Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Mes: febrer de 2009

L’ACORD ĂŤNTIM : Tot un programa educatiu!

  medusas_01.jpg 

La dansa de Medusa

  

A l’embat i al forc perenne que et bressola

Travessant les aigues somes i les profundes

Dins els oceans, en estols, o tota sola,

et resolts, tentacles menuts, en arts fecundes.  

  

Et mous en un aplom que no Ă©s flonjo ni dur

que es plega i doblega al bell revenir marĂ­

En un grĂ cil dansar del teu serrellet malvĂ­

Tot capajant, sensual, el fondal obscur. 

  

No ets el solcar mimètic del viure estètic

Ni t’expliques per senys ni raonars de l’ètic

Ans del teu moviment n’entreveig, cinètic, 

  

Un ritmat cantar anacorètic, que aplega

voler i destĂ­ en unĂ­c capteniment.

Dels homes, bubota, del seu discerniment !

(de Aurelia Aurita)

 

 

L’acord íntim dins cada ésser. Això és el verament cabdal!

Res mĂ©s vol l’Artificier quan afirma la seva indomable voluntat individualista… Quan diu en tercera persona i amb aire apologètic, allò de : ” …no hi ha res mĂ©s lluny del seu tarannĂ  que l’esperit gregari, que la fugida exterior d’un jo, que la manca d’unicitat de les persones, la manca de construcciĂł pròpia, en definitiva, que l’absència d’individualitat. Sempre ha afirmat l’enorme covardia que s’amaga i es reclou sota els equips i els grups humans, en la simulaciĂł mĂ©s perfecte de la sociabilitat, i que recolza, sovint, en la mandra i la por cap a una veu pròpia, cap a la pròpia solitud i sempre nua llibertat, vers l’acarament autèntic de la responsabilitat Ăşnica i privadĂ­ssima davant la vida, els altres i el mĂłn. L’Artificier condemna a tot aquell qui se sotmet a una veu comuna – sota la forma d’un ideari comĂş, d’unes directrius, a les normes ètiques del conjunt sense assumpciĂł personal, dels tòpics, fĂłrmules, modes i convencions del moment-  i deixa que li dicti sense esforç tot allò que cal i s’ha de fer, sense passar pel propi moll de l’os, que Ă©s l’únic programa, al capdavall, veritable que la vida humana ofereix com un sol·licitud, opaca i transparent, ensems.” (Vegis la pĂ gina d’aquests mateix blog “De l’Artificier…”)

Hölderlin afirma al principi de tot de la seva novel·la Hyperion oder der eremit in Griechenland : HiperiĂł o l’eremita a Grècia (TraducciĂł de Jordi Llobet). Barcelona : Columna Edicions, S.A., 1993, la necessitat d’acordar les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter, i a mĂ©s, ens diu: “la resoluciĂł de les dissonĂ ncies en l’interior d’un carĂ cter determinat no Ă©s tasca de la pura reflexiĂł ni del simple lleure”, Ă©s a dir, no es tasca nomĂ©s de la pura racionalitat, de l’organitzaciĂł d’un programa amb tecnologies educatives, de l’execuciĂł analĂ­tica d’uns capteniment estudiats, i no Ă©s tampoc, nomĂ©s del pur esbargiment o divertiment abandonat a son lloure, la pura irracionalitat, ni el deseiximent de tot… 

Cal intuĂŻciĂł, veritat, actualitzaciĂł de sentiments i sensacions a travès de l’art, molta reminiscència i repeticiĂł, comprendre la tragèdia i la seva catarsi mijançant el joc de la pietat i el terror, la seducciĂł i el seu lliurar-s’hi, l’experimetaciĂł i la vivència de la bellesa i del coneixement, i uns homes i unes dones, de veritat, que acompanyin… per aquesta resoluciĂł de les dissonĂ cies.

Som, sens dubte, els Ă©ssers humans, una espècie ben estranya en el conjunt de la l’evoluciĂł de la vida, i ens cal, al marge de les semblances amb el conjunt dels humans, la realitzaciĂł de les nostres dissemblances, un deslliurament de la nostra pròpia llavor, el nostre propi programa a desenvolupar. Un camĂ­ Ăşnic i “irrepetible per atenciĂł pedagògica” com diu el savi Salvador Espriu, desconegut d’antuvi però que Ă©s va refermant amb el pas del temps, mitjançant l’esforç constant d’honestedat amb un mateix i els altres, mitjançant l’escatiment noble de tot allò que no ens crea “dissonĂ ncia cognoscitiva” (un dels conceptes claus de la psicologia social) ni ens fa entrar en discursos recurrents de jocs psicològic preestablerts d’antuvi i menats per instint primaris, pels mecanismes del funcionament automĂ tic ambiental o heretat, i que ens permet avançar cap aquest “esdevenir allò que som” com diu AndrĂ© Gide. I sobretot amb aquella arma secreta que n’Ă©s la filantropia.

