Svetlana Tovstukha en una actuació recent a la Biblioteca de CC. Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

 

A tots els que assistiren al concert de Svetlana Tovstukha al salĂł noble del Palau Gomis BarcelonĂ­ el 26 de novembre de 2011, seu del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern)

Fou per a l’univers probablement un dia qualsevol, un dia de novembre, quan per mor d’unes pluges intenses encara verdejaven algunes fulles en els arbres caducifolis de la ciutat. Fou quan en l’esplanada del parc central de la ciutat una imatge bellĂ­ssima de marbre de blanc impol·lut s’estremia ja  a la baixa llum de la tarda, caiguda en un moviment desconsolat[1]. Fou quan ens endinsarem en la feixuguesa i en l’acollidora majestuositat dels vells carrers dels grans carreus de pedra de MontjuĂŻc, amb noms fets d’oficis o de llocs, de referència precisa, si bé avui, ja d’enigmĂ tics sons i desconeguda significança: Corretger, Sabateret, Cremat xic, Rec comtal, Flassaders, Montcada, Barra de ferro…

Tot això s’esdevinguĂ© en la metamorfosada situaciĂł que dĂłna a la ciutat un dissabte al vespre, arran d’un finĂ­ssim creixent de lluna en el cel net, d’una fresca ja quasi hivernal, quan hom somou l’efĂ­mera esperança del tot Ă©s possible encara. I fou aleshores quan, l’Artificier, va entrar al vell palau de nou redescobert.

Que la característica dels antics palaus barcelonins sigui l’austeritat de les seves vistes exteriors, és a dir, de les seves façanes, era ja prou conegut pels viatgers que, com Alexandre de Laborde, nascut a Paris, visitaren la vella ciutat portuària a finals del segle XVIII principis del XIX. Que uns fins vergers o jardins -avui desapareguts i inimaginables- es trobessin quasi amb la mateixa extensió ran dels palauets, fou una característica de la ciutat remarcada ja per Laborde, que a desgrat de la ciutat posterior anaren desapareixen.

Avui costa d’imaginar, en aquest teixinat espès de carrers i construccions, la ciutat descrita pel viatger parisenc. És per aquest motiu que hom no espera trobar dins aquesta ciutat d’avui un espai amb tanta volumetria com la sala noble del Palau Gomis, restaurada recentment i amb un resultat tan mĂ gnific, la qual acull l’actual centre d’activitats del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) que ocupa prĂ cticament tot l’edifici, llevat d’algunes dependències que havien acollit una petita instituciĂł educativa dignĂ­ssima, de nom Bel·larmĂ­, de nobles ressonĂ ncies Hölderlinianes, i que poca gent coneix; i tambĂ©, creiem el que tambĂ© fou el darrer reducte de la casa d’una dama noble de la Casa de Savoia, la sra. CampĂ , morta no fa pas gaires anys i a les exèquies de la qual, celebrades a la contigua esglĂ©sia de Santa Maria del Mar, “La Catedral del Mar”, hi assistiren tots els membres actuals de la nissaga nobiliaria.

La noblesa arquitectònica dels espais obliga a un capteniment, a una adaptació, consonant en les persones que no pateixen d’una impermeabilitat envers l’entorn. I és així com la sala noble del vell Palau Gomis Barceloní obliga,  i recull alhora, allò que en cada un de nosaltres és l’amatença i el desig d’ennoblir-nos també d’acord amb el conjunt arquitectònic.

Conscients de la joia de disposar d’un bell salĂł tan perdut fins el dia d’avui, la instituciĂł que el posseeix ho dignifica encara mĂ©s amb unes “soirĂ©es” o capvesprals plenes d’encert i encĂ­s, malgrat el dur abaratiment del mĂłn contemporani que ens envolta. En una iniciativa fora del corrent invita a un prodigi, la violoncel·lista russa Svetlana Tovstukha, ja veritable prodigi en la infantesa a la seva ciutat natal de Kazan, perquè interpreti, ni mĂ©s ni menys, les suites de J. S. Bach nĂşmeros 1, 2 i 3, redescobertes per Pau Casals.

Encimbellada per un petit cadafal la bella figura femenina de Tovstukha, quasi tĂ­mida, quasi frĂ gil, arrenca amb una força i plenitud corprenedora el preludi de la Suite nº 1 en Sol major amb una interpretaciĂł madura i profunda, gairebĂ© paladejada amb lentitud respecte a altres interpretacions famoses, sense concessions a efectes de virtuosisme tècnic, perquè aquest ja s’ha assolit internament; i en un tocar serè que comprèn la mĂşsica del tot miraculosa de J. S. Bach, va desgranant els divuit moviments que componen aquesta meravella que consola l’esperit, sense ni un bri de cansament, ni d’acceleraciĂł adaptativa a la presència d’un pĂşblic respectuĂłs, però potser no massa entregat per sorprès.

Es diria que en el llarg i ample viatge a que ens aboca l’obra de Bach i la magnĂ­fica comprensiĂł de la violoncel·lista que ens l’actualitza a la perfecciĂł, hom sent, en el bell salĂł noble del Palau Gomis, com es conjuguen les aparences amb la substancialitat, les belles formes amb l’instant viscut, en l’ara concret, la finitud de l’ara amb la infinitud del sempre, on la suavitat aromĂ tica i gustativa d’un te ofert en taules ben parades, amb pastes suculentes, per la consciència exquisida de la instituciĂł convocant, escauen plenament al moment viscut. Moment a tocar de proximitat a la dona exultant nascuda tambĂ© com Bach un 31 de març, i nascuda l’any mateix de la mort de Casals –el revolucionador del violoncel-. Fets que en la voluptuosa i mistèrica voluntat de l’univers no deixen indiferent aquell que, com l’Artificier, reprèn cada dia en la ignorĂ ncia d’un gran infinit, en la intuĂŻciĂł d’un gran inconscient.

La ciutat, les ciutats, són plenes de prodigis!


[1] L’Artificier es refereix a la peça escultòrica el Desconsol, de Josep Llimona, situada al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona.