu objectiu, el del duel, 聽capa莽 de fer聽viure i reviure tota la tensi贸 d’unes armes de trets esfere茂dors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d’arbres fins a llur extinci贸…

Vegin el text d’aquesta acci贸 textual, d’aquesta performance,聽executada el passat 21 de maig de 2015, a prop貌sit de la inauguraci贸 d’una exposici贸 d’una trobada d’art de l’Associaci贸 Amics de Sant Just, sota la veu del qui us parla i amb l’ajuda de Elai Pi帽on i Dar铆o Campanile.

El conflicte entre vida i obra, entre vida normal i vida segons els principis d鈥檃rt, significa que l鈥檃rtista – i tamb茅 el fil貌sof – nom茅s pot fer all貌 que promogui l鈥檕bra, la seva realitzaci贸. Nom茅s aquesta submissi贸 茅s el seu deure i la seva virtut: qualsevol extralimitaci贸 – fins i tot l鈥檃mistat i l鈥檃mor – 茅s, des d鈥檃quest punt de vista, pecat鈥 (Variacions d鈥橝gn猫s Heller sobre un di脿leg del jove Luk谩cs)

El negre malet铆 de fusta de xicranda amb incrustacions de plata embotida, 茅s obert, eixint de resplendors grisenques. En destaquen del seu interior negre encoixinat, les blanques lletres d鈥檈stil neog貌tic que resen: FAUR脡-LEPAGE. 8 Rue de Richelieu a Paris, i les llustroses armes de foc reclinades i acarades, plenes de decoracions, tamb茅, de plata embutida.

Al seu voltant i en la fosca devesa, s贸n augustos els arbres en l鈥檋ora boirosa. La seva pres猫ncia se鈥檔s desfigura per l鈥檈xtrema tensi贸. Hi ha la roentor de l鈥檃ire en els p貌muls dels oficiants, pulsions extremes posades en joc, foscos averanys corrompent el temps.

En va hauran estat les s煤pliques conciliat貌ries, els intents desesperats d鈥檃carar-ne els contrincants, de compaginar la multiplicitat quim猫rica d鈥檜n amb l鈥檃usteritat bonhomiosa de l鈥檃ltre, el neguit permanent i abrusat, amb la senzillesa d鈥檜na vida serena, conformada segon desig de Natura.

Desconeguts entre ells, els duelistes es rebutgen, potser nom茅s, perqu猫 el desig de vida de l鈥檜n exigeix la ren煤ncia del mateix deler de l鈥檃ltre. Estranya paradoxa, gasiva economia de l鈥橴nivers.

El duel ser脿 llarg, i s鈥檈xecutar脿 segon tots els c脿lculs, segons totes les prescripcions i convencions establertes, i en l鈥檌ndret triat.

A l鈥檋ora pactada, i sense cap lleu retard, els desconeguts s鈥檈nfronten. Parsimoniosos, es col路loquen el fins guants de negre pell, convenientment untats de talc en la seva part interior; mentre un mocador de blanques puntes eixuga la freda suor dels fronts, mentre acosten les seves mans al negre malet铆 de xicranda relluent. Les pistoles s贸n desvetllades i acuradament observades proven d鈥檈mmotllar-se a la m脿 dels duelistes, els quals comproven la pressi贸 necess脿ria del dit i el pes exacte de l鈥檃rma. Suara els testimonis distribueixen les bales. L鈥檜n carrega amb la seva m脿 dreta tot sostenint el rev貌lver amb l鈥檈squerra. L鈥檃ltre, just amb les posicions inverses. Les seves mans nervioses i alhora segures dir铆eu que s鈥檃ssemblen, que quasi s鈥檃parellen, per貌 sostrets a l鈥檃cci贸, els contrincants, no n鈥檃tenen les semblances. Els negres mocadors s贸n per fi subjectats a les p脿l路lides cares i ara ja nom茅s els obsedeixen el frisar de les bales dins el carregador de la culata que aferren amb la roentor de la m脿. Saben que s贸n elles, amb el seu alliberament cruel i projectades al rabent les que enfilen la sempre curvil铆nia traject貌ria, les que produiran la penetraci贸 mort铆fera, 煤nic desllorigador entre les dues vides.

Arribat el moment, els enfrontats s鈥檃llunyen del seu punt com煤, i ja sona el trepig divergent damunt les seques fulles abatudes. Al primer senyal els desassossegats caminants s鈥檃turen, al segon… es giren i… pressi贸, pulsi贸, tensi贸. Tensi贸 de l鈥櫭璶dex damunt el ferm gallet arquejat, estrebada i pulsi贸 lluminosa llambregant en l鈥檋ora adormida. L鈥檕茂da pressionada pel sord batec ressonant rera els espectres que jutg铆vols escruten l鈥檈scomesa. I els trets esfere茂dors en direccions oposades, repetint-se decreixents pels rengles d鈥檃rbres fins a llur extinci贸. Els arbres interminables, alts i sim猫trics, que dir铆eu que amaguen m茅s que no pas ensenyen el cel que es desvetlla.

Quan tot ha acabat, encara retrunyen dins el cossos els impactes sorollosos. El sobreviscut, l鈥檋ome del neguit permanent i abrusat, ferit tamb茅, s鈥檃propa vers el moribund que alena conformat segon desig de Natura. Jau sense un bri de sang. Quan l鈥檋ome de les quimeres comprova el seu darrer panteix li arrabassa la m脿scara que el cobreix. I corpr猫s recula, cantellut i recargolat pel dolor, descobreix amb pa眉ra les faccions grogoses de la seva pr貌pia fa莽.

Ara l鈥檋ome de les quimeres 茅s ben lliure.

Commogut, excitat, els ulls esbatanats i en plena follia, els llavis tremolosos i els p貌muls enrogits, s鈥檈ndinsar脿 en l鈥檕bra que ell ha de concebre, i ja no pensar脿 m茅s en la seva meitat que li manca.

AQUEST 脡S EL SEU DEURE, AQUESTA 脡S LA SEVA VIRTUT