Res mĂ©s que això vol l’Artificier.

“QUAN TU NO HI ETS” : Oriol Tramvia vers el gest i la paraula poètica en majĂşscules

 Interior del pintor Eduard Resbier 

Pintura d’Eduard Resbier

L’Artificier navega dins una densa trama urbana. Com Walter Benjamin a Berliner Kindheit um Neunzehnhundert (Infància a Berlín vers 1900), o com Mercè Rodoreda dins la xarxa espessa de la seva vida, li agrada de perdre’s pels entramats urbans que s’han fet no pas des de la planificació racional urbanística, ans des de l’art del viure entre la necessitat i la possibilitat, entre la misèria i les quimeres, entre els imperatius de la natura i els feliços enclavaments de la ficció, de l’artifici i la gratuïtat, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn i que ens travessa per dins amb una força oculta, secreta i misteriosa.

Barcelona ofereix encara, malgrat la freda racionalitat dels nous espais, de la destrossa de llocs, immobles, mobiliaris i aparadors definitoris de la ciutat, en nom d’una construcciĂł que ens ha de fer cosmopolites i que tanmateix ens fa enormement provincians, ja que no s’emmiralla en l’universal que Ă©s a dins de cada un dels individus, sinĂł en el banal de tots que Ă©s a fora, …dèiem que Barcelona ofereix encara, …un entramat de carrers per a perdre’ns-hi. Basardosos racons, deserts solitaris, llocs per al gust del rar i del bell com diria J. V. Foix, perspectives urbanes felices que apleguen encara les quimeres humanes en l’encĂ­s de la llum i l’orografia dels llocs.

Dins el dur teixit de carrers que acull l’anomenat Raval Sud, hom troba un nom profètic : Aurora, carrer de l’Aurora. L’Artificier -tot practicant el noble art que ens va ensenyar DionĂ­s, Ă©s a dir, el de la embriaguesa com a delĂ­cia de l’existència- s’hi endinsa per la sola ressonĂ ncia d’aquest mot, un nom que el pren com una besada, com una veu a cau d’orella, ara cĂ lida, suara, emboscada. Pensa, ara, amb les nobles cantades a trenc d’alba, en les que el revolucionari ClavĂ© – el Josep Anselm ClavĂ© que anomena, ja sense connexiĂł amb la ciutadania d’avui, sempre alguna plaça o carrer de les poblacions d’aquest terrer,vell i vençut- …feia aixecar als obrers industrials d’aquest barri, pobres com eren, bruts i dissortats, però mai, mai, sòrdids ni mancats d’esperança, i sempre, sempre dignes, amb la sensibilitat a flor de pell. I just, al 21 d’aquest carrer, un cartell mig casolĂ  hi resa:

“QUAN TU NO HI ETS”

 Idea i text d’Oriol Tramvia

PoemĂ tica del segle XX. En un espectacle de cantautot i rapsodalista.

REPRESENTACIONS PRIVADĂŤSSIMES!

ĂšNIQUES FUNCIONS DIES 6, 7 i 8 de febrer de 2009 a les 20:00 hores

Durada 60 minuts. Reserves per aforament limitat al telèfon 934413059.
Areatangent. C/ Aurora 21, baixos. Raval Sud. Barcelona. Catalunya. (“España”). UniĂł Europea
  

Amant com Ă©s –l’Artificier- de l’inesperat i sorprenent, de la dita emboscada, del vel transparent cobrint la nuditat, del joc d’ombres amb la llum, … relliga i pensa …qui no hi Ă©s?.

