Ve Job, tard o d’hora, davant les nostres vides. S’asseu a la nostra taula sense que li haguem fet els preparatius propis d’un comensal esperat. I pren el seu lloc i la seva porció de presència davant el nostre soliloqui intern del viure de cada dia.

Hom sent el seu respirar fatigós, la seva neguitosa existència, el seu silenci sofrent com el del moribund , fins que pren tot el nostre determini, tota la nostra atenció, tot el nostre respecte i tota la nostra indignació. Voldríem apel•lar als orígens del seu mal per a remeiar-lo, per si fos degut al seu mal capteniment, a la seva renúncia a la bellesa, però no trobem cap punt de suport per aguantar i per tant per plànyer o menystenir la seva incòmode presència.

Job ens alliçona en la paradoxa. No pas per la seva, assenyalada amb molt mala intenció per cert, paciència, ans per la seva valentia davant del sofriment el qual no fa minvar-li, ni enfosquir-li la seva dignitat humana davant el que ell reconeix com a únic causant de les seves desgràcies.

Com un comensal estranyament conegut, vingut de la nostra més profunda genealogia familiar ens interpel•la a un diàleg on ell no hi diu res més del que el seu text bíblic ens detalla.

I Ă©s aixĂ­ com es va presentar a l’Artificier. Sota l’empara serena d’un espai soliu i quiet que bressola als seus peus la poderosa ciutat de Barcelona… A recer d’un nom ple de ressonĂ ncies magnĂ­fiques: Bellesguard, un nom que provĂ© de l’indret on MartĂ­ l’humĂ  -darrer rei catalĂ - passava els estius a prop de la ciutat… A la plenitud que suposa tot entotsolament quan hom se sent agombolat per la presència de totes les absències… L’Artificier va trobar davant els seus ulls, encara amatents de lectures, un llibre just obert en la pĂ gina on s’hi narra la vella història de Job. Un nom que recorda una obsessiĂł recurrent en l’esfera del pensament, la intuĂŻciĂł i el sentiment humĂ : l’existència del mal, del dolor humĂ , i de la sofrença de tota manifestaciĂł de la vida. Una cerca Ă vida el portĂ  a la frase segĂĽent del text bĂ­blic: “Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat”.

El text respon a una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, un esforç de resultats magnífics tant en la gosadia d’ajuntar les versions de les diferents confessions que s’aixopluguen sota el gran conglomerat dispers que és la Bíblia, com per la potent i encisadora llengua catalana en que està escrit.

“Val mĂ©s, doncs, que facis les paus amb DĂ©u, i tornarĂ s a posseir la felicitat” repeteix en veu alta l’Artificier. Els savis estoics hi podrien estar perfectament d’acord sempre i quan identifiquem natura amb dĂ©u. No podem anar contra la natura de les coses, no podem voler tòrcer el curs de les coses grans que s’esdevenen a l’Univers. Però les grans preguntes continuen essent: Quines coses podem tòrcer o canviar, si es que existeix un marge de voluntat, i quines no? O dit d’altra manera: què depèn de nosaltres i què no? On es troba la frontissa entre la llibertat i el destĂ­? I quina proporciĂł de llibertat o de voluntat podem assolir enfront del poderĂłs DestĂ­ o DĂ©u o voluntat de la Natura?

