imagesCAVZIOXH

               A Emma Bobary

               i a Emma Roldan Lozano

Que la Ăşnica forma de vivència de la idealitat,  en la vida, sigui la que proporciona l’efĂ­mera vivència artĂ­stica Ă©s una veritat acceptada per l’Artificier. Hi cabrien tambĂ©, dins aquesta particular experiència d’absolut, els “estats naixents”, moments Ăşnics, dels quals parla el sociòleg italiĂ  Francesco Alberoni[1]. Estats definits com d’experiència extraordinĂ ria dins la vivència personal, moments d’entusiasme, de seducciĂł, d’enamorament; i, tambĂ© estats col·lectius dels grups i de les societats, en els perĂ­odes revolucionaris tocants al pensament i a tot allò material, on es crea un nou paradigma vital, una nova construcciĂł de l’esperit, una nova edificaciĂł social. Entremig, passa, necessari, el tedi de la vida en la misèria o en la opulència, la necessĂ ria conformitat que institucionalitza i consagra en formes les expectatives creades en els estats naixents. En aquest perĂ­ode lent, quotidiĂ , somnolent, l’home pot trobar tambĂ© un paradĂ­s de tranquil·litat i d’harmonia fins que la llei còsmica de l’entropia destrueixi, a poc a poc, la ja cada cop mĂ©s vella institucionalitzaciĂł creada. Aleshores, plana la decrepitud i el desencĂ­s fins el naixement  proper ja d’un nou estat naixent.

Una explicació plausible. Una explicació corroborable en l’esdevenir personal i col·lectiu.

La idealitat, doncs, es manifesta en els estats naixents sense gaire intervenció de la voluntat humana, i, amb la intervenció relativa de la voluntat en la creació artística, tant en la seva execució per part de l’artista, com en la seva actualització que permet l’obra creada en el receptor.

La vida humana persegueix la idealitat. Quan Flaubert ens diu : “Madame Bovary c’est moi”, no vol dir altra cosa que la idealitat que percaça en l’experiència amorosa Emma Bovary, Ă©s tambĂ© la idealitat que Gustave Flaubert va percaçar al llarg de la seva vida en la vivència artĂ­stica i vital. La il·lusiĂł de la idealitat, la quimera de la idealitat.

El camí de la racionalitat ètica necessita la irracionalitat de la quimera. La higiènica i saludable Il·lustració, sense les advertències del Romanticisme i de l’avís sobre la natura humana de Freud, condueix a la desesperació i al buit. Ho va avisar el pensador danès Soren Kierkegaard des de la seva solitud amarga, ho diu Zigmunt Bauman al parlar de les implicacions de la modernitat amb l’holocaust[2], ahir ho deia un filòsof català des de significants distints des de les pàgines d’un diari, Josep Ramoneda, advertint de la mancança del sentit tràgic en la modernitat.[3]

És per això que Baudelaire en el seu “Spleen de Paris” constata com diversos homes caminen corbats cadascĂş amb la seva Quimera…

La idealitat o la Quimera necessària per donar sentit a la vida.

Sous un grand ciel gris, dans une grande plaine poudreuse, sans chemins, sans gazon, sans un chardon, sans une ortie, je rencontrai plusieurs hommes qui marchaient courbés.
Chacun d’eux portait sur son dos une Ă©norme Chimère, aussi lourde qu’un sac de farine ou de charbon, ou le fourniment d’un fantassin romain.[4]
 
 
 
 
 

 


[1] ALBERONI, Francesco. Movimiento e instituciĂłn : teorĂ­a general . Madrid : Editora Nacional, cop. 1984

[2] BAUMAN, Zigmunt. Modernity and the holocaust. Cambridge : Polity Press, 1989

[3] RAMONEDA, Josep. El sentit tràgic. Diari Ara, diumenge 24 d’abril del 2011. Pàg. 41

[4] BAUDELAIRE, Charles. Petits poèmes en prose ; Le spleen de Paris Paris : Garnier-Flammarion, cop. 1967