El petit local que acull la representació és obert de bat a bat. Com en la pintura d’Eduard Resbier, un magatzem calidoscòpic, a voltes ordenat, a voltes ple d’objectes apilats, s’ens obre com un petit opuscle ple d’encant, com els petits recons que hom troba a Paris o a BerlĂ­n, i potser a Londres. Un visitant inesperat diu que vol mesurar la llum per a fer-ne una filmaciĂł. Uns altres mesuren el grau de solidesa de la biga mitgera, mentre penetren misteriosament dins una cĂ mera -sembla ser- frigorĂ­fica… Una mĂşsica surt de l’escena. Satie treu el cap i desvetlla tambĂ© un anterior Strauss. Una bella dama ens hi acompanya. De cop tot fosc… la mĂ  d’Ariadna s’ha fet fonedissa, com l’Albertine proustiana. Tot resta fosc i acarat a la proposta escènica. I l’espai s’obre a la llum… i a un passeig des de la mort a la vida del somni, des de la mort que s’embolcalla negre a la vida, des de la mort a una infantesa… somniada?. De la innocent i radiofònica infantesa a la joventut i a l’adultesa. Un passeig per la tendresa i l’amor i per l’enuig i l’ira. Un passeig per les distintes veus de la vida, la veu de nen en off i que l’actor -Oriol Tramvia, Oriol Pons- vocalitza en silenci a la perfecciĂł. La veu de dona, la veu de l’home, la seva veu pròpia en la millor dicciĂł, en el timbre caracterĂ­stic de l’actor-autor-cantautor. Un passeig per la irrealitat i la realitat construĂŻda. El recurs brillant de la rĂ dio, com a veu en off per la vida de fora…

Tot un inventari exhaustiu de les possibilitats de l’actor : l’anacreontic, el nen, la dona, l’home pletòric, el firaire de la poesia que construeix a escena un poema, el pallasso de cop i volta esdevingut, el dramĂ tic, i el trĂ gic, el discursiu corrosiu i altament edificant… en un sempre reeixit resultat, el d’un home de teatre, fet genuĂŻnament per al teatre. I uns texts (Sisa, Lorca, Fonollosa, Salvat-Papasseit, Pons, del mateix Tramvia, etc.) que, extraordinaris o no, lligats o no, sĂłn sempre mostres de les possibilitats expressives d’aquesta “Bèstia”. Felicitats bèstia Oriol Tramvia! Felicitats! a l’Areatangent per la gosadia i el no oblit, i a la mĂ  d’Ariadna per l’acompanyament i la responsabilitat tècnica del so i de la llum. Per cert l’Artificier no en recorda pas el nom. AlgĂş el sap?. Ell aviva encara el lloc i transita de nou pels carrers de l’entramat urbĂ .

Avui dissabte encara hi Ă©s, volgudament perdut…  i en el seient d’un tramvia.

Josep Vicens-i-PlanagumĂ 

L’Artificier reprĂ©n a propòsit de la “BERNAT METGE”

L’Artificier, que sent ja llarg el seu ofici de viure, que congria alhora ja prou desconeixement i prou paradoxal coneixement, prou esbalaĂŻment envers el mĂłn,  recull, ara, en la tradiciĂł del calendari (una notable vella fĂłrmula d’acompanyament, per cert), en la prodigiosa mobilitat del planeta que habita, en l’avanç còsmic cap a la mĂ xima llum del cicle, un pas mĂ©s, un pas mĂ©s encara…

“La Candelera” Ă©s acĂ­. Sagrada o profana, transcendent o simplement fĂłrmula d’acompanyament de la nostra infantesa forçada en el ritual catòlic. A dos de febrer, puntual, dins el misteri de la creaciĂł. Ella, esdevinguda espelma acolorida, remou i remourĂ  de nou l’Ă nima humana en aquest racĂł, no pas centre (grĂ cies! PlatĂł, Galileu, Kierkegaard, Darwin, Freud, … per situar-nos) del mĂłn.

I arran d’aquesta llum primigènia, l’apariciĂł en ediciĂł facsĂ­mil de cinquanta tĂ­tols de la prestigiosa col•lecciĂł “Bernat Metge” en homenatge a aquest humanista catalĂ , iniciada l’any 1923, un immens treball d’estudi i traducciĂł dels texts clĂ ssics llatins i grecs, en paral•lel a la famosa Loeb Classical Library fundada uns anys abans, el 1911, o en paral•lel a la Collection des UniversitĂ©s de France de 1917, la qual tambĂ© agafa el nom d’un prestigiĂłs humanista francès, Guillaume BudĂ©.

La iniciativa de mecenatge, real i ampli, de Francesc CambĂł bĂ© mereix el nostre reconeixement, al marge de consideracions polĂ­tiques, al marge del seu nefast recolzament al franquisme. Un mecenatge que va permetre un viatge en veler pel mĂ­tic mar i per les mĂ­tiques terres que van veure florir les obres de l’antiguitat clĂ ssica, la grega i la romana, a un grup nombrĂłs de traductors i erudits. Un mecenatge esplèndid, com moltes de les realitzacions culturals, cĂ­viques i ciutadanes d’aquest home Ăşnic en el paradigma europeu del seu temps.

