Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009)Â feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES
Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de lâacte celebrat a lâAteneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcciĂł dâartificis a que sotmet la seva prĂ ctica, lâArtificier, per a conèixer mĂŠs bĂŠ el real, com ell afirma, i en la visiĂł oberta dâuns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a lâacte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val lâexcusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.
Arrenglerats en el racĂł de lâamfiteatre de la sala dâactes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per lâafany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuĂŻtat primera a la perplexitat desprĂŠs, davant dâun acte tan maldestre. HaguĂŠssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opciĂł per no caure en lâerror o sospita dâaquells altres, tambĂŠ, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, desprĂŠs dâuna petita confessiĂł de la poquesa de lâesdeveniment a Neus Salvat i FerrĂŠ -germana de Ricard- present en lâacte i Ăşnica persona a la que per amistat varem voler saludar al final de lâacte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il¡luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignaciĂł estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins lâesclat educat dâavui.
Per què un homenatge en un lloc pĂşblic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. GyĂśrgy LukĂĄcs en uns escrits de joventut âque ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ăgnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : âHa mort algĂş. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a lâaltre, per algĂş, per al qui nâera mĂŠs a prop o del tot estrany? Els va ĂŠsser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida dâalgĂş, a la vida real dâalgĂş? ÂżO fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament dâacĂ cap allĂ ? ÂżNomĂŠs el trampolĂ que engega algĂş a un lloc o altre? ÂżNomĂŠs el mur solitari per on sâenfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa res per algĂş, què, doncs, com i de quina manera? ÂżPel pes i essència, per la seva manera dâĂŠsser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ĂŠsser un home per un altre?.â[1]
 Tot això ens interrogĂ vem en la seqßència de lâesdevenir de lâacte, a mĂŠs, perquè el tĂtol tan deliciosament subjectiu com el de âEl meu Ricardâ aixĂ ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Ăngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qĂźotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que mĂŠs enllĂ del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebĂŠ tot el possible. Tot això ens interrogĂ vem en la seqßència de lâesdevenir de lâacte. I, doncs, dâacord, no podĂem apel¡lar a lâhorror que ens colpeix, però…
Ni una sola fotografia presidint lâacte per establir una mĂnima connexiĂł amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentaciĂł en PowerPoint avui disponible per qualsevol instituciĂł, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com lâacte dâun col¡legi, ni un sol acte artĂstic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la famĂlia i pels qui lâestimaren en vida.
Un homenatge demana fer comprendre lâhome del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un mĂ gic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica mĂŠs savis.  Dâaixò en sap molt el teatre, dâaixò en sap molt lâart, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, acĂ i arreu, dins lâalta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel¡ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sĂ, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència dâascesi, lâascesi necessĂ ria per a lâexigència de sentir-se veritablement home dins lâeternitat.
L’Artificier
i
Josep Vicens-i-PlanagumĂ
[1] LukĂĄcs, GyĂśrgy (1910). Die Seele und die Formen : LâĂ nima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.