imagesCAVZIOXH

               A Emma Bobary

               i a Emma Roldan Lozano

Que la √ļnica forma de viv√®ncia de la idealitat,¬† en la vida, sigui la que proporciona l‚Äôef√≠mera viv√®ncia art√≠stica √©s una veritat acceptada per l’Artificier. Hi cabrien tamb√©, dins aquesta particular experi√®ncia d‚Äôabsolut, els ‚Äúestats naixents‚ÄĚ, moments √ļnics, dels quals parla el soci√≤leg itali√† Francesco Alberoni[1]. Estats definits com d‚Äôexperi√®ncia extraordin√†ria dins la viv√®ncia personal, moments d‚Äôentusiasme, de seducci√≥, d‚Äôenamorament; i, tamb√© estats col¬∑lectius dels grups i de les societats, en els per√≠odes revolucionaris tocants al pensament i a tot all√≤ material, on es crea un nou paradigma vital, una nova construcci√≥ de l‚Äôesperit, una nova edificaci√≥ social. Entremig, passa, necessari, el tedi de la vida en la mis√®ria o en la opul√®ncia, la necess√†ria conformitat que institucionalitza i consagra en formes les expectatives creades en els estats naixents. En aquest per√≠ode lent, quotidi√†, somnolent, l‚Äôhome pot trobar tamb√© un parad√≠s de tranquil¬∑litat i d‚Äôharmonia fins que la llei c√≤smica de l‚Äôentropia destrueixi, a poc a poc, la ja cada cop m√©s vella institucionalitzaci√≥ creada. Aleshores, plana la decrepitud i el desenc√≠s fins el naixement ¬†proper ja d‚Äôun nou estat naixent.

Una explicació plausible. Una explicació corroborable en l’esdevenir personal i col·lectiu.

La idealitat, doncs, es manifesta en els estats naixents sense gaire intervenció de la voluntat humana, i, amb la intervenció relativa de la voluntat en la creació artística, tant en la seva execució per part de l’artista, com en la seva actualització que permet l’obra creada en el receptor.

La vida humana persegueix la idealitat. Quan Flaubert ens diu : “Madame Bovary c’est moi”, no vol dir altra cosa que la idealitat que perca√ßa en l‚Äôexperi√®ncia amorosa Emma Bovary, √©s tamb√© la idealitat que Gustave Flaubert va perca√ßar al llarg de la seva vida en la viv√®ncia art√≠stica i vital. La il¬∑lusi√≥ de la idealitat, la quimera de la idealitat.

El camí de la racionalitat ètica necessita la irracionalitat de la quimera. La higiènica i saludable Il·lustració, sense les advertències del Romanticisme i de l’avís sobre la natura humana de Freud, condueix a la desesperació i al buit. Ho va avisar el pensador danès Soren Kierkegaard des de la seva solitud amarga, ho diu Zigmunt Bauman al parlar de les implicacions de la modernitat amb l’holocaust[2], ahir ho deia un filòsof català des de significants distints des de les pàgines d’un diari, Josep Ramoneda, advertint de la mancança del sentit tràgic en la modernitat.[3]

√Čs per aix√≤ que Baudelaire en el seu “Spleen de Paris” constata com diversos homes caminen corbats cadasc√ļ amb la seva Quimera…

La idealitat o la Quimera necessària per donar sentit a la vida.

Sous un grand ciel gris, dans une grande plaine poudreuse, sans chemins, sans gazon, sans un chardon, sans une ortie, je rencontrai plusieurs hommes qui marchaient courbés.
Chacun d’eux portait sur son dos une √©norme Chim√®re, aussi lourde qu’un sac de farine ou de charbon, ou le fourniment d’un fantassin romain.[4]
 
 
 
 
 

 


[1] ALBERONI, Francesco. Movimiento e institución : teoría general . Madrid : Editora Nacional, cop. 1984

[2] BAUMAN, Zigmunt. Modernity and the holocaust. Cambridge : Polity Press, 1989

[3] RAMONEDA, Josep. El sentit tràgic. Diari Ara, diumenge 24 d’abril del 2011. Pàg. 41

[4] BAUDELAIRE, Charles. Petits poèmes en prose ; Le spleen de Paris Paris : Garnier-Flammarion, cop. 1967