Un orgull ben noble per una obra ben feta. Un nou patrimoni per a la humanitat.

L’Artificier

C. CONEIXEMENT. Del coneixement integral

C. Coneixement. Del coneixement integral.
Justificació a una exposició bibliogràfica a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona. Gener i febrer de 2009

  

A propòsit de l’exposició virtual

“Factor d’impacte de revistes de ciències socials”

http://www.bib.uab.es/socials/exposicions/impacte/presentacio.htm
(Vegeu les fotografies de l’exposiciĂł presencial dins aquesta pĂ gina a l’apartat Disseny i contingut)
  
  
Una exposiciĂł bibliogrĂ fica sobre les deu revistes de ciències polĂ­tiques, economia, sociologia i dret amb mĂ©s factor d’impacte l’any 2007, segons el Journal Citation Reports –elaborat per L’Institute for Scientific Information (ISI)- no faria suposar, d’entrada, gaire mĂ©s possibilitat expositiva presencial que la de respondre amb els tĂ­tols de les publicacions citades d’una manera ben documentada i vistent.
Cal valorar la capacitat d’elaborar un índex d’impacte. La seva metodologia, el seu abast, la seva precisió. Cal però no equivocar-se respecte al seu autèntic significat. Perquè no s’escapa a ningú l’advertència de les moltes limitacions que aquests índexs suposen respecte a reconèixer l’estat qualitatiu del coneixement humà en un determinat àmbit i moment.
La quantitat de citacions dels articles d’una determinada revista pot venir determinada per molts factors : Ă rees i factors de poder en la investigaciĂł cientĂ­fica, canals de comunicaciĂł, modes i corrents dominants, obligatorietat curricular de publicar literatura cientĂ­fica, etc. O, tambĂ©, pel fet que cada moment històric fa una tria dins la literatura cientĂ­fica en funciĂł dels seus mites i dels seus prejudicis subjacents, els quals, paradoxalment, pel fet de ser l’obvietat del present no sĂłn reconeguts com a tals, ans com a veritats indiscutibles. És allò que l’historiador Josep Fontana afirma –en un plantejament de mĂ xima objectivitat i de mĂ xima honestedat- referint-se al coneixement tocant a la seva disciplina: la història, quan diu: “ConvĂ© rebutjar la il·lusiĂł que hi haguĂ© uns temps passats en què la narraciĂł històrica era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar “històric”. Els estils han canviat, com ho han fet els mites, però la història segueix associada a les concepcions socials i als prejudicis dels historiadors i del seu pĂşblic, encara que uns i els altres tendeixin a creure, com ho feien els homes del passat, que els seus mites i els seus prejudicis sĂłn veritats indiscutibles”(Fontana, Josep. La història dels homes. Barcelona : Editorial CrĂ­tica, S.L., 2000. )
Però és veritat que l’elaboració d’aquests índex no pretén, ni de bon tros, una tasca tan i tan immensa. No plantegem pas, doncs, cap objecció a aquestes creacions que sens dubte poden ajudar-nos. Si de cas les úniques pertinents són les objeccions que ja s’esmenten en la mateixa web de l’exposició virtual sobre el que aquí ens ocupa, a saber, el que publica ISI.
De fet, com es recalca en la mateixa web, tots els índexs tenen biaixos ja que no sempre inclouen les mateixes revistes, calculen el factor d’impacte de maneres diferents (tenint en compte més o menys anys) i cobreixen èpoques, temàtiques o àrees geogràfiques determinades.
Res més a dir, doncs, a aquests índexs d’impacte… si no fos que la recepció que provoquen en el públic científic i en el públic en general no fos tan poc afinada, tan poc encertada, fins el despropòsit de definir de facto l’estat del coneixement, l’estat de la qüestió respecte  a les possibilitats d’ascensió i d’ocupació de càrrecs. I és això el que conforma el punt d’inflexió del qual arranca l’exposició presencial que motiva aquest escrit.
Ens trobem acarats a la sospita de tot el que no forma part d’aquest rànking, sospita davant altres vies de recerca científica no predominant, no tan vinculada al poder de les competències o incompetències de les càtedres o instituts de recerca, a altres formes de coneixement al marge del mètode científic, en l’oblit i rebuig a altres formes de la tradició o del present, tant de les experiències personals subjectives –Kierkegaard diu: la subjectivitat és la veritat- com dels inconscients col·lectius i de les experiències mundanes.
