11_setembre.jpg   

La caiguda de Barcelona de l’onze de setembre de 1714, del pintor Antoni Estruch, un clar exemple d’usurpació colonial dins el marc de la Guerra de Successió Europea.

Parlar de la cosa pública, de la res pública, avui i sempre vol una implicació vital. No agrada tanmateix a l’artificier, en el discurs sobre política, la veu que s’alça només per a reafirmacions personals que en les tertúlies del dia a dia responen només a la recerca d’un lloc circumstancial dins la nostra egolatria personal momentània, i per a reconeixement d’un públic efímer i oblidadís. No agrada tampoc a l’artificier, en el discurs sobre política, el pretès constructe  científic basat pretesament només en els fets i sense un recolzament metafísic -car l’humà necessita d’un discurs edificant que li doni el seu sentit-. No agrada tampoc a l’artificier la discussió ideològicament interessada que en modifica el fets, o n’amaga uns per alçapremar-ne uns altres.

L’artificier vol un discurs polĂ­tic que parteixi alhora de la subjectivitat i de la objectivitat, per a construir-ne aclariments i alhora paradoxes, i sobretot per explicitar-ne les preferències d’una manera clara i contornada. Perquè no hi ha una resoluciĂł Ăşnica en les disjuntives històriques que responguin a una objectivitat de justĂ­cia, i al final, al capdavall, cal sempre establir una preferència cap allò que hem  convingut com  a mĂ©s proper a un consens de justĂ­cia. Brutus “el murri” col·laborador d’aquest bloc estableix sempre un mateix exemple per aquesta qĂĽestiĂł, afirma que “per a construir una ciutat històrica com Roma, ha calgut, tothora i com a mĂ­nim, foragitar i assassinar multitud d’espècies animals i vegetals, en el passat, en el present i en futur. El nostre habitat sempre Ă©s producte d’un preferir-nos damunt dels altres, d’un preferir-nos mes o menys civilitzat o brutal segons les èpoques i els individus”

Coherentment, l’artificier parla poc dels conflictes llunyans, i evita d’emetre judicis de valor que, no pas per excloure’ls, no pugui fer per manca de coneixement subjectiu i objectiu de la realitat que vol percaçar. És un camí difícil i ple de marrades, però paral·lel alhora a la vida personal, real i intima de cadascú.

Brutus “el murri” declarava des de la seva estança prop de Roma, en una conversa d’aquest estiu en la calda “Campagna romana”, on en d’altra temps un jove Goethe fou retratat romĂ nticament, com l’etern tema del regiment de la cosa pĂşblica Ă©s, sempre, la dialèctica entre el colonialisme i l’independentisme, Ă©s a dir, entre el que  un consens marca com a propi o allò usurpat. Allò propi o usurpat entès com a:  territoris amb els seus recursos humans i materials, mars amb les seves riqueses, cels amb les seves possibilitat, mitjans de producciĂł i de creaciĂł dels bens necessaris, espai mentals de creaciĂł i de construcciĂł d’imaginaris –cosmogonies, religions, paradigmes cientĂ­fics, moviments artĂ­stics,  construccions històriques, etc.-, i finalment, com una novetat històrica: espais virtuals per les seves influències i construccions “second life”. Tot això definia en una claredat meritòria, malgrat l’obvietat sovint oblidada d’aquesta concepciĂł, el nostre etern exiliat Brutus “el murri”. I, Ă©s clar, aquest plantejament que clou el regiment de la cosa pĂşblica, del fer polĂ­tica, dins d’aquesta dialèctica d’usurpaciĂł o no, de consens entorn una certa idea de justĂ­cia i no oblidem hipòcritament, també  de preferències, tal com argumentava Brutus “el murri” anteriorment… , aquest plantejament, dèiem, Ă©s, ni mĂ©s ni menys, que el de la dialèctica entre Catalunya i l’estat Espanyol.

Hi pot haver algĂş que no situĂŻ qualsevol conflicte col·lectiu humĂ  dins la dialèctica colonitzadora i descolonitzadora? Que no embranqui el coneixement i l’art del regiment de la cosa pĂşblica –darrera resoluciĂł humana a l’agressiĂł de la guerra- dins aquest fons general? I que no intenti  per tant situar el conflicte de fons de la realitat Catalunya – resta de l’estat Espanyol vers un problema colonial llargament gestat i emmascarat per les mĂşltiples transaccions que ha comportat la sang vessada de la violència, l’oprobi, l’esclavatge, la tirania, la necessitat, els mercats, la llagoteria del uns i dels altres, les mesquineses humanes que comporta tota por i tota derrota?

Si us plau, no parlem mĂ©s de nacionalisme catalĂ . Parlem d’aspiraciĂł legitima a la sobirania usurpada. Si us plau no parlem mĂ©s de la dificultat per fer entendre a Espanya i al mĂłn el cas catalĂ , ja que es tracte d’un cas tĂ­pic i tòpic d’usurpaciĂł colonitzadora. Tan difĂ­cil Ă©s d’entendre? Si us plau, no feu veure que dubteu de qui imposa a qui dins el territori de actual consens del que encara Ă©s Catalunya un discurs polĂ­tic, unes regles de joc i una llengua  i tarannĂ  exclusius. Hi ha quasi una ja majoria de cultura espanyola que viu a Catalunya degut a les emigracions i politiques demogrĂ fiques del Franquisme i que hauria d’acceptar aquest fet sense que això vulgui dir la pèrdua de la seva identitat privada. PatrĂ­cia Gabancho des de les pĂ gines del diari Avui (15 d’agost del 2010), feia aquesta pregunta “¿No hem fet prou inversiĂł en convivència els catalans de cultura catalana com per exigir tolerĂ ncia i amplitud de mires als catalans de cultura espanyola?”. Justo Molinero, expressava en termes mĂ©s col·loquials el que tant fĂ cil hauria de ser d’entendre en diverses declaracions pĂşbliques tot donant un clar suport a les consultes independentistes celebrades a Catalunya. Si us plau, no us vulgueu fer còmplices d’un procĂ©s llargament executat per elements de la vostra cultura castellana clarament colonitzadors i demostreu-vos la possibilitat d’una altra “castellanitat”. Si us plau, no parleu de federalisme, ans de submissiĂł o de  independència, car el federalisme seria solament un resultat possible desprĂ©s de la recuperaciĂł de la sobirania usurpada, per tant desprĂ©s de la independència i no pas d’una alternativa a priori.

Cansa, cansa molt tot plegat!  

 

(*) El Regiment de la Cosa PĂşblica Ă©s el tĂ­tol d’una obra escrita per Francesc Eiximenis el 1383, coincidint amb la seva estada a València, i dedicada als jurats (representants municipals) d’aquesta ciutat.  El Regiment de la Cosa PĂşblica recull molt bĂ© les lĂ­nies essencials del pensament sociopolĂ­tic de Francesc Eiximenis, i exposa tambĂ© les lĂ­nies bĂ siques del que s’ha anomenat “pactisme catalano-aragonès”. La utilitzaciĂł per part de l’artificier d’aquest tĂ­tol no pressuposa pas una coincidència ideològica ni prĂ ctica amb els seus continguts, ans nomĂ©s el reconeixement de l’encert definitori del camp que es proposa de tractar.