Hi ha vivències en l’experiència de la vida humana que ens deixen ombres o clarors que es projecten en la vida posterior. Ombres o clarors dels quals l’Artificier en coneix, precís i nuvolós alhora -així és el seu coneixement!-, tots i cada un dels seus camins. Camins que li permeten de construir els seus artificis.
Que l’experiència de la Bellesa en ser viscuda en un dia qualsevol, en que hom atura el fardell del temps i es bressa en l’astorament d’una vivència emotiva que el trasbalsa, percebent, tot d’una, l’instant minúscul, el lloc -vist ara com si no l’haguéssim vist mai-, i l’infinit o el tot complet que es transparenta damunt la nostra vivència diària. Que aquesta vivència deixi un pòsit de clarors i ombres que conformin el nostre rerefons vital, el nostre paisatge de fons, que alhora encengui noves guspires cap el Bell i l’Absolut de tot… Això és, veritablement, un fet.
Que l’experiència de la Bellesa sigui la percepció o vivència completa d’una cosa, d’un procés, d’un moviment anímic, d’una representació formal, d’un capteniment, d’un fenomen al marge de nosaltres, d’una situació que no depèn de nosaltres ni tant sols com a observadors. Que l’experiència de la totalitat sigui una visió de goig, al marge de les nostres implicacions subjectives o no, és a dir, amb l’enterbolida visió de la subjectivitat prenent i permetent la construcció d’un veritable sentit : Tot això és la Bellesa.
La Bellesa és un moviment de l’ànima pel qual, la persona, desafectada de tot esperit pel profit propi, amarat d’un sentit de justícia més còsmic i incomprensible que personal i comprensible, queda afectada en tot l’entramat fisicoquímic de la seva ment i del seu cos. Un moviment pel qual un calfred mou a substància i a impuls elèctric, i alhora, aquesta substància i impuls mou a noves formes de l’esperit.
Però cal, a més, no solament una voluntat humana en el seu esdevenir, car d’ella sols no en pot dependre. Cal un instant de “gràcia” per la qual s’actualitzi l’experiència d’aquesta totalitat que anomenem Bellesa. De tal manera que Hölderlin pogué dir: “La resolució de les dissonàncies en l’interior d’un caràcter determinat no és obra de la pura reflexió ni tampoc del simple lleure“.
Tot això és l’experiència de la Bellesa o de la totalitat. I aquesta experiència és tan trasbalsadora i la seva revelació tan sobtada que aquell que l’ha assolit una vegada queda “tocat” per sempre, i que tots els plaers que fins aleshores li semblaven meravellosos s’esborren i desapareixen en la seva insignificança. Vet aquí la nostàlgia que queda sempre més impregnada en l’esdevenir d’aquell qui l’ha assaborit.
Però hi ha una nostàlgia més pregona encara, aquella per la qual una història -tan aparentment grotesca i inversemblant al ulls de la Il·lustració- com la del mite de la caverna de Plató, ens reté, des de fa uns 2500 anys, en una explicació única vers aquella nostàlgia profunda que ens empara com un record sostingut per aquelles experiències vitals que no hem viscut encara … ni tal vegada viurem, i que es desvetllen sempre en la catarsi artística, com en la funció del bon actor que actualitza qualsevol sentiment, o en l’obscura preeminència d’un pensament, sentiment o capteniment que ens sorprèn per la seva factura espúria, aparentment fortuïta, i que ens travessa com una veritat interior, sota l’empara sempre eterna d’un Eros i Tànatos transvestit per a la era que ens toca de viure.