dance200jpg.jpg Ester Forment, bailarina i coreògrafa

 

El caminar errant de l’Artificier, m√©s proper als passos de la improvitzaci√≥ de la dansa que al moviment¬†err√†tic i arrossegat del rodamon, coneix aquest vers carneri√†¬†que resa¬†“ho s√© tot i no res: massa espargit”.

El vers forma part del poema anomenat “De mal registrar”, un poema de dif√≠cil localitzaci√≥ en l’obra de Josep Carner, per√≤ que apareix, sobtadament, en l’edici√≥ del primer volum de les obres completes de l’autor aplegades l’any 1957. El poema diu aix√≠:¬†

  
Ennuegat d’aquesta olor de roses,
llanguint de l’ombra blava de la nit,
encelat lluny de tanques i de closes,
ho sé tot i no res: massa espargit.
Em porten un gran llibre, amb el desfici
que jo mes entresenyes hi posés.
No s√© qui s√≥c, d’on vinc. El meu ofici
¬†√©s fluctuar perdut, fins que m’abissi,
¬†al ritme encar d’una can√ß√≥ de bres.

 

El Princep dels poetes, l’ex-ambaixador de la Rep√ļblica, el professor brillant de la “Universit√© Libre de Bruxelles” se’ns despulla en la seva veritat simple, en el seu darrer pensament.

L’Artificier coneix, tamb√©,¬†la poquesa¬†que l’empara. Sap com n’√©s tot de massa espargit, com s’instal¬∑la al llarg dels anys la polis√®mia de tot plegat,¬†el polimorfisme¬†canviant de la vida, com¬†sent aquest saber-ho tot i no res alhora, i¬†de com n’√©s d’invalidant i fecund¬†ensems aquest saber que obliga a¬†paradoxals respostes, a m√©s altes consideracions del pensament i de l’acci√≥, o de la no acci√≥, que determina un cant hum√† m√©s complexe, com el de la soprano¬†Elisabeth Schwarzkopf, que sap aplegar dolor i plaer en una mateixa emissi√≥ de veu. No en va, l’Artificier, recita aquest poema tot sovint, per a tocar de peus en la realitat essencial de la vida, m√©s enll√† fins i tot de la dita Socr√†tica de “Nom√©s s√© que no s√© res”, falsament interpretada com a humilitat de S√≤crates, quan ell, nom√©s pretenia dir la veritat, la nua i aut√®ntica veritat, per a ell, i en aquest cas, v√†lida, tamb√©, per a tots els homes.

√Čs all√≤ mateix que el Rei Lear Shakespeari√† quan en plena follia senil, en¬†el desconsol per la ingratitud de les seves filles, despullat de tot el seu seguici, i descobert de tot sostre i de tota quimera humana que l’empari, esclata en un discurs essencial sobre la condici√≥ humana¬†en veure el pobre Tom (Edgard) nu i embogit:¬†

“¬ŅNo √©s res m√©s que aix√≤ l’home? Considera-ho millor. Al cuc, no li deus gens de seda, ni a l’animal gens de pell, ni llana¬† a l’ovella, ni perfum al gat (alg√†lia). Ha! Nosaltres tres s√≠ que som adulterats! Per√≤ tu ets l’√©sser aut√®ntic: l’home en estat pur no √©s m√©s que aix√≤ un animal de dues cames, pobre i despullat, tal com tu ets. Fora, fora coses prestades! Veniu i descordeu-me” (traducci√≥ de Salvador Oliva).

I a aquesta realitat b√†sica, existencial, de l‚Äôhome li cal la construcci√≥ d’artificis. Perqu√®, per a ell, aquesta exist√®ncia d‚Äôanimal de dues cames √©s insuficient per a viure. Li cal molt m√©s del que la naturalesa li reclama. Li cal una ess√®ncia. √Čs all√≤ que els existencialistes proclamaven davant del fet que l‚Äôexist√®ncia precedeix a l‚Äôess√®ncia, aquella necessitat personal de constru√Įr-la doncs, de determinar-la, d‚Äôescollir-la.

Una ess√®ncia per a construir el real, per a visualitzar-lo en tota la seva plenitud, en tota la seva abund√†ncia, en tota la seva finitud i en tota la seva transpar√®ncia de l’infinit.

Una ampliació notable del real.

Un endinsar-se en la vida m√©s gran que ha creat l’artifici.

Una expansió per a les nostres vides.