medusas_01.jpg 

La dansa de Medusa

  

A l’embat i al forc perenne que et bressola

Travessant les aigues somes i les profundes

Dins els oceans, en estols, o tota sola,

et resolts, tentacles menuts, en arts fecundes.  

  

Et mous en un aplom que no Ă©s flonjo ni dur

que es plega i doblega al bell revenir marĂ­

En un grĂ cil dansar del teu serrellet malvĂ­

Tot capajant, sensual, el fondal obscur. 

  

No ets el solcar mimètic del viure estètic

Ni t’expliques per senys ni raonars de l’ètic

Ans del teu moviment n’entreveig, cinètic, 

  

Un ritmat cantar anacorètic, que aplega

voler i destĂ­ en unĂ­c capteniment.

Dels homes, bubota, del seu discerniment !

(de Aurelia Aurita)

 

 

L’acord íntim dins cada ésser. Això és el verament cabdal!

Res mĂ©s vol l’Artificier quan afirma la seva indomable voluntat individualista… Quan diu en tercera persona i amb aire apologètic, allò de : ” …no hi ha res mĂ©s lluny del seu tarannĂ  que l’esperit gregari, que la fugida exterior d’un jo, que la manca d’unicitat de les persones, la manca de construcciĂł pròpia, en definitiva, que l’absència d’individualitat. Sempre ha afirmat l’enorme covardia que s’amaga i es reclou sota els equips i els grups humans, en la simulaciĂł mĂ©s perfecte de la sociabilitat, i que recolza, sovint, en la mandra i la por cap a una veu pròpia, cap a la pròpia solitud i sempre nua llibertat, vers l’acarament autèntic de la responsabilitat Ăşnica i privadĂ­ssima davant la vida, els altres i el mĂłn. L’Artificier condemna a tot aquell qui se sotmet a una veu comuna – sota la forma d’un ideari comĂş, d’unes directrius, a les normes ètiques del conjunt sense assumpciĂł personal, dels tòpics, fĂłrmules, modes i convencions del moment-  i deixa que li dicti sense esforç tot allò que cal i s’ha de fer, sense passar pel propi moll de l’os, que Ă©s l’únic programa, al capdavall, veritable que la vida humana ofereix com un sol·licitud, opaca i transparent, ensems.” (Vegis la pĂ gina d’aquests mateix blog “De l’Artificier…”)

Hölderlin afirma al principi de tot de la seva novel·la Hyperion oder der eremit in Griechenland : HiperiĂł o l’eremita a Grècia (TraducciĂł de Jordi Llobet). Barcelona : Columna Edicions, S.A., 1993, la necessitat d’acordar les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter, i a mĂ©s, ens diu: “la resoluciĂł de les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter determinat no Ă©s tasca de la pura reflexiĂł ni del simple lleure”, Ă©s a dir, no es tasca nomĂ©s de la pura racionalitat, de l’organitzaciĂł d’un programa amb tecnologies educatives, de l’execuciĂł analĂ­tica d’uns capteniment estudiats, i no Ă©s tampoc, nomĂ©s del pur esbargiment o divertiment abandonat a son lloure, la pura irracionalitat, ni el deseiximent de tot… 

Cal intuĂŻciĂł, veritat, actualitzaciĂł de sentiments i sensacions a travès de l’art, molta reminiscència i repeticiĂł, comprendre la tragèdia i la seva catarsi mijançant el joc de la pietat i el terror, la seducciĂł i el seu lliurar-s’hi, l’experimetaciĂł i la vivència de la bellesa i del coneixement, i uns homes i unes dones, de veritat, que acompanyin… per aquesta resoluciĂł de les dissonĂ cies.

Som, sens dubte, els Ă©ssers humans, una espècie ben estranya en el conjunt de la l’evoluciĂł de la vida, i ens cal, al marge de les semblances amb el conjunt dels humans, la realitzaciĂł de les nostres dissemblances, un deslliurament de la nostra pròpia llavor, el nostre propi programa a desenvolupar. Un camĂ­ Ăşnic i “irrepetible per atenciĂł pedagògica” com diu el savi Salvador Espriu, desconegut d’antuvi però que Ă©s va refermant amb el pas del temps, mitjançant l’esforç constant d’honestedat amb un mateix i els altres, mitjançant l’escatiment noble de tot allò que no ens crea “dissonĂ ncia cognoscitiva” (un dels conceptes claus de la psicologia social) ni ens fa entrar en discursos recurrents de jocs psicològic preestablerts d’antuvi i menats per instint primaris, pels mecanismes del funcionament automĂ tic ambiental o heretat, i que ens permet avançar cap aquest “esdevenir allò que som” com diu AndrĂ© Gide. I sobretot amb aquella arma secreta que n’Ă©s la filantropia.

Res mĂ©s que això vol l’Artificier.