"L'empire des lumières" (1954), René Magritte
(fotografia extreta d'imatges Google)

 

Volgu√©rem endinsar-nos en la fragilitat vertiginosa dels debats que apel¬∑len a la intel¬∑lig√®ncia de les paraules per les quals constru√Įm el m√≥n, el nostre m√≥n.

Volgu√©rem aclarir¬†l‚Äôincoercible¬†periple de la significan√ßa del que pot √©sser una persona per a una altra, en l’estranyesa i la raresa d’un moment i d‚Äôun lloc √ļnic, en la vera multiplicitat de tot plegat, en la inversemblan√ßa i versemblan√ßa del real, sense la pressa del moment ef√≠mer i breu,¬†i alhora, en el l√≠mit d’un espai-temps per fornir-nos l’esper√≥ necessari contra tot endormiscament. Aquell petit fibl√≥ que ens empeny a una resoluci√≥ que s’ha d’executar i no es pot pas dilatar en un temps a l’avenir, i¬†doblement, tamb√©, aquella abs√®ncia del neguit de la pressa que fa que, despr√©s d’una primera¬†cad√®ncia temporal,¬†hom es desprengui a poc a poc dels tocs de corneta¬†que¬†desvetllen l‚Äôinstint de cacera de l’home en l‚Äôarrencada, i el disposi ja no tant¬†a l‚Äôesperit¬†pel profit, ans a¬†deixar¬†al lloc est√†tic d’una taula¬†tot all√≤ que porta com a equipatge circumstancial. Aleshores, ¬†ja lluny d’una prim√†ria¬†espontane√Įtat feta de tot all√≤ que hom rep al llarg dels dies del m√≥n soroll√≥s, i ben a prop del que ja est√† amarat en ell mateix, l’home esdev√© una encalmada seq√ľ√®ncia, d’on li rev√©, paradoxalment, a partir de l’oblit de si mateix¬†una forma m√©s aut√®ntica d’ell mateix, un pensament m√©s lliure de l’encadenament anterior… i, ara, ser√® albira uns pensaments o uns silencis m√©s entenedors a la seva pr√≤pia sang .

I volgu√©rem¬†una avinentesa √ļnica i alhora plaent de plenitud de ser. Un sentir-nos amb nosaltres i fora de nosaltres alhora,¬†i… ¬†constru√≠rem l’artifici.

El lloc, fou una casa feta expressament per a la ocasi√≥¬†a imatge i semblan√ßa¬†de la sorprenent casa del fanal i l’arbre en el capvespre o matinal del quadre de¬†Ren√© Magritte “L’empire des lumi√®res“, una casa¬†per a un di√†leg, per a una palestra, enderrocada¬†amb el mateix temps r√®cord que el de la seva construcci√≥ despr√©s de la fi del di√†leg, com la que va projectar Soren Kierkegaard a “In vino veritas” on els seus constructors ja esperaven el final del convit, per a procedir a la destrucci√≥ del palauet on hi tingu√© lloc el bell di√†leg.

El temps, un temps d‚Äôhora baixa per¬†a l’inici, d’un capvespre llumin√≥s ple de reflexes encisadors i enigm√†tics, fins a l’hora en qu√®¬†ha de n√©ixer¬†la llum freda d’un mat√≠¬†de febrer¬†mediterrani.

Els actors,¬†un titellaire ven√ßut -Amadeus- a l’estil de l’Eleuteri Espriu√†, amb la seva multiplicitat de veus, fetes¬†amb lleng√ľeta o estrafent¬† el so per a les diferents tessitures humanes; Brutus “el murri” fervent militant d’un ordre intern i inamobible; Johannes de Fontdenberg, el vien√®s, diplom√†tic, poeta¬†i dramaturg -una rara i no pas casual associaci√≥ d’oficis- descendent d’un exiliat austracista de la guerra de successi√≥; l’escriptor seri√≥s¬†Amadeus Severinus de rara dataci√≥ hist√≤rica; Fontdenvern, possiblement el mateix Brutus “el murri” per√≤ no pas Johannes de Vincennes que decididament no √©s la mateixa persona segons les confirmacions m√©s recents; i, Diotima, la Diotima Socr√†tica. Hi serien presents en una alta tribuna de la casa els paletes constructors i destructors de la mateixa, aix√≠ com¬†la pianista Martha Argerich¬†interpretant a tot hora i sense pausa,¬†en un da capo repetitiu i exhauridor, la primera de les variacions Goldberg en el sal√≥ central de la casa.

Qu√® pot √©sser un home per a un altre? proclama des del primer moment una “veu en off ” en¬†entrar a la casa, en contrast amb el silenci enigm√†tic de l’estany i el conjur que envolta la visi√≥ acollidora i basardosa ensems¬†de l’indret creat per Magritte, mentre comencen els primers compassos de les variacions de Bach, quan unes baixes¬†lamparetes encenen llums¬†amortides per pantalles apergaminades. Unes libacions breus impregnen¬†el paviment¬†hidr√†ulic, alhora que una imprecaci√≥ a¬†la terra i a la for√ßa del pensament hi √©s enaltida.

Brutus “el murri”, es desferma. Qu√® pot √©sser un home per a un altre? : l’ang√®lic llop que √©s un demon√≠ac llop per l’altre, la doble possibilitat en marxa, cap el que centra com a enemic, o b√© cap el que centra com amic.

Amadeus Severinus.- … i tanmateix capa√ß d’una gratu√Įtat i generositat¬†que poden mudar les lleis de la natura que podrien menar-lo a la necessitat¬†de la defensa personal m√©s arrauxada.

Diotima .- La necessitat, per√≤ en all√≤ hum√† tamb√©, la possibilitat. Vet ac√≠ el dubte, vet ac√≠ la nostra llibertat, dins el dest√≠ que tot ho embolcalla…

Ara la porta es tanca. Els que no hi hem entrat no podem seguir ja la capacitat discursiva del conjunt humà que allí hi comença el seu particular convit platònic.

Nom√©s¬†el silenci enigm√†tic de l’estany i el conjur que envolta la visi√≥ acollidora i basardosa ensems¬†de l’indret creat per Magritte √©s ara present,¬†tanmateix, hi plana suaument¬†¬†amortit el so del piano que ¬†vertebra els sentiments del cor i des-estructura l‚Äôordre il¬∑lustrat del cervell en els homes que dins la casa es debaten fins l’alba.

Els qui restem fora, al so pianíssim de les variacions nocturnals, còsmiques i verament íntimes de J. S. Bach, trobem tot de respostes silencioses.

Què pot ésser un home per a un altre?