Des de la necessària i higiènica -en el seu moment- Il·lustració ens trobem massa decantats vers la literatura de coneixement que es construeix des de la raó. Massa excloents dins el discurs del coneixement de qualsevol altre possibilitat que no sigui la del mètode científic, la del paradigma -sens dubte esplèndid- de Karl R.  Popper que ha dut a resultats brillants però més propers a la creació que al descobriment de la realitat, i a una tècnica capaç i resolutiva que sens dubte ens està transformant la vida, allò que anomenem vida, de vegades sense una cosmovisió global i edificant.
Ens convé -com ja va passant des dels anys 60 del segle passat- incorporar altres formes de coneixement, comprendre per exemple allò que ens diu Cesare Pavese referent al mite, i que reproduïm en els textos d’aquesta exposició, o la crítica de la divinització de la raó dels estudis del filòsof  Eugenio Trias, de la deessa Raó, o l’article del físic i poeta David Jou del qual s’inclouen dos fragments, també, en aquesta exposició.
És cert que la ciència s’ha de subjectar a “l’embut de Karl Popper” però no tant a l’embut del “cientisme”  no tant a la visiĂł del passat com a “uns temps passats en què la narraciĂł del saber era fabulosa, mentre que en els temps moderns la veracitat i l’objectivitat defineixen el que es pot considerar coneixement” (em permeto parafrasejar la cita de Josep Fontana tot canviant la paraula “història” per la de “saber” o “coneixement”), o d’altres, que ni hem gosat definir sota un genèric etc. …
TambĂ© el coneixement que proporciona la intuĂŻciĂł poètica o religiosa, la força de l’Eros, la Pietat i ThĂ natos, les experiències de l’extraordinari reflectides en una personalitat noble, l’entusiasme, el terror i la seducciĂł, la força de la imaginaciĂł i de l’art,  la poderosa i enervant mĂşsica tĂ© una importĂ ncia cabdal per al coneixement humĂ . I tambĂ© tĂ© paranys o embuts als quals es pot sotmetre i extraviar. Quan una febre il·lusòria i de deliri no retorna a la salut i l’harmonia necessĂ ria, aleshores comencen tambĂ© a destacar alguns profetes, alguns il·luminats, ignorants agosarats, esoterismes de tota confessiĂł i secta. En definitiva posicions massa tendents a no creure en la frase del poeta hindĂş Rabindranath  Tagore que diu: “El misteri de la creaciĂł Ă©s gran com la foscor de la nit, i sĂłn les il·lusions de saviesa com les boires de la matinada”. NomĂ©s per un criteri –vĂ lid en aquests moments històrics per l’abassegador i preeminent model cientĂ­fic – de discriminaciĂł positiva no hem posat tambĂ© una sèrie d’embuts a la banda dels coneixements que ens proporciona l’hemisferi dret del cervell, car tambĂ© en sabem els perills d’un decantament excessiu.
Aquests mĂłns que s’han d’integrar representats pel dos hemisferis cerebrals en la vitrina expositiva, en la imatge central d’un cervell d’un Ă©sser humĂ  damunt el laberint del mĂłn, el laberint de la vida. Aquests mĂłns de coneixement mĂşltiple i necessari. Aquest hemisferi dret que correspon a la funcions cerebrals de la intuĂŻciĂł, l’art i la sensibilitat, la mĂşsica i el cant… l’anomenat femenĂ­ (de discutible o ofensiva nominaciĂł), i que pensa globalment com ho mostra la integraciĂł de totes les pulsions en una sola corda dins l’espai expositiu. L’hemisferi esquerra, que correspon a les funcions de la raĂł, la parla, de gran capacitat analĂ­tica, l’anomenat masculí… (de discutible o ofensiva nominaciĂł), destacat en l’espai expositiu per diverses cordes per entendre la seva sovintejada fragmentaciĂł. I aquesta integraciĂł desitjada i harmònica per al coneixement humĂ , feta a partir d’aquestes “i, y, et, and, e, und, …” copulatives, no pas mots disjuntius…
Vet aquí el suggeriment d’aquesta exposició presencial,  d’antuvi aparentment innocent, successivament  ramificat i expandit, potser més enllà de les seves imaginades possibilitats inicials, per a sorpresa del mateix realitzador, com ocorre sempre que hom actua amb l’harmonia dels dos hemisferis cerebrals.
Amb la prudència que calgui. Amb la capacitat d’aprendre, si cal.
  
Josep Vicens-i-PlanagumĂ 
(PAS de la Biblioteca de Ciències Socials)
Josep.Vicens@uab.cat / gener 2009

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén