rambla-del-raval-a-la-ciutat-de-barcelona.jpgAl matĂ­ les xicrandes -quines ressonĂ ncies tĂ© aquest nom!- del passeig de la nova rambla barcelonina, dita del Raval, sĂłn ara espurnejants de flors violades d’una naturalesa delicada i lluminosa. Forestier, el jardiner per excel·lència de la Barcelona del nou-cents va introduir aquest arbre novedosament en els jardins de la gran ciutat, tot fent-ne un Ăşs mĂ©s enllĂ  de la seva qualitat reconeguda d’abans pels ebenistes de prestigi. Les acompanyen els palmerars dels  “indians” que s’arrengleren amb elles alhora que coronen circularment el passeig per els dos sentits. Dues paral·leles d’arbres mĂ©s, de la natura barcelonina dels plĂ tans, a banda i banda del camĂ­ central, emmarquen les xicrandes i les palmeres completant un magnĂ­fic i generĂłs espai urbĂ , dins les estretors d’un barri dens de noves poblacions diverses.

La llum que creen els plàtans dins el seu espai és, des de Provença fins al darrer Tarragonès, un fet de reconeixement elemental i primari pel que ha viscut en aquestes contrades amb ulls oberts ja des de la infantesa, on no hi manquen tot de sensacions olfactives i sonores. La claror del dia canviant, hi juga, entre les seves grosses fulles que recorden els pàmpols dels ceps, amb aquella llum de 45 graus de que parlava Gaudi, aquell arquitecte segurament genial perquè no va anar mai a fer cap postgrau o màster a país estranger, per ampliar horitzons, per a fer-se més universal. Cap al vespre els darrers raigs de llum projecten totes les ombres cap el punt on l’endemà n’haurà de sortir el Sol. Tot un camí d’ombres en l’asfalt.

Presidint-t’ho tot, en la personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris acompanyaments que reclama la vida humana, el “skyline” del Tibidabo amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­, protector -una mica oblidat- de la ciutat.

En aquest quadre pintat tot descrivint aquesta nova rambla, aquest nou bulevard, fixeu-vos que no hi senyoreja nomĂ©s la necessitat. Perquè aquesta Ă©s una disposiciĂł arbòria que no haguĂ©s pas donat la natura atzarosa o causal. Respon a tota una altra cosa, una necessitat d’ordre intern humĂ , de simetria i lògica de l’imaginari mental de l’home,  el qual vol una creaciĂł de llum i d’ombra distint i propi nomĂ©s del seu esperit. El temple del Tibidabo Ă©s sens dubte una personalitzaciĂł adient a les pors i als necessaris d’acompanyament que reclama la vida humana… sĂ­, sĂ­, però, el dolmen immens que suposa el temple dins l'”skyline” del Tibidabo, amb el seu “SacrĂ© Coeur” barcelonĂ­: una resposta ben pròpia de l’imaginari humĂ , amb uns costos elevats de creativitat, de cĂ lcul i d’esforç, al capdavall prescindibles.

La necessitat més enllà d’organitzar un espai per a la vida, més enllà d’organitzar un espai d’acord amb els paradigmes vigents de salubritat, més enllà de respondre a les noves necessitats esdevingudes a la persistència de la vida humana, no demana tot aquest conjunt.

Hi han les necessitats que reclama la vida. La vida o la carn o la pell en definitiva. I hi ha l’imaginari que explica metafísicament el tot  i li confegeix valors afegits i el seu sentit fictici o real -mai ho sabrem!-, la seva Quimera en definitiva. Una i l’altra, pell i quimera, indestriables i necessàries.

Que la pell executi els seu plans fins al final i en preeminència en darrer terme sembla una conclusiĂł de saviesa elemental. Carles Riba ho descriu aixĂ­: “Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos!” però, tanmateix, i aquĂ­ Ă©s on Shakespeare rebla com sempre el clau “Si no doneu  a la naturalesa mĂ©s del que la naturalesa necessita, la vida humana Ă©s tan barata com la vida de les bèsties”(King Lear).

Que pragmĂ ticament diferent pot ser la vida quan se l’ha dotada d’un sentit, d’un sentit sempre esquiu, sempre frĂ gil, sempre esmunyedĂ­s, a l’ombra lluent d’una Quimera!.