Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.
Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.
Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.
Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.
I és així com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonàncies magnífiques: Bellesguard, un nom que prové de l’indret on Martí l’humà -darrer rei català- passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pàgina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessió recurrent en l’esfera del pensament, la intuïció i el sentiment humà: l’existència del mal, del dolor humà, i de la sofrença de tota manifestació de la vida. Una cerca àvida el portà a la frase següent del text bíblic: “Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat”.
El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.
“Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb déu. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destí? I quina proporció de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderós Destí o Déu o voluntat de la Natura?
Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, és molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bíblica de l’antic Testament, i ho és, sobretot, perquè Job és innocent i els seus turments són difícilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job són fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat més vil, i del litigi entre Déu i l’Acusador – s’ha d’entendre Satanàs-. Per sort, el lector empàtic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, solució molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opció que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un Déu el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats més perverses, el vassallatge del seu súbdit que al capdavall és, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradició judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narració no es tanques en fals, és a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuït i falsament consolador dins -fins i tot- la tradició bíblica de l’Antic Testament …aleshores, aquest déu bíblic seria encara més profundament malvat.
Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningú es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o més ben dit tothom pressuposa que qualsevol humà és innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del Destí en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuós, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip és un home virtuós, noble resolut a la veritat i a la justícia, i en canvi el seu destí és tràgic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, així com la felicitat, és inherent a l’ésser humà i a la vida, i no és pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, més enllà del petit camí, petitíssim camí, que la voluntat humana deixa per a la decisió vers la virtut o la maldat.
Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.
És curiós com aquest text ens allunya més del pensament bíblic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmació es podria representar tota una tragèdia grega, perquè està més a prop de la concepció tràgica del món grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelació secreta als homes, que de la visió judeo-cristiana.
Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.