El flamant diari ARA del passat dijous 16 de desembre, i de la mà de Maria Ortega, publica un acurat article periodístic entorn la situació de la casa-taller del polifacètic artista Alexandre de Riquer, de la que des de les pàgines d’aquest blogg en varem iniciar una crida davant el seu oblit i la incertesa del seu futur.

Des d’aquí volem felicitar que el nostre nou diari se n’hagi fet ressò i que a partir de les seves investigacions hagi pogut aclarir les darreres decisions sobre l’edifici, a saber, la inadequada i vergonyant condició posada per l’Ajuntament a l’hora de concedir la llicència d’obres per a la reforma -ara es parla de reforma, no d’enderroc interior com tal vegada sigui-.

Es tractava de sol·licitar com a condició per a la concessió del permís la de “demanar als propietaris un informe historiogràfic del dúplex superior, així com un projecte de reforma que es comprometés a respectar alguns dels elements més destacat de l’immoble: la llar de foc, els vitralls i l’escala.”, tal i com explica Maria Ortega.

En primer lloc, l’Artificier es pregunta si un informe historiogràfic ha de ser demanat als propietaris d’un edifici, o si per contra s’hauria d’haver demanat a una comissió d’experts en patrimoni, tal vegada funcionaris del mateix ajuntament, ja que uns propietaris poc escrupolosos podrien negar tot el seu contingut i malvendre les peces al mercat internacional d’antiguitats. En segon lloc, com pot ser que no se’n valorin els altres elements que hi ha a la casa (llindes, una pintura mural, inscripcions, l’ampla sala contigua al racó de la xemeneia d’alçada doble). En tercer lloc, que vol dir respectar alguns dels elements destacats de l’edifici, potser també distribuir-los diferentment per les plantes del dúplex o els altres pisos, tot desfent la seva actual disposició? . I en quart lloc, com pot ser que només es parli del lloc pels seu elements arquitectònics i decoratius i no pas, i també, com a lloc simbòlic  i de referència obligada de la història artística i humana d’aquest país, un lloc, del qual, Eugeni d’Ors, va dir-ne “la nostra Escola”?.

Ja sabem que estem immersos en la modernitat definida pel sociòleg Zygmunt Bauman com a líquida en oposició a sòlida, i que arguments com aquest darrer són quasi com estirabecs anacrònics, però… és possible tanta ceguesa davant un lloc que potser gràcies a la desídia crematística d’un temps ha arribat pràcticament intacte fins el dia d’avui? 

NO, NO N’HI HA PROU, amb aquesta protecció de mínims tan de compromís i tan fal·laç. Caldria preservar tot l’espai intacte del dúplex, mitjançant una intervenció pública de l’ajuntament o d’una institució pública, o bé amb la intervenció d’una empresa privada o semi privada capaç d’assegurar-ne i difondre’n els valors del lloc i que pugui afrontar-ho a través d’un estudi de viabilitat econòmica.