Aquest text sobre Job, inserit dins l’Antic Testament, Ă©s molt hel•lènic, molt grec, molt fora de la tessitura bĂ­blica de l’antic Testament, i ho Ă©s, sobretot, perquè Job Ă©s innocent i els seus turments sĂłn difĂ­cilment explicables des d’una divinitat que es reclama justa, que castiga als malvats i premia els bondadosos, perquè les seves accions damunt Job sĂłn fruit de la arbitrarietat, o pitjor encara del caprici i la vanitat mĂ©s vil, i del litigi entre DĂ©u i l’Acusador – s’ha d’entendre SatanĂ s-. Per sort, el lector empĂ tic d’aquest text, troba un final que restitueix a Job de totes les seves pèrdues, soluciĂł molt poc grega, molt poc real, i des del punt de vista de l’Antic Testament una opciĂł que deixa molt en entredit la respectabilitat d’un DĂ©u el qual posa a prova per al seu caprici i vanitat, amb les crueltats mĂ©s perverses, el vassallatge del seu sĂşbdit que al capdavall Ă©s, com ja hem dit, innocent -un concepte clau en la tradiciĂł judeocristiana-. És clar que si no ho fes, si la narraciĂł no es tanques en fals, Ă©s a dir, mitjançant una retirada arbitraria a darrera hora de totes les calamitats a Job, -, sense aquest final tan sobtat, gratuĂŻt i falsament consolador dins -fins i tot- la tradiciĂł bĂ­blica de l’Antic Testament …aleshores, aquest dĂ©u bĂ­blic seria encara mĂ©s profundament malvat.

Si Job fos grec, al pensament i actitud dels quals se’ls hi aproxima molt, Job seria l’Edip de Sòfocles. I en Edip ningĂş es pregunta per la seva innocència o culpabilitat, o mĂ©s ben dit tothom pressuposa que qualsevol humĂ  Ă©s innocent respecte a l’ordre i a les lleis de tot el creat, del DestĂ­ en definitiva. Per a Sòcrates cal coneixement per a ser virtuĂłs, i no pas innocència. Sabem tanmateix que Edip Ă©s un home virtuĂłs, noble resolut a la veritat i a la justĂ­cia, i en canvi el seu destĂ­ Ă©s trĂ gic, perquè per als grecs la tragèdia, el patiment, aixĂ­ com la felicitat, Ă©s inherent a l’ésser humĂ  i a la vida, i no Ă©s pas fruit de la culpa, del pecat, o de la innocència. Una experiència real en profunditat per a cada un de nosaltres, mĂ©s enllĂ  del petit camĂ­, petitĂ­ssim camĂ­, que la voluntat humana deixa per a la decisiĂł vers la virtut o la maldat.

Què pot significar doncs Job dins la tradició bíblica? Potser una incoherència profunda dins l’amalgama de textos històrics que conformen la Bíblia, potser un traspassament o escletxa per on s’escola una mica de pensament grec. O pitjor encara: per a la mentalitat moderna una demostració supremament cruel, vanitosa, insensible i d’un poder despòtic damunt de la figura d’un innocent per una juguesca entre aquest Déu de la Bíblia –el creador de tot- i l’Acusador, les forces del mal, és a dir, el Satanàs també bíblic.

És curiĂłs com aquest text ens allunya mĂ©s del pensament bĂ­blic que no pas del pensament grec, fixeu-vos que diu Job : L’home neix de les entranyes de la mare / viu un instant i s’atipa de neguits. / S’obre com les flors i es marceix, / passa com una ombra i no s’atura / (…) (Job 14, 1-2) I afegeix: Sapigueu, doncs, que Ă©s DĂ©u qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6). Amb aquesta afirmaciĂł es podria representar tota una tragèdia grega, perquè estĂ  mĂ©s a prop de la concepciĂł trĂ gica del mĂłn grec expressada per Pan al Rei Mides en la seva famosa revelaciĂł secreta als homes, que de la visiĂł judeo-cristiana.

Certament en aquest punt molt més proper al pensament contemporani i a cada un de nosaltres on la culpabilitat tendeix a diluir-se, no pas només per la banalitat del mal característic també de la nostra època, ans per un sentiment més pregon de rebel•lió metafísica. Cal però considerar també l’aportació de la cultura judeo-cristiana en allò de cabdal per la consideració de la voluntat humana, aquesta minsa porció de llibertat en la decisió damunt la vida. També els grecs creien en aquesta porció de responsabilitat individual que possibilita l’existència d’homes més virtuosos que d’altres fins als nivells dels herois. Prometeu entre ells, que tot robant a l’ordre diví el foc salva la humanitat del fred, del terrible fred que corseca i mata.