Mes: juliol de 2009

Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009) feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES

Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcció d’artificis a que sotmet la seva pràctica, l’Artificier, per a conèixer més bé el real, com ell afirma, i en la visió oberta d’uns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a l’acte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val l’excusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.

Arrenglerats en el racó de l’amfiteatre de la sala d’actes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per l’afany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuïtat primera a la perplexitat després, davant d’un acte tan maldestre. Haguéssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opció per no caure en l’error o sospita d’aquells altres, també, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, després d’una petita confessió de la poquesa de l’esdeveniment a Neus Salvat i Ferré -germana de Ricard- present en l’acte i única persona a la que per amistat varem voler saludar al final de l’acte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il·luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignació estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins l’esclat educat d’avui.

Per què un homenatge en un lloc públic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. György Lukács en uns escrits de joventut –que ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ágnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : “Ha mort algú. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a l’altre, per algú, per al qui n’era més a prop o del tot estrany? Els va ésser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida d’algú, a la vida real d’algú? ¿O fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament d’ací cap allà? ¿Només el trampolí que engega algú a un lloc o altre? ¿Només el mur solitari per on s’enfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa  res per algú, què, doncs, com i de quina manera? ¿Pel pes i essència, per la seva manera d’ésser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ésser un home per un altre?.”[1]

 Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte, a més, perquè el títol tan deliciosament subjectiu com el de “El meu Ricard” així ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Àngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qüotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que més enllà del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebé tot el possible. Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte. I, doncs, d’acord, no podíem apel·lar a l’horror que ens colpeix, però…

Ni una sola fotografia presidint l’acte per establir una mínima connexió amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentació en PowerPoint avui disponible per qualsevol institució, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com l’acte d’un col·legi, ni un sol acte artístic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la família i pels qui l’estimaren en vida.

Un homenatge demana fer comprendre l’home del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un màgic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica més savis.  D’això en sap molt el teatre, d’això en sap molt l’art, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, ací i arreu, dins l’alta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel·ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sí, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència d’ascesi, l’ascesi necessària per a l’exigència de sentir-se veritablement home dins l’eternitat.

L’Artificier

i

Josep Vicens-i-Planagumà

[1] Lukács, György (1910). Die Seele und die Formen : L’